els jugadors de cartes
Títol: Els jugadors de cartes
Autor: Cézanne,
Paul (1839-1906)
Cronologia: entre 1890-1895
(va pintar 5 versions del tema i és creu que aquesta es del període que va
1890-1892)
Estil: postimpressionisme
Tècnica: oli
Suport: tela;47cm x
57cm
Localització original:
el seu primer propietari fou un Ambroisie Vollard
Localització actual:
Museu d’Orsay, a París
Tema: retrat figuratiu
de dos homes jugant a cartes, assegut al voltant d’una taula presidida
per una ampolla de vi.
COMENTARI
L’obra
de Cézanne va ser el resultat d’una constant investigació, metòdica i racional,
allunyada dels principis de l’impressionisme, encara que el pintor havia participat
en la primera de les exposicions que va celebrar el grup el 1874, i en la
tercera, del 1877. L’interès de Cézanne no anava dirigit a captar la realitat
com a moment instantani, objectiu dels impressionistes, sinó la realitat estable
i immutable. La seva recerca anava encaminada a l’essència de les coses, de
les estructures profundes i permanents de la realitat, del que roman malgrat
el canvi constant de l’aparença. Rebutjava la impressió i buscava una comprensió
més profunda de la realitat. Tot i això, conservarà dels impressionistes alguns
elements com, per exemple, la descomposició del color o la presentació d’objectes
tallats pel marc del quadre; la seva preocupació constructiva, tanmateix,
fa que els resultats el portin a la creació d’un llenguatge radicalment distint.
Els
jugadors de cartes és una obra, per la temàtica, més aviat poc freqüent en
la producció del autor, que s’inclinen mes sovint per les naturaleses mortes.
Això no obstant, hi son presents tots el trets característics de Cézanne:
geometrització de la realitat –que compon a base de cilindres, esferes o cons
-, tractament desigual de les diferents parts del quadre, pinzellades fines
però que creen superfícies àmplies, estructuració de l’espai per mitjà de
zones diferenciades de color amb la finalitat de fingir la sensació de profunditat,
sense necessitat d’usar la perspectiva (tècnica coneguda com la dels passages),
alternança de dues gammes cromàtiques, una de freda i una de càlida, i una
altre serenitat, equilibri i harmonia que confereixen a les seves obres les
característiques d’un <nou classicisme>.
L’escena
representada en aquesta obra capta dos concentrats en una partida de naips.
Encara
que el pintor ha prescindir de tota expressió en els rostres, les figures
expressen la seva psicologia mitjançant la forma i el color: la tensió del
jugador que espera es manifesta en la forma cilíndrica del barret, cilindre
que es repeteix en la màniga, en la recta del respatller de la cadira, en
les pinzellades blanques de la pipa i el coll de la camisa, i en la recta
de les tovalles que cauen pel seu costat. En canvi, el jugador que ha de tirar
la carta, no tan tens psicològicament, esta treballat amb línies més ondulants,
menys rígides, i amb colors de gamma càlida davant de la gamma freda del jugador
que espera la jugada. Constitueix l’eix del quadre el reflex blanc de l’ampolla,
però no coincideix amb la meitat exacta: així, la composició es lleugerament
asimètrica: veiem sencer el cilindre del jugador de la pipa però la massa
mes solta i lluminosa de l’altre jugador surt tallada per la vora del quadre.
Tampoc no s’entén, des d’un punt de vista tradicional la disposició de la
taula: es fa mes estreta cap al fons i no en queden clars ni als límits ni
les potes, que no son simètriques. Com es possible que, amb aquest errors
voluntaris, la composició resulti tant convincent? Cézanne ha aconseguit que
la representació no depengui ni de l’expressió de
l’objecte representat, ni del punt de vista escollit per pintar-lo, ni de
las tècniques tradicionals de representar, si no de la mateixa pintura, dels
volums i del color. Ha obert, doncs, el camí cap a la pintura pura, no sotmesa
ni al tema ni a les tècniques representatives. D’aquesta obra, l’autor en
va fer diverses versions a traves de les quals s’adverteix l’evolució del
pintor des d’un cert realisme fins a la consecució d’un llenguatge racional
i constructiu nou que caracteritza la seva maduresa estilística.
La
transcendència de Cezanne pel que fa la pintura del segle XX, i espacialment
per al cubisme, es va posar de seguida de manifest. Al 1907, un any després
de la mort del pintor, es va organitzar a París una gran mostra retrospectiva
de Cézanne, que va aplaçar cinquanta-sis obres. Hi van acudir Picasso, Matisse
i Braque. Aquest últim artista, impressionat per l’obra de Cézanne El golf
de Marsella de l’Estaque, es va traslladar aquesta població del sud de França
a fi de reprendre el mateix tema: va pintar, doncs, Paisatge de l’Estaque,
una de les obres clau del cubisme.
David Hidalgo
Marc Isern
©FERMOLIM