<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> Documento sin título

SÁNCHEZ PIÑOL, Albert: La pell freda; col. “Toc de ficció”, 28, Barcelona, ed. La Campana, 2002

Aquesta és la primera novel·la escrita per l’antropòleg Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), autor, entre altres obres de Pallassos i monstres (2000) sobre alguns dictadors africans i Les edats d’or (2001), un llibre de relats breus. L’ofici de l’autor es nota en aquesta primera incursió en el camp novel·lístic, especialment en l’argument. El protagonista, un irlandès desarrelat, excombatent nacionalista, és desembarcat en un illot de poc més d’un quilòmetre de llarg perdut en l’Atlàntic sud, on haurà de romandre, totalment sol, durant un any per exercir el càrrec d’oficial atmosfèric. Allà, però, es trobarà amb la presència d’un misteriós personatge, el seu antecessor, el brutal Batís Caffó, amb qui s’haurà d’aliar per lluitar conta uns salvatges i agressius granotots que els volen aniquilar tot atacant-los de nit. El títol, La pell freda, al·ludeix a un personatge anomenat Aneris, una femella que pertany a la mateixa espècie animal dels agressors. La novel·la, que planteja el tema de la solitud i de la lluita de l’home per la supervivència en un medi absolutament hostil, sorprèn per la seva força i originalitat i pel seu llenguatge concís i eficaç. La crítica ha assenyalat la influència de grans narradors com Stevenson i Conrad, entre altres trets, perquè es tracta d’una novel·la d’aventures, per l’acció trepidant, per les elevades dosis d’intriga, però sobretot, per la capacitat d’obrir en el lector interrogants sobre la condició humana. Molt entretinguda i recomanable.

 

TORRENT, Ferran: Espècies protegides; Barcelona, ed. Columna, 2003

Aquesta novel·la és la continuació de Societat limitada (2002) de l’escriptor valencià Ferran torrent, un dels més populars del panorama literari actual, autor d’obres tan conegudes com No emprenyeu el comissari (1982) o Un negre amb un saxo (1989). A Espècies protegides Torrent continua la crònica novel·lística de la València actual iniciada en la novel·la anterior. Els personatges són pràcticament els mateixos: Joan Lloris, empresari de la construcció; Oriol Martí, exassessor de Lloris; Júlia Aleixandre, alt càrrec de la Generalitat; Francesc Petit, secretari general del Front Nacionalista Valencià, etc. La trama es reprèn amb la reaparició d’una maleta amb quatre-cents milions que Lloris, per finançar la seva campana electoral, va donar al Front, un partit que té l’objectiu de deixar de ser extraparlamentari i esdevenir una mena de partit frontissa. El motiu real del donatiu, però, és el d’obtenir un lloc de prestigi en la societat valenciana, però els plans de Lloris es van frustrar arran de l’escàndol del tràfic de blanques. L’empresari opta ara per accedir a la presidència de València CF. Vinculats al món del futbol apareixen nous personatges com: Rafael Puren, president de la coordinadora de penyes del València i piròman; Celdoni Curull, agent de la FIFA, que busca nous jugadors; Toni Hoyos, el seu ajudant, pròfug de la justícia, i Santiago Guillem, un periodista esportiu, que aporta un punt de vista força coincident amb el de l’autor. L’argument, perfectament reeixit, es reprèn des de la nova estratègia de promoció social rumiada per Lloris i es construeix a partir d’un complex entramat d’interessos econòmics i influències polítiques. Altres mèrits de la novel·la són l’encert en els diàlegs, concisos i fluids, l’humor i la crítica mordaç de les turbulentes relacions entre poder econòmic i polític.  

 

CARDÚS, Salvador: Ben educats; Barcelona, ed. La Campana, 2003

Salvador Cardús (Terrassa 1945), conegut sociòleg i exalumne de l’Escola Tecnos, autor d’assajos com Saber el temps (1985) o Algú sap on anem? (1992), torna a tractar el tema de l’educació, pel qual sempre ha estat preocupat. Bona mostra d’aquest interès és el seu anterior llibre, El desconcert de l’educació, que va ser un veritable èxit de vendes. Cardús presenta aquest assaig com un “exercici d’autocrítica generacional” adreçat als qui van patir els mètodes repressius de l’escola franquista. A causa d’aquella educació s’ha desenvolupat un corrent d’opinió que ha defensat l’espontaneïtat i la creativitat per damunt de l’autocontrol i la disciplina. Seguidor de l’anomenat “civisme laic”, que propugnava Josep Maria Espinàs a Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat, i després d’analitzar els motius del desprestigi d’una sèrie de valors com les convencions, el civisme o l’autoritat, l’autor els defensa com la base del que, al seu criteri, ha de ser la bona educació i com a absolutament necessaris per a la bona organització de la convivència. Ara bé, aplicats d’una manera diferent a la d’abans, sobretot d’una manera pràctica. Els valors solidaris, per exemple, per ells mateixos, no poden ensenyar uns comportaments ni generar una determinada consciència, però sí que ho poden fer alguns gestos i actituds.  

 

SUBIRÓS, Pep: Sobre la felicitat i altres neguits, Barcelona, ed. Destino, 2002

Pep Subirós (Figueres 1947) ha escrit assajos, llibres de viatges i, fins i tot, una novel·la, Cita a Tombuctú (premi Josep Pla 1996). Sobre la felicitat i altres neguits és una mena d’assaig presentat en forma de carta adreçada  als seus fills des de Mali, en què intenta explicar-los, d’una manera sistematitzada, en quina mena de món els ha tocat de viure. L’autor aprofita els seus coneixements sobre els pobles africans, particularment dels dagon, per comparar la societat i les escales de valors amb les nostres i les dels Estats Units. Aquesta comparació el permet analitzar des d’un altre punt de vista els “neguits” que ineludiblement trobem en el camí de recerca de la felicitat i altres aspectes relacionats com l’individu, la religió, la família, el poder, etc. Subirós recull una màxima dels dogon, que diu que totes les aigües es comuniquen, per defensar la tesi central del llibre: el camí de recerca de la felicitat —concepte tan difícil d’estudiar i definir— passa necessàriament per l’estructura del pensament, per les escales de valors de cada individu i de cada societat i per les relacions entre l’un i l’altra. Per això el discurs sobre la societat i el sistema ja no pot ser com el que predominava fa vint-i-cinc anys, un discurs basat en la dicotomia individu-societat, ni en la defensa de l’individualisme a ultrança per una banda o la d’un socialisme que menysvalora la iniciativa individual per l’altra. L’anàlisi ha de ser molt més rigorosa i matisada i ha de tenir en compte que un individu no pot assolir una felicitat completa en una societat que no ho sigui gens.

 

PAGÈS, Vicenç: La felicitat no és mai completa; Barcelona, ed. 62, 2003; premi Sant Joan

Vicenç Pagès, novel·lista i crític literari, ha publicat assajos de teoria literària com Un tramvia anomenat text (1998) i obres de ficció com El món d’Horaci (1995), una de les novel·les més ambicioses del moment o Carta a la reina d’Anglaterra. La felicitat no és mai completa és una novel·la estructurada en set capítols cadascun dels quals descriu una escena de la biografia del protagonista, Àngel Mauri, un personatge que representa tot un conjunt de trets de la generació de l’autor, la nascuda als anys 60, l’anomenada del “babyboom”. La primera escena ens situa en la infantesa; la segona, en l’adolescència, en un campament d’estiu; la tercera, en una tarda de diumenge, en un saló de màquines de joc; la quarta, a la UAB, en una partida de cartes; la cinquena, en el servei militar al castell de figueres; la sisena, en un viatge a Londres, i l’última, a casa dels pares, en presència d’alguns personatges que han aparegut en els sis episodis anteriors: Àngel Mauri ha mort. El tret més destacable d’aquesta novel·la és que en cada capítol s’utilitza una tècnica narrativa diferent, ja que la concepció de l’autor és que l’ús d’un punt de vista ve determinat per la manera com la història ha d’arribar al lector. Per això apareix des d’un narrador omniscient (1r capítol), o col·lectiu (2n capítol), o protagonista (4t capítol) , etc. L’adequació del registre a cada situació, fins i tot, l’ús dels argots de cada època respon a la mateixa concepció.    

  

BROWN, Dan: El codi Da  Vinci; Barcelona, ed. Empúries, 2003

El codi Da Vinci del novel·lista nord-americà Dan Brown és una novel·la històrica i d’intriga. Robert Langdon, un professor de simbologia religiosa de la Universitat de Harvard, rep una sorprenent trucada en un hotel de París: un curador del Louvre ha estat assassinat al mateix museu; al costat del cadàver s’ha trobat una xifra misteriosa. Amb l’ajuda d’una criptògrafa francesa, el professor Langdon descobreix tota una sèrie de pistes amagades en els quadres de Da Vinci. A través de l’obra del pintor italià, també apasssionat per la simbologia, Dan Brown construeix tota la trama de la novel·la. L’obra es basa en l’ús intel·ligent, des del punt de vista de la construcció novel·lística, de tot un conjunt de dades històriques, com l’existència del Priorat de Sió, una societat secreta, embrió de l’orde del Temple. L’autor, doncs, utilitza una rigorosa documentació al servei d’una ficció i ha sabut combinar a la perfecció les convencions de la novel·la policíaca amb l’erudició. Per això, gràcies a la intriga, a la descripció acurada de les escenes i al desenvolupament mesurat d’un seguit de reflexions, sap despertar en el lector un interès per la història de l’art i de la religió. Aquesta obra ha esdevingut una mena de “best-seller” culte a l’estil de El nom de la rosa d’Umberto Eco.

 

MONZÓ, Quim: Tres Nadals; Barcelona, Ed. Quaderns Crema, 2003

El primer recull important de contes del conegudíssim escriptor Quim Monzó fou Olivetti, Moulinex, Chaffeteaux et Maury (1980). Però les obres que el van consagrar definitivament per al gran públic foren las novel·la La magnitud de la tragèdia (1989) i sobretot els relats aplegats a El perquè de tot plegat (1993). Tres Nadals es van publicar originàriament en castellà en el suplement dominical de “La Vanguardia”. Quaderns Crema els ha editat conjuntament, un cop traduïts, força refets i amb il·lustracions de Ramon Enrich. Com és habitual en la narrativa de l’autor, els relats es basen en el joc sobre una sèrie de tòpics, en aquest cas, de motiu nadalenc: la felicitat, la germanor, la solidaritat, la bondat humana, etc. El primer, titulat Nadal blanc, tracta el tema de l’esperit lúdic de la infantesa, que es projecta en les figures del pessebre, on trobem una curiosa mescla de personatges “reals” i artificials. El segon, titulat La venedora de mistos, és una reelaboració d’un dels contes clàssics d’ambient nadalenc, La cerillera de Hans Cristian Andersen, convertit en una mena de denúncia de les rutines quotidianes. El tercer, La comissió, que reprèn un cop més el tema monzonià del llenguatge políticament correcte, desmitifica grotescament tot de símbols, tradicions i rituals a l’ús. Un cop més, Monzó empra un estil sense concessions a la suplerfluïtat i l’artilleria del seu humor càustic i de la seva capacitat de desmitificació per posar de relleu una sèrie d’absurds, que caracteritzen l’existència quotidiana, absurd que és conseqüència del desajustament entre la realitat i el llenguatge.

 

VILLARÓ, Albert: L’any dels francs, Premi Néstor Luján de novel·la històrica; Barcelona, ed. Columna, 2003

Albert Villaró és autor, entre altres obres de La selva moral (1993), un recull de contes, Les ànimes sordes (2000) i Obaga (2003). L’any dels francs presenta una història d’aventures basada en fets reals. L’inici de la narració se situa a l’any 1010, quan els comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i alguns bisbes, van organitzar un exèrcit de cavallers catalans, que va anar al califat de Còrdova per lluitar al costat de Muhàmmad al-Mahdí, un dels dos pretendents al califat. Els fets reals, com el procés d’independització dels comtats catalans respecte del regne franc, es barregen amb els ficticis, com la recuperació d’un llibre prohibit. Així mateix hi ha alguns personatges històrics i altres d’inventats, entre els quals destaca el cronista Dacó. Al costat del relat de les expedicions militars, la novel·la també ens ofereix una descripció de la societat de l’època, dominada pel feudalisme. Pel que fa a l’estil, destaca, la ironia i el llenguatge acurat.  

PEARL, Matthew: El club Dante

Es tracta d'una novel·la històrica, a l'estil de El codi Da vinci o El nom de la rosa. L'acció es desenvolupa a Boston l'any 1865. Un criminal assassina brutalment importants personalitats tot inspirant-se en els turments descrits en l'infern de la famosa obra de Dant La divina Comèdia. Tan sols els membres de l'anomenat Club Dante, format per poetes i professors de la universitat de Harward poden identificar l'assassí i aturar-lo. Així, mentre preparen la traducció anglesa de la magna obra del poeta florentí, s'han de convertir en detectius i passar a l'acció.         

BOSCH, Alfred: Les set aromes del món, Premi Ramon Llull de novel·la 2004, Barcelona, Ed. Planeta, 2004

El protagonista d'aquesta novel·la, Fèlix Dufoy, és un aventurer, que fugint de la França de Lluís XIV perseguit per la seva condició d'hugonot, es lliura a la recerca de la beguda que s'ha posat de moda a l'època: el cafè. Així, tal com indica el títol, va viatjant per set lloc diferents del món (Londres, Istanbul, Aràbia, Abissínia, Negrèria, França i Brasil) per buscar la preuada planta. Aquest llarg itinirari es converterix en un bon motiu per tal que l'autor ens ofereixi una mena de guia històrica i cultural de cada lloc. L'exotisme del set escenaris en què transcorre l'acció i les peripècies del personatge estàn descrits i explicats per set narradors diferents. Cadascun dels relats té un estil, un ambient i una atmosfera pròpies: així, la sensual i màgica Istanbul o l'ancestral Negrèria, contrasten amb la França racional i il·lustrada. La novel·la també presenta aspectes sorprenents, com la presència del filòsof Voltaire o els secrets sobre la identitat del protagonista desvelats per Rosa Fortaleza. Les set aromes del món és una novel·la treballada, ambiciosa i entretinguda.

SHARPE, Tom: Wilt s'ha perdut, traducció de Marta Pera, Barcelona, Columna, 2004  

Henry Wilt, un esbojarrat professor anglès de l'escola politècnica, protagonista d'algunes exitoses novel·les anteriors de tom Sharpe, viu una nova peripècia. Wilt fa un viatge de vacances per Anglaterra, sense guies ni mapes; per això molt sovint no sap on es troba. A més, pateix una commoció cerebral  de la qual es recupera a l'hospita d'Ipford. Però un cop curat, fingeix una amnèsia per tal de no haver de fer front a les barbaristats que ha comès. La comèdia, basada en un tret distintiu de l'humor anglès, els jocs de paraules, va encadenant disbarats fins a arribar a l'absurditat més absoluta. La ironia es combina amb la crítica d'una societat anglesa formada per antigues minyones venjatives, hereus borratxos amb inclinacions pederastes, exprostitutes de luxe casades amb polítics de dubtosa moralitat sexual, de policies obsessionats amb els mètodes americans, etc.  La dona del protagonista i les quadrigèmiques Samantha, Penèlope, Emeline i Josefine són alguns dels personatges més rellevants d'aquesta sorpenent fauna humana. Darrere les situacions còmiques i llurs protagonistes grotescos s'amaga una àcida sàtira social.  

PUIGPELAT, Francesc: L'últim hivern de Ramon Llull

La vida apassionant de Ramon Llull, també conegut com Ramon lo Foll o Doctor Il·luminat, ha inspirat moltes novel·les historicobiogràfiques. L'últim hivern de Ramon Llull narra, tal com indica el títol el darrer any de la vida del gran autor mallorquí, creador del català literari. Manquen dades històriques precises sobre el moment exacte en què va morir l'escriptor i filòsof. Alguns indicis, però, apunten que va ser durant el transcurs d'un viatge a Tunis cap a finals del 1315. Es tractava, evidentment d'un altre viatge missioner. Ramon llull, que ja és un ancià de 83 anys, recorda la seva vida i fa un retorn al passat, en què viu antics amors o enyora fills perduts. Efectivament la biografia d'un dels personatrges més singulars de la cultura catalana és plena d'esdeveniments, projectes, fracassos, etc. Ramon llull és, a més d'un consumant viatger, autor de nombroses obres de diferents tipus: literàries, filosòfiques, religioses, etc. Aquesta novel·la històrica és un relat ple d'intigra que reconstrueix una vida convulsa i contradictòria.      

CUSSÀ, Jordi: Apocalipsis de butxaca, Barcelona, Ed. La Magrana 2004

Jordi Cussà ha publicat fins ara tres novel·les: Cavalls salvatges (2000), La serp (2001) i L'alfil sacrificat (2003). Apocalipsis de butxaca explica la història d'un assassí a sou sense escrúpols, anomenat Max, que treballa per a una companyia oculta que vol acabar amb el món sencer. Però, en enamorar-se per primera vegada, d'una tal Nàdia, se li desvetlla la part humana i, enmig de'una profunda crisi, experimenta un sentiment de culpa fins aleshores desconegut. La novel·la es tracta, doncs, d'una barreja de "thriller" polític i narració sentimenal. També es pot llegir com una mena de paràbola sobre la desastrosa situació política internacional que utilitza el tema de l'amor com a contrapunt literari. El missatge final, però, traspua un cert optimisme ja que l'autor atorga a l'amor una capacitat de regeneració. La història està emmarcada amb un  pròleg i un epíleg que li dóna l'aparença d'una novel·la dins la novel·la. 

McCALL SMITH, Alexander: Lliçons per a noies guapes , Barcelona, ed. La Campana, 2004

Alexander McCall Smith, professor de dret forense a la universitat d'Edimburg, és autor de les novel·les La primera agència de dones detectives i Llàgrimes de girafa en les quals ja apareix el personatge de Mme Ramotswe, la fundadora de la primera agència de dones detectives. A Lliçons per a noies guapes , una novel·la policíaca en què la tecnologia es barreja amb la màgia, Mme Ramotswe s'ha d'afrontar a problemes tan atípics com són els que passen durant un concurs de bellesa. L'acció, com ja succeïa en les obres anteriors de l'autor, també transcorre en un país d'Àfrica, lloc que McCall Smith coneix prou bé ja que durant molts anys ha viscut a Botswana.

 

BROWN, DAN: Àngels i dimonis , Barcelona, ed. Empúries, 2004

Aquesta novel·la, escrita abans que El codi Da Vinci , està també protagonitzada per Robert Langdon, el valent i atractiu professor d'història de l'art i simbologia religiosa. L'acció d' Àngels i dimonis s'inicia amb l'anunci de la col·locació d'una bomba d'antimatèria al Vaticà durant el transcurs d'un conclave per escollir nou papa. Tan sols queden unes hores per desactivar aquest artefacte, fet amb partícules d'antimatèria, producte que realment es produeix des de fa alguns anys en el Consell Europeu per a la Recerca Nuclear de ginebra. La trama presenta elements semblants a El codi Da Vinci , ja que gira entorn de la hipotètica reaparició d'una germandat secreta, els Il·luminats, que des de l'època de Galileu han lluitat contra l'Església Catòlica i a favor de la ciència. L'argument, ple de misteri i intriga, també és tan trepidant i inversemblant com el de la novel·la següent de l'autor.

 

LLUÍS, Joan Lluís: el dia de l'ós , Barcelona, ed. La Magrana, 2004

La Festa de l'Ós de Prats de Molló, una de les més espectaculars de Catalunya, evoca l'únic dia de l'any en què els militars francesos, que van ocupar la comarca fins el 1945, deixaven parlar el català en públic, fins i tot a les autoritats. L'argument està relacionat amb aquesta festa de disbauxa total ja que la protagonista, una noia jove, que feia vuit anys que vivia a Barcelona expulsada del seu poble per una immoralitat, hi torna quan la seva mare mor. Però la gent no veu el retorn amb bons ulls perquè dies abans havia aparegut un ós i segons una llegenda quan l'ós torna el poble es trasbalsa. L'acció de la novel·la transcorre en l'actualitat però recrea l'ambient d'opressió de l'ocupació militar francesa del segle XVIII que va patir la Catalunya nord.

VILLATORO, Vicenç: La derrota de l'àngel , Premi Carlemany, ed. Columna, Barcelona, 2004

El protagonista de la novel·la és el savi cabalista Abraham Abulàfia, el qual, després de rebre una mena de revelació divina a la ciutat de Barcelona, va voler entrevistar-se amb el papa Nicolau III ja que, segons una vella tradició del pensament messànic jueu, quan arribi el Messies el primer que s'ha de fer és anar a veure el Papa i demanar-li, com Moisès va fer amb el Faraó, l'alliberament del poble jueu. Aquesta esperança messiànica reneix cada vegada que al llarg de la història el poble d'Israel passa per determinades vicissituds; és llavors quan apareix algú que es decideix a presentar-se al pontífex. Però l'entrevista entre Abraham Abulàfia i Nicolau III no es va poder dur a terme per la sobtada mort d'aquest. La trama transcorre en dues èpoques diferents: la del savi cabalista, al segle XIII, i l'actual. A començaments del segle XXI, un nou Papa, Nicolau VI, amenaçat per grups islàmics radicals, també rep, els primers dies del seu pontificat, una misteriosa petició d'audiència, signada per un tal Abulàfia. En aquests moments, un jesuïta argentí d'origen jueu inicia, en nom del Papa, contactes secrets a Jerusalem. El final de l'acció de La derrota de l'àngel , un thriller pseudoreligiós, presenta un seguit de soliloquis i meditacions, a l'estil dels maqama o mahberet , un gènere narratiu propi d'àrabs i jueus del segle XIII, mescla de llegendes, històries, notícies, versos, proverbis, etc.

CAPDEVILA, Llorenc: Ànima de llop, Barcelona, Proa 2004
Aquesta novel·la recrea la lluita dels remences a finals del segle XV contra els mals usos senyorials. El protagonista és un pagès remença, un home salvatge i primitiu, Jaume Bru, conegut per Matallops, que, tot i les seves simpaties remences, es veu abocat a posar-se al servei del baró que escanya la contrada. Matallops surt a la recerca d'una serventa fugitiva, encàrrec que es converteix en una obsessió i que es duu a terme amb cos i ànima, amb "ànima de llop". La història, narrada per un germà del protagonista, un monjo de Ripoll, que ja gran escriu el que li han contat sobre les peripècies de Jaume Bru, està plena de personatges representatius d'una època marcada per un conflicte bèl·lic: nobles, pagesos i ciutadans Aquesta obra tanca la trilogia ambientada en la Baixa Edat Mitjana, iniciada amb El color del crepuscle (2000) i seguida per O rei o res! (2002). La novel·la destaca per la força del lenguatge i per l'habilitat per descriure escenes de violència i guerra.

MASSOT, Núria: El laberint de la serp, Roca editorial, Col. "Històrica" 2, Barcelona 2005
Any 1271. Guillem de Montclar torna a Catalunya. L'Orde té un treball per encomanar-li: que investigui què va passar amb Serpentarius, més conegut com a Roger de Lot, un construcció de l'Ordre que va desaparèixer sense deixar rastre ara fa cent anys. Se sap que s'aixecava amb la sortida del sol i se n'anava al llit amb la mateixa hora que l'astre, però el que feia entre l'alabada i el crepuscle és tota una incògnita. Al mateix temps que busca rastres i informació, comencen a morir nens, i un compte; un seguit d'assassinats queden sense resoldre. La clau és el misteri de la serp: un curiós disc de metall que va pertànyer a Serpentarius. El laberint de la serp és el segon lliurament de la tetralogia sobre els Templers protagonitzada per Guillem de Montclar.

SIERRA I FABRA, Jordi: Assassinat a "El Club", ed. Columna, col. "Clàssica", 644, Barcelona, 2005
Són les 15:35 h. de la tarda. El plató de TV· on es fa el programa El Club està en plena efervescència: d'aquí a poca estona surten en escena i tothom enllesteix els últims preparatius, com cada dia. Res no fa preveure que en pocs minuts tot es trasbalsarà, i que aquella serà una de les tardes més vertiginoses de la història del programa. Tot comença amb uns anònims...Aquesta història no està basada en un fet real, sortosament, i va néixer del repte que El Club de l'Albert Om va posar a l'autor: A veure si ets capaç de fer una novel·la sobre el nostre programa? El resultat el teniu a les mans.

diversos autors: Parlar bé el català no és gens difícil, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col. "Biblioteca Serra d'Or", 339, Barcelona 2005
Aquest llibre pretén ajudar la gent que vol parlar i escriure bé el català a destriar les formes normals i correctes d'altres que dissonen en el llenguatge normal o que tendeixen a eliminar-ne d'altres de més naturals. És prou sabut que durant els darrers cinquanta anys el català parlat al carrer ha sofert pèrdues molt greus en la seva especificitat com a llengua. El llenguatge planer d'abans difereix per nombrosos caràcters de la parla que sovint sentim a hores d'ara en els nuclis urbans, i també, sorprenentment, de la qual fan servir els mitjans de comunicació: televisió, ràdio, premsa, etc. L'evolució forçada de la llengua i una lamentable i general laxitud han menat a una evident degradació de la parla que afecta tots els aspectes de l'idioma: la sintaxi, la semàntica, el vocabulari, la fonètica, etc. És cert tanmateix que hi ha un bon nombre de parlants que conserven l'orgull de la llengua i que volen evitar les incorreccions i millorar el llenguatge fins on sigui possible.