Cardenium

El rellotge de l'ajuntament marca les quatre de la matinada. El cadàver de la meva germana resta estirat amb els ulls entreoberts al meu costat. El coll em fa un mal terrible, però em sembla que ja m'hi puc anar acostumant, perquè en tinc per a una temporadeta més aviat llarga. Aquells dos imbècils ens miren. Ara marxen sense dir res. Tot és culpa de Shakespeare. L'odio. L'odio a ell i a l'aire que respira. Però, què nassos, he d'admetre que també part de la culpa és nostra. Si no haguéssim estat tan curiosos...

Em dic Eduard. Tot va començar un dia qualsevol en què els meus pares ens van dir a la Maria, la meva germana gran, i a mi que en tres setmanes aniríem de vacances a Anglaterra, a passar l'estiu allà i “fer de guiris”. Bé, en realitat ells van dir que anàvem allà a “fer turisme”, però, vaja, que això no és més que un eufemisme barat. El cas és que ni la Tata (així és com li dic a la Maria) ni jo hi estàvem d'acord: no se'ns havia perdut res, a nosaltres, allà! Però, clar, hi ha certes coses que es fan a sorts, i aquest cop ells van guanyar, ja que van tenir la sort de recordar-nos que ells eren majors d'edat i, per tant, ells manaven. Una mica injust, no?, sobre tot perquè la Tata té disset anys i jo en tinc setze, o sigui que tampoc no falta tant. A més, aquí tenim els nostres amics i les nostres parelles i tal, i allà ens avorriríem de mala manera. Però les coses són com són i vam acabar per anar-hi. Ah, beneïda democràcia!

Vam sortir de Terrassa, la nostra ciutat, amb el temps just per a agafar l'avió i, com era la mare qui conduïa, vam fer tard. Diuen que bé comença allò que bé acaba, o sigui que, per nassos, malament comença allò que malament acaba, i nosaltres estàvem començant fatal (o sigui que no em volia ni imaginar el final, prou bé que feia). Vam haver de comprar bitllets nous, que ens van costar un ull de la cara, però eren els pares, qui pagaven, o sigui que a mi això rai. Com no podia ser menys (les desgràcies mai no venen soles), ens van tocar uns seients al costat del motor de l'avió, la qual cosa ens va provocar un mal de cap terrible, que ens va durar fins arribar a l'aeroport d'un poblet de mala mort proper a Londres, ja que la pista d'aterratge de la capital tenia no sé quin problema i no s'hi podia aterrar. Al menys, la companyia va pagar les despeses dels taxis, que allà eren més cars (i més pudents) que a cap altra banda del món. A cosa de les cinc de la tarda, “l'hora del te”, vam arribar a l'hotel. Encara no havíem dinat res, i ja feia estona que havíem paït l'esmorzar, o sigui que teníem una gana de mil dimonis. Al menys ens van donar les habitacions que havíem reservat. Finalment, dues hores més tard, quan la gana ens feia estar a punt de menjar-nos els uns als altres, van obrir el restaurant de l'hotel. Plat fort del menú: una espècie rara de “carn” (o sigui, una cosa pudent, marronosa, dura i més seca que la sola d'una sabata) amb “ jam ”. Els meus ridículs coneixements d'anglès em van fer pensar que, pot ser, s'havien equivocat a l'hora d'escriure la carta i, en realitat, volien escriure: “ ham ”, que vol dir: “pernil” del bo de tota la vida, o sigui que m'ho vaig demanar amb totes les ganes del món (“Per fi una cosa que m'agrada d'aquí!”, vaig pensar. He d'admetre que el pernil salat m'enamora). Quin va ser el meu disgust quan el cambrer, un home que deuria portar una fusta a l'esquena, perquè, si no, no m'explico com la podia portar tan recta, em va portar aquell símil de carn recobert totalment amb una salsa amb aspecte de melmelada de préssec caducada, i amb un sabor pitjor encara!. Quan m'anava a queixar, la Tata em va dir que allò de la carta no era cap error, sinó que era el nom de la salsa aquella. Havia estat tan simpàtica de no avisar-me, la molt... Després del que va ser el pitjor sopar de la meva vida, vam anar a dormir. Per a la meva sorpresa, el llit era còmode.

Al dia següent vam poder veure una de les coses més característiques i típiques del paisatge anglès: la pluja. Tanmateix, aquesta ”tonteria” no ens va impedir anar a visitar el Museu Marítim Nacional de Greenwich, un poble proper a Londres on hi vam passar tot el dia. A mi no m'han agradat mai gaire, els museus, i aquest no va ser una excepció, sobretot perquè aquell dia estava tancada la zona de l'observatori degut a la pluja. No obstant, a la Tata tot allò li semblava d'allò més interessant. Definitivament, no hi ha qui entengui a les dones.

Al dia següent ja no plovia, però estava ennuvolat. Aquella nit la pluja s'havia transformat en tempesta i els maleïts trons no em van deixar dormir, motiu pel qual ara estava amb la meva habitual mala llet pròpia de quan estic fet pols. Aquell dia feia tota la pinta de ser tan pal com l'anterior: aniríem a visitar la catedral de Warburton, una catedral que havia estat en reformes recentment, ja que era del segle XVII. Allà va viure el Bisbe de Warburton (oh, quin nom més original!), a qui Shakespeare va regalar un dels pocs exemplars d'una obra de teatre seva inèdita nomenada Cardenium . Es diu que la serventa del clergue, per error, la va fer servir un cop per encendre foc, motiu pel qual es tracta de l'única òbra de Shakespeare que se sap que sigui inèdita (aquesta frase sona rara, oi?). El cas és que vam anar a parar allà després d'una hora llarga de camí.

Ens vam unir al primer grup turístic que vam poder. El dolent era que el coi de guia només parlava anglès, i només la Maria, que era l'única de la família que en tenia nocions mitjanament acceptables, va entendre alguna cosa.

- M'agradaria saber –va dir-me- per què nassos l'anglès que ens ensenyen a escola és tan inútil.

- Vés a saber –li vaig respondre -. Pregunta-li al teu professor... com es deia?

- Toni. No, em diria que no ho és tant, o vés a saber què. Només et diré una cosa: jo això no ho aguanto més. Piro i faig el recorregut tota sola.

- De sola ni parlar-ne: jo t'acompanyo, que qualsevol cosa pot ser millor que suportar aquest paparra anglès.

- D'això res –va dir la mare -. Us he sentit i d'aquí no es mou ningú.

- Però, dona –va intervenir el pare -, si tenen raó: és més, estic temptat d'anar amb ells.

- Que estàs de broma? D'acord, vosaltres hi podeu anar, però tu et quedes aquí a aguantar el pal aquest amb mi.

- Però dona...

- Ni peròs ni punyetes: tu et quedes aquí -ja ho diu la dita: l'home proposa i la dona disposa-. I vosaltres –va afegir- no us fiqueu per llocs estranys, que això és molt gran i molt vell, i no vull tenir un disgust.

Així que ho va acabar de dir vam sortir d'allà.

- Bé –va dir la Maria-, i ara per on anem?

- Ni idea. Però, mira, tu, tots dos som dretans, o sigui que anem per la dreta.

D'això en dic jo tenir una habilitat pràctica per a resoldre situacions d'aquesta mena. Vam seguir caminant per tota la catedral. A cada lloc important hi havia una placa de vidre on posava de què es tractava en diversos idiomes. Allò ens va facilitar força la visita. Però hi va haver un moment, mentre estàvem recorrent un passadís ronyós i estret que semblava que s'hagués salvat de les reformes, que vam trobar una petita obertura que no mesurava més d'un metre d'amplitud amb una cinta de plàstic que informava que era un “recinte en reformes”.

- “En reformes”, eh –va dir la meva germana-? Que “guai”, sobretot perquè les reformes van acabar fa un any.

- Potser es van descuidar de treure-la. Au, vinga, no ens entretinguem més, que a mi això m'està començant a donar mal rotllo.

- Ui, ui, que tens por, germanet?!

- No, i ara –era mentida-!. I deixa de dir-me germanet, que ja tinc setze anys.

- Ui, sí, d'aquí a poc et jubiles, eh?. Però una cosa: si dius que no tens por... tens el que cal tenir per entrar a aquest passadís?

- Però tu què has pres? Que estàs beguda o què?! Jo allà no hi entro ni fart de vi!

- Ho sabia: estàs cagadet. Si no ho estiguessis, hi entraries sense pensar-t'ho dos cops. Bah, te les gastes d'homenot, però no ets més que un...

- Hòstia, nena, què he de fer per fer-te callar?!

- Prou que ho saps: entra-hi.

No, si jo a la meva germana me l'estimo molt, però també he de reconèixer que de vegades, és més pesada que el plom. Al final, a pesar de tenir un parell de coses al coll que haurien de ser més avall, vaig creuar la cinta i hi vaig entrar. La meva germana va entrar després de mi. Allò estava molt fosc: no hi havia ni una maleïda finestra.

- Ei, mira –vaig dir-, aquí tenim dues opcions: o anar a les palpentes i que passi allò que Déu vulgui (i, tenint en compte el lloc on estem, aquesta expressió és adequada) o bé sortir d'aquí i tornar a l'entrada, que ja es fa tard.

Però no va ser necessària la resposta, ja que, de sobte, vam sentir una veu d'home i unes passes que s'acostaven. Si deixàvem que ens veiés, la bronca que ens cauria seria monumental, o sigui que tant ella com jo no vam tenir millor ocurrència que amagar-nos a les ombres. Aquell home era un guàrdia de seguretat. Es va aturar davant de nosaltres, de forma que nosaltres el podíem veure a ell, però ell a nosaltres no. Vist des de la nostra perspectiva, semblava una magdalena humana. Una lletja i calba cara amb un mostatxo molt poblat coronava un cos quasi més ample que llarg. A la mà dreta portava una llanterna de petaca.

Que estrany –va dir-. Juraria que he sentit veus... –va mirar el passadís- bah, impossible, ningú no seria prou estúpid com per ficar-s'hi. Ah, Peter, t'estàs fent vell i ja sents veus estranyes. Sí, però amb la jornada de treball que tens... i ara, a sobre, estàs parlant sol. Millor t'asseus aquí mateix, ni que sigui a terra, i descanses una mica, que et convé.

Es va asseure, tot deixant anar la llanterna i traient-se la gorra. La meva germana i jo no ens atrevíem a intercanviar ni mitja paraula. Una estona després el guàrdia va decidir que ja portava prou temps descansant i que ja era hora de tornar a la feina, o sigui que va tocar el dos. Abans d'atrevir-nos a respirar, ella i jo vam deixar passar uns instants. Quan ja les passes es van perdre, ella va xiuxiuejar:

- No m'ho puc creure... aquest despistat ha oblidat la llanterna!

- Maria... ai, que sé què estàs pensant i no m'agrada...

- Però què no ho veus?! Això fa pinta de ser enorme... quants anys deu fer que ningú no ho trepitja? A jutjar per la pols acumulada la tira i mitja de temps! Aquesta és una oportunitat única a la nostra vida! I, a més, només vull agafar la llanterna i fer una ullada, res més.

- Hi haurà problemes si ens enxampen, i ens enxamparan. A més, pensa que val més que anem tirant cap a la sortida, que ja és hora.

- D'acord, ves-hi tu, si vols, però jo em quedo.

I, dit això, va agafar la llanterna que era a l'entrada. La meva meitat sensata em deia que toqués el dos d'allà ara mateix, però un no-sé-què interior m'animava a quedar-m'hi. Al final, molt al meu pesar, no vaig marxar. La Maria no es va sorprendre gens, ja em coneixia prou bé. Quan ella va encendre la llanterna vam poder veure que ens trobàvem en un passadís llarguíssim i ple de pols. Les parets, que tenien unes esquerdes enormes, eren d'un color fosc, igual que el terra. Vam començar a caminar pel passadís. Feia una pudor d'humitat inaguantable.

- Ei, escolta –li vaig dir a la Maria-, no sé tu, però jo guillo d'aquí, que m'està agafant mal cos.

- D'acord, com vulguis –em va respondre-, però pensa que qui porta la llanterna sóc jo, i ja hem recorregut un bon tros de túnel, o sigui que no t'hi veuràs gaire. Però, bé, fes el que vulguis. Adéu!

“Merda”, vaig pensar: era veritat, a mi la foscor sempre me'ls ha posat de corbata, o sigui que vaig continuar amb ella, tal i com ja havia previst que faria. Però uns pocs metres més enllà d'on érem ella i jo, la Maria, de sobte, es va aturar.

- Mira... –em va xiuxiuejar.

- Miro. Què passa?

- Que no ho veus? Fixa't què hi ha aquí –em va senyalar amb la llanterna un tros de paret per la part per on s'unia al terra.

Ho vaig mirar i no hi vaig veure res estrany. Però, quan m'hi vaig fixar més, vaig veure que hi havia alguna cosa petita i arrugada que sobresortia de la paret. Ens vam apropar per a saber de què es tractava.

- Què nassos deu ser això –va dir ella-? Sembla... –ho va tocar- és com... un pètal de rosa... però no és coherent que no hagi caigut a trossos en tots aquests segles.

Un pensament ens va venir al cap a tots dos a l'hora, un pensament que a mi no m'agradava gens. Si allò, fos el què fos, estava allà, pillat entre dos trossos de paret volia dir una cosa: que aquell tros es podia moure. Sense que em donés temps a saber què passava, la Maria es va aixecar i va començar a analitzar la paret. Sense massa dificultat aparent va trobar els límits d'aquell passadís secret, o el que fos. Tot seguit, va anar tocant totes les pedres de la paret una a una.

- Què pretens fer ara –li vaig preguntar-?

- Si he vist prou pel·lícules, una d‘aquestes pedres ha de ser falsa i s'ha de poder moure o treure per tal de poder moure aquest tros de paret i entrar a dintre, hi hagi el què hi hagi.

- Au, va no em voldràs fer creure que estàs fent una tonteria així basant-te en una “pel·li”, no?

Però vaig haver de callar, perquè en aquell moment una pedra es va moure una mica. Unint totes les seves forces, la meva germana va fer pressió cap a dins per treure-la, però se li feia difícil, perquè els segles l'havien rovellat i no es podia a penes moure. Però no es va rendir: no havia arribat fins allà per ara tocar el dos a la primera de canvi. Per fi, després d'una bona estona apretant, la pedra va caure a l'altra banda amb un so sord que va produir un soroll espantós. Cansadíssima, però sense rendir-se, va posar la ma al forat i va començar a fer força cap a un cantó. Jo estava espantat: si venia algú i ens enxampava, l'havíem cagat, i si no sortíem d'allà pitant també, ja que els nostres pares ens veurien plens de pols i es pujarien per les parets de veure'ns arribar tan tard. Però, aleshores, em vaig fixar en la meva germana: els seus negres cabells li queien pel front suat sense ni immutar-la. La seva cara feia una ganyota de cansanci i dolor com mai no me l'hagués pogut imaginar. Vaig pensar en ella: era la viva imatge de l'idealisme: a pesar de totes les conseqüències, ella no es rendia i seguia estirant amb les poques forces que li quedaven, a pesar de no haver mogut la paret més de mig pam. I, en aquell moment, vaig pensar que tot m'era igual: no m'importava què pogués passar-nos, només sabia que, aleshores, el meu únic objectiu era ajudar-la. Li vaig posar una ma a l'espatlla i la vaig apartar suaument per posar-m'hi jo, i vaig començar a fer força. Realment allò costava de moure: els segles havien fet malbé el mecanisme i ara no es podia moure. Però no podia parar, no podia fallar. Havia de fer-ho per ella. De sobte vaig notar que allò es movia una mica i, poc a poc, ho anava fent cada cop més. Vaig pensar que allò era una ximpleria i que m'estava provocant més problemes que mai, però ho feia per ella. Al cap d'uns segons, l'obertura era prou gran com per permetre'ns passar a tots dos. Ens vam agafar les mans i hi vam entrar. La pudor era espantosa. La llanterna ens va enfocar una habitació força gran que tenia les parets fetes d'una sola peça, sense altres pedres que la formessin, on hi havia, només, un tros de roca sobresortint a mode de taula. Ens hi vam apropar i vam veure que a sobre hi havia un cofre de fusta vell, que havia estat past del corcó. Tot i això, no es podia obrir, ja que estava tancat amb pany i clau.

- Em moro per saber què hi ha aquí dins –va dir la meva germana.

- Sí, he d'admetre que jo també. És una llàstima que no tinguem la clau.

Va fer que sí amb el cap i va començar a enfocar l'habitació: les parets eren brutes i d'un color marronós clar. La penombra i el joc de llums creat per la llanterna feia que em sentís observat. Els nervis em van fer agafar la llanterna i començar a il·luminar més depressa la sala. Estava nerviós. Però no hi ha cap paraula que pugui descriure com em vaig sentir quan vaig il·luminar aquell cadàver. La sang se'm va gelar quan vaig mirar a les buides cavitats oculars d'aquella calavera que jeia, sense mandíbula, sobre la resta de l'esquelet, que els anys havien pintat de negre. L'esquelet era finíssim, semblava que en qualsevol moment anés a caure i a descompondre's en pols. Però, a pesar de la por que em corria entre les venes, em vaig fixar que a la mà tenia un objecte ferregós, gruixut i no massa gran.

- Mira –em va dir la meva germana- ... l'esquelet té una clau... Creus que pot ser la del cofre?

- No ho crec: n'estic segur. No deies que volies obrir el cofre? Doncs mira, agafa la clau i obre'l.

- Estàs begut o què, tu? Jo no m'hi apropo ni per casualitat, que a mi aquestes coses em fan... respecte.

- Vaja, qui té por, ara? –jo també sé tocar els nassos, eh?.

- Au, va, calla.

- No callaré fins que l'agafis, gallineta.

- I per què no l'agafes tu, si ets tan valent?

- Perquè vull que em demostris que ni tens plomes, ni bec, ni pons ous.

- Seràs marica...

- Igual que tu. Ara l'agafes o què?

La temptació de saber què hi havia va poder més que la por, i, després d'una llarga estona, la Maria va aconseguir agafar la clau d'allò que temps enrere havia estat la mà d'aquell esquelet. Molt més decidida, es va apropar al cofre i la va introduir al pany. Però encara no la va poder girar quan vam sentir una veu profunda que parlava en anglès: el guàrdia.

- Qui és aquí? –va cridar des del principi del passadís.

- Merda, merda i doble merda –va exclamar la meva germana-, ens han enxampat.

- La veu sona llunyana –vaig dir jo-... a veure per on va aquella patata caminant...

Vaig deixar sortir una mica el cap per l'obertura de la porta i vaig sentir una mà que m'agafava dels cabells. Era ell.

- O sigui que aquí tenim una rata que fica el nas per la foscor, eh –tot això ho va dir en un anglès rapidíssim-? Bé, bé, bé, i, diga'm... què dimonis has fet de la meva llanterna, marrec?

Només vaig saber de què em parlava quan va dir la paraula “llanterna”.

- Llanterna –vaig repetir jo, remarcant especialment el meu accent estranger-? Quina llanterna?

- La que tu m'has agafat!!

- Jo no he agafat cap llanterna –era veritat, ho havia fet la meva germana. No obstant això, no em va creure.

- I aquesta llum d'on ve? Vine amb mi.

Vam creuar el portal i vam entrar dins la sala del cofre. Per la cara que va fer aquella bola de greix, era obvi que mai abans no havia tingut notícia de la seva existència. Es va quedar sense paraules. L'ombra de la meva germana es retallava sobre la paret de forma que semblava un científic boig davant d'un experiment que no havia donat el resultat esperat. Però aquell idiota ens havia agafat mania i no s'anava a rendir.

- I doncs...?- va dir-. Veig que aquí tenim la meva llanterna –“Quin home més pesat!”, vaig pensar-. Per què deies que no me l'havies robada, lladre?

- Ei, respecti al meu germà i no l'insulti d'aquesta manera –l'anglès de la meva germana era millor que no em pensava -! No és pas ell, el lladre: ho sóc jo. Però fixi's en el que hem aconseguit: hem descobert una cambra secreta amb un cadàver –el va assenyalar amb la llanterna- i un cofre, que ara em disposava a obrir. Això podria ser una peça clau en la història de Gran Bretanya, o sigui que triï el seu paper: vol ser un heroi descobridor d'importants secrets o prefereix que la Història el recordi com a una gran molèstia que va ser un traïdor pel seu país impedint que es descobrissin aquests secrets?

Això va deixar aquell home de pedra, i he de reconèixer que a mi també, no només pel què havia dit, sinó també per la seva convicció: semblava que ja s'ho portés preparat; de fet, la Tata és única per aquest tipus de coses. I, naturalment, aquell discurset va fer el seu resultat sobre el guàrdia.

- Eh... –va dir-... bé... si t'ho mires així... d‘acord, oblidaré l'assumpte de la llanterna. Ara obre el cofre.

La tensió acumulada en aquella sala era tanta que semblava que es pogués tallar amb una navalla. En aquell moment, la Maria va fer girar la clau del pany i es va disposar a obrir la caixa. L'expectació era màxima. Què hi hauria dins? Joies? Or? Diamants? La combinació guanyadora de la loteria? Però no hi havia res d'això. El meu cos va envellir mig segle quan vaig veure el contingut del cofre. La meva ànima es va separar del meu cos, i em vaig sentir a punt de caure. Tot allò per aconseguir un suposat premi... tot aquell sacrifici... la bronca monumental que ens cauria a sobre per fer tan tard a la trobada per a tornar a l'hotel amb els pares... El meu cos va ser inundat per una sensació estranya, una barreja de dolor, nervis, pena i, sobre tot, tristor: aquell cofre era buit. Durant aproximadament un minut, ningú no va dir res. Tots tres estàvem neguitosos, sense saber què dir o què fer. Finalment, el guàrdia va atrevir-se a trencar el silenci. Pel seu to de veu es deduïa que ell se sentia igual que nosaltres. Ja no estava enfadat, més aviat sentia llàstima de nosaltres. Ens va agafar suaument per les espatlles i va dir:

- Bé, nois, crec que és millor que anem tornant.

Durant cinc minuts vam estar recorrent la catedral fins arribar a l'entrada on havíem quedat sense dir res. Vaig pensar que qui pitjor es deuria sentir seria la meva germana. Me la vaig mirar, i va ser aleshores quan em vaig adonar que la notava una mica diferent. No sabia quina era la diferència, però físicament, la Maria no era igual que ho havia estat feia una estona. Vaig pensar que, pot ser, la diferència era que ara estava tacada de suor -la cambra on havíem estat era molt càlida-. Després em vaig fixar en la seva cara: no era ni de bon tros com me l'hauria esperat: pensava que estaria trista, moixa, podia ser que, fins i tot, tingués alguna llàgrima. Però no era així: la seva expressió era serena, tranquil·la, com si no hagués passat res. Em va semblar que, fins i tot, se li escapava un petit somriure trapella pels llavis. Em va sorprendre que s'estava pentinant una mica amb la mà; bé, la veritat és que no era tan sorprenent: hi ha coses que mai no es poden perdre per res del món, i un bon pentinat n'és una. Dones... no hi ha qui les entengui!

Finalment, vam arribar a l'entrada de la catedral, on vam trobar als pares. La Mare estava fora de sí, i quan ens va veure arribar amb el guàrdia no sé què es va pensar que la va fer venir corrents cap a nosaltres. El meu pare la va seguir caminant. Jo no sabia si esperar-me d'ella una abraçada o una bufetada. Al final, va optar per un terme mig: començar a escridassar-nos sense preocupar-se per què passaria si les cordes vocals li sortien disparades per la boca. Però no m'amoïnava gaire: tenia altres coses en les quals pensar. Per sort, el guàrdia, que ens havia començat a agafar afecte, va defensar-nos una mica, perquè, tot i que no entenia ni “papa” del la bronca que ens estava caient a la meva germana i a mi, pensava que això era un gra massa.

- Calma, senyora, calma –li va dir-. Sàpiga que avui aquests nens –sí, el molt $#&%//@ va dir “nens”- han descobert avui una cambra secreta dins d'aquesta catedral, i també un esquelet que hi havia a dins.

Quina mare no ho ha sentit mai, això, o no espera sentir-ho? Doncs suposo que la gran majoria. I, com no podia ser menys, la meva no va ser l'excepció. Amb el seu anglès de Camprodon li va preguntar a aquell home què volia dir, i ell li va explicar tota la història, sense saltar-se cap detall, ni tan sols la nostra... trapelleria... de la llanterna. Els pares es van quedar ben sorpresos –cosa força normal en aquests casos- i no van saber què fer o què dir. Senzillament, el guarda els va demanar l'adreça de l'hotel on érem i els va dir que es posaria en contacte amb la policia perquè ho investiguessin i, si ens necessitaven per a alguna cosa, que es poguessin posar en contacte amb nosaltres.

De camí a l'hotel, ningú no va obrir la boca. No sabíem què dir. No, si ja deia jo que venir a Anglaterra no era una bona idea...

Un cop a l'hotel, tot va ser tan normal com sempre, amb la petita diferència de la comunicació –nul·la- entre nosaltres. Després d'un dia així estava rebentat i no tenia prou forces ni com per intentar dir “fava”, o sigui que després de sopar vaig pujar ràpidament cap a l'habitació, em vaig posar el pijama, em vaig rentar les dents i vaig anar al llit, a dormir tranquil...

Però a cosa de les tres de la matinada, vaig sentir uns cops insistents a la porta: al principi em vaig sentir fastiguejat, ja que m'acabaven de despertar d'una fantasia eròtica, però després em vaig sentir espantat: qui podia ser a aquelles hores? Per què tocava amb tanta insistència?

- Eduard –vaig sentir que preguntava una veu de noia des de fora-? Eduard, desperta –va tornar a trucar com si li anés la vida-. Sóc, jo, la Maria. Obre, fes el favor.

- Ja va, ja va!! –vaig mig articular jo amb veu d'adormit. Vaig obrir la porta i va entrar escopetejada la meva germana. La veia una mica borrosa, com si anés begut, però vaig poder distingir que encara portava posada la roba de la catedral, suor inclosa. Portava, també, quelcom a la ma dreta ben agafat.

- Eduard –em va dir-, desperta't, perquè això que t'he de dir és important.

- I no m'ho pots dir demà?

- Ja és “demà”. Ara escolta'm: saps què és això que porto?

- Una revista pornogràfica? No ho crec, oi que no? Doncs deixa'm dormir una estoneta més, que tinc una son que em moro.

- Et suïcidaràs si no m'escoltes, perquè seria l'error més gran de la teva vida. Dius que estàs adormit? Bé, doncs això et despertarà: aquests papers que porto són els papers que he trobat aquest matí dins del cofre de l'habitació secreta.

Efectivament, allò em va deixar més aviat despert.

- Però si el cofre estava buit!

- No: estava buit quan aquell home i tu l'heu vist, però mentre éreu a fora tenint un primer contacte i “intercanviant opinions” sobre allò de la llanterna el vaig obrir i vaig veure que a dins hi havia aquest llibre –em va mostrar un petit però gruixut llibre enquadernat en pell que portava a una mà- i aquests papers d'aquí, que semblen el guió d'una òbra de teatre de l'any del “catapum”. Ho he estat examinant per sobre i...

- Ei, para el carro, que encara estic mig sobat i si parles tan ràpid i cridant tant despertaràs a tot Déu. A veure, per començar, què vol dir això de que has robat el contingut del cofre?

- No ho he robat –es va defensar-, només ho he agafat... prestat.

- I es pot saber quan tenies pensat de tornar-lo –es va quedar sense resposta-? Ai, mareta, en quin embolic ens has ficat! Però et dic una cosa: jo no en vull saber res, de les teves històries. No sé com m'he pogut deixar convèncer per haver fet tot això...

- Eduard, relaxa't o et petarà una artèria...

- I com nassos representa que m'he de calmar –vaig cridar-?! Si et... ens descobreixen ja m'hi veig de cul a la presó, i tot per culpa teva!

A pesar del tens de la situació, la Maria va mantenir la sang freda: va comprovar que la porta estigués ben tancada i em va dir:

- La idea és que no ho descobreixin, no tenen cap prova de que hem estat nosaltres. Ara escolta'm, i no et posis com abans, perquè no tinc ganes d'embolicar encara més la troca: suposo que coneixes igual de bé que jo la història del bisbe de Warburton i la seva relació amb l'obra de Shakespeare anomenada Cardenium , que es diu que, per error, la van llençar al foc. I ara diga'm: què passaria si no l'haguessin llençada? I si tot hagués estat un error?

- Vols dir que l'exemplar del què em parles és... aquest que ara tens a les mans?

- Em temo que sí.

Vaig estar en silenci una estona, pensant en allò que deia.

- Estàs pirada –vaig respondre finalment-. No té sentit això que dius. I, a més, suposant que sigui veritat, què més dóna que hagués estat o no aliment del foc?

- Doncs que algú s'hauria de plantejar per què el bisbe va mentir al seu diari quan ho va escriure, per què coi valia mantenir-ho en secret.

Allò em va fer reflexionar: aquella resposta era bona, sens dubte, però a aquelles hores jo no estava per tonteries relacionades amb les mentides i demés intimitats d'un bisbe que havia palmat feia cinc cents anys. No obstant això, la Tata va seguir parlant, més exitada que mai, sobre el tema.

- Mira, també he estat fullejant aquest llibret, i resulta que les pàgines s'han conservat extraordinàriament bé. Es tracta d'una espècie de diari manuscrit. I això no és el millor: resulta que està escrit en llatí!

- I què que estigui en llatí? Per mi com si està en xinès, que no l'entendré igualment.

- Però jo sí, tros d'ase: recorda que estic fent el batxillerat de lletres pures i, per tant, faig llatí. És clar que no ho entenc tot però...

- Vés al gra –la vaig interrompre.

- Doncs mira, pel què he llegit, aquest és el diari personal, o un d'ells, del propi bisbe de Warburton.

- I què?

- Lliga caps, ximplet, que no és tan difícil: si estava guardat juntament amb el Cardenium és molt probable que ens expliqui per què va ser tot mentida. I, a més, saps què? Crec que l'esquelet d'avui era el del propi Bisbe.

Me la vaig mirar de bat a bat. Eren un quart i cinc de quatre de la matinada, la qual cosa volia dir que s'havia passat cosa de cinc hores menjant-se el cap amb aquella paranoia i se l'havia arribat a creure. Però no podia ser cert. El raonament era lògic, no hi havia cap cap sense unir, tot quadrava... però em resistia a creure-ho.

- Xata –vaig dir finalment-, jo que tu deixaria les pastilles, que t'estan fent mal.

L'expressió de cara de la meva germana fins aquell moment havia estat serena, fins i tot se la notava una mica nerviosa a causa de l'excitació i el plaer d'haver fet tots aquells descobriments. Però va canviar radicalment quan vaig dir-li això. Els seus ulls, verds com la gespa a principis d'estiu, vam mostrar-me una expressió dolguda. Es va posar tota seriosa i va marxar de l'habitació. Tanmateix, abans de marxar, em va dir:

- Vés una miqueta a la merda.

Aleshores em vaig adonar que havia estat molt cruel amb ella, i que després de tot el treball que havia fet, era injust que passés d'ella tan olímpicament per culpa de tenir son. Em vaig sentir fatal. Vaig córrer cap a la porta i vaig mirar a les dues bandes del passadís. No hi era, ja havia marxat. Desgraciadament, ja m'havia espavilat prou com per no haver de fer cap esforç sobrehumà per tal de recordar quina era la seva habitació, la 728, o sigui que hi vaig anar. Per sort, érem a la mateixa planta. Però ningú no em va respondre per més que vaig picar a la porta i em vaig identificar.

Al matí següent vaig ser el primer de despertar-me. Bé, la realitat és que no vaig poder dormir gaire després d'allò que li havia dit a la meva germana. No tenia cap dret, jo, a dir-li-ho. A més, em vaig passar la resta de la nit donant-li voltes a l'assumpte del coi de Bisbe. La teoria de la meva germana tenia sentit, més que no m'hagués agradat. Em vaig obsessionar amb trobar-li un error, però no n'hi havia cap. En el seu descuit, em vaig adonar que la nit anterior s'havia deixat el guió de l'obra sobre el meu llit. Estava escrit en anglès antic, o sigui que no vaig poder entendre res per més que ho vaig intentar (a més, la cal·ligrafia de Shakespeare era horrorosa). De totes maneres, vaig pensar que possiblement no fos una idea tan descabellada, el no dir res a la policia i investigar una mica pel nostre compte. Finalment, vaig prendre la decisió de guardar el guió sota el llit, on segur que no hi mirava ningú.

Quan el rellotge va marcar les set de la matinada em vaig començar a vestir per anar a baixar al menjador de l'hotel. La idea era que cada dia esmorzaríem a dos quarts de vuit per tal de poder “aprofitar el dia” bé. Però quan vaig baixar al rebedor de l'hotel em vaig trobar la meva germana. Ella tampoc no havia pogut dormir massa. Es notava perquè no anava pentinada. Allò només volia dir problemes.

- Maria... –vaig començar.

Ella em va mirar, però no va obrir la boca. Aquella mirada, de profund ressentiment, em va arribar al cor com un punyal de ferro recent tret del foc. No va dir res. M'hi vaig acostar.- Maria... mira, que em sento fatal després d'allò d'aquesta nit. Sé que no t'ho hauria d'haver dit, i que va ser una mala passada després d'haver-te passat tota la nit pensant. Em sap greu.

Va seguir sense mirar-me. Sabia que em sentia realment malament, però no li feia res. Finalment va dir:

- I no creus que hauries d'haver pensat això mateix abans d'insultar-me?

- Sí. Però has de comprendre que estava adormit i...bé... ja saps com sóc jo quan estic...

- O sigui que a sobre vols tenir raó?

- No, no –vaig respondre ràpidament. L'havia cagat de mala manera-, i ara! Ets tu qui té raó, i el pitjor és que fins i tot en tens en la teva teoria sobre el Cardenium o Cardenius o com coi es digui. Hi he estat donant voltes tota la nit i em sembla un raonament lògic. Ara només ens cal llegir el diari per a saber...

- “ Ens” dius –va exclamar-?! O sigui que ara tot això ja no és la conseqüència de les pastilles, sinó que és una història prou interessant com per que t'hi vulguis apuntar, no?

- Home, doncs... tingues present que això ho vam començar ahir entre els dos... no sé, m'agradaria investigar una mica amb tu i tal, estaria bé. Però, bé, d'acord, comprenc que no em vulguis. Si em necessites per alguna cosa, estaré aquí, als sofàs de l'entrada.

- No, si, a sobre, el carallot voldrà fer pena...

“Doncs sí”, vaig pensar. “Vull fer-te pena i estic exagerant una mica la nota perquè ahir em vaig passar i ara resulta que encara tindràs raó i tot.”

Però, en lloc de dir-li tot això, em vaig limitar a fer-li un petó quan la vaig agafar mirant a una altra banda. Després vaig anar a un dels tres sofàs vermells situats a l'entrada, just davant de Recepció. Si en aquell moment hagués mirat la cara de la meva germana, l'hauria vist molt sorpresa, perquè, tot i que me l'estimo molt i tal, no acostumo a fer-li petons. Aquesta va ser una escena de repulsiu “piloteig”, no ho puc negar, però va donar resultat, ja que encara no feia ni mig minut que m'havia assegut quan ella va venir amb mi.

- Sóc una tova –em va dir-. Sé que hauria d'estar enfadadíssima amb tu i no tornar-te a parlar ni deixar-te participar en tot el que puguem arribar a saber sobre el diari d'ahir i el Cardenium ... però mira, no sé per què, et perdono.

I dient això se'm va llençar a sobre i em va fer una abraçada pel coll i un sonor petó. Semblàvem dos enamorats després d'una discussió que s'estaven reconciliant. Bé, la veritat és que si la meva xicota estigués tan bona com la meva germana, no diria jo que no... i com torni a pensar alguna cosa així em tallo els “cataplins”.

Doncs resulta que estàvem així quan els nostres pares van baixar i ens van veure. No vull saber què van pensar exactament, però la veritat és que em penso que val més no imaginar-s'ho. Semblava que ells tampoc no havien dormit gaire, aquella nit. Vaig suposar que haurien estat parlant sobre què fer amb nosaltres, perquè mentre estàvem esmorzant ens ho van dir:

- Nois, la vostra mare i jo estem força sorpresos després dels aconteixements d'ahir. La veritat és que no sabem com sentir-nos o que fer, però suposem que el millor serà quedar-nos aquí fons que la policia vingui i us faci preguntes. O sigui que avui no sortirem, ens espera un dia una mica avorrit.

“Genial”, vam pensar la Maria i jo. “Així tindrem temps de llegir i treure les primeres hipòtesis sobre el coi de diari”. Així que, en acabar, la Tata i jo vam pujar a la seva habitació per començar.

- Per cert, ahir em vaig deixar el Cardenium sobre la tauleta de nit de la teva habitació, suposo que l'hauràs vist.

- Sí. Abans de baixar l'he amagat sota el llit perquè...

- SOTA EL LLIT?! Que estàs sonat o què, tu?!

- Ei, ei, calma! Quin és problema? Sota el llit no mirarà ningú.

- Aquest és el problema –em va dir-, que quan passen l'aspiradora no miren primer si hi ha algun tresor!!

“ Merda absoluta!”, vaig pensar. Tenia raó, i el pitjor era que ja se sentia el soroll de les aspiradores. Vaig córrer més ràpid que mai en la meva vida i vaig arribar a la meva habitació, que ja estava sent netejada per una dona.

- Qui ets, tu? –em va preguntar en to inquisidor.

- Jo... dormir... aquí –el meu anglès era nefast-. Aquesta habitació... ser.... meva. Aquí... roba meva.

La dona em va mirar un moment, va fer que sí amb el cap i va continuar aspirant un racó de l'habitació mentre jo m'ajupia i agafava aquell munt de paperots en estat quasi de putrefacció. Havia estat un miracle que hagués arribat abans que aquella senyora rossa i de cul gros s'empassés, sense adonar-se'n, una possible joia de la literatura. Em vaig amagar el guió sota el camisa i vaig dir adéu. Quan vaig sortir, aquella balena va riure de mi i del meu anglès.

Vaig arribar a l'habitació de la meva germana. Ella m'estava esperant amb el llibre tancat. Li vaig ensenyar els papers.

- És un miracle –li vaig dir-, però aquí està.

- Excel·lent. Vine, que t'he esperat abans d'obrir el diari. Si et sembla bé, comencem pel diari, perquè ens pot explicar algunes coses sobre l'obra.

- D'acord, però m'ho hauràs de traduir en veu alta, que jo no entenc el llatí.

La meva germana el va obrir. Les pagines eren d'un color groguenc i les vores dels fulls eren més aviat marronoses. La cal·ligrafia costava de fer-se entendre: les lletres eren arrodonides i molt inclinades cap a la dreta. El traç era fi i s'anava fent menys visible a mesura que avançava el text. La Maria va començar a llegir:

Dia onze de gener de l'any de N.S. Jesucrist 1598: Avui ha arribat a les meves mans, com present especial per part de l'il·lustre escriptor William Shakespeare, el guió de la seva obra teatral més recent, anomenada Cardenium . M'he sentit afalagat en extrem i l'he compensat amb una confessió gratuïta i un dinar fabulós que ens ha preparat la meva serventa. Encara no he pogut començar a llegir l'esmentada obra, ja que les meves ocupacions com a Bisbe de la noble regió de Warburton m'ho han impedit. Però és possible que aquesta nit sí pugui.

Dia tretze de gener de l'any de N.S. Jesucrist 1598: Durant el jorn d'avui, he tingut una reunió amb Sa Majestat el Rei Jacob I d'Anglaterra i vaig oblidar portar aquesta possiblement bella lectura regalada per l'il·lustre William Shakespeare (en endavant Shakespeare) pel viatge. Ahir vaig poder llegir el principi. Sembla que no està del tot malament, però opino que encara és massa aviat com per gosar de fer cap valoració.

Dia setze de gener de l'any de N.S. Jesucrist 1598: Retiro tot allò que he pogut dir de bo sobre aquesta obra: no m'agrada gens. Shakespeare me la va regalar amb el propòsit clar d'aconseguir els meus favors i per estar en pau amb Déu Nostre Senyor, però estic segur que la va escriure amb mans de pecat, perquè, sinó, no m'explico com pot ser que un dramaturg de tant renom com ell hagi estat capaç d'escriure una obra tan infame. No obstant això, seguiré amb la seva lectura per tal d'arribar a saber si el meu judici ha estat prematur o, Déu ens empari, erroni.

Dia vint de gener de l'any de N.S. Jesucrist 1598: L'ombra de pecat que guarda aquesta obra fa que no la pugui deixar de llegir, tot i que la detesto. I el pitjor de tot és que aquest pecat, aquesta temptació, s'ha estès per tota la casa: avui he enxampat a un servent llegint-la. I això no és el pitjor: resulta que el molt pecador estava gaudint mentre ho feia! Si gaudia amb un instrument del pecat, volia dir que la seva ànima estava contaminada. Ovbiament, he fet servir el meu poder de Bisbe de Warburton per jutjar-lo i condemnar-lo en nom de la Santa Inquisició a morir demà al matí en la foguera, que li purificarà l'ànima contaminada per aquesta peça teatral escrita sota la influència de Satanàs. Espero que no calguin mesures tan extremes pels altres servents.

Després de llegir aquests fragments, la meva germana, cansada de tant traduir (cosa que no li havia resultat gaire fàcil), va aixecar la vista i em va dir:

- Sens dubte, aquest bon home no era massa assenyat: va matar un servent per passar-s'ho bé llegint una obra de teatre! No hi trobo pas el sentit. A més, m'estranya perquè la Inquisició només es va dur a terme a Espanya i França, ja que ho feia l'Església Catòlica, i a Anglaterra la religió oficial era la Protestant.

- Ves a saber –vaig respondre-, però ja saps que en aquelles èpoques la gent era una mica salvatge, i la religió tenia prou poder com per fer això. Igualment, l'any 1600 la cosa ja havia perdut part de la seva importància perquè...

- Sí, sí, sí, de conya, però comprèn que estem de vacances i no em ve de gust repassar la lliçó d'Història.

- Ho comprenc. Au, va, vinga, segueix llegint.

- D'acord, però si et sembla adelantem alguns “capítols”, a veure si hi ha res d'interessant.

Vam anar passant uns quants fulls fins que vam veure una cosa que ens va fer aturar: més o menys a l'alçada de la meitat del llibre, la cal·ligrafia canviava: ara els traços no eren tan inclinats ni tan arrodonits.

- Vaja, vaja –vaig dir-, què tenim aquí?! Sembla que aquest diari va ser compartit o quelcom així, no?

- No sé. Però, fixa't, això ja no està en llatí, està en anglès. Hi ha algunes paraules que no entenc, però em sembla que les podré contextualitzar...

- Què dius que les hi vols fer, a les pobres paraules?!

- Contextualitzar-les, tros d'inculte, que vol dir trobar el significat a través del context, o sigui, d'allò que l'envolta.

- Coi, nena, tu vas per a lexicòloga.

- Ja veus, una que en sap. Mira, què et sembla si primer llegim l'última anotació del Bisbe per entrar-nos de què va passar?

- D'acord.

Dia 28 d'agost de l'any de N.S. Jesucrist 1599: Ja n'estic tip d'aquesta obra escrita amb tinta feta a l'avern! L'ombra subtil i invisible del pecat va entrar a casa meva quan vaig acceptar aquest present del maleït Shakespeare. Si tingués la més mínima prova de la seva relació amb el Dimoni, el condemnaria a morir, però no en tinc cap. D'ençà que la vaig deixar de llegir, la temptació per acabar-la és cada cop més forta. Però ja fa mesos, com porto dient en aquest diari, que tinc mal de consciència per aquell servent que va morir incinerat. I em pregunto: i si tingués raó? I si l'obra no fos tan dolenta i tot fossin imaginacions meves? Crec que tant ell com jo vam actuar malament: ell per gaudir d'aquella manera amb el pecat i jo per prendre una decisió tan extrema. És més, acabo de decidir que l'acabaré de llegir.

Uns minuts més tard: pecador de mi! Llucifer, deixa'm tranquil i fuig del meu cos! Ho he fet sense adonar-me'n, però ho he fet: acabo de cedir a la temptació. A més, tampoc no m'ha agradat el final, era massa previsible. El dimoni ha envaït la meva ànima. El millor que puc fer és morir i purificar-me, no hi ha cap altra sortida. Però amagaré aquest diari i aquesta obra dins d'un cofre perquè mai ningú no els pugui trobar mai. Un dels passadissos més soterrats amaga una cambra secreta, allà hi guardaré el cofre. Només jo en conec l'existència, i em portaré aquest secret a la tomba. Déu, fes-me el lloc que em mereixo al teu costat, que vaig amb tu amb l'ànima purificada. Escriuré un document que digui que la meva serventa va llençar aquest pecat al foc per error, així ningú no pecarà mai amb aquest escrit. Nomeno nou Bisbe de Warburton al fill d'aquell que va ser incinerat per causa d'aquesta obra, ja que és un capellà com jo ho vaig ser durant la meva joventut. Amb aquestes línies, món, et deixo per anar a un lloc millor.

Així acabava aquell fragment. En resum: aquell bisbe s'havia suïcidat perquè no li va agradar una obra de teatre i va “cedir a la temptació” de llegir-la!. Decididament, i sense ànims de faltar-li al respecte a la seva memòria, aquell paio estava tarat. Però teníem curiositat de saber què va passar després, o sigui que la Tata va continuar traduint.

Dia 17 de febrer de 1890: Avui, tot caminant al carrer de camí al despatx, he trobat al carrer aquest llibre, brut, llardós i ple de fang a la coberta, a la què se li notaven els anys, ja que estava manufacturada amb pell. El primer que m'ha cridat l'atenció és que no tingués cap mena de títol. No sabia a qui podia pertànyer aquell volum, o sigui que, senzillament, l'he agafat, l'he deixat sobre un banc i he seguit el meu camí.. Tanmateix, vaig notar una estranya curiositat per aquell llibre. De què es podria tractar? Només hi havia una forma de saber-ho: tornar i agafar-lo. Efectivament, el llibre estava on jo l'havia deixat, com si m'estigués esperant, igual que un amant espera la seva parella per a una cita. En arribar a la fàbrica me l'he començat a mirar. Jutjant tot allò que he llegit fins ara, he pogut arribar a la conclusió que aquest tal Bisbe de Warburton, a qui va pertànyer el present diari, no era un home gaire assenyat, o no al menys des del punt de vista d'un home modern d'avui dia. Em presentaré a tu, diari, ja que no sóc el primer que t'escriu: em dic Joseph Palethorne de Shoreditch. Sóc un empresari londinenc. Davant de tot, em considero un home fort, ja que, de moment, estic resistint les malalties físiques i mentals que arrasen la Nostra Bella Anglaterra, a qui Déu reservi un gloriós futur. Llegint els fulls precedents a aquest, la meva curiositat ha estat picada per aquesta obra del gran dramaturg William Shakespeare anomenada Cardenium . Res no em plauria més que llegir-la, o sigui que, des d'aquest moment, juro que posaré tots els meus esforços en trobar-la i descobrir per què era un pecat mortal. Tu, diari, seràs la meva eina en aquesta lluita: m'ajudaràs a trobar-la i, junts, la llegirem i guardarem, i la cuidarem com si fos el tresor que és.

Aquí acabava el primer fragment escrit per Palethorne. Quan a Tata el va acabar de llegir, ens vam quedar tots dos sense saber què dir. Finalment, la meva germana va trencar el silenci:

- No, si ara resultarà que tindrem a les mans un tresor incalculable!

- Sí. Però el que més em pica és que no el puguem llegir: entre la pèssima cal·ligrafia d'aquell bon home i l'idioma... Llàstima! Tu creus que aquest tal Pepet Palethorne la va trobar i la va poder llegir?

- No ho sé. Igualment –va fullejar el diari-, la seva part no s'estén gaire més, i després venen fulls en blanc. Això vol dir que el final d'aquesta història és aquí, o sigui que no tenim més que llegir-lo i ja sabrem tot el que cal saber. Només em sento una mica decebuda, perquè no podrem fer la “gran investigació” que teníem pensada.

- Bé, sempre podem emportar-nos el diari i el guió cap a casa i dir que Shakespeare era català, i que no es deia William, sinó Guillem, que quedaria bé i tot.

- Sí, no estaria malament... deixant de banda l'aspecte de l'idioma, és clar.

- Ja, ja! Au, vinga, no em voldràs fer creure que pretens emportar-te això cap a casa de debò, no?

Ella em va mirar tota seriosa. El meu somriure, poc a poc, va anar desapareixent: començava a comprendre que la Tata no s'estava prenent allò com una broma, com un passatemps d'estiu, sinó que pensava posar-s'hi a fons.

- Ei, ei, ei –vaig dir-, que m'estàs mirant de dir alguna cosa?

- No: és que em pensava que tu també t'ho volies emportar.

- Què?!? Que estàs farta de vi o què, tu? Que vols convertir-me en un contrabandista literari barat o què?!

- Home, barat, barat, més aviat no, que estem parlant de Shakespeare! Però... no sé... imagina que fem un descobriment espectacular, o alguna cosa així. Passaríem a ser personatges històrics, tu i jo!

- Sí, però a costa del contraban, i aleshores la broma sortiria cara. No vull ni imaginar-me la cara de la meva xicota si m'enviessin a la presó per contrabandista. No sé, sembla que aquesta idea de fer filigranes sobre aquest coi de diari no m'agrada tant com abans...

- Au, va, vinga, que no és per tant. A més, si m'ajudes a descobrir el que s'hagi de descobrir no ens l'haurem d'emportar.

- Escolta... no creus que estàs sent una mica infantil? Crec que estàs una mica obsessionada, i això que vam començar ahir! Mira, no sé què...

Em vaig interrompre perquè van trucar a la porta.

- Es pot? –va fer una veu profunda d'home. Era el pare.

- Un moment! –va cridar la Maria.

A corre-cuita ho vam guardar tot al primer lloc que vam trobar, que va resultar ser dins l'armari. Vaig obrir la porta.

- Hola, pare! –vaig dir, fent veure que no passava res.

- Hola... –va fer ell, tot sorprès -. Què hi fas tu aquí? On és la teva germana?

- Sóc aquí –va aparèixer de darrera la porta de l'armari.

- Què estàveu fent, tots dos plegats i tan tancats?

- No res, no res –vam respondre tots dos alhora-. Parlàvem de coses nostres.

- Sí, segur, durant tot el matí, no? –em vaig mirar el rellotge: se'ns havia passat el temps volant, eren quasi les dues del migdia-. Mireu, sé que en porteu alguna de cap, i val més que no sigui res relacionat amb el que va passar ahir, entesos? No me'n refio ni un pèl. Bé, igualment, venia a dir-vos que ja és hora de dinar i la mare i jo us esperem on sempre, no tardeu.

Dit això se'n va anar. “Merda”, vaig pensar, “ens ha enxampat. I el pitjor és que ell ens coneix millor que ningú, o sigui que encara ens descobrirà el pastís i tot, i jo no em vull ficar en més problemes. Qui nassos em manaria a mi fer-li cas a la Maria, qui?!”.

Durant el dinar, als pares se'ls veia amoïnats, com si volguessin dir-nos alguna cosa i no s'atrevissin. Finalment, la mare va ser la primera en obrir la boca.

- Eh... fills... el vostre pare i jo hem estat parlant sobre allò d'ahir... Ens sembla que no vam saber reaccionar gaire bé... no sé... com –es notava que li feia vergonya preguntar-nos-ho-... com vau descobrir aquella... habitació?

Pregunta perillosa!! Respondre voldria dir parlar del diari i del Cardenium . Em vaig posar una mica nerviós. De sobte, tenia calor. Molta calor. Encara sort que la meva germana sí va saber reaccionar i els va explicar la història sencera... omitint la troballa dient que el cofre de la cambra era buit. Naturalment, no van faltar les típiques preguntes com ara d'on vam treure el valor per agafar la clau del cadàver, o com se'ns va acudir d'entrar allà tenint en comte el rovellament de la paret falsa i tot això, però semblava que la Maria ja s'ho portés preparat.

- Eduard –em va dir el pare-, per què tu no dius res?

- Eh? Ah, no, és que ella ja ho diu tot prou bé –vaig riure una mica.

- Per cert –em va dir la mare-, està molt bé que t'endinsessis a la foscor, tenint en compte la por que et fa. També va ser molt noble per part teva ajudar a la teva germana a moure aquella paret quan vas veure que ella sola no podia.

No, si jo els meus pares me'ls estimo molt, i ells a mi també. A la tarda ni la Tata ni jo teníem ganes de seguir amb el diari, o sigui que vam demanar permís als pares per a sortir fora i conèixer una mica Londres.

La llum del sol il·luminava uns carrers pràcticament deserts plens d'edificis de totxo vermell amb les vores arrodonides. Només portàvem deu minuts allà i la meva germana i jo ens hi vam enamorar. Vam seguir caminant fins una altra zona ben diferent a l'anterior: ara les cases eren unifamiliars i molt grans, amb les parets davanteres grogues i un petit jardí molt “mono” a l'entrada, com en una pel·lícula antiga, amb el seu caminet “cursi” i tot.

- M'encantaria viure en una d'aquestes cases –em va dir la Tata.

- I a mi.

- Doncs res, unim els nostres estalvis i en comprem una!

Vam seguir fent la nostra pròpia visita turística per Londres. La calma es respirava a l'ambient. Uns metres més enllà vam trobar un grup de joves que estaven escoltant un disc de l'Eminem, el “cantant” preferit de la meva germana, si entenem per “preferit” tenir les parets de l'habitació folrades de pòsters d'aquest bon home en totes les posicions possibles, amb tots els tipus de roba (fins i tot, en tenia una de secreta a l'ordinador on se'l veia sense roba), i una minicadena que té els discs seus tocant i fent soroll a tothora per tota la casa. No cal dir que la seva reacció quan va veure aquells nois va ser d'anar a cantar i ballar amb ells. Jo també m'hi vaig apropar, no perquè m'agradi especialment aquesta música, sinó per no estar sol. En aquell moment, estaven escoltant una cançó que em desagradava especialment anomenada Without me (Sense mi) . Aquella gent es va mirar de forma rara la meva germana, però, de sobte un d'ells la va reconèixer.

- Maria? –va dir-li. Ella se'l va mirar.

- Hosti, Manel!! Què hi fas, tu, per aquí?!

- Mira, que a casa vam decidir de venir a passar les vacances aquí i tal. I tu què?

- Doncs mira, igual que tu.

Aquell noi era en Manel, un company de classe de la Maria. Era un noi alt, prim, lleig i repel·lent que em queia especialment malament, i això que ell mirava de ser simpàtic amb mi (és clar, no podia lligar amb la meva germana si no es portava bé amb mi. Però ell no sabia que cap de les dues coses, ni lligar amb ella ni caure'm bé, era possible). La resta eren nois de la nostra edat, més o menys, i van acabar per acceptar la Maria al seu grup, com si la coneguessin de tota la vida. Jo em vaig quedar una mica apartat. Quan va acabar aquella serenata rapera, apart de donar-li gràcies a Déu, vaig veure com la Tata ens presentava. Tot i no haver ballat amb ells, em van saludar i em van donar tots la mà. Una noia, fins i tot, em va donar una bufetada. Al principi vaig pensar que s'havia confós i en realitat em volia agafar la mà, però després la Maria em va dir que a Anglaterra un noi no li fa dos petons a una noia per saludar-la, a menys que sigui la seva parella. Per sort, va poder desfer el malentès i tot va quedar en no-res, exceptuant un queixal meu quasi trencat pel cop.

Aquells nois semblaven agradables. Vam passar tota la tarda amb ells escoltant rap, molt al meu pesar. A la noia que m'havia abofetejat, que era alta, pèl roja i molt maca, tampoc no li agradava gaire aquella música (que ella qualificava com “soroll”), o sigui que va venir amb mi a xerrar, i a disculpar-se per la bufetada. Em va dir que es deia Stefanie, Steffy pel amics. Jo em vaig presentar i li vaig dir que estava passant les vacances allà. La veritat és que se'm feia força difícil parlar amb ella, ja que el seu anglès era molt ràpid i no m'enterava de la meitat del que deia, i constantment li havia de demanar que m'ho repetís, però a ella no l'importava gens.

- I què -em va dir-, què en penses, d'Anglaterra? T'agrada?

- Sí, bé, no està malament. De moment no hem vist gaire cosa, però, vaja, que no està malament del tot.

- Si visquessis aquí la teva opinió seria diferent.

- Què vols dir? –li vaig preguntar.

- A mi no m'agrada gaire: sempre plou i fa molt de fred. A més, la gent està boja, sobretot els nois. Suposo que has sentit a parlar dels “hooligans”. Doncs, perquè et facis una idea, la meitat de la població ho és.

- Caram! Tu no ets gaire nacionalista, oi?

Va riure. El seu somriure era força bonic. “Ei, nano”, vaig pensar, “para el carro, que tu ja estàs ocupat!”. “Sí, “va respondre una altra veu, “però un “rotllet” d'estiu no estaria malament, eh?”. “Ni ho somiïs, que la teva Clara està molt més bona que aquesta tal Steffy”.

- I com és que avui no heu sortit –em va preguntar-? Si sou estrangers, el més lògic seria que us passéssiu el dia d'una banda a l'altre fent fotos, i més tenint en compte que només fa dos dies que hi sou.

Ui! M'acabava de fer l'única pregunta que portava tota la tarda resant perquè no me la fes. No li volia dir res d'allò del diari i del Cardenium , tot i que era una tonteria, però la pregunta era bona. Em vaig haver d'inventar la primera excusa que em va passar pel cap.

- No, mira, és que avui la meva mare no es trobava gaire bé i ens hem quedat a l'hotel –no menteixo massa sovint, però sóc bo mentint, eh?.

- Oh. Bé, de totes maneres, si voleu guies de Londres, nosaltres us podem ensenyar la ciutat a la teva germana i a tu.

- D'acord, per què no?. Li ho comentaré i en tot cas, et truco més tard i quedem, d'acord?

Vam quedar d'acord. Tornant a l'hotel, la Maria i jo vam estar parlant de la gent que havíem conegut aquella tarda. Li vaig comentar la idea de la Steffy i va estar-hi conforme.

Quan vam arribar a l'hotel ja era una mica tard. Els pares ens esperaven al rebedor.

- Es pot saber d'on veniu a aquestes hores?! –ens va preguntar la mare.

- Mira –va respondre la Maria-, que hem estat fent turisme i hem conegut uns nois molt simpàtics d'aquí. Potser ens hem entretingut una mica amb ells.

- Una mica dius?! Ja fa estona que us estem esperant per sopar! Au, va vinga, pugeu, dutxeu-vos i baixeu a sopar en deu minuts, que ja és hora.

- D'acord, d'acord, tampoc cal que et posis així –vaig dir-. Per cert, ha vingut la policia a preguntar-nos sobre allò d'ahir?

- No. I ara puja i dutxa't, coi, que m'estic fartant.

Vam agafar l'ascensor i vam pujar fins la setena planta, la nostra.

Una estona després, la meva germana i jo amb els cabells encara mullats, estàvem sopant. Per sort, el pare estava més tranquil. Els vam explicar que havíem quedat per demà amb aquells nois que havíem conegut per donar un tomb per Londres. Després de fer-nos el típic qüestionari que ens fan els pares pel qual hem de passar tots quan coneixem algú, van estar-hi d'acord. Suposo que el fet que hi fos el Manel va ajudar a poder-los convèncer. Jo no entenia per què els meus pares insistien a quedar-se a l'hotel per si la policia venia. Amb deixar una nota a recepció dient a quina hora tornaríem, ja n'hi hauria d'haver prou; però, no: la mare deia que esperàvem i esperàvem. Aquella nit la Tata i jo vam anar a dormir d'hora, estàvem cansats.

Al matí següent, passades unes hores de l'esmorzar, la meva germana i jo vam anar a la cantonada del carrer de l'hotel, on havíem quedat amb els nostres nous amics, i on vam descobrir, després d'esperar gairebé mitja hora, que això de la “puntualitat anglesa” no és més que un tòpic que avui dia no és vigent. Després de les salutacions i els “hola-què-tal” pertinents vam començar a caminar. Hosti, tu, aquells paios s'ho sabien tot, de Londres! Ens donaven explicacions sobre absolutament tot el que volguéssim saber: història, situació d'algun monument o algun edifici... tot vaja. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres, el Pont de la Torre... Però el dolent va venir quan la meva germana va demanar pel barri de Withechapel.

- Per què hi voleu anar allà? –va preguntar un noi anomenat Dan, que, tot i no semblar-ho, era el germà de la Steffy.

- No res –va dir la Tata-, que n'hem sentit a parlar per les pel·lícules i això i m'agradaria visitar-lo.

- Com vulgueu, però no us perdeu res.

O sigui que, com qui no vol la cosa, en un quart d'hora vam ser allà. Jo m'havia imaginat un barri obrer del segle XIX, igual que a les pel·lícules, però va resultar ser un barri del tot normal, sense cap gràcia afegida. Em vaig preguntar per què nassos la Tata hi havia volgut anar.

- Aquest barri –va informar-nos el Dan- és força conegut per les pel·lícules de terror de Jack l'Esbudellador; no obstant això, com podeu veure, no és res de l'altre món. Uns quants carrers més enllà hi ha una biblioteca força completa. L'únic detall històric que us puc destacar, a part del de l'Esbudellador, és que aquí hi va viure un industrial anglès del segle XIX, Lord Palethorne de Shoreditch, de qui es diu que un bon dia va desaparèixer i ningú no el va tornar a veure. Segurament va caure malalt d'alguna de les epidèmies que arrasaven Londres a les seves èpoques i es va tornar sonat.

No cal dir com em vaig sentir després de sentir aquest nom. Ara entenia per què la Maria volia que anéssim allà: segurament, aquella nit havia estat llegint el diari i ho havia descobert. Allò només volia més problemes i més embolics de troca per culpa d'un munt de papers escrits per un dramaturg anglès que estava criant malves ja feia temps. Tot això em va impedir adonar-me que a la cantonada hi havia un home amb bigoti, samarreta blava de màniga curta i ulleres de sol que també havia estat prop de nosaltres metre érem a la Torre del Rellotge al centre de Londres.

Quan vam tornar a l'hotel a l'hora de dinar, els pares encara no havien baixat a l'entrada, o sigui que abans de pujar vaig demanar-li explicacions a la meva germana. Ella em va dir que aquella nit havia estat llegint una mica aquell coi de diari i que havia descobert allò. Resulta que aquell tal Pepet Palethorne era un filantrop podrit de calers i que, tot investigant uns mica, havia arribat a la conclusió que volia robar aquella obra de la catedral de Warburton i guardar-la. “Ara m'explico com es va fer tan ric”, vaig pensar. “Robant joies literàries jo també me'n faria, de ric, i el pitjor és que justament això és el què estic fent: robar el mateix que ell volia robar. Però nosaltres som encara pitjors: si la cosa no canvia, a més de lladres serem contrabandistes! El problema és que, pot ser, fa un segle i mig la gent es podia fer d'or així, i avui dia et fiquen de cul a la presó i d'allà no en surts ni per casualitat, si no és amb els peus per davant”. Com més hi pensava més por em feia. Estava a punt de dir-li a la Maria que jo abandonava aquell crim quan van arribar els pares, feliços com anissos. Per a ells allò no era més que un viatge de plaer, una temporadeta fora de casa en un país estranger, fent de turistes (per sort no se'ls havia acudit encara de posar-se mitjons blancs lluents i sandàlies). Vam estar parlant una mica de com ens havia anat el dia. Ells havien estat per l'hotel, jugant a “cartes” (o això ens van dir) i matant una mica el temps fins que va arribar la policia i va preguntar per nosaltres. Els havien dit que tornarien a la tarda.

El dinar (una amanida sense vinagre, un pit de pollastre un xic cru i una poma) va transcórrer amb tota la normalitat que cap esperar. Quan vam acabar, la Tata i jo vam pujar escopetejats cap a l'habitació seva per amagar bé el diari i el Cardenium , perquè probablement l'entrevista amb la bòfia anglesa tindria lloc en alguna de les nostres cambres i no volíem que es veiés res gaire “comprometedor”. De sobte, i sense saber per què, ja no volia abandonar allò. De fet era una tonteria però, ja que havíem arribat tan lluny en tan poc temps, no valia la pena enviar-ho tot en orris, sobre tot perquè a aquella gent possiblement no li agradés gaire veure allò allà, o sigui que valia més no tenir-ho gaire a la vista de ningú. Després de molt buscar vam guardar el diari entre un munt de llibres (diuen que el millor lloc on amagar una ovella és un remat) y el Cardenium dins del llit, entre els llençols, on segur que no hi mirava ningú. No, si ja ho dic jo, que nosaltres anem per a contrabandistes!. Tot seguit vam assajar una mica la història que li explicaríem a la policia: diríem la veritat, però per a qualsevol pregunta, el cofre estava buit. No sabíem res sobre cap Bisbe de Warburton, ni havíem sentit mai a parlar de Lord Palethorne. Estàvem assajant la nostra conversa quan algú va obrir la porta sense tenir el detall previ de trucar. Era el pare, acompanyat de dos agents de policia, un home i una dona. Em va costar molt aguantar-me el riure quan vaig veure el seu uniforme, barret al cap inclòs. Aquesta disfressa de pallasso contrastava molt amb el seu posat seriós, la qual cosa em feia més gràcia encara.

- Eh... nois –va dir el pare-, aquests són els agents Marc Lodge i Rachel Humperson –ens van ensenyar les seves plaques quan van sentir els seus noms-. Si no els fa res –va afegir en un anglès pitjor encara que el meu- m'agradaria quedar-me.

Els agents el van mirar un moment i després van dir:

- Cap problema. Vegem, suposo que tu ets Eduard Ballestar i tu Maria Ballestar –vam fer que sí amb el cap. Sentir-los parlar me'ls va posar de corbata, ja que ho feien massa ràpid per a mi. Insisteixo, l'anglès que ens ensenyen a escola és més inútil que un piano sense tecles-. Bé, doncs comencem. Hem estat parlant amb el guàrdia de seguretat de la catedral i ja ens ha explicat una part. Digueu-nos, com vau trobar la cambra secreta?

Va ser la meva germana qui va tenir més reflexes (i més valor) i va respondre primer. Els dos agents prenien nota de tot allò que deia, i la seva cara semblava de pedra. Ells dos estaven asseguts en unes cadires de flepa i nosaltres a la vora del llit, al punt exacte on havíem amagat el Cardenium . El meu pare estava dret, amb els braços creuats i amb expressió concentrada, amb la mirada fixa en nosaltres a través de les seves ulleres sense muntura. Quan la Maria va acabar de respondre la pregunta, l'agent Rachel, que, per cert, era molt maca (no gaire alta, cabell llarg i negre i ulls foscos), es va aixecar i va anar cap al lavabo sense dir res a ningú, la molt maleducada. L'interrogatori va seguir. L'agent Lodge em va preguntar directament a mi què hi havia a la sala oculta. Ho vaig passar pitjor que mai en la meva vida mirant de respondre, ja que els nervis em neguitejaven. Finalment, però, ho vaig aconseguir. A pesar que ­vaig estar cosa de cinc minuts contestant, la noia aquella no sortia del lavabo: vaig pensar que tindria un restrenyiment d'elefant, la pobra.

La tercera pregunta, però, no va ser tan agradable: l'agent li va preguntar a la Maria què va fer mentre el guàrdia de seguretat i jo érem fora de la cambra, discutint. Aquesta era una pregunta que no havíem assajat i la meva germana es va posar nerviosa. Em va estranyar que es posés així, perquè ella sempre acostuma a tenir una resposta per a tot, però, és clar, fins i tot ella és un ésser humà, i, per tant, també pot tenir algun moment de nervis. L'agent ho va notar i va aprofitar aquest moment d'incertesa per a seguir atacant, pujant sense dissimular el seu to de veu. Finalment, però, la Maria va respondre amb un simple: “No res” i els nervis van desaparèixer. Va dir que, simplement, havia estat fixant-se en la clau per veure si tenia algun detall especial per tal de matar el temps mentre m'esperava, ja que volia que obríssim el cofre junts. Tot i això, se la notava insegura, o sigui que mentre ho apuntava, l'inspector la mirava malament. Quan va acabar d'apuntar la resposta, l'agent Humperson va sortir (“A veure qui s'atreveix a entrar al bany, ara!”, vaig pensar) i va començar a passejar-se per l'habitació i a regirar-ho tot. El seu company va seguir preguntant com si no passés res d'especial. L'interrogatori policíac (ja no m'atreveixo a dir que allò era una entrevista) va seguir durant unes poques preguntes més, mentre aquella dona regirava tots els racons de l'habitació com si sabés que hi havia alguna cosa interessant per trobar. Em vaig espantar especialment quan va arribar a la pila de llibres on estava amagat el diari, però, per sort, no el va arribar a veure. Finalment, després de no sé quanta estona d'interrogatori, els dos agents van decidir que ja sabien prou coses i van tenir la bona idea de voler anar a la meva habitació per a enregistrar-la, tal com havien fet amb la de la Maria. Al principi, vaig tenir la pensada de fer veure que no hi estava d'acord, dient que ells no n'havien de fer res, del que jo tingués allà, tot i que al final vaig estar d'acord. Tot aquell teatre ho vaig fer perquè pensessin que, si hi havia alguna cosa a amagar, seria a la meva cambra, i no a la de la meva germana. Ja m'havia adonat que aquella gent sospitava la veritat. Suposo que el disgust d'aquells agents quan no van trobar res va ser enorme. Quan van marxar, vam quedar sols a la meva habitació la meva germana, el meu pare i jo.

- Bé, doncs...-va començar ell-, com ha anat? He notat, Maria, que et posaves una mica nerviosa quan l'agent et preguntava que què vas fer mentre el teu germà era a fora. Per què?

- Mira... que... deu haver estat el tens de la situació, no? No sé, no em pensava que serien tan agressius preguntant. Fins i tot, m'ha molestat una mica quan m'he posat neguitosa i aquell fill de sa mare m'ha seguit preguntant com si li anés la vida... Bah, però al final he aconseguit no bloquejar-me. Suposo que una altra cosa que ha influït és que l'interrogatori fos en anglès. No els costava res, de portar un traductor!.

- I tu, Eduard, estàs bé?

- Sí, sí, jo no ho he trobat tan dolent.

- Una cosa que no m'ha agradat gens de tu –va dir-me ell- és que no volguessis que la policia investigués la teva habitació. Si un policia vol enregistrar alguna cosa, se'l deixa fer i punt. Que no veus que si no sembla que tinguis quelcom per amagar?

- Tens raó, pare –vaig dir amb veu de fals empenadiment-. El proper cop, si és que n'hi ha, miraré d'anar més amb compte.

- Esperem que no n'hi hagi cap –va sentenciar ell-. Bé, nois, d'aquí a una hora i mitja més o menys sopem, no tardeu.

I dient això va marxar.

- Ha anat d'un pèl, eh? –va dir-me la Tata.

- I tant! També l'agent Humperson aquesta deu patir de restrenyiment agut, perquè si no no m'explico com pot haver tardat tant al lavabo. Ha tardat més encara que jo, que ja és dir!

- Fes servir el cap, ximplet: si de debò és policia i sospiten de nosaltres tant com sembla, haurà estat col·locant micròfons o cameres pertot arreu. Hi he estat pensant mentre enregistraven aquí. Només hi ha una cosa que no m'acaba de quadrar: per què ho sospiten? Com pot ser que ho sàpiguen?

- A mi el que no m'acaba de convèncer és això mateix, que siguin policies de debò. Si t'ho pares a pensar, si ho fossin haurien vingut ahir o abans d'ahir, i no avui. A més, estic segur que saben, i no sé com, que nosaltres tenim un tresor que deu tenir un valor incalculable, per això ho han regirat tot amb tanta insistència. A mi això em va pudor de socarrim.

Me la vaig quedar mirant. Ens trobàvem a la meva habitació. En aquell moment em vaig fixar que hi havia una cosa al llit brillant i que abans no hi era. M'hi vaig apropar per a veure-ho bé i, per a la meva sorpresa, vaig comprovar que es tractava de la placa de l'agent Lodge. Se li deuria d'haver caigut mentre enregistrava l'habitació.

- Mira què he trobat –vaig dir-! Au, va, truquem a la policia, que s'han deixat aquí la placa.

- D'acord.

Els vam trucar, però quina va ser la nostra sorpresa quan ens van dir que allà no hi havia cap agent que respongués al nom de Marc Lodge. Quan vam penjar, la Tata i jo estàvem pàl·lids.

- Ei, para el carro –va dir ella-. Si no eren policies qui podien ser? El guàrdia de seguretat de la catedral va dir que trucaria la policia, no crec que hagi vingut la Màfia anglesa a buscar-nos, no?

Me la vaig quedar mirant una estona. L'havia clavat. Havia dit una cosa que a cap dels dos no se'ns havia passat pel cap encara: com podíem tenir la certesa que aquella patata humana amb bigoti havia trucat realment a la policia? I en cas que no, qui eren aquells homes? Un uniforme de debò de policia és fàcil d'aconseguir per a algú amb pocs escrúpols, i una placa es pot falsificar perfectament, i més tenint en compte que a cada país les plaques canvien i que nosaltres som estrangers. Vam pensar en denunciar-ho tot a la policia, però vam descartar de seguida aquella idea, ja que suposava haver de passar per un altre interrogatori i haver de donar un munt d'explicacions força incòmodes sobre el nostre “descobriment” i, per tant, sobre el Cardenium. No creia que a la policia li fes cap gràcia que dos joves haguessin pispat d'una cambra secreta dos documents com aquells. Aquell coi de robatori ja m'estava començant a tocar els nassos més que no ho hauria de fer. No obstant això, sentíem tots dos una certa sensació d'atracció cap al diari i el Cardenium, no ens en volíem desfer. Què podíem fer, doncs? La resposta era fàcil: dir-ho tot als pares i que ells ens aconsellessin. Però la Maria s'hi va negar en rotund: allò voldria dir haver de dir la veritat a la policia sense cap altre remei, haver d'abandonar qualsevol investigació i, el pitjor de tot, patir la bronca més monumental que la Humanitat hauria pogut veure. A més, si la policia s'assabentava, probablement ens repatriarien i aniríem ella i jo de cap i de cul a la presó, o a un reformatori, o a ves a saber on, i això sí que no. També estava l'opció de jugar als piròmans i cremar el coi de diari i el coi de guió, que ja havia fet prou mal durant més de mig mil·leni, i treure'ns-ho de sobre d'un cop. No obstant, allò no ens treia de sobre la Màfia, o la bòfia, o qui culleres fossin. Vaig pensar que el millor seria tornar a la catedral de Warburton i retornar els papers al seu lloc original; però els pares no voldrien tornar-hi per les bones, sinó que els hauríem de donar alguna explicació i, a més, si ens veien entrar o sortir d'aquell passadís tindríem els mateixos problemes d'abans, ja que algú veuria els papers i, sumant dos i dos, arribaria a la conclusió que algú altre els va haver d'agafar, i que aquest “algú altre” podíem ser perfectament nosaltres, amb totes les conseqüències (majoritàriament policíaques) que allò podria tenir. Estava fet un embolic. Aleshores em vaig parar a pensar en nosaltres mateixos: en un dir “Jesús” havíem passat de ser simples turistes a ser una colla de lladres de mala mort. A més, aquella tarda ens havien vingut a visitar dos homes que deien ser de la policia i que no ho eren, o al menys un d'ells no. I va ser en aquell moment quan la Tata va anunciar la notícia més tràgica, la nostra única via d'escapament: havíem de tornar a Catalunya immediatament, sense donar cap mena d'explicació a ningú. Però aquí és on tornàvem a tenir l'inconvenient: “pares”, ja que encara teníem pensat d'estar allà durant tres setmanes, i ells no estarien d'acord d'enviar en orris unes vacances tan bones com aquelles, i més tenint en compte que només hi havíem estat cinc de dies allà. Fos com fos, ho teníem difícil per mantenir allò en secret. O sigui, merda.

Pensant en això, com qui no vol la cosa, se'ns va fer l'hora de sopar. A la mare se la veia animada, i no va parar de preguntar-nos per “l'entrevista” en tot el sopar. És clar, és una mare, o sigui que ja és normal que es preocupés per nosaltres. No obstant, tant el meu pare com la meva mare ens van veure força moixos durant el sopar, cosa que van atribuir als nervis de l'interrogatori, van deixar-se estar de preguntes i van passar a intentar animar-nos parlant de què faríem a l'endemà. No obstant això, els pobres no ho van poder aconseguir. Quan ens van preguntar què passava, els vam dir que estàvem cansats i que només teníem ganes de dormir, perquè havíem tingut un dia esgotador. A pesar de ser una mentida com una catedral, s'ho van creure. Tanmateix, no podia evitar tenir un cert sentiment de culpabilitat: apart del robatori, ells s'amoïnaven molt per nosaltres, i la nostra forma d'agrair-los-ho era mentint-los i ocultant-los coses. No era just. En aquell moment, els ho hauria confessat tot, sense ometre cap detall. Podia ser que, fins i tot, volguessin confiar en nosaltres i ajudar-nos, portant-nos de nou a la catedral... però també podia ser que no. Opino que els meus pares tenen un defecte com a pares, i és que mai no han estat gaire atents amb la meva germana ni amb mi: sé que ens estimen, però el que no puc entendre és per què han estat sempre tan freds amb nosaltres. Suposo que això va ser el factor que més ens va influir a ella i a mi per no dir-los res sobre el nostre secret, la poca confiança que hi teníem.

Sigui com sigui, quan vam acabar de sopar la Tata i jo vam pujar a la seva habitació per a veure com acabava la part del diari escrita per Palethorne. Només vam llegir l'última anotació, ja que ella havia llegit la resta i me n'havia fet cinc cèntims. Igual que havíem fet l'altre vagada, ens vam tancar i ella va començar a traduir.

Dia 21 de març de 1891: Estimat diari, després d'haver reunit tots els diners necessaris per a la meva aventura, ara em trobo viatjant cap a la catedral de Warburton, on espero trobar la cambra secreta on el bisbe va guardar el famós guió. Em moro de ganes de llegir-lo i de tenir-lo al meu poder. I tu diràs: per què? Doncs senzillament perquè m'encanta Shakespeare, gaudeixo més que ningú durant les representacions de les seves obres al teatre, i m'emociono amb els seus poemes. Ningú no sap el meu propòsit. Millor, així m'estalvio haver-ho de compartir o, fins i tot, algun possible xantatge. Encara no tinc el tresor a les meves mans, però ja em sento com un pirata amb la seva joia predilecta, si bé és veritat que jo no hauré de matar ningú (espero) per a aconseguir el meu propòsit. El meu cotxer m'acaba de dir que ja hem arribat. Ara em toca endinsar-me dins del que m'és desconegut. Ara, després de tant de temps, Joseph Palethorne per fi aconseguirà el seu tresor... Cardenium !

Uns minuts més tard: aquesta catedral és laberíntica. A pesar de ser força antiga, és enorme, més que no m'hagués pogut arribar a imaginar mai. Encara hi viu gent, tot i que també és un petit atractiu turístic de la zona. A més de la grandària, com he dit abans, exagerada, un altre problema amb què em trobo és que totes les parets són ben bé iguals en la seva totalitat. Em sento com en un enorme passadís que sembla que no es vulgui acabar mai. Encara diria més: sembla que estigui donant voltes sense moure'm d'on sóc. Retiro el que acabo de dir: ara mateix em trobo davant d'una espècie d'esquerda d'aproximadament tres peus i mig d'ample per sis d'alt. Fa l'aspecte de ser força profunda. Em sembla que m'hi endinsaré, no hi tinc res a perdre. Llàstima que no porti cap llanterna. Mentre caminava m'he estat fixant en les parets i no he vist res que m'hagi pogut donar a entendre que hi havia cap habitació oculta. Ara que no tinc llum no podré escriure pas gaire, o sigui que espero a continuar amb el diari fins a haver sortit d'aquí, espero que amb l'exemplar de Cardenium amb mi. Durant tot el camí he anat vigilant que no em seguís ningú. Per sort, ningú no ho ha fet. M'hauria vist en un compromís molt gran si algú pogués sospitar dels meus propòsits. No sé per què, tinc una estranya sensació d'atracció per a aquesta obra, igual que la que tenia el Bisbe. I ara, sense més, em disposo a entrar.

Una estona més tard: A qui correspongui,

Estic aquí reclòs. Ja ho diu la dita: qui tot ho vol, tot ho perd. Jo ho acabo de perdre tot. Qui no hagi llegit els fulls anteriors d'aquest diari no podrà trobar mai sentit a les meves paraules, o sigui que recomano fer-ho i aquesta és la continuació de la meva història: després d'endinsar-me en aquella esquerda vaig estar caminant a les palpentes durant una bona estona l fins que les meves mans van topar amb el final. El meu instint em va dir que no tenia sentit que allà hi hagués un túnel buit l sense cap cambra o cap objecte, a la catedral, o sigui que allà era el lloc idoni per a construir una sala secreta u Per tant, instintivament vaig començar a palpar aquella paret fins que vaig trobar una pedra una mica sortida m Vaig passar-hi els dits per sobre i vaig veure que hi havia gravat un símbol, una espècie de creu cristiana i en una cantonada n Una veu interior em va dir que anava seguint una bona pista, o sigui que vaig “examinar” amb més profunditat aquella pedra a Vaig notar que a la part superior hi havia un petit forat que s'endinsava uns quatre dits avall t la mesura exacta per a posar-hi un dit en vertical i tirar cap a fora. Així ho vaig fer. Moure allò costava moltíssim. Es podia escoltar un so metàl·lic per dintre de la paret i com un engranatge de cadenes antigues que connectaven amb alguna cosa molt pesada. Finalment, vaig sentir un soroll estrany, com si un tros de paret s'hagués mogut, arrossegant-se pel terra, a la meva esquena. Amb el dit mig trencat, vaig seguir estirant fins a no poder més. Vaig tornar sobre les meves passes i vaig descobrir que a la paret hi havia una obertura enorme, que segurament hauria aparegut a causa d'haver tirat tant d'aquella pedra. Em costa escriure aquestes línies, perquè el dit que he fet servir per a estirar em tremola una mica. Segueixo amb la història: naturalment, vaig entrar a la cambra secreta, que és on em trobo ara. No s'hi veia res. El primer que vaig notar, però, va ser com una pudor a humitat terrible. Em vaig palpar les butxaques per a veure si, per alguna casualitat de la vida, portava un llumí o quelcom per a poder fer foc i, per a la meva sorpresa, vaig notar que hi havia una caixa a la butxaca de la meva camisa que abans no havia notat. Quan la tènue llum va il·luminar lleument l'estància, la vaig examinar i vaig veure un cofre amb una enorme clau de ferro al pany sobre una espècie de taula de pedra. Sense poder estar-m'hi més, el vaig obrir i vaig veure un munt de fulls de color groguenc el primer dels quals tenia un encapçalament que em va fer estremir: “Cardenium ” . L'havia trobat! Per fi, després de tant de temps, l'únic exemplar conegut d'aquesta obra era meu i només meu. Em vaig sentir, ximple de mi, com si fos al setè cel. No tinc prou paraules per a descriure bé el meu sentiment de joia. Però tot el meu goig va desaparèixer quan vaig entreveure que la “porta” s'estava tancant. Vaig córrer cap a ella, però ja era massa tard: s'havia tancat del tot. La vaig palpar i la vaig il·luminar amb el llumí tant com vaig poder fins a comprovar que no hi hagués cap pedra sortida que pogués servir per a obri-la des de dins: senzillament, no hi havia manera de fer-ho. En aquell moment vaig sentir una aguda veu de rata a l'altra banda del mur que reia: era el meu cotxer, que m'havia tancat aquí dintre. Em va explicar els seus plans: pertanyia a un grup secret el nom del qual només ho sabrà qui tingui bona vista, ja que ja li ho he dit, i aquella obra de teatre era, per a ells, un tresor i no podien permetre que ningú la robés. Es quedaria allà tancada, com ho havia estat durant tants segles. Li vaig demanar que em deixés sortir, que fugiria d'allà sense el guió i que mai no li diria res a ningú, però no em va voler fer cas i va marxar. Abans de fer-ho, però, em va dir que em deixaria morir aquí tancat. Ni tan sols em va voler dir per què aquell munt de papers era tan important per a ells.

L'aire se m'acaba. He hagut d'encendre més d'un llumí mentre escrivia aquesta carta. Ja he perdut tota esperança. Espero que algú algun cop segueixi el meu exemple i tregui d'aquí aquest maleït escrit. Abans de dir adéu, però, vull que se sàpiga per què no dic el nom del meus assassins: he suposat que si no el llegeixen, mai no verificaran que l'he escrit i, per tant, no arrencaran aquests fulls. La meva última voluntat és que ningú no arrenqui mai cap full d'aquest diari. Sense més a dir, m'acomiado del món amb el cap ben alt davant de tot. Adéu.

Així acabava el fragment escrit per Lord Palethorne.

- Va tenir una mort una mica tràgica, no? –vaig dir després d'una estona.

- Al menys et puc dir que no és la que jo voldria per a mi, si és que n'hi ha alguna que sí vulgui. Però, si t'hi fixes, això vol dir moltes coses: per començar, aquesta carta ens informa que l'esquelet que vam veure allà no era el del Bisbe de Warburton, sinó el de Palethorne. A més, estic convençuda que no se li va oblidar pas escriure el nom dels seus assassins, el que no acabo de veure és on.

- Jo tampoc –vaig admetre-. Només tinc por d'una cosa: si els membres d'aquesta societat secreta, sigui quina sigui, van ser capaços de matar al Pepito només per intentar robar el seu “tresor”, això vol dir que el nostre cap tindrà un preu elevadíssim quan descobreixin que els lladres hem estat nosaltres.

- Mirem-ho pel cantó positiu: al menys això ens redueix tots els nostres dubtes sobre què fer a un: hem de tocar el dos d'aquí com sigui, de manera desesperada. No sé ni tan sols si aquesta nit arribarem a sobreviure...

- Ai, nena, no diguis aquestes bestieses, que se'm posen de corbata!

- No és cap bestiesa. Connecta caps, ximple, no és tan difícil: per començar, tenim dubtes seriosos sobre si aquella gent d'avui a la tarda eren o no policies; després, això ens porta a que, pot ser, aquell guàrdia no va avisar exactament a la policia, i jo em pregunto: per què?; i també està el factor: vigilància de la cambra secreta, que es pot connectar perfectament amb un altre factor que se'ns ha estat passant per alt des del principi: el pètal de rosa pillat entre la porta falsa i la resta de paret.

Va parar per prendre aire. Vaig reflexionar sobre el què deia. Si uníem caps, podíem arribar a una conclusió un pèl extrema, però era una hipòtesi tan bona com qualsevol altre. Li vaig dir a la meva germana.

- O sigui, que, en resum, no som els únics que coneixem l'existència d'aquesta cambra, ja que la passen a revisar periòdicament. Podem arribar a imaginar-ho perquè durant la darrera revisió algú portava una rosa i, pels motius que sigui, li va caure un pètal quan la porta s'estava a punt de tancar. No obstant això, no vindria malament tenir un vigilant perpetu prop del tresor, algú que sabés de què va la història i que pogués passar desapercebut. Aquest algú hauria interceptat la trucada que va fer el guàrdia a la policia i ho hauria dit tot. La qüestió és: qui és aquest algú?

Ens van quedar pensant un moment fins que la bombeta se'ns va encendre a tots dos alhora. Només podia haver estat una persona, l'única que tenia accés il·limitat a tot i es podia passejar per aquí i per allà sense que ningú no sospités res sota cap concepte. Vaig recordar un moment la seva mirada, la pudor a formatge del seu alè, el seu bigoti de foca àrtica... L'única persona que podia ser aquest guardià perpetu era...

- En Peter, el guardià de seguretat de la catedral!

Ho vam dir tots dos al mateix temps, i tan aviat com ho vam haver fet vam veure que allò havia estat el pitjor acte de les nostres vides, pitjor encara que el robatori: les cameres i els micròfons suposadament col·locats durant l'interrogatori de ben segur que ho haurien d'haver sentit. Merda, merda i doble merda, ara sí que havíem comès un error que ens costaria la vida, ja que descobririen que ho sabíem tot, excepte de qui es tractava, i de ben segur que ens voldrien silenciar abans no fos massa tard. Havíem de fugir de l'hotel aquella mateixa nit. Però tornàvem a tenir l'inconvenient dels pares. Estàvem tots dos molt nerviosos. Vam mirar el rellotge. Eren dos quarts de dotze de la nit, o sigui que encara no estarien dormint. Havíem de fer servir la sang freda. Se'ns havia d'acudir alguna idea per a evitar-los. El més probable era que ens ataquessin aquella mateixa nit mentre dormíem, i el pitjor és que sabien on érem. Automàticament, Vaig pensar que l'única manera que teníem de sortir d'allà era informar als pares que aquella gent no eren policies de debò, i que ells ens aconsellessin sobre què fer. Però sota cap circumstància diríem res relatiu al Cardenium . No ens en volíem despendre. Era nostre. De fet, ja ho diu la dita: “qui troba un tresor, se'l queda”, i tant la Tata com jo hi estàvem d'acord. Si en aquell instant se'm va passar pel cap que hi havia algun tipus de força d'atracció estranya que teníem cap a ell no hi vaig fer cas.

Sigui com sigui, vam anar a l'habitació dels pares amb la placa. Quan vam arribar es notava que havíem interromput el principi d'algun cosa que valia més no interrompre.

- Hola –va dir-nos el pare quan va obrir la porta-. Que teniu algun problema?

- Mira –va començar la Maria-, que hem trobat això –li va mostrar la placa- sobre el llit de l'Eduard i quan hem trucat a la policia per a dir-los-ho ens han contestat que no hi ha cap agent que respongui a aquest nom.

El pare es va quedar estupefacte. Va fer una ganyota de neguit i ens va fer passar cap a dins. Allà hi havia la mare, qui ho havia sentit tot. Automàticament, el meu pare va agafar el mòbil i va telefonar a la policia per a dir-los que teníem una placa i, com és obvi, el policia que va atendre la trucada va enfadar-se amb ell i li va repetir que hi havia cap Marc Loge al cos de policia de Londres. Inquietat, el meu pare va penjar amb una disculpa, un “Bona nit” i un ganyota de sorpresa a la cara.

- La veritat, nois –va dir-, no ho entenc. Si no ha vingut la policia, qui ho ha fet?

- Això és el que diem nosaltres, però estem igual que tu.

Ens vam quedar tots quatre, el pare, la mare, la Maria i jo, pensant. La Tata i jo ja ens havíem figurat una idea de què podia haver passat, però no la podíem dir. Al final, el pare va dir:

- Segurament deu tractar-se d'un error.

- Sí, però un error de quin tipus? –vaig inquirir.

- Què vols dir?

- Home, doncs vull dir que abans de dir-nos dos cops que no hi ha cap Marc Lodge ho deuen haver comprovat, no? A més, la pregunta que ens fem la Tata i jo és: si no eren policies els dos suposats agents d'aquesta tarda, qui eren?

Bona pregunta. El meu pare va fer cara de pensador, molt concentrat. Però va ser la mare qui va reaccionar primer.

- Potser ho hauríem de denunciar, no? Suplantar a la policia és il·legal, i més en una cosa com aquesta.

Problemes! Si trucaven a la policia, segurament vindrien a l'hotel i ens farien un munt de preguntes com les d'aquella tarda. La Maria, que pensava el mateix que jo, va proposar simplement de canviar d'hotel, sense embolicar més la troca, però els pares no van estar-hi d'acord. Se'ls veia nerviosos. Finalment els van trucar. La policia va dir que vindria de seguida.

Vam anar a l'habitació de la Maria per a preparar l'interrogatori i per amagar-ho tot deixant als pares força amoïnats.

- Bé, ara sí que l'hem embolicat bé – va dir-me la Tata.

- Sí. Ara escolta'm: val més que no moguem el Cardenium de lloc, ja està prou ben amagat. Però el diari no m'agrada: l'haurem de posar en algun altre cantó.

Vam arribar a la seva cambra de seguida. Tot estava al seu lloc. Ben mirat, a mi no m'amoïnava gaire: havia fet que qualsevol sospita recaigués sobre mi i la meva habitació, o sigui que la seva no tenia pas per què haver estat regirada. Un cop vam agafar el diari no vam saber què fer amb ell.

- Ens hem de desfer d'ell sigui com sigui. Aquí el veuran.

- Tinc una idea –vaig dir-. I si el tirem a la paperera?

- No, no me'n vull desfer. A més, segur que l'enregistren.

- Sí, però i si posem el diari obert perquè no ocupi espai darrera la bossa?

La idea era bona: així, per més que enregistressin la paperera no veurien res. Al cap de cinc minuts va arribar la policia de debò juntament amb els meus pares a l'habitació. Els seus uniformes em van tornar a fer gràcia.

- Eduard i Maria –va dir-nos la mare-, aquí estan els dos policies que han vingut a entrevistar-se amb vosaltres. Bé –va afegir dirigint-se a ells-, aquí són.

L'interrogatori va començar. Aquells dos agents, anomenats Sean Hayward i Sarah Johnson, van fer servir un anglès molt més lent que el que havien fet servir els dos d'aquella tarda. Aquest detall em va calmar una mica. A més, el to no era tan agressiu, tot i que en cap moment se'ls va escapar el més mínim somriure. Ens van preguntar si esperàvem alguna visita policíaca i per què. Després ens van demanar una descripció dels dos falsos agents. En acabar l'entrevista (aquesta sí pot rebre aquest nom) van dir:

- Bé, la situació és la següent: no ens han informat de cap descobriment a cap catedral, per la qual cosa demà hi anirem a fer una ullada. Però el que realment em preocupa és el fet que aquesta tarda hagin vingut dos suposats agents a interrogar-vos, i més tenint en compte que un dels dos no existeix i que l'altre no em sona de res. Si no us fa res em quedaré la placa per a analitzar-la. De moment no us sé dir res més. Si noteu qualsevol cosa estranya aviseu-nos.

Dit això van donar-nos la mà a tos i van marxar, deixant-nos a tots molt amoïnats.

- Fem la maleta ara mateix –va dir la mare-. Si cal dormirem al cotxe, però jo aquí no em quedo. No sé per què, però tinc por.

- No pateixis, amor –va dir el pare-, que no ens passarà res. Però, va, vinga, si t'has de sentir més tranquil·la anem a fer la maleta.

Dit això vam anar cadascú a la seva habitació per a recollir les nostres coses. Vaig mirar el rellotge. Eren les dotze i tres minuts. La son m'estava matant, cosa força normal en un dia com aquell a aquelles hores. Després d'uns deu minuts vaig acabar de recollir-ho tot, tovalloles i sabó del lavabo inclosos (i d'això no vaig tenir remordiments: ben mirat, tothom ho “pispa” dels hotels i mai no passa res. De fet sembla que ja ho facin expressament, perquè, si no, no m'explico per què ho posen tot tan provocatiu).

Quan vaig baixar, els meus pares ja m'estaven esperant. Me'ls vaig mirar. Feien una parella una mica estranya: el meu pare és un home molt alt, de complexió forta i cabells arrissats que ja li comencen a desaparèixer a la part superior del cap; La mare, en canvi, és una dona baixeta, amb una expressió de cara més aviat severa, tot i no ser-ho tant, i la mandíbula quadrada. Té els ulls d'un color entre verd i marró, preciosos, semblants als de la Maria. La veritat és que és força maca i no se li noten els anys (bé, el cert és que la roba que porta també hi influeix).

Al cap de dos minuts i mig, segon amunt o avall, la Maria va arribar amb nosaltres.

- Bé, família –va dir el pare-, he contactat amb un altre hotel que sortia anunciat en un dels fulletons que hi havia a l'aeroport i, per increïble que sembli, hem tingut l'enorme sort de trobar allà dues habitacions dobles. La idea és que nosaltres ens quedem una i vosaltres compartiu l'altra. Hi esteu d'acord?

M'ho vaig rumiar. D'una banda em feia cosa dormir amb la meva germana perquè prefereixo estar sol a les nits i perquè la tia ronca com una serra mecànica, igual que la mare. Però de l'altra això ens podria ajudar a tenir una excusa per a estar molta estona a la mateixa habitació. Ella va tenir la mateixa pensada que jo i ho vam dir als pares.

El nou hotel, anomenat Sam & Danny, era a Liverpool i quedava a cosa d'una hora de camí anant a bon ritme, o sigui que, quan vam arribar, el pare estava mig mort de cansament. Després de firmar la típica paperassa que s'ha d'omplir quan s'arriba a un hotel i “d'apoquinar” els calers del lloguer d'habitacions, vam pujar directes a les nostres habitacions i, sense molestar-nos en desfer la maleta, vam caure tots quatre totalment adormits mentre a fora el vent bufava i la pluja colpejava el vidre de la finestra...

Ens vam despertar al matí següent a cosa de les onze. El despertador feia estona que sonava, però era dins la maleta, sota un munt de roba, pastilles de sabó i tovalloles blanques “de record”, o sigui que ni la Tata ni jo el vam sentir. Ens vam despertar tots dos quasi al mateix temps i amb una mandra i una gana de tres parells de nassos.

- Bon dia –vaig dir-! Una nit mogudeta, eh?

- Sí, però ara ja he pogut dormir tranquil·la. M'alegra estar en un lloc que ningú sàpiga, em fa sentir més segura.

- Au, va dona, ja vols dir que ens hagués passat res si no marxàvem d'allà? Per cert, vas agafar-ho tot?

- Sí, no pateixis. I, no sé, tu, què vols que et digui, aquí em sento millor. Mira, coses meves.

Vam anar a l'habitació dels pares per veure si estaven desperts. Quan el pare va obrir la porta, estava vestit com per a anar a esmorzar. La mare era al lavabo maquillant-se. Vam baixar a esmorzar una mica (cereals amb llet i tres o quatre galetes per a tots) Vam anar tots a l'habitació dels pares per a planificar aquell dia i els següents. Vam decidir de canviar tota idea que poguéssim haver tingut i “fer ruta” per tot el Regne Unit. Ja havíem visitat el sud d'Anglaterra, ara veuríem el centre i el nord, i ja la darrera setmana aniríem a Escòcia on, amb una mica de sort, veuríem el monstre del Llac Ness i ens faríem una foto amb ell.

Així ho vam fer. Durant aquella setmana vam visitar ciutats com Manchester, Leeds i un poblet petit i avorrit anomenat Gaisborought. En general estàvem tan entretinguts i arribàvem a l'hotel tan cansats que ni la meva germana ni jo vam estar gaire pel diari o pel Cardenium . Suposo que el fet que em canviés d'habitació al cap de dos dies també hi va influir. Tot d'una, un dia la Tata va recordar aquell grup de nois anglesos i en Manel, de qui no ens havíem ni acomiadat. De seguida el va trucar i li va explicar una història més falsa que un bitllet de sis Euros per la qual ens havíem canviat d'hotel degut a que al nostre hi havia no sé quin problema amb la teca. Sigui com sigui, per tal de no haver de donar massa explicacions, va penjar a mitja frase argumentant que hi havia “poca cobertura”. Sense comentaris.

Ja havien passat vuit dies del succés de la falsa policia quan vam decidir anar a Escòcia, concretament a la freda ciutat de Glasgow. En una setmana estava previst que tornaríem a casa. De fet, tant la Tata com jo teníem ganes de tornar-hi, no ens estava agradant pas gaire, el viatge: primer havíem tingut aquella petita aventura amb el Cardenium i el diari, però després d'allò tot havia resultat força avorrit. Igualment, personalment jo ja n'havia tingut prou, de tantes aventures, investigacions i demés punyetes. Però allò per a la meva germana no podia acabar així: el penúltim dia, aprofitant que no teníem cap visita prevista, ella i jo vam aprofitar per a fer un tomb per tot el centre de la ciutat, igual que havíem fet a Londres. I què? Doncs que va resultar que vam trobar una biblioteca pública que va resultar que estava oberta. Per “pura curiositat” (o, al menys, això deia), la meva germana va voler entrar-hi per a buscar alguna informació sobre el ja famós Bisbe de Warburton i Lord Palethorne. Decididament, la seva obsessió vers aquell diari i aquella obra de teatre era malaltissa. No va servir de res que jo insistís en no entrar-hi, seguir amb la passejada i oblidar-nos del tema d'un cop. En aquell moment no m'hagués fet res anar a l'hotel, agafar el diari i llençar-lo per la finestra amb tota la força del meu braç. Em va passar pel cap de llençar també el Cardenium ... però això no es podia fer: era nostre, el nostre tresor, la nostra joia... Mentre pensava això no se'm va passar pel cap que aquella entranya obsessió s'estava tornant a manifestar.

Sigui com sigui, quan em vaig voler adonar ja érem dins i ens dirigíem a una sala on hi havia tots els llibres d'àmbit històric. Era una sala certament gran i d'aspecte antic, amb les parets totalment folrades amb prestatgeries de fusta plenes de gom a gom de llibres i un munt de taules molt llargues pel centre. No hi havia ni un ànima, cosa normal en un dia de vacances d'estiu. A l'entrada hi havia una quants ordinadors que et deien on trobar el llibre desitjat. Com que no sabíem cap títol exacte, la Maria es va limitar a introduir: “segle XIX” a l'apartat: “temes”. Del munt de llibres que ens va sortir, tant ella com jo vam fixar-nos en un en concret, anomenat Biografies dels industrials més importants del segle XIX , situat al tercer prestatge de la cinquena prestatgeria. Després de comprovar que o bé aquella informació era errònia o bé que algun imbècil ho havia regirat tot, vam trobar el què buscàvem. Efectivament, Palethorne apareixia al tercer capítol, però no deien res d'interessant sobre ell, o sigui que vaig tornar a l'ordinador i vaig introduir el tema: “Warburton, Bisbe de”. Després de molt “rumiar”, em va aparèixer un sol llibre, Història de la religió a Anglaterra , que vaig anar a buscar. Vaig recordar que la Tata m'havia dit que la Santa Inquisició era pròpia de l'Església Catòlica, o sigui que, sense gaires esperances, vaig mirar de trobar alguna cosa relacionada amb aquesta religió. Per la meva sorpresa, el darrer capítol hi feia referència. Vaig portar-li aquell llibre a la Tata i li vaig manar que ho traduís. Allà explicava la història de la separació del Catolicisme del rei Enric VIII i, amb ell, la resta del país. No obstant això, tots dos ens vam quedar de “pasta de moniato” quan vam llegir un paràgraf que feia al·lusió a un grup espanyol de catòlics que van anar allà per a intentar restaurar el catolicisme, tot i que amb més pena que glòria. Tanmateix, van fer construir una església a la regió de Warburton, però degut a que el rei, a qui van demanar els diners per a la construcció, era generós i encara temia una mica una possible revenja de Déu per haver abandonat el catolicisme, va fer construir una gran catedral. Aquell fragment acabava dient que avui dia la catedral era, un lloc turístic, tot i que encara era habitat per monjos catòlics.

- Això explica per què van condemnar aquell pobre home a la Santa Inquisició -va dir la Maria-: la seva religió ho permetia. Llàstima.

- El que trobo a faltar és una breu explicació sobre la relació de Shakespeare i el Bisbe de la seva època.

- Deuen haver pensat que no era prou important. Bé, ara només queda aclarir un misteri, que és a quina societat secreta pertanyia el cotxer de Palethorne. Pot ser a l'ordinador hi haurà algun llibre que parli de societats secretes. No ho crec, però no perdem res provant-ho.

- Ben mirat –vaig dir jo-, crec que si hi ha alguna obra d'aquest tema no hi serà aquí. Mira, al primer pis hi ha una sala que té de nom “Mites, creences i religions”. Sembla feta expressament per a nosaltres. Anem-hi.

Així ho vam fer. Un cop allà va semblar-nos que havíem tornat al mateix lloc, ja que era una sala exactament igual i amb tan poca gent com l'anterior. Naturalment, quan vam escriure “societats secretes” ens van aparèixer un munt de llibres. Vam estar cosa d'una hora buscant algun títol que ens pogués interessar, fins que vaig trobar un anomenat Ombres i secrets: Maçons, Il·luminats i Templaris . Es tractava d'un llibre vetust no gaire gruixut, aproximadament unes nou-centes pàgines, amb tota mena d'informació i imatges sobre aquestes tres societats. Només ens vam llegir la introducció de cadascuna, i la veritat és que vam trobar coses força curioses, com ara que Mozart era maçó, els Il·luminats, o Illuminati, eren espanyols, o que els Cavallers Templaris estaven obsessionats amb el descobriment d'un tresor que volien per a ells, el Sant Grial, de l'existència del qual estaven convençuts.

De tota manera, no vam poder llegir gaire més, ja que ens va donar per mirar el rellotge i vam veure que, com sempre, se'ns havia fet tardíssim.

Quan vam arribar a l'hotel, els pares ja feia estona que ens estaven esperant, però, com ja estaven acostumats a les nostres tardances, no ens van dir res. Durant el dinar ens van explicar que aquell matí havien estat fent la maleta, i que les nostres les hauríem de fer aquella tarda, ja que els bitllets d'avió els teníem pel dia següent a primera hora.

O sigui que aquella tarda no va ser pas la millor de tota la nostra estança al Regne Unit. Encara diria més: quin pal de tarda!. Fer les maletes no és tan fàcil com sembla, sobre tot quan s'és un noi tan despistat i desordenat com jo, ja que sempre em deixo alguna cosa als calaixos, als armaris o a sota el llit. Sigui com sigui, a cosa de les quatre van venir els nostres pares a ajudar-nos i a dir-nos que havien decidit d'anar a fer un darrer tomb per les terres escoceses, ja que a ells els havia agradat tot molt i, probablement, no tornarien en molt de temps. Així ho vam fer. A pesar de tot, la veritat és que jo també trobaria força a faltar algun paisatges, tant rurals, com ara les espectaculars postes de sol de la zona (que de tant en tant es deixaven veure), com urbans, com ara els enormes pits d'algunes noies d'allà (ara entenc per què els meus amics em diuen “Senyor Estufa”). Sigui com sigui, aquella tarda vam anar a un poblet molt proper a Glasgow per a estirar les cames a l'estil escocès per últim cop. També vam aprofitar per a comprar alguns records típics de la zona, ja que la iaia ens havia dit que li portéssim alguna cosa bonica.

Aquella nit vaig dormir força bé. Vaig somiar que estava parlant de no-sé-què amb la Steffy amb un anglès quasi perfecte. Érem davant d'una d'aquelles cases tan boniques dels afores de Londres. De sobte, la meva germana venia i em deia que anés a sopar, que el Bisbe de Warburton ja havia arribat amb una truita de patates en un cistell i un pot de “ jam” . Aleshores, la meva amiga em deia que no calia néixer il·luminat per a adonar-se del secret del diari i que ella ja ho havia descobert. Només calia fixar-se una mica i lligar caps de forma lògica per a saber qui havia matat a Lord Palethorne. Em va dir també que ella, de fet, ja ho sabia de feia temps, ja que Joseph Palethorne era el seu pare i li ho havia dit quan era petita...

Aleshores em vaig despertar: aquella noia m'acabava de donar una clau sobre quina podia ser la societat secreta del Cardenium . Només que em calia comprovar-ho, i em semblava que ja sabia on estava escrit el nom. Em vaig calçar les sabatilles i vaig anar corrents a l'habitació de la meva germana. Eren prop de les tres de la matinada, igual que quan, unes setmanes abans, ella havia vingut a la meva habitació per a parlar-me del diari i tota la pesca i jo l'havia enviat a fer punyetes. Vaig trucar a la seva porta com si m'hi fos la vida, però ningú no obria. No obstant, sabia que hi havia algú dintre perquè se sentia un soroll estrany, com si algú estigués caminant coix. Vaig pensar que, segurament, era la Maria, que s'havia donat un cop a la cama o alguna cosa així. Però quan van obrir la porta no vaig poder veure res, ja que algú em va donar un cop de puny ben fort a l'estómac i em va injectar un sedant molt potent...

Quan vaig despertar estava lligat de peus i mans a una cadira de fusta en una habitació mal il·luminada. Hi havia una finestra des de la qual es veia la part de dalt de l'ajuntament, on hi havia un rellotge que marcava les quatre menys cinc. Al costat de la finestra hi havia un mirall. Quan el vaig mirar, aquell noi d'ulls verds, cabell negre arrissat i nas més aviat gran em va tornar la mirada. Prop del mirall hi havia una taula on hi havia el diari i el Cardenium . La Maria estava al meu costat. Tenia un ull blau i se la veia molt cansada, com si s'hagués estat intentant escapar d'allà i no hagués pogut. Davant nostre hi havia dues figures encaputxades. No se'ls podia veure la cara, però per la silueta no vaig tardar massa a descobrir de qui es tractava: ni més ni menys que en Peter, el guardià de la catedral, i la suposada agent de policia Rachel Humperson.

- Bona nit –ens va dir ell com si no passés res-. Sembla que vulgui ploure però que no pugui, no?

Jo em vaig quedar ben sorprès. Per començar, què havia passat? Després, on érem? I, finalment, què feien ells dos allà? Igualment, la Maria, com sempre, va tenir més coratge i va començar a cridar com una boja.

- Deixeu-nos anar, fills de –irreproduïble-! Si no ho feu, avisarem a la policia! Bé, de fet no caldrà, perquè saben que els policies que ens van venir a visitar aquell dia –es va mirar la Rachel- eren falsos.

- Ja ho farem, no pateixis –va assegurar la noia-. Però d'aquí a una estona. Abans, però, serem amables amb vosaltres i us respondrem a algunes de les vostres preguntes.

- Jo ja sé tot el que cal saber –vaig dir. En costava parlar, ja que el calmant encara no s'havia evaporat del tot-. Sé, per exemple, que sou uns covards, uns mentiders i que pertanyeu a la societat secreta suposadament extingida dels Illuminati!!

Aquells dos individus se'm van quedar mirant: allò havia estat un cop baix per a ells.

- Des del primer moment que us vaig veure –va dir, amb calma, en Peter- vaig saber que serieu un problema. Molt hàbil per part teva haver-nos descobert. Com t'ho has fet?

- Si et digués que m'ho va dir una tia bona en un somni t'ho creuries?

- Jo també ho sabia –va dir la Maria-. Ho posa al diari: a la carta final de Lord Palethorne hi ha un fragment amb molts signes de puntuació. Doncs bé, resulta que no són signes, sinó lletres en miniatura, que formen totes juntes el nom de la vostra organització. Aquesta nit abans d'anar a dormir m'hi he fixat i ho he vist.

Aquell parell d'idiotes van riure.

- Molt perspicaços –va admetre el guardià-. De fet –el somriure va desaparèixer- una mica massa i tot. Quan vaig veure llum al final del passadís de la catedral vaig saber que hi hauria problemes, i més quan us vaig veure a tots dos allà dins. Em va sorprendre molt que un parell de nens com vosaltres haguessin descobert la cambra del tresor per casualitat. Igual que vosaltres, jo també em vaig quedar sense paraules quan vaig veure que el cofre era buit. Algú havia d'haver robat el contingut, i una veueta interior em deia que havíeu estat vosaltres. No obstant això, no us podia matar allà mateix, perquè no tenia proves de la vostra culpabilitat i perquè la vostra desaparició hagués provocat que els vostres pares s'amoïnessin molt i us comencessin a buscar. Amb una mica de sort, fins i tot us podrien haver trobat i s'hauria enredat la troca un gra massa. Igualment, quan vau marxar no vaig trucar la policia, sinó a la Societat, ja que allò era un problema enorme. Aquella nit, vaig anar a la cambra secreta i vaig agafar la cinta de la camera de seguretat oculta que vau tenir el detall de no veure. Resulta que el diari i el Cardenium són el nostre tresor. Cada Societat en té un. El nostre és aquest perquè va pertànyer a un de nosaltres i va provocar una mort (bé, de fet van ser tres: el servent del Bisbe, el propi Bisbe i el coi de tafaner aquell de Palethorne, que va ser sacrificat pel bé dels Illuminati pel meu avi). Aquest fet, segons la nostra cultura, fa que aquest objecte esdevingui un fetitxe sagrat. Com podeu comprendre, és per això que no podem permetre que ningú aliè a nosaltres hi tingui cap contacte. Una altra cosa que el fa especial és que Shakespeare també era un dels nostres, i aquesta obra és un missatge de socors d'ell cap al Bisbe, camuflat en una peça teatral perquè no cridés l'atenció. Per això aquell servent va riure tant quan la va llegir, perquè va reconèixer al seu Senyor, qui apareixia una mica caricaturitzat, i per això el Bisbe, tot i que no ho reconegui al diari, el va fer matar. Un altre aspecte que us vull comentar és que, possiblement, haureu notat que el Cardenium us atreu de forma quasi magnètica i no us en voleu desfer. Mala sort –va afegir amb to burlesc-.

- Alguna pregunta? –va dir la malparida aquella.

- Sí –va dir la Tata-: què fa que ens sentim tan atrets per una simple obra de teatre?

El Peter i la Rachel , si és que es deia així, van quedar-se seriosos. Aquella pregunta els incomodava força. Finalment, la magdalena humana va dir:

- Això, senyoreta, és confidencial.

I dit això es va posar uns guants força gruixuts de pell, va agafar-li el cap amb les dues mans per la mandíbula i, amb un moviment molt ràpid, va trencar-li el coll. Aquella imatge em quedarà gravada al cap per a tota l'eternitat. Volia cridar, volia dir el seu nom i negar que fos morta com si això li pogués tornar la vida. Però l'aire no m'arribava al coll, no em sentia capaç de pronunciar cap so. En aquell moment només em sentia capaç de plorar, plorar tant que les meves llàgrimes inundessin la petita habitació on ens trobàvem. Al menys em consolava saber que havia estat una mort ràpida i possiblement indolora. La imbècil de la Rachel també va posar-se uns guants i em va posar les mans a la cara. Sabia quin seria el meu destí, el meu futur immediat. Ja veia les nostres tombes: “Maria Ballestar i Llobet, 1988-2005”, “Eduard Ballestar i Llobet, 1989-2005”. No obstant això, no podia morir sense saber per què aquella obra del dimoni tenia aquest poder d'atracció. No perdia res preguntant-ho, així que ho vaig fer. De nou, el Peter i la Rachel van posar cara de pòquer. Finalment, però, la meva futura assassina va parlar.

- Veuràs, aquest és el nostre petit secret. Dues de les normes fonamentals de la nostra Societat són no dir mai a ningú sota cap concepte els nostres secrets i complir absolutament sempre l'última voluntat d'algú a qui haguem de matar. El problema ve quan aquestes dues normes es contradiuen, com ara en aquest cas. Igualment em sembla que t'ho podré dir –va mirar a en Peter-, ja que moriràs igualment i, total, serà com si no ho hagués fet. Has sentit a parlar mai de la maledicció de Shakespeare? Hi ha certes obres de teatre que estan maleïdes, i aquest dramaturg en té dues. La primera és la més famosa, Macbeth : qualsevol que entengui una mica de teatre sap que en moltes de les representacions d'aquesta obra hi ha hagut accidents, fins i tot algunes morts. L'altra obra és, com ja pots haver deduït, Cardenium . La maledicció d'aquesta obra no és tan ridícula com l'anterior: senzillament, es diu que aquesta obra fa que qui la té s'obsessioni amb ella i que es consumeixi fins que li arribi una mort prematura. Ningú no sap exactament per què, però el cert és que tots dos “símptomes” s'han manifestat al llarg de la Història. Per això el servent del Bisbe va morir quan va tenir contacte amb l'obra, o el propi Bisbe, ja que, tot i no saber-ho, tenia una malaltia que cada dia li treia poc a poc les forces. El mateix va passar amb Palethorne, ja que, a pesar de la seva enorme riquesa, quan va descobrir el Cardenium , la porta es va tancar, perdent ell així el seu seny per causa de la desesperació. I per això la teva germana ha mort i tu ho faràs ara mateix: heu jugat a un joc que no era vostre, i no podíeu fer-ho. Creu-me, a mi això em desagrada més que a tu. Comprèn que ens faci vergonya explicar-ho, però és que no queda bé que se sàpiga que el tresor de la societat secreta més poderosa està maleït. Aquesta nit ho retornarem allà d'on mai no hauria d'haver sortit mai. Adéu, maco, ha estat un plaer.

Quan va acabar de dir-ho va fer el mateix moviment amb les mans que en Peter havia fet amb la Maria. Després, ens van deslligar i vam caure a terra...

Diuen que, just abans de morir, tota la teva vida passa per davant teu en un segon. És mentida, en un sol segon no hi ha prou temps. Ara el rellotge de l'ajuntament marca les quatre de la matinada. El cadàver de la meva germana resta estirat amb els ulls entreoberts al meu costat. El coll em fa un mal terrible, però em sembla que ja m'hi puc anar acostumant, perquè en tinc per a una temporadeta més aviat llarga. Aquells dos imbècils ens miren. Ara marxen sense dir res. Tot és culpa de Shakespeare. L'odio. L'odio a ell i a l'aire que respira. Però, què nassos, he d'admetre que també part de la culpa és nostra. Si no haguéssim estat tan curiosos... Ep, un moment! Si noto que el coll em fa mal és que encara tinc actiu el sistema nerviós... o sigui que no estic mort? Provo d'aixecar-me... ho he aconseguit! Això vol dir que no he palmat. Oh, no, sí que ho he fet: veig el meu cadàver a terra. El fantasma de la meva germana també s'aixeca. O sigui que això és el que hi ha després de la mort. I penso: si les fantasmes existeixen (o, millor dit, existim)... som com a les pel·lícules i podem tocar i moure objectes? Tant de bo que sí, així podré escriure al món algunes coses com, per exemple, tota la veritat sobre certa obra de teatre que mai no va haver de ser escrita... Cardenium !

Víctor Jiménez