Art del Renaixement
DEMPSEY:The Portrayal of Love, 1992, Princeton.
(Materials ordenats per mi, no segons llibre).
1. ELEMENTS DE DESCRIPCIÓ.
Zèfir expressa la primera passió que dissipa Mercuri i la Primavera és un temps serè: Venus és la Primavera i el primer dia del Món. L’estació es crea per la presència de la dona estimada.
El lloc és el jardí de l’amor, fecunda expressió de la potència amorosa, segons la idea expressada per Leonardo: la força de la pintura radica en presentar la idea mateixa d’amor mijtançant les amenitats de la natura; és el que es veu a la primavera, un paradís creat per la presència de l’Amiga, un locus amoenus.
Les diferents criatures són només metàfores (ekfrasis) de la presència de l’amor gravada al cor.
Cupido és el moment del naixement de l’Amor: ell porta la seva sageta però Venus mira fixament l’espectador, fent notar que l’amor és vertader.
Aquest mira Venus, que expressa la pura idea d’Amor, ella respon amb la seva mirada i fa un gest invitatori, en aquest precís moment arriba la sageta del oro focoso al cor del contemplador.
LES ROBES.
La roba de Mercuri:
calça talaria aurea (sandàlia alada que fa referència al vent); porta la harpe, com una falç, estri agrícola però també el que usa Perseu per matar la Gòrgona. La harpe li serveix per a esporgar els arbres (que estan manicurats): es una espasa de passeig, de parada (trofeig de la giostra).
Venus, deesa dels jardins: diu Poliziano (que repren Columella i Lucreci) a l’Epithalalanium in Stellam at Violentillam:
Jo uneixo l’aire quan els núvols es buiden en la pluja, unint-se a la terra. Així arrenca el cicle de la vida i l’edat del Món es renovada(tema de Le Temps revient).
Les robes:
Les camises amb finistrelle.
Els vels de Venus i Gràcies amb joies.
El casc de Mercuri (trofeig d’un torneig).
Les botonadures passades de moda.
El mantell de Venus: propi dels ss. XIII i XIV; al XV només per dones grans que viuen retirades a un monestir, denota gravetat i dignitat.
La vora de perles és cosa de teatre. S’ha volgut comparar amb el mantell de la mare de Deúsense exit.
Flora es correspon amb la descripció de Simonetta Cattano Vespucci, segons Poliziano, al torneig (Giostra) de 1475 (ja notat per Warburg):Ella és esplèndidament blanca i blanca als seus vestits, coberts de roses i flors i fulles; la cabellera solta cau del cap daurat sobre la cella digna i modesta. (...) Ella era asseguda a l’herba, alegre, i s’ha fet una garlanda de totes les flors de la natura i de les que té pintades al vestit.
Botticelli s’inspira en les mascherate i Giostra i torneigos.
Sabem que el quadre estava damunt d’un llit (lettuccio) a la case vechie de’ Medici a finals del XV, amb la Pallas i el Centaure.
(Lucreci, Ovidi, Fasti...).
2. UBICACIÓ I DATA.
Poesia com a pintura.
Vasari (1550) es el primer en descriure La Primavera; estava a Castello el 1598. Horne (1908) la data de 1477-78; el Naixement seria de 5 ó 6 anys després; ambdós seien una comissió per Lorenzo di Pierfrancesco de’Medici.
La ubicació primera del quadre ha estat aclarida per Smith: On the original Location of "La Primavera"; Art Bulletin, LVII, 1975, pp. 31-39.
La Primavera estava a la case vecchie de’Medici (Via Larga), segons els inventaris, les mides coincideixen.
1476, mor Pierfrancesco (deixa dos orfes: Lorenzo i Giovanni). El 1477 Lorenzo el Magnífic compra Castello pels orfes.
El quadre estava damunt d’un lettuccio (un llit de dia o sofà): una arca amb un matalás al damunt.
3. INTERPRETACIONS. DEMPSEY.
Introducció:
S’ha dit molt, vertader i fals, sobre La Primavera (Van Marle).
Gran qualitat de les investigacions.
Les interpretacions actuen com a vels que obscureixen.
Lightbown diu que s’ha de mirar la pintura amb ingenuitat.
Botticelli no presenta solament Venus com a deesa de l’Amor sino com la manifestació i culminació de la vertadera idea de l’Amor.
No cal buscar més fonts sino saber llegir el nou poema codificat a la Primavera.
No il·lustra una història d’Ovidi o Dant sino que expressa una invenció a partir de material derivat i processat d’un gran nombre d’autors antics.
Per Dempsey la matèria de La Primavera són els escriptors de rerum rusticarum, segons ha exposat al su Mercurius Ver (1968):
Havia, amb la República, el calendari rústic, abans de la reforma juliana, establert per Ròmul, segons l’any agrícola, té deu mesos:
1. Març (pare de Ròmul).
2. Abril (per Venus Afrodita, mare d’Enees).
3. Mercuri (Maig, Maia és la seva mare), més de les flors: Mercuri és el deu del vent i inseminant i el deu de la sembra.
Segons Dempsey, l’acció ventosa de Mercuri es veu a la sissolució que fa dels núvols i en les llavors que cauen als seus peus (¿damunt la bota?). Maia és la més bella de les plèiades, que són visibles des del maig, quan els mercaders reanuden la navegació (per això Mercuri és el déu del comerç).
La Primavera començaria amb un vent (Zéfir) i acabaria amb un altre (Mercuri) (veure gravats, esp fig. 3 i 5).
El tema és la renovació del món, segons el lema de Lorenzo: Le Temps revient.
CHENEY, Liana: Quattrocento Neoplatonism and Medici Humanism in Botticelli’s Mithological Paintings, Lanham i London, 1985: University Press of America.
Síntesi.
La Primavera representa la civilització florentina. Sota el poder de Lorenzo, Zèfir fecunda la terra que dona el seu fruit a Flora, dins el jardi de la civilització (Venus=Humanitas).
Venus s’acompanya de les Gràcies: Castitas, Voluptas i Pulchritudo (=els florentins han d’estar units).
Mercuri es gira d’esquena i està disolent els nùvols: per la raó marxaran tots els nùvols. Tambè simbolitza la família Medici: el comerç, els gremis (mercurialis), les armes de trofeig de la Giostra.
El llorer es Lorenzo, la taronja (arancia, aurum) és l’or.
Il·lustra les Stanze de Poliziano; Mercuri podria ser Giuliano i Flora Simonetta, els dos morts joves.
Les interpretacions.
Històriques.
Levi d’Ancona: explica el quadre en relació a l’estudi botànic del paisatge. És una celebració del casament de Lorenzo de Pierfrancesco el 1482; les flors presents tindrien a veure amb la decoració floral per la festa de la boda.
Des de 1992 té una nova interpretació:
Consens en Zèfir-Cloris i Mercuri com Paris.
Giuliano de Mèdici va encarregar la pintura per celebrar el naixement del seu fill Giulio (26.5.1478). S’havia casat en secret amb una dona anomenada figuradament fioretta, que s’identificaria amb Flora, que està embarassada. El secretisme es veu en un anell de falguera als peus de Flora.
El matrimoni era secret perquè Lorenzo no volia que el seu germà tingués descendència legal. Potser els Pazzi (=en italià nom d’una planta, el·lèbor, als peus de Venus) vol dir que s’havia casat amb una Pazzi (rival dels Medici).
La pintura presenta l’ambició de Giuliano de ser Duc de Florència, el que justificaria la seva mort a mans dels Pazzi la pasqua de 1478 (26.4, durant la consagrqció a la Missa Major).
Welliver: té una lectura política que vol desvetllar l’ambició de Giuliano.
Venus=Simonetta.
Mercuri=Giuliano.
Gràcies=instrument de Venus per dir-li a Giuliano el que ha de fer.
Zèfir expressa la virilitat activa front el desinterés de Giuliano.
Cupido vol que Voluptas estimuli a Cupido.
I tot perquè Lorenzo vol que Giuliano sigui Cardenal i contrapesi el poder del papa Sixt IV (un Riano, aliat dels pazzi). Després de la mort de Giuliano, el Papa declararà la guerra a Florència, sense èxit.
Francastel: És una reflexió sobre Simonetta, ja morta, extreta dels Comento de Lorenzo (només es poden entendre els fets des del passat).
A propòsit dels morts, esmenta un text de La Sorcière, de Michelet: Iremos siempre dirigiendo nuestra mirada más alto, más lejos y más al fondo. Medimos penosamente esta tierra, pero la golpeamos con el pie y le decimos siempre: ¿qué tienes en tus entrañas?¿qué secretos? ¿qué misterios? Nos devuelves, es cierto, la semilla que te confiamos. Pero no nos devuelves esa siembra humana, esos muertos amados que te hemos prestado ¿No han de germinar nuestros amigos, nuestros amores que habíamos metido allí? Si al menos por una hora, por un momento viniesen hasta nosotros... Muy pronto seremos de la terra incognita adonde ellos ya han descendido. Pero, ¿volveremos a verlos? ¿Estaremos con ellos? ¿Dónde están ellos? ¿Qué hacen ellos? Es preciso que estén bien cautivos para que no den ningún signo. (La Figura y el Lugar, Monteavila, Caracas, 1969).
Tambè una al·legoria del bon govern.
Young: Le Temps revient. Una nova Edat d’Or, que Lorenzo porta a Florència.
La primavera com a Ballate o canzioni d’amore: Lincoln Kirstein veu un rondó al pas de les Gràcies, i Flora fa una moresca.
Interpretacions poètiques:
Apuleu: L’Ase d’Or.
Hesiode: Teogonia, les tres Gràcies, filles de Zeus (Aglaia, Eufrosinia i Talia).
Homer: Himnes.
Lucreci: 5é llibre De rerum natura:
Arriba la Primavera i el seu herald dalt li marxa al davant, amb Zèfir i la mare Flora un pas enrrere, omplint el camí amb bells colors i olors.
Ovidi, Fasti:
Mentre parlava la seva boca alenava les roses de La Primavera: Jo que ara soc anomenada Flora, era abans Cloris; les lletres gregues del menu nom han estat corrompudes a la parla llatina. Jo era Cloris, una Nifa dels camps feliços on, com heu sentit, vivien els homes afortunats dels temps antics.
Era La Primavera: Zèfir es va prendar de mí. Jo em vaig retirar però ell era més fort. Bòreas havia donat al seu germà el dret de violar, però em va donar el nom de núvia i no tinc queixa del meu llit conjugal. Frueixo de la perpétua primavera, tot l’any en plena floració.
Més enllà les Gràcies texeixen garlandes i corones per subjectar el seu cabell.
Abans la terra només tenia un color.
Botticelli, amb originalitat, concep una metamorfòsi (a l’estil ovidià): El vent poderós de l’Oest insemina la terra nua, el que la muda en Flora, que serà completada en Venus, la deesa del mes de maig.
Horaci: Carmina (1.30): Amb tu (Venus) l’ardent Cupido i les Gràcies, amb les nimfes i la joventut i Mercuri.
Horaci: Odes (Llibre I,4) Ara la Primavera i el vent de l’Oest porten el canvi; sota la Lluna Venus porta el seu seguici: Gràcies i Nimfes enllaçades.
(Llibre I, 30): Venus, deixa Xipre i vine amb el teu entremaliadet nen, amb les Gràcies, agafades de la mà i amb les robes descordades, les Nimfes i la Juventut i Mercuri.
(Recordar la carta de Ficino a Lorenzo parlant dels planetes i de les seves qualitats, Mart, Venus, Mercuri, Lluna... Cneney, Appendix 2).
Aqui les Gràcies estan amb Mercuri, tema molt rar a la literatura clàssica, però present a De Beneficii, de Séneca:
El perquè les Gràcies són tres i perquè són germanes, perquè tenen les mans agafades i perquè somriuen i són joves i virginals i porten vestits transparents: una és per donar un benefici, l’altra per rèbre’l i l’altra per retornar-lo. La bellesa rau en la successaió continuada i sense interrupció. Els rostres són feliços com els dels qui reben beneficis. Són joves perque el record del benefici no envelleix. Són donzelles perque els beneficis son purs i sants als ulls de tothom.
No hi ha res per lligar-les o restringir-les i per això aquestes donzelles vesteixen túniques que l’aire mou i són transparents perquè els beneficis volen ser vistos.
Hesiode els hi va donar nom: la més gran Aglaia, la segona Eufrosina, la tercera Talia.
La raó per la qual Mercuri està prop d’ells es només perque el pintor va decidir pintarles així (text de Séneca).
Lorenzo: Comento i Poemes.
Poliziano: Stanze i Rusticus: (de 1483, esmentat per Warburg): Surten tots excepte Mercuri i es posterior a la pintura, Gràcies, Venus, Flora, Zéfir, l’amoret (Cupido).
Alberti:
Presenta l’harmonia, tal com l’expressa Alberti a De Architectura, llibre dedicat a Lorenzo (1485), en un poema de Poliziano, qui es va interessar molt per l’edició del llibre; en ell, tracta Alberti el tema de l’harmonia, molt més a fons que a De la Pittura. I diu:
Tot el que hi ha a la natura es regulat per la llei de l’Harmonia (concinnitas) i el seu objectiu principal es que tot el que produeixi ha de ser perfecte. Sense Harmonia no es pot assolir la perfecció doncs la crítica empatia entre les parts es perdria. La Bellesa es una forma d’empatia i consonància entre les parts d’un cos, segons el nombre, disseny i possició, dictades per l’harmonia, que és la llei absoluta i fonamental de la natura.
Així, la renovatio mundi es manifesta en la perfecta bellesa natural de La Primavera de Botticelli.
Jacobsen: afirma que el tema es el renaixement per a celebrar la recuperació de Simonetta d’una malatia.
Pucci: A més dels clàssics esmenta Poliziano, la Cançó de Maig: Benvinguda al maig, i a la seva ensenya alegre de brot vegetal silvestre. Benvinguda a la Primavera que cerca un home per a estimar-lo. I vosaltres, donzelles que feu una rotllana, que ens feu amorosos de l’Amor amb les roses i flors de Maig.
Poliziano hauria inspirat el quadre amb la seva primera stanza: I arribada al reialme, de totes les gràcies i joies, on la bellesa corona amb dolcesa el seu esclat remarcat, on Zèfir torba, com a Vent, els encants de Flora, i ajuda les seves flors a treure brots.
També la Flora ve de les stanze: Ella és honesta, i blanc és el seu vestit, amb la túnica pintada amb flors i herbes, la cabellera lliure del seu cap daurat, cau damunt el front amb orgull humil. Les flors de la falda: Llavors, aixecant amb una ma la falda, alça un peu i amb moltes flors ha omplert el plec.
Així, La Primavera té moltes fonts d’inspiració, clàssiques i del seu temps.
Interpretacions filosòfiques.
Gombrich: Venus, segons Ficino, és Humanitas; també una ecfrasi imaginària de les idees clàssiques.
Argan: és un teixit de símbols, presentant una Humanitat que vol fondre’s amb la natura o fer-ne l’al·legoria de la Natura.
Panofsky: les fonts clàssiques.
Wind: neoplatònic:emanatio, conversio i remeatio.
Processio: Zefir a Flora.
Conversio: dansa de les Gràcies.
Remeatio (ascens): Mercuri.
Hi ha les tríades:
a) Zèfir-Cloris-Flora.
B) Castitas-Pulchritudo-Voluptas.
C) Veritas (Mercuri)-Concòrdia (Gràcies)-Pulchritudo (Flora).
O bé:
Causa efficiens: Zefir-Cloris-Flora.
Causa exemplaris: Gràcies.
Causa finalis:Mercuri ho sap tot i ho retorna als Déus.
¡Però el quadre és de c. 476 i Pico arriba a Florència el 1484!
Ferruolo: La seva interpretació reposa en les Stanze de Poliziano i De Amore, de Ficino.
L’heroïna és Simonetta (Bellesa al Naixement, c. 1485), Amor (a La Primavera, c. 1476) i Felicitat ( al mart i Venus, c. 1483). Aquesta interpretació planteja grans problemes amb la datació, que no són les tres de la mateixa época.
En tot cas, ens presenta les dues Venus: la Vulgaris (pudica) i la Urània (celeste).
Són diferents idees sobre l’Amor, finalment, a Pal·las i el Centaure, la raó domina l’instint.
