Art del Renaixement
 

La Creació de l'Home, a la Capella Sixtina.

Steinberg: Who’s Who in Michelangelo’s Creation of Adam: A Chronology of the Picture’s Reluctant Self-Revelation. Art Bulletin, Dec. 1992, Vol LXXIV, n. 4, pp. 552-566.

1547-53, Vasari diu que Déu es sostingut per alcuni putti.

1870, La Casa Adophe Braun et Cie, de Paris, publica 120 detalls fotogràfics del sostre de la Capella Sixtina, entre ells, la Creació d’Adam.

1871, Es constata que la figura que Déu sostè és una dona, de pits juvenils.

¿Qui pot ser?

  1. La Benaurada Verge;
  2. L’Ànima Humana;
  3. La Divina Saviesa,
  4. L’Esperit Sant.

Justi (1905) l’interpreta com el desig angèlic de coneixement, caracteritzat com a dona perquè elles són més inquisitives que els homes.

Hartt afirma que és un home.

La figura pren el tipus de l’Afrodita ajupida.

1875, Richter identifica la dóna com a Eva i el Nen que Déu toca seria Crist; així hi ha els dos Adams.

1945, Tolnay diu que tota la Història humana queda condensada entre les dues figures que Déu, ambidextre, toca. Gombrich nega que es pugui distorsionar las creació amb un assumpte secundari.

1951, Skira publica, a gran format i tot color, un detall de les dues mans, Déu i Adam, com a síntesi i logo de Miquel Ángel, que serà molt explotat per la publicitat i els media: un antídot a la complexitat.

1974, Stolbach, un estudiant de primer cicle a un seminari sobre Miquel Àngel, fa notar que nomès el dit gros i l’índex de Déu toquen el nen: és el gest del Sacerdot alçant l’Hòstia a la Missa, en relació a Jo 3:16:Déu estima tant el Món que li ha donat el seu Fill únic perquè tingui vida eterna.

La dona és Eva:

  1. Va nua;
  2. Pren el tipus de l’Afrodita ajupida (documentar a Source);
  3. Mira a Adam;
  4. No mira al Nen;
  5. Té un tros de mantell verd a la cuixa, idèntic al terra sobre el que reposa Adam; el té al lloc de la fertilitat; el verd contrasta amb la volta del cel que envolta Déu que és vermellosa.

A la part del davant de la volta-mantell hi ha dos àngels en l’ombra, amb els cabells negres, que no miren la creació de l’Home; en canvi hi ha un altre, ros, que sostè Déu.

Els de l’ombra són Lucifer i el company representa la tercera part del cel que el segueix al crit d’orgull de Non serviam.

¿Perquè?

Ho explica la Vida d’Adam i Eva (apòcrif) on hi ha un diàleg entre Lucifer (l’angel de la llum caigut) i Adam.

Dimoni: Quan Déu crea l’Home, a la seva imatge, va ordenar als àngels que reverenciessin la seva presència en l’Home i Miquel i els seus el van obeïr; però jo vaig dir "No adorarè al qui vé després de mi, que ell m’adori".

I Déu em va treure del Cel, per això jo tempto l’Home, per allunyar-lo de Déu, per llevar-li el llinatge de fill.

Lucifer té enveja de que Déu s’encarni, Ell que es tan Bell; el pecat de Lucifer és lamentar la creació de l’Home i envejar-lo.

El noi ros que sostè Déu entre els seus braços és el campeó del Cel, l’Arcàngel Sant Miquel, oposat a Satanàs i patronímic de l’artista (Miquel-Àngel); la seva presència actua de firma.

Cal notar que la volta celestial que embolcalla Déu fa com dues arrugues: una justament on hi ha Lucifer i l’altra on és el Fill de Déu.