Art del Renaixement
 


 

Art i política.

El govern es manifestava mitjançant les monedes, banderes, segells: tots objectes artístics per expressar l’autoritat. Tots els aconteixements importants requerien la participació d’artistes per preparar els escenaris. Els escuts heràldics campaven damunt de tots els edificis, indicant jurisdicció i propietat (com les armes d’Aragó a Nàpols).

Els enemics podien ser castigats, en imatge, gràcies a l’estreta relació entre la persona i la seva representació: els criminals podien ser penjats, en absència, fitjançant una efígie. A Roma, el 1462, el Papa Pius II va ordenar a la Cúria l’orquestació d’un judici al que es va condemnar a ser cremada l’efígie del condottiero Malatesta; la imatge era exacta, diu el Papa, reproduïnt exactament les faccions de l’home i la seva roba, de manera que semblés una persona i no una figura. Però, a més, una inscripció li sortia de la boca on es llegia: "Jo soc Sigismondo Malatesta, el fill de Pandolfo, rei dels traidors, perillós per Déu i els homes, condemnat al foc per decisió del sagrat senat.

El príncep es presenta en l’Art segons un ideal; Federigo da Montefeltro i el seu fill Guidobaldo apareixen al retrat de Just de Gand (tambè atribuit a Pedro Berruguete) amb els seguents atributs: Federigo vesteix l’armadura que justifica el seu prestigi militar; està llegint un llibre, presentant-se com un home de lletres. Cada element del retrat destaca els seus mèrits; la roba d’hermini i el ceptre que porta el seu fill fan referència a la legitimitat del seu poder; li penja del coll l’insígnia de l’ordre de l’Hermini i al garró porta la Jarretera, atorgada pel rei d’Anglaterra; el seu fill Guidobaldo assegura la successió, al seu moment; tot expressa la legitimitat del seu poder; hi ha una diagonal formada per la tiara, a un extrem, i el seu casc, a l’altre; així s’expressa que ell és el general dels exercits pontifics, sotmés a l’autoritat del papa.

A Nàpols el llenguatge artístic és diferent.

Quan els francesos van prendre el reialme als Aragó, aquests el van recuperar, entrant el rei per les clavagueres. Alfons d’Aragó, el 1442, va esborrar tota referència dels Anjou (la dinastia francesa); va fer notar que la seva nissaga provenia de l’Emperador Frederic II i es feia descendent d’August; tambè va fer posar bustos de Trajà i Adrià, emperadors nascuts a Hispània, a l’escala del seu palau.

Com a obra pública representativa va triar una porta monumental que simbolitza la divisió entre la Cort i la ciutat que envolta el palau; va fer esculpir pannells que mostren gossos de guàrdia, referència a la vigilància i no confiança, amb guerrers i escuts d’Aragó. Tambè es van encarregar unes grans portes de bronce pel Palau de Castelnouvo. Aquí l’Art no ha de ser agradable per ser efectiu.

A Milà es volia fer una escultura en bronce de Francesco Sforza, un cop aquest va morir: era una manera d’establir el llinatge del governant (el difunt era el seu pare, que havia assassinat al legítim governant) i presentar-se als seus súbdits amb un aspecte de devoció filial.

Leonardo va oferir els seus serveis, amb diversos projectes i una escultura de mida natural en fang. Però el bronce preparat per frondre l’obra es va usar per un canó i la guerra va fer que, al 1499, els francesos fessin punteria amb la terracota; Leonardo va aprofitar la experiència per a proposar un nou monument equestre del general francés. El monument no es va fer però en diu que tan important era la propaganda de la glòria del propi llinatge, a més del desig d’imitar el que feien altres senyors (el Gattamelata, a Pàdua).

La imatge de la dona que governa.

La imatge del governant era masculina i els signori eren admirats per la seva virilitat, força i encant; les dones havien de ser pietoses, aplicades, virginals o castes i fidels a pares, esposos i fills.

Les dones nomès figuren com al·legories però desprovistes de poder, llevat Isabel d’Este, presentada a la seva medalla.

WELCH: pp. 211-239.




webmaster