Art del Renaixement
Introducció.
La Itàlia unida actual és un resultat del Risorgimento del segle XIX.
Al Renaixement, Itàlia estaba dividida en molts petits estats i per la geografia (Alps, Apenins, mars…; havia diferents dialectes, lleis, monedes, unitats de mesura; fins i tot els costums socials variaben d’un estat a l’altre; tambè estaven els estrangers: turcs, grecs, catalans, francesos, alemanys, jueus, àrabs…; això afavoria el mestisatge cultural.
El període.
Des de la pesta negra (1347) fins el Sacco di Roma (1527).
És una época d’expansió econòmica però tambè de convulsions socials, revoltes del popolo minuto contra il popolo grasso.
Els dos grans super-poders polítics eren el Papa i l’Imperi, encara que la seva implicació a la política concreta era molt relativa; l’Església va passar pel Cisma d’Occident, amb l’exili dels Papes a Avignon i d’altres residències.
Així, la manca d’un poder polític centralitzat va fer possible moltes rivalitats als diferents estats: els signori (com Visconti) contractaven mercenaris (condottieri) per imposar la seva política per la força.
El Renaixement.
El terme l’inventa Michelet, el 1855, per referir-se a la Història de França del XVI, en relació al retorn (revival) de l’Antigüitat clàssica. El repren Jacob Burckhardt (1818-1897) al seu llibre La Civilització del Renaixement a Itàlia, publicat en alemany el 1860, que va tenir gran ressó. Burckhardt consideraba el Renaixement com la mare i la font de l’home modern.
És una época de la que s’ha destacat:
WELCH: pp. 9-36.
