Art del Renaixement
 


 

Heydenreich, Lotz: Arquitectura en Italia, 1400-1600.

El Cinquecento.

Leonardo.

Leonardo i Bramante van treballar junts a Milà durant 17 anys, explicant l’evolució de l’estil de Bramante.

Els dibuixos de Leonardo expliquen les projeccions ortogràfiques i perspectives del renaixement; va idear un mètode especial de dibuix lineal.

Volia fer un tractat sobre la teoria de les formes i tipus d’arquitectura i, també, la teoria de l’arquitectura.

El tractat basat en la imatge, transmés per Bramante i Peruzzi, influencia els teòrics del Cinquecento, especialment Serlio.

Els dibuixos de Leonardo són de gran sobrietat, amb gran abstracció, abandonant el repertori clàssic.

Els seus dibuixos expressen ideas que es realitzen més endavant; així la planta centralitzada de B57 s’ajusta molt al primer projecte de Bramante per Sant Pere.

Bramante.

El Tempietto de S. Pietro in Montorio de Roma va ser el primer edifici d’estil clàssic de Roma; és l’obra que permet formar-nos una idea inmediata i real del seu estil. En general, per coneixer la seva arquitectura ens hem de referir a dibuixos, d’altres, i a l’obra de Serlio.

S. Pietro in Montorio.

Erigit el 1502, per encàrrec dels Reis Catòlics, al lloc on hauria mort St. Pere. És una rotonda tan petita que no permet la reunió d’una assemblea per a fer una celebració. El contingut real de l’edifici és el seu exterior; és per contemplar-lo, no per usar-lo; és un monument més que un temple; així ho interpreta Serlio quan diu que no és gran, si bé cal tenir present que es va erigir només en record de l’Apòstol St. Pere.

Quan la porta està oberta l’espectador veu l’altar amb la crucifixió, el que fa palés el significat últim de l’edifici: com un quadre dins d’un altre quadre.

Com al fals àbsis de Sta. Maria presso San Satiro, a Milà, l’espectador té un punt de vista ideal.

La columnata circular havia perdurat dels dos temples romans: a Roma i Tívoli.

Les rotondes antigues s’alçaven directament sobre l’ordre principal; Bramante inserta un pis intermig en forma de tambor, d’alçada semblant al radi de la cúpula. El tambor fa que la perspectiva de la cúpula no quedi tapada per la columnata.

Serlio explica que el temple havia de quedar inscrit dins d’un claustre circlar, compost per setze columnes.

Edificis per Juli II.

Els Estats de l’Església arriben a ser la força política més important d’Itàlia; la renovació artística és una manera de manifestar la condició de nova potència europea: Roma es converteix, des de l'Imperi Romà, en nova capital artística del món: el sostre de la Sixtina, la nova basílica de St. Pere, els palaus vaticans, la tomba del papa, tot aspira a donar al Papat la universalitat i el prestigi. Juli II és considera successor de St. Pere i dels Cèsars i vol que Roma recuperi el títol de Caput Mundi.

El Pati del Belvedere.

Es va començar el 1505. Es volia unir la vila d’Innocenci VIII (1485) i el vell palau vaticà, prop de St. Pere. El terreny feia pendent i es van projectar terrasses amb unes galeries a les bandes de varis pisos. Es volia exposar la col·lecció d’escultura dels Papes; les dues terrasses superiors havien de servir com a jardí i la primera, més baixa per fer torneigos i desfilades. A la part baixa hi ha els apartaments Borgia i les estances de Rafael.

A la vila es va construir una estructura semicircular amb una exedra, fins i tot amb una escala que ja no hi és, com un teatre grec; això creava un gran efecte de perspectiva, amb un punt de vista ideal, com el Tempietto.

És un projecte que inclou paisatge i arquitectura, fonts i jardins, en una estructura única; el seu model són les descripcions de Tàcit i Suetoni de la Casa Daurada de Neró. La residència papal vol rivalitzar amb la de l’Emperador Romà, reflectint les ambicions polítiques i artístiques del Papa.

El projecte es va frustrar quan, cap el 1580, Sixt V va aixecar un cos transversal per allotjar la Biblioteca Vaticana.

La porta és original, molt monumental, amb coixinat de travertí. També vol rivalitzar amb l’Antigüitat i dalt diu: PONT. MAX., títol que comparteix el Papa amb els antics emperadors romans.

Palau Caprini (o casa de Rafael).

El coixinat, amb l'aspecte inacabat, serveix de base a l'obra d'Art perfecta.

 

Rafael.

La pintura arquitectònica de Rafael (L'Escola d'Atenes, per exemple) planteja espais il·lusoris, el que no s'havia fet fins llavors.

El Palau Vidoni-Caffarelli segueix la traça del Palau Caprini.

Villa Madama.

És un encàrrec pel Cardenal Giulio de 'Medici (Clement VII). El centre havia de ser un gran pati circular; a més de les dependències pròpies, havia d'haver teatre, quadres per dos-cents cavalls,unu gran hipòdrom i molts jardins amb flors; volia rivalitzar amb el Belvedere.

Va quedar inacabada. El 1536 va passar a mans de Margarida de Parma, filla de Carles V, d'on li ve el nom. Només han quedat unes poques parts originals (molt es va cremar al sacco).

Es volia ubicar a la falda d'una muntanya, unint les formes naturals amb les arquitectòniques, el que determina l'abandonament del principi de simetria; no es podia tenir una vista del conjunt: noomés es possible fer-se una idea del conjunt visitant les seves parts. Segueix les descripcions d'edificis que fa Plini.

L'interior es ben romà, seguint les decoracions de la Casa Daurada i les termes de Titus, fonent estructura i decoració en un conjunt indissoluble. Rafael reprotxa a Bramante la manca de riquesa ornamental; ell vol reinstaurar la unitat que hi havia a l'Antiguitat entre Arquitectura, Pintura i Escultura.

Sta. Maria della Consolazione a Todi.

Va ser centre de peregrinació des de 1508: és una versió simplificada del projecte de Bramante per St. Pere. Enlloc més es va assolir amb més puresa l'ideal de planta centralitzada que Alberti havia estat el primer en definir; harmonitza la seva funció litúrgica com a lloc de culte i peregrinació, la seva

funció política com a monument sufragat per tota la comunitat i la categoria d'obra d'Art.

Es de Cola da Caprarola. Es un quadrat amb un àbsis a cada cantó, tres poligonals i un circular, ell que conté la imatge. L'empenta de la cúpula es transmet als murs mitjançant les voltes de l'àbsis, descansant als arcs del creuer. L'alt tambor es pensa que és un disseny posterior al projecte original.

Baldassare Peruzzi (1481-1536).

La Farnesina (1509-11). Té una planta en forma d'U amb pati d'honor, de gran difusió a França. Hi ha pintures de Rafael (com la Galatea).

La decoració pictòrica és de caràcter il·lusionista; a la Sala de les Columnes el visitant té la impressió d'estar contemplant el paisatge romà: l'espectador té la impressió d'estar anvoltat per l'estructura arquitectònica mirant la pintura. La unió de pintura i arquiteftura està assolida amb tanta perfecció com

a la Capella Scrovegni, per Giotto; per això Vasari va dir que era non murato, ma veramente nato (no construit sinò nascut).

Peruzzi fa molts experiments arquitectònics perquè concep la construcció com una ciència.

L'ùltim edifici que Peruzzi aixeca a Roma és el Palau Massimo delles Colonne (des de 1532). Ja no es tracta de recuperar l'Antiguitat sino de donar una concepció de bellesa diferent. L'efecte de la façana no està ja en l'equilibri sino en la riquesa de contrastos, en els efectes de llum i ombra, de gran fantasia.

 

Giulio Romano.

Per a ell és indissoluble la unió entre estructura i decoració, com creia Rafael. Usa, contrastadament, elements clàssics amb d’altres que no ho són, com si l’obra artística fos un experiment.

La seva obra més important és el Palau del Te, gran vila suburbana, a Màntua. Va ser endut a Màntua per Castiglione, i cobrava més que l’arquitecte de St. Pere.

El Palau de Té estava a una illa, extramuros, on estaven les caballerisses dels Gonzaga, prop d’un riu. És de planta cuadrada, amb un gran pati interior, també cuadrat. S’acaba cap el 1534. Les dimensions són poc corrents: molt baix, molt més ample que alt (cinc vegades l’alçada). Combina el carreu finament treballat amb el coixinat tosc, que sembla estigui sense acabar. La façana al jardí té arcs i l’interior una articulació diferent.

La decoració presenta elements estructurals (com un trenat de bigues al sostre de la Sala dels Cavalls, interacccionant realitat i il·lusió (les pintures dels cavalls preferits de Gonzaga).

L’Arquitectura de Miquel Àngel.

Les tombes medicees.

La Biblioteca Laurenciana.

Clement VI, un Medici, encarrega una biblioteca per exposar els llibres dels Medici a St. Lorenzo, sense tocar el claustre. Es va començar el 1523 i es va inaugurar el 1571; és molt poc el que Miquel Àngel va fer directament.

Té dues parts, el vestíbul (ricetto), cuadrangular i molt alt, acabat el 1904), i la sala de lectura, alta i molt allargada.

Pel ricetto va enviar, des de Roma, una maqueta de fang de l’escala, el 1558: és molt característica, ocupa més de la meitat de l’espai.

La verticalitat de la càmera contrasta amb l’horitzontalitat dels graons; és com si estigués en dissolució: el que baixa li sembla que entra a un espai que s’eixampla, pel canvi formal dels graons, metre baixa; però al que puja li sembla que els graons s’eixamplen per rèbre-l. Els murs són d’una etapa anterior i l’escala pertany ja a l’últim estil de Miquel Àngel. Hi ha un canvi, no previst, entre la tensió del ricetto i la calma de la sala de lectura.

Plaça del Campidoglio.

Miquel Àngel conserva en lloc central el Senat de Roma i disposa dos edificis a les bandes, en simetria, fent apareixer, per primera vegada, l’ordre colossal combinant els ordres clàssics i la divisió en plantes dels edificis moderns.

La planta de la plaça no és cuadrada sinó trapezoidal per fer que es percebeixi com a rectangle.

El paviment és ovalat i confirma, ópticament, l’efecte de cuadrangularitat; a més fa que el monument, l’estàtua equestyre de Marc Aureli, sembli més gran, la fa més monumental i la converteix en l’autèntic tema de la composició, fent una mena de plaça-saló.

 

Vignola.

Va publicar un tractat d’arquitectura amb moltes làmines (com patrons) el que el va fer fonamental per l’articulació dels edificis clàssics fins arribar al XIX: la Reola delle cinque ordini.

Caprarola: Palau Farnesi.

Construit pel Cardenal Alexandre Farnesi, net de Pau III; té un esquema pentagonal amb un pati interior circular, però, per fora, sembla cuadrada. L’edifici combina el mòdul cuadrangular i el circular (escala, pati i capella).

El Gesú.

Començada el 1568. Té una sola nau, coberta amb volta de canó, molt iluminada, i capelles laterals fosques (com al temple de Betlem, de Barcelona).

Palladio: La Villa Rotonda.

Ejemplar de un conjunto de casas para alojar a la nobleza veneta que ha desecado los pantanos y puesto esas tierras en explotacion. La casa del senor siempre se ubica en un alto, alejada de las explotaciones agricolas y ganaderas. Este giro economico se debe al decaimiento del comercio meditarraneo. Son edificios de uno o dos pisos, preferentemente, con un fronton destacado. Las plantas son simetricas y todas tienen un salon en el centro; las medidas de las habitaciones estan regidas por un sistema de proporciones racionales. La villa Rotonda fue hecha para un dignatario eclesiastico y es un ejemplo muy teorico, carece de dependencias secundarias (para el servicio); se compone a partir de las formas geometricas mas elementales: cuadrado, circulo y rectangulo; es simetrica; tiene los atributos de unita i uniformita, que Paladio asigna a Dios; el salon central es circular. Se trata de una construccion abstracta, absoluta, sin relacion con las cosas practicas del mundo, por lo que Goethe dijo de ella que era habitable pero no hogarena, puesto que existe una identificacion de las categorias esteticas con las teologicas, algo muy propio de la arquitectura renacentista, en este caso plenamente conseguidas porque el cliente era un eclesiastico. Es por eso que la Rotonda es el paradigma de la arquitectura ideal.

Sant Pere del Vaticà.

La nova basílica de St. Pere.

Ja Alberti havia dit que l’antiga basílica de Constantí necessitava una reforma; Juli II ja havia comunicat als diferents estats, el 1506, la seva intenció d’enderrocar-la i demanava fondos.

El primer model està a la medalla commemorativa que es va fer per la primera pedra.

El projecte de Bramante preveu una planta centralitzada; ja Sangallo dona énfasi a la nau i ell, i Miquel Àngel, destaquen la façana amb un pòrtic i escalinata.

Els treballs de Bramante per la cúpula no eren bons i s’obrien escletxes; Serlio en dona referència, segons el model del Panteó amb tambor.

Així la cúpula projectada era més audaç que ben concebuda. Es correspon, segons Serlio, en la que apareix a la medalla. El model és el Panteó.

La cúpula s'aixecaria sobre la tomba de St. Pere i coronaria el mont vaticà.

La dignitat de St. Pere i del temple que guarda el seu sepulcre, de qui emana l'autoritat dels Papes, exigia una dignitat suprema en la seva forma

arquitectònica. Les ruines clàssiques eren el model; Bramante combina la força expressiva de l'arquitectura antiga amb la tradició de l'edifici litúrgic i commemoratiu cristià.

Els dissenys de St. Pere després de Bramante.

Després de la mort de Bramante, Rafael es fa càrrec de l'obra; s'aprecien les limitacions tècniques de Bramante i es pensava que l'edifici era massa ambiciós;

Rafael va fer una maqueta de fusta i hi ha molts dibuixos d'aquesta època, el que indica els dubtes i conflictos generacionals que es produeixen. La discusió, bàsicament, està entre una planta de creu grega o llatina. També la mentalitat teòrica dels qui intervenien.

Es planteja una solució manierista: es prefereix fugir d'una solució definitiva abans que comprometre's, el que contrasta amb l'esperit clàssic i amant de la simplicitat, de Bramante.

Per St. Pere, Rafael busca establir uns planols que donin al constructor la idea de les tres dimensions sense distorsions; l'arquitecte no ha d'explicar el que vol fer sinò dibuixar-ho.

Rafael proposa un edifici en creu llatina que destaca el caràcter cultual del temple; en canvi, segons el disseny de Bramante, el que proposava hagués estat un monument triomfal dedicat a l'Apòstol i el Papa.

Sangallo.

Sant Pere.

Dels 17620 ducats que van costar les obres entre 1529 i 1540, 7000 van ser per pagar a Peruzzi i Sangallo.

El Papa va confirmar i ampliar les indulgències de Juli II i Lleó X per obtenir diners.

El conjunt que formava la nau paleocristiana, el cor de Nicolau V i els arcs de la cúpula de Bramant feien més un aspecte de ruina que d’edifici nou.

Entre 1540-6 es van invertir 162.000 ducats, més de la meitat provinents d’Espanya (l’or d’Amèrica).

Sangallo va encarregar una maqueta (que encara es conserva); va costar 5.000 ducats i van trigar-se quatre anys en fer-la. No va determinar la forma final del temple però va formular el projecte d’un mode pressumptament definitiu després de 20 anys de dubtes; i va tenir l’aprovació papal.

Es va decidir aixecar el paviment del temple 3,20 m sobre el nivell del de l’antiga basílica.

El nou projecte era una solució de compromís entre la planta centralitzada i el temple de creu llatina. A més es fan més altes les torres de la façana per posar-les en relació amb la cúpula. S’ha abandonat l’estructura centralitzada de Bramante però no el seu repertori formal, perquè es considerava insuperable.

Hi ha un gravat per la cúpula: té una sola closca, amb casetons, com el Panteó, però ja no és de mig cercle sino d’arc apuntat (com la de Brunelleschi, més gòtica). Té un tambor format per dues files d’arcades superposades, la segona fa que l’exterior tingui forma de mitja esfera.

La proposta era completa però limitada i caldrà esperar a la revisió que en farà del conjunt Miquel Àngel.

 

Miquel Àngel: St. Pere del Vaticá.

Sucseeix a Sangallo com arquitecte el 1546. A diferència dels altres només cobrava pel treball fet, sense acceptar bestretes, pel que era ben acceptat.

Va modificar radicalment l’esquema de Sangallo. Harmonitza molt bé l’exterior amb l’interior: els murs tenen la mateixa articulació dins i fora. Així la vertadera façana de l’edifici és tot l’exterior.

Entre 1558 i 1561 va fer la maqueta de la cúpula (que va acabar d’executar Giacomo della Porta entre 1588-91).

Les formes del tambor tenen un esquema ascensional però la mitja taronja sembla una forma en repòs, descansant damunt les cornises horitzontals del tambor.

La va fer amb doble closca, com la de Florència (on havia demanat informacions); Della Porta la va fer apuntada, per donar-li més esveltesa). Descansa en els pilars de Bramante.