le dejeuner sur l'herbe
Títol:
Le Déjeuner sur l’herbe (en un principi s’anomenà
el bany)
Autor:
Manet, Édouard ( 1832-1883)
Cronologia:
1863
Estil:
Impressionisme
Tècnica:
Oli
Suport: Tela;
Localització
actual: Museu d’Orsay, a París.
Tema:
Una dona completament nua, acompanyada de dos homes vestits, probablement
artistes, seuen a la gespa, mentre una altra dona allunyada del grup es refresca
en un rierol.
COMENTARI
El
1863 es va celebrar, com cada any, la mostra oficial de pintura en el Saló
de París. En aquella ocasió el jurat havia eliminat mes de la meitat de les
5000 obres presentades. Els artistes rebutjats aconseguiren, desprès de un
seguit de protestes, que el mateix monarca, Napoleó III, intervingués en la
qüestió i ordenés obrir un altres Saló, que va ser batejat amb el nom de “Saló
del rebutjats”. Es on es donà a conèixer Manet amb dues de les seves
obres mes representatives –Olympia i Le déjeuner sur l’herbe- que
van resultar escandaloses els ulls d’un públic que, acostumant al nu
només quan estava “justificat” perquè pertanyia a termes mitològics,
al consideraven una immoralitat en escenes de la vida real i amb personatges
contemporanis.
L’autor
presenta, en aquesta obra, una escena quotidiana de l’època: els banys
en el Sena, Argenteuil, tocant a París. Dos amics enraonen havent dinat, asseguts
a l’herba en companyia de dues noies: la del primer terme va nua del
tot, i l’altre vestida en roba interior de l’època, es refresca
en un rierol, un xic mes enllà. El tema de l’obra –una conversa
entre personatges vestits i personatges nas - s’inspira clarament en
el Concert campestre de Ticià, quadre exposat en el museu Louvre. La diferencia
fonamental consisteix en el fet que els protagonistes del Ticià son divinitats
fluvials que conversen bo i escoltant un concert al aire lliure, mentre que
Manet converteix les divinitats fluvials en joves artistes parisencs de l’època,
que gaudeixen d’una jornada de lleure.
Fins
i tot des del punt de vista formal, l’obra també va ser revolucionaria.
Tan en el tractament del color com la perspectiva i la composició resultaven
allunyats dels models habituals. A mes, les diferents parts del quadre, no
tenen relació formal les unes amb les altres: hi ha un bodegó en el primer
pla, uns personatges centrals en composició triangular, una dona i una barca
sospesos en un altre pla, i tres obertures sobre la llum de fons. Tot aquests
elements només tenen en comú un tema que, pres de la pintura clàssica, Manet
interpreta amb afany innovador.
Manet no pot ser considerat un pintor impressionista,
però si l’iniciador de la pintura moderna, precisament per la seves innovacions
en la composició, la perspectiva i la gradació de la llum i del color: d’una
banda, la insistència que es la llum de l’element que hi dona color,
i del l’altre, la desaparició de la degradació cromàtica amb l’alternança,
en la seves obres, les zones de forta definició en zones de molt poca definició.
Aquestes innovacions el van dur a ser el primer pintor que va desconstruir
el llenguatge clàssic segons el qual la pintura havia d’imitar allò que
es veu en la naturalesa. Va influir i fou influït pels impressionistes, alhora
que va col·laborar-hi algunes vegades. Amb aquesta obre inaugura, d’altre
banda, el plein air, desenvolupat en totes seves possibilitats per la pintura
de finals del segle XIX.
Sarai López & Gerard Pujol