Periodista, col·laborador en nombroses publicacions literàries gironines (sí, fa 60 anys hi havia, només a Girona, més d'una dotzena de publicacions periòdiques de lletres, art i cultura!), catalanes, de l'estat espanyol i europees; historiador, assagista literari, biogràfic, sociològic i filosòfic, fundador i president de l'Ateneu Gironí; cronista oficial de la ciutat i animador constant de la seva vida artística i cultural, Carles Rahola va ser un home de bé, sempre al servei d'ideals i no d'interessos, autodidacte, en l'escola de l'honradesa, la sobrietat, la cortesia, la civilitat i la ciutadania.
Demòcrata i republicà convençut, catalanista fervent però mal separatista, ans creient en una federació solidaria dels diversos pobles d'Espanya plenament incorporada a Europa, Rahola era europeista quan encara havien de néixer els intel·lectuals i polítics que enguany ens parlen d'Europa com si l'acabessin de descobrir. Enemic de tota vulgaritat, pedanteria, hipocresia, injustícia i violència, va lluitar amb la paraula i la ploma per una societat més justa, pels drets dels desafavorits i dels exclosos (molt abans, també que predicar això de paraula, que no de fet, esdevingués una moda entre la burgesia benpensant de les dues bandes dels Pirineus), perquè l'educació i la cultura arribessin a tothom. Un dels darrers romàntics, visqué sempre d'acord amb aquests ideals, i per ells va morir abans d'hora, víctima de la tirania del franquisme, ell que sempre havia defensat la llibertat i maleït el despotisme - precisament per això, perquè els tirans no toleren els homes lliures. També defensava els jueus, els drets de la dona i dels infants, àdhuc el dret dels feixistes a discrepar dels idearis republicans!
Precisament, tràgica paradoxa, Rahola havia escrit pagines emotives i punyents, inoblidables, contra la pena de mort al seu breu assaig històric La pena de mort a Girona (Girona 1934).
El retorn de la democràcia, tan lloada per Carles Rahola, va permetre, ara fa 20 anys, recuperar del llarg i injust oblit feixista el seu nom i la seva obra. Entre altres homenatges a aquest gran home de bé, avui recordem que es va donar el seu nom a aquest institut d'ensenyament.
I aquest és el millor reconeixement que se li podia fer: els noms escrits a les pedres i als bronzes de les estàtues s'esborraran amb el temps, igual que els dels rètols dels carrers, però el que ensenya un bon mestre mai deixa d'ésser, puix roman a l'esperit dels deixebles, s'enriqueix amb el desenvolupament de la intel·ligència i, com més madur és menys es marceix, ans esdevé aliment per altres esperits.
Carles Rahola estava molt particularment preocupat pels joves, per la seva educació i preparació cívica, per ajudar-los en la lluita contínua de la vida per ser sempre millors -si visqués ara, es dedicaria especialment a impedir que fossin ciutadans de l'imperi de l'exhibicionisme i la impostura.
L'any 1933 Carles Rahola va publicar un assaig anomenat Breviari de Ciutadania (reeditat en edició facsímil l'any 1984 per la Diputació de Girona); es tracta de "paraules a la joventut", a on el seu mestratge -i la seva modernitat- es tan palesos. És un llibre petit, curt, escrit amb un llenguatge planer que va més dirigit al cor que a la raó, però que és molt gran d'ldealisme, emoció i pietat. Només cal copsar els títols d'alguns dels curts capítols d'aquest llibre, escollits a l'atzar: el cavaller de la idea, sinceritat i fidelitat, la conquesta de la llibertat, jo amo la vostra varietat, estimeu els llibres... Feu-ne cas, sobretot, d'aquest últim consell!. Llegiu aquest llibret tot sencer per començar a conèixer aquest gironí i home bo que es deia Carles Rahola. Veureu com n'és d'escaient que aquest institut dugui el seu nom!.
Emili Ros i Rahola
Barcelona, maig 1996
(Article recollit en la publicació del 10è Aniversari de l'Institut)