Art del Renaixement
Les Senyories (com Florència) buscaven el seu model en l’Imperi Romà, mentre que els governs comunals (com Pisa) ho feien en la República Romana; Roma era el centre del Món clàssic, allà hi ha el Papa i el centre de la Cristiandat; a començaments del XIV la ciutat estava molt abandonada, només tenia 17.000 habitants, plena de ruïnes; les dificultats de l’Església, el cisma, es reflectia en aquest decaigument; els artistes la visitaven i prenien notes i mesures de les runes. Hi va haver el Gran Cisma des de 1378 fins 1417, amb Papes i antipapes, i un concili que afirmava ser superior al Papa; a més, s’estenien moviments d’heretgia per Europa, com el dels Hussites a Bohèmia. Malgrat tot, els Papes entenien que l’embelliment material de Roma era una forma d’afermar la seva autoritat, religiosa i temporal; a Roma no hi havia bons artistes, i els millors d’Itàlia anaven a Roma esperant obtenir bons encàrrecs; Averlino va fer les portes de bronce per la Basílica del Vell Sant Pere on es presenta al Papa com el successor de St. Pere, nomenat per Déu.
Els Cardenals volien viure com a grans senyors, envoltats d’obres d’Art: es valoraven les obres fetes all’antica.
Les repúbliques de la Toscana.
Siena, Pisa, Florència, i d’altres, es creien les hereteres de la República Romana i defugien tot personalisme; els seus sistemes de govern tenien magistratures on els càrrecs s’exercien per rotació, durant 2 a 6 mesos; eren elegits d’entre un cercle reduït de famílies. El jutge era un estranger nomenat per un any, el podestà.
Siena.
Tenia una direcció col·legiada que, el 1406, va decidir renovar la font central de la ciutat: el projecte va confirmar l’estabilitat i el poder econòmic de la ciutat i la capacitat del govern de proveïr els ciutadans amb el bé més preciós, l’aigua. Va ser dissenyada per Jacopo della Quercia; a més de la font pròpiament dita van tenir que obrir-se camins per portar la pedra i fer una notable obra d’ingenieria de canalització.
Una ciutat que manifestava aquesta empenta podia oposar-se amb èxit al seu gran rival, la veïna Florència. L’Art com a manifestació d’un desig polític es fa aquí ben evident.
Florència.
Els gremis es feien càrrecs de determinades obres: Calimala estava a càrrec del Baptisteri, mentre que la Llana obrava a la Catedral. El poder estava en mans dels Medici però no l’exercien obertament sino mitjançant una estructura política aparentment col·legiada.
Va haver una revolta, dita dels Ciompi, que, entre d’altres coses, van demanar que s’obris un lloc de culte al Orsanmichele, un porxo cobert, una mena de llotja, on es venia menjar i guardava gra per les èpoques de fam. Allà es va posar una capella que contenia la imatge miraculosa de la mare de Déu i el Nen. Orcagna va rèbre, el 1360, l’encàrrec de fer un tabernacle per allotjar la imatge: la tenien coberta tot el dia, mentre duraven els tractes comercials; al capvespre la obrien i apareixia tota plena de llum i daurats; hi havia un soterrani on es posava una escolania; així, segons el dia anava declinant, el mercat es convertia en un teatre espiritual. Cap el 1370, el govern va decidir que s’havia de convertir tot el local en un espai religiós, va tancar els porxos i va encarregar que cada gremi posés una escultura religiosa a cada pilar de l’edifici.
Els Medici, que de fet governaven la ciutat, van ser expulsats per un moviment carismàtic dirigit per Savonarola, intentant crear una ciutat ideal (1494), però finalment Savonarola va ser cremat el 1498 i el Medici van tornar a Florència. Savonarola va fer cremar pintures i treure escultures del palau dels Medici (el David i la Judit i Holofermes, de Donatello).
Les repúbliques marítimes.
Gènova va perdre territori i estava desunida, sotmesa a la pressió francesa: era una oligarquia que elegia el seu dog d’entre un grup reduït de grans famílies.
El sistema polític de Venècia era semblant; era més próspera que Gènova; tota afirmació individual, a la política, estava prohibida i perseguida: el moment d’honar els grans homes eera després de la mort, que es el que demostra el monument al condottiero Colleoni o el sepulcre del dog Mocenigo (1474-81) que el presenta dempeus, vencedor de la mort, amb un lema que diu: Ex Hostium Manibus, és a dir, fet amb les despulles de l’enèmic, suggerint que eren aquests els qui havien pagat el monument.
WELCH: pp. 241-273.
