Melissa P.: Cent cops de raspall abans d'anar a dormir , ed. Columna

La Melissa és una noia de catorze anys que viu a Catània (Sicília) i que comença a escriure un diari íntim, a través del qual ens va relatant les seves experiències i com, per mitjà de l'amor i el sexe s'intenta trobar lla mateixa. Melissa pensa que l'única manera per aconseguir que una persona l'estimi és lliurantt-se a ella completament i deixant-se fer qualsevol cosa. Melissa anota al seu diari com es lliura a tots els que la hi ho demanen esperant amb il·lusió que algú descobreixi la seva essència de dona, ja que pensa que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos, des de l'experiència amb en Danielle, amb qui perd la virginitat, fins que coneix en Claudio, que es converteix en la seva parella i resulta ser el seu amor veritable. Però abans d'arribar a en Claudio passa per les mans de molts homes de totes les edats i condicions que la humilien i s'aprofiten de la seva innocència.
Aquest llibre m'ha entretingut força, tot i que no m'ha fet pensar massa, ja que la postura que expressa és molt extrema i no m'ha fet plantejar-me massa coses. El fet que es tracti d'un diari personal verídic escrit per l'autora del llibre dóna molta més autenticitat, realisme i intensitat al relat, però també pesa el fet que, a causa de tractar-se d'un simple diari personal, la qualitat literària no és tan elevada com en un bon llibre. Tot i això i com ja he dit, resulta un entreteniment molt enriquidor i a més, el que potser sí que fa plantejar-se és si hi ha algun problema en què la literatura, i l'art en general, siguin explícits en temes, com és el cas, com el sexe.

Pol Garcia

Jordi Sierra i Fabra: A l'altra banda del mirall , ed. Empúries

La Maria és una noia de setze anys força introvertida i amb molts dubtes. La seva vida és tranquil·la fins el moment en que un noi anomenat Lluís li proposa de fer teatre al grup amateur de l'escola. Ella accepta i això li obre les portes a conèixer molta gent nova. No li costa massa descobrir que el Lluís està enamorat d'ella, cosa que encara li fa tenir més dubtes sobre qui o què és ella. La seva millor amiga, l'Amàlia, l'anima a tenir la seva primera experiència amorosa i, si s'escau, sexual amb ell, i ella, sense voler combatre contra el que sembla inevitable, hi accedeix la nit de sant Joan. La seva primera experiència sexual i una companya del grup de teatre l'ajuden a descobrir i acceptar la realitat: ella és lesbiana.
A banda de les coincidències que hi ha a la història i que en algun moment la fan poc creïble, haig de dir que aquest és un llibre dels que costa de deixar. La quotidianeïtat que s'explica a cada capítol, combinada amb fets i elements intrigants, fan que aquesta sigui una novel·la molt interessant. M'ha agradat molt la manera de tocar el tema de l'homosexualitat, sense cap tabú ni prejudici i amb una normalitat que fa quedar en evidència els personatges que no la toleren, tant de la història com de la vida real. Tot i això i com ja he dit abans, penso que en alguna part hi ha massa coincidències que fan la història un pèl massa pel·liculera i li resten versemblança i credibilitat.

Pol Garcia

Quim Monzó: El perquè de tot plegat , Quaderns crema

Vaig començar a llegir-me aquest llibre de Quim Monzó degut als comentaris que feia el meu pare sobre aquest escriptor català. Sovint sentia dir a casa comentaris molt positius sobre les seves obres i vaig decidir poder opinar jo mateixa sobre l'autor. Així doncs, vaig començar a llegir aquest llibre de contes que tant m'ha encisat! Com que es tracta d'un llibre de contes he decidit fer el resum sobre un parell d'ells:
“Inestabilitat”:
Explica la història del senyor Trujillo, un home a qui sempre li roben la radio del cotxe. Això el porta a comprar-se'n una que es posa i es treu (però un dia se l'oblida a dins del cotxe i li roben). El problema de la radio li comporta molts problemes: deixa d'anar amb el seu cotxe i agafa el taxi, es tanca a casa... Durant aquest temps que es tanca a casa s'aficiona a un programa de televisió en el qual participa i guanya, entre d'altres coses, un apartament a la platja. En aquell apartament hi ha més veïns i ell aconsegueix bona relació amb una parella jove (que el conviden a sopar i a la platja, dia en el què el marit mort ofegat). Al cap d'un temps, quan la dona torna a l'apartament es troben amb el senyor Trujillo i decideixen casar-se. Tenen tres fills i tot els va molt bé. Ara el senyor Trujillo és pare de família i té una dona que se l'estima, però té una gran obsessió: la radio del seu cotxe.
“Amb el cor a la mà”:
Tracta de dos joves que es comprometen la nit de cap d'any. Des del primer dia de la seva relació decideixen ser totalment sincers a l'altre i no enganyar-lo mai. Aquesta obsessió per a la sinceritat els porta a dir coses que ofenen a la parella i la seva relació no dura ni un parell de dies: la sinceritat ha acabat amb el seu amor.
Realment m'ha agradat molt aquest llibre de Quim Monzó i he pogut comprovar que és un esplèndid autor. M'agrada la seva manera de narrar les històries ja que es limita a explicar el més essencial (no es rebusca amb els petits detalls). He trobat aquests contes molt entretinguts i he geudit molt llegint-me'ls (cosa que no m'acostuma a passar ja que no m'apassiona massa llegir). El conte que més m'ha agradat ha estat “amb el cor a la mà”, ja que trobo molt interessant el missatge final que et vol transmetre Monzó. Moltes vegades som massa sincers i això ens comporta problemes: hem de saber arribar a un equilibri i, sense mentir, dir “les veritats que siguin necessàries”. Tot i així, he trobat el conte “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?” una mica masclista (com si l'autor ens volgués fer veure que a les dones ens agrada que els homes no ens facin cas, i quan ens en fan fugim d'ells).
Comentaré els personatges principals dels dos contes dels quals he fet el resum argumental anteriorment: A “Inestabilitat”, el senyor Trujillo és un home amb un caràcter molt influenciable, ja que el fet que sempre li robin la radio del cotxe el traumatitza per tota la vida i el porta a fer coses irracionals com a conseqüència de la seva obsessió (va amb taxi als llocs, es tanca a casa...) A més sembla un home força solitari ja que en cap moment del conte ens parla de cap familiar seu, amic,... ni tan sols d'algun conegut! Això em porta a pensar que la vida d'aquest home és força rutinària i avorrida. A “Amb el cor a la mà”, la parella d'enamorats, protagonistes d'aquest breu conte, semblen dos joves immadurs i sense massa experiència amb relacions amoroses. Això els comporta a voler una relació perfecta, cosa que acaba amb un fracàs absolut. També semblen personatges amb caràcters forts ja que cap dels dos cedeix en cap moment quan diuen de deixar estar la seva relació.
Ara comentaré alguns fragments d'aquestes contes. A “Amb el cor a la mà” (pàg. 64), la noia té poca gana i li pregunta al seu “nòvio” si ell en té massa o no. En aquell moment el noi hauria dit que no massa, però com que havien jurat ser totalment sincers, diu que sí, que molta. Llavors ella comenta d'anar a un bar a menjar tapes. Al noi ja li està bé però preferiria entaular-se així que es veu obligat a dir-ho. Personalment trobo molt ridícula aquesta situació i crec que cadascú ha de dir el que li vingui de gust, i no sempre cal dir la veritat (a vegades és millor cedir una mica i estalviar-se argumentar les coses de mil maneres diferents). Amb això l'autor intenta transmetre'ns el que he comentat anteriorment: que no cal dir sempre tota la veritat. Aquest text està escrit en estil directe on el narrador és omniscient. Alguns dels recursos retòrics que més destaquen d'aquest conte, i de tots en general, és l'exageració amb la que Monzó ens planteja les situacions (això ho fa per tal que ens adonem realment del que ell ens vols transmetre). A “El determini” (pàg.49), una parella queden per deixar estar la seva relació (els dos ho tenen clar). Quan acaben de parlar, cadascú se'n van amb una altra persona a la que ara estimen, amb el qual viuen una intensa i apassionada nit sexual. L'autor comenta que aquesta relació té un llarg camí abans d'arribar a la perfecció que tenia la vida amorosa que acaben de deixar. Aquest conte també m'ha agradat molt ja que té molta raó: al principi d'una relació amorosa hi ha molta passió. Però la parella “perfecta” es va fent al llarg del temps: coneixent-se, intentant canviar les coses nostres que no li agraden a l'altre, respectant-lo... Tot i així crec que Monzó ha oblidat comentar que hi ha parelles que quan han arribat a la “perfecció” encara tenen la mateixa passió i viuen l'amor igual que la primera nit. Aquest text està narrat tot per un narrador omniscient i el diàleg es troba en estil indirecte. Un recurs que utilitza Monzó en aquest conte, i també en algun altre, és el fet de relacionar els colors amb els sentiments dels personatges. En aquest conte diu que el bar on es troben els que havien estat parella fins llavors és de color ocre (que és un color força trist, apagat, a l'igual que la relació que hi ha entre aquests dos personatges).

Marina Aparicio

H.P.Lovecroft: El cas de Charles Dexter Ward , Columna Jove

He triat aquest llibre perquè me'l va recomanar gent que ja se l'havia llegit. També, perquè vaig trobar que l'explicació donada al darrera del llibre era bastant interessant.Quan el vaig començar a llegir, se'm feia una mica pesat, però vaig esperar uns quants capítols per veure si la història s'anava fent més interessant. Després de llegir-me tres o quatre capítols el vaig anar trobant cada vegada més interessant, així que, finalment, vaig acabar llegint-lo.
Aquest llibre ens explica el desenvolupament de la suposada bogeria en la qual cau un noi anomenat Charles Dexter Ward. Tot va començar quan en Charles es va assabentar que tenia un parent molt llunyà anomenat Joseph Curwen. Curwen era un individu enigmàtic i tenebrós del segle XVIII que, segons els seus veïns, tenia contacte amb les forces ocultes a partir de rituals sagrat. Mai es va arribar a saber la causa de tot allò que succeïa en casa d'en Curwen. Charles al saber que era un avantpassat seu es va posar a buscar informació sobre la seva vida i tot el que estava relacionat amb en Curwen. Un dia es va adornar que l'antiga casa d'en Curwen era molt a prop de la seva, així que va decidir anar a veure-la. En aquesta casa va trobar un retrat d'en Curwen (era idèntic a en Charles) que se'l va emportar a casa seva i el va penjar al seu despatx. El noi va començar una recerca intensiva sobre el tema. Va marxar a altre països d'Europa on anava de biblioteca en biblioteca recol·lectant informació. En un dels viatges va conèixer un home anomenat Allen, que el va ajudar a buscar informació. Al tornar a casa, es va fer un laboratori a les golfes on ningú podia entrar, perquè no volia. Els pares d'en Charles trobaven molt estrany que estigués tan capficat en aquest tema, així que van trucar a un metge, el Dr. Willett. Però no va trobar res estrany, ja que deia que era un noi amb ganes d'aprendre moltes coses, i que aquesta actitud era normal. Després d'un temps els veïns es van començar a queixar dels sorolls constant que sortien del laboratori d'en Charles. A partir d'aquí l'opinió d'en Willett va canviar. La Sra. Ward es va posar molt malalta a causa dels nervis que li agafava en veure que el seu fill s'estava tornant boig. Així que van decidir que el millor era que ella marxés a una clínica d'Atlàntic City on li farien un tractament. Mentrestant el Sr. Ward i el Dr. Willett s'encarregaven de la salut d'en Charles. Ward va marxar a viure sol per poder fer els seus experiments sense que ningú el molestés. Un dia a en Willett li va arribar una carta de Charles en la qual deia que havia de matar a en Allen, el seu amic, ja que estava en perill tota la humanitat i no quedava temps. Al dia següent en Willett es va assabentar que en Charles s'havia mudat a l'antiga casa d'en Curwen, així que el va anar a veure. Es va sobtar molt, perquè va veure que en Charles no era el mateix (no parlava de la mateixa manera, i fins i tota la seva cal·ligrafia havia canviat), així que el van portar a un sanatori mental. En Willett va anar a investigar a casa del noi per intentar trobar el causant de tot allò Però no ho va trobar allà, sinó que ho va trobar a l'antic laboratori de la casa del Sr.Ward. Tot era a causa d'aquell retrat d'en Curwen, ja que en aquest s'hi havia amagat durant tots aquests segles l'anima d'en Curwen i quan per fi va anar a parar a les mans d'en Charles, el va posseir. Amb això s'explicava l'obsessió que tenia Charles amb aquells llibres de temes tenebrosos. També es va adornar que, en realitat, Allen era en Charles disfressat, encara que no sabia perquè ho feia. Finalment, Willett va matar l'anima d'en Curwen amb un encanteri, malgrat no va poder salvar a en Charles. Al Sr. Ward li va enviar una carta al pare d'en Charles explicant-li que en Charles havia marxat i que mai més no tornaria, no li va dir res més.
En general, he entès el llibre, encara que hi ha alguns fragment en els quals m'han quedat alguns dubtes. El primer dubte que em va sorgir va ser en els primers capítols del llibre, perquè comença amb una anticipació (explica l'estat de bogeria d'en Charles), però seguidament passa a relatar la vida que havia portat en Curwen quan aquest encara vivia. Després d'això es comença a explicar tota la història, des que en Charles s'adona que en Curwen és un avantpassat seu, fins la mort de l'anima d'aquest. Aquests seguits de canvis em van confondre una mica, però finalment ho vaig acabar entenent.Un altre fragment que em va ser una mica difícil va ser quan en Willett li envia una cara a el Sr. Ward dient-li que en Charles havia marxat (en realitat estava mort). En la carta no li diu directament que el seu fill estava mort, sinó que li dona a entendre.
Charles Dexter Ward és noi de vint-i-sis anys que sempre havia sigut estudiós i antiquari, és a dir, sempre havia tingut un gran interès en les coses antigues, la història, l'arquitectura... Aquesta afecció té una gran importància en la història ja que, està relacionada amb la seva bogeria, perquè sinó fos per això ell mai hauria començat a buscar informació i no s'hauria interessat per la vida dels seus avantpassats.
Sr. Ward és el pare d'en Charles Dexter Ward. Aquest treballava en una fabrica de cotó. La relació que tenia amb en Charles era molt bona, però aquesta va començar a desaparèixer a mesura que en Charles s'anava endinsant cada vegada més en el món de la recerca d'informació sobre Curwen. Va haver un moment en què en Charles no parlava mai amb ell, ja que no volia explicar ni ensenyar a ningú la informació i la documentació que havia trobat.
Dr. Willett és metge de capçalera d'en Charles i un gran amic del pare d'en Charles. Al principi de la història no és un personatge molt important, però a mesura que en Charles es va tornant suposadament boig, aquest agafa més importància fins al punt que és ell qui conclou la trama.
Joseph Curwen és un personatge de trenta anys procedent de bona casa, encara que era un individu molt enigmàtic. Al principi, quan es va instal·lar a Providence (el nom del poble) era molt discret, ja que li amoïnava les acusacions que pogués rebre a causa dels seus experiments i la seva manera de ser tan solitari, però després d'uns anys ja no li importava la opinió del veïnat, ell només volia aconseguir, a partir de rituals i experiments, el que s'havia proposat trobar o fer.
Un dels fragments que més m'ha agradat es troba a les pàgines 79, 80 i 81 del llibre i està situat en el capítol sis de la tercera part del llibre (Un recerca i una innovació). El capítol en el qual apareix aquest fragment ens explica un dels primers fets estranys que succeeixen en el laboratori de la casa dels pares d'en Charles i que fa canviar l'opinió d'en Willett sobre l'estat psicològic d'aquest. En el fragment que he escollit ens descriu el moment en que en Charles comença a fer un dels seus rituals a les golfes. Aquest ritual comença amb la repetició d'una formula. Després d'estar repetint aquesta formula durant dos hores, els gossos del pobles començaren a udolar, el cel es va enfosquí i una ferum va sortí de les golfes. Charles seguia repetit rares paraules cada vegada més alt, fins que, se sentí un xiscle ensordidor. Al escoltar-se el crit la mare d'en Charles, que havia estat tota l'estona escoltant rera la porta, es decideix a trucar ja que, estava molt espantada i volia saber que era el que estava passant. Un segon xiscle va fer que la Sra. Ward es desmaiés. Quan en el Sr. Ward arribà a casa es informat de tot el que havia passat i la seva dona torna en si. El Sr. Ward es va fixar en que en l'habitació on estava el seu fill se sentia més d'una veu, per tant, volia dir que no estava sol i que hi havia algú més a l'habitació. Crec que el missatge que ens vol donar l'autor en aquest fragment és que el noi estava massa capficat i endinsat en un tema molt perillós i tenebrós que ell, probablement, no podria controlar. La idea principal que ens mostra l'autor és el canvi que s'estava produint en la personalitat d'en Charles a causa de tot allò. El punt de vista narratiu és omniscient perquè, el que ho explica és un narrador que no te res a veure amb l'historia. Hi ha una gran quantitat d'adjectius que descriuen el que succeeix en aquell moment i el verb més usat és el pretèrit perfet simple.
Un segon fragment que vull comerntar es troba a les pàgines 94, 95 i 96 Aquest fragment que he escollit forma part del segon capítol de la quarta part del llibre (Una mutació i una bogeria). Aquest capítol parla del moment en què Charles se'n va de casa seva perquè, els veïns es queixen dels sorolls que se senten. Això no serveix de res ja que, els sorolls i les estranyes llums se segueixen sentint i veient. Els veïns es comencen a sobtar de les grans quantitats de carn que Charles encarrega al carnisser, i de les entrades i sortides de camions de la casa. Un dels camions va se assaltats per un bandits que al veure el que hi havia en l'interior dels camió, es van espantar i ho van enterrar tot. La policia al entrar-se del que havia passat van anar a parlar amb en Charles, però ell els va donar una excusa perquè semblés que era innocent, i els policies s'ho van creure. En Charles dia rere dia anava canviant, cada vegada estava més pàl·lid, i no semblava que fos la mateix persona. El fragment que jo he escollit comença en el moment en què Willett rep una carta en la qual, entre altres coses, Charles li diu que ha de matar a en Allen perquè, sinó, succeirà una cosa inesperada que podria arribar a afectar a tot l'univers. Al dia següent, Willett va a veure a en Charles a casa seva, però no el troba, així que esperà a que torni. Després d'esperar hores i hores va decideix marxar. Crec que la intenció i el missatge que vol donar l'autor en aquest fragment és la situació tan desastrosa en la qual es troba en Charles. Ens vol mostrar que cada vegada està pitjor, fins al moment en què envia una carta a en Willett en la qual diu que tot el món està en perill i que si no mata a el Allen la situació pot acabar molt malament. La idea principal, per tant, és la mala situació en la que es troba i que per desgràcia el pare d'en Charles i en Willett no sabem com acabar amb això. Aquest fragment està escrit en 1ª persona i en estil directe lliure. El registre en què està escrit aquest fragment es més aviat culte que estàndard ja que, encara que el vocabulari és del tipus estàndard, quan en Charles s'ha de dirigir a en Willett, ho fa amb formes lingüístiques específiques (vos, vostè). És una carta en la qual apareix la data i el lloc d'on prové. També hi ha un encapçalament on s'introdueix el tema del qual vol parlar, un cos on es desenvolupa tot el tema i finalment un resum amb el més important de la carta (que ha de matar a en Allen i dissoldre el seu cos en àcid, no l'ha d'incinerar). En aquesta carta apareixen molts noms i bastant adjectius. Els verbs més utilitzats són el pretèrit indefinit i el futur . També hi ha infinitius i alguns verbs en present.

Patricia Pleguezuelos

Arthur Golden: Memòries d'una geisha, ed 62

La Sayuri es separada dels seus pares i la seva germana als nou anys. El seu pare, desprès de la mort de la seva dona, es veu obligat a vendre les dues filles. La petita i més maca la ven a una okiya (casa de geishes), mentre que la gran va a parar a un prostíbul. Sayuri es instruïda en l'art d'acompanyar els homes, però en el seu intent frustrat de fugida perd l'oportunitat d'arribar a ser geisha. La “mare” de l'okiya, com a càstig, la deixa com a una simple serventa. Anys més tard, la gran geisha Mameha torna a educar a Sayuri i aquesta es converteix en una de les millors geishes de Kyoto. Quan arriba la Segona Guerra Mundial el famós barri de geishes de Kyoto es tancat i totes les dones que allí vivien es veuen obligades a treballar en fàbriques. Sayuri, per sort, se'n va a casa d'un confeccionista de kimonos on viu i treballa durant cinc anys. Acabada la guerra, torna a l' okiya i aconsegueix que el President Iwamura, propietari de nombroses empreses, i el seu amor platònic des de petita, es converteixi en el seu danna (home que manté una geisha). Sayuri marxa a Nova York i allà obre un casa de te on es troba amb el President sempre que ell hi va.
Aquest llibre m'ha agradat moltíssim. Trobo fascinant tot el món de les geishes: els kimonos, les danses, la música i els instruments, els pentinats... tot en general. Tot i no saber gairebé res sobre aquest tema abans de llegir-me el llibre tenia una idea molt equivocada sobre el que era una geisha. Com els passa a molta gent, creia que eren prostitutes però llegint aquesta novel·la he descobert que no tenen res a veure. La vida en una okiya és molt dura i convertir-se en geisha encara més per això les admiro molt. Han de ser intel·ligents, gracioses, amables, cordials i a més estar sempre precioses; en definitiva tot un sacrifici. A més aquest llibre tracta des de molt a prop la Segona Guerra Mundial al Japó, et fa “viure” aquelles situacions i mentre llegeixes ho passes malament fins i tot tu quan explica la manca d'aliments, les morts, el canvi radical de vida de les geishes, etc. tenint en compte que segurament la comunitat geisha no va ser de les més perjudicades ja que tenien un nivell de vida molt alt. És un llibre que trobo molt bo, potser perquè m'encanta tot allò relacionat amb la cultura oriental, i ha estat molt interessant llegir-me'l.

Núria Palomar

Ildefonso Falcones: La catedral del Mar, Ed.Grijalbo.

 Vaig decidir llegir aquesta novel·la perquè me n’havien parlat molt bé i volia comprovar que estava tan bé com per haver aconseguit tantes vendes el passat Sant Jordi. A més, la bona crítica va fer que tingués interés a llegir-la i al començar la lectura vaig quedar atrapada en la història, fet que em va portar a no deixar de tenir interès en cap moment i a no parar de llegir. Haig d’afegir que et veus immers en la obra i sembla que formis part d’ella. També tenia ganes de llegir-la ja que m’agraden molt les novel·les històriques.
Aquest llibre narra l’evolució de la vida del protagonista, Arnau des del seu naixement fins la seva mort mentre que, alhora, es va construint la catedral de Santa Maria del Mar a Barcelona. El pare del protagonista, Bernat, és propietari d’una masia a Navarcles, i té alguns enfrontaments amb el Senyor de la comarca fins el punt que dubta que Arnau sigui en veritat fill seu. Aquest també va a buscar a Arnau i la seva mare i els reté al castell, fins que Bernat abandona tot i se’n du Arnau. Aquests refan la seva vida a Barcelona fins que el pare és condemnat a mort. Aleshores Arnau comença a treballar de bastaix, els encarregats de transportar els materials des dels vaixells fins als comerços i al revés. Els bastaixos després del seu treball transportaven les pedres de la cantera fins a Santa Maria del Mar, i gràcies a ells es va poder construir. Entre molts fets importants destaca la salvació de la ciutat gràcies a una maniobra del seu vaixell i això el fa arribar a un càrrec elevat. Però amb la Inquisició tot canvia. Mentrestant, la catedral s’acaba. Gràcies al seu criat Arnau és alliberat i recupera el seu estatus.
Aquesta història es desenvolupa a l’Edat Mitjana, sobre 1320 fins a 1380. Té lloc a Barcelona i les seves proximitats. El narrador és extern. Amb aquesta novel·la pots veure les dificultats amb les quals havien de viure la gent que no formava part de la noblesa, i per això el que menys m’ha agradat en general ha estat la crueltat de la societat d’aquella època. El protagonista té un amor immens vers la seva mare que el demostra a la verge de Santa Maria del Mar. És molt entranyable la relació que manté amb un nen, el qual sembla el seu germà.
Una de les coses que m’ha agradat d’aquesta novel·la és el treball dels bastaixos en la construcció de la catedral. També he trobat molt interessant l’evolució que es pot veure de la catedral pas a pas, com si fos una vida més, com la d’Arnau que a mesura que passa el temps va evolucionant.

Maria Puy

Carles Porta: Tor

El motius que m’han portat ha llegir aquest llibre són varis. Principalment, l’he llegit perquè m’agraden els llibres dedicats a històries del Pirineu. També m’he l’havien recomanat ja que és un llibre interessant que t’acosta als problemes en pobles tan petits, els quals sempre han existit.
El periodista Carles Porta, reporter de TV3 investiga les morts que van tenir lloc a Tor. S’inicia la investigació a partir de la noticia de l’absolució dels dos acusats en la mort de Josep Montané (“Sansa”). El 1980 van morir dos llenyataires que treballaven de guardaespatlles del “Palanca” (Jordi Riba) i el 1995 van assassinar “Sansa”. La història de la propietat sobre la muntanya de Tor s’inicià el 1896, quan els veïns de les tretze cases de Tor redacten uns documentspels quals la muntanya serà de tots els veïns que visquin durant tot l’any al poble. Amb el transcurs dels anys, ja sigui per la pobresa o per l’aïllament en què queda sotmès a causa de la neu, alguns veïns s’instal·len en pobles propers i comença la guerra entre partidaris del “Sansa” i els favorables de “Palanca”. Sansa desitjava crear una zona amb instal·lacions de tipus turístiques com a complement de l’estació d’esquí amb la qual limitava la muntanya. Palanca era partidari de continuar amb l’explotació tradicional de la muntanya, és a dir, pastures, venda de fusta,etc.
De la lluita entre les dues opinionsi després de molts litigis, el 1995 el jutge de Tremp, basant-se en els Estatuts passats dictà una sentencia donant com a únic propietari Sansa. Aquest, després d’alguns mesos, apareix assassinat a la cuina de casa seva. El periodista s’entrevista amb els veïns que podien haver presenciat alguna cosa, amb la Guàrdia Civil i amb altres personatges que podrien tenir motius per matar-lo i robar-lo, ja que es creia que havia cobrat molt amb la venda de la muntanya. Des de sempre el poble havia esdevingut un pas pels contrabandistes que possiblement pagaven per travessar la muntanya. A més, a l’estiu, el poble era envaït per certs personatges poc recomanables, els quals rebien el nom de “hippys”; aquests podien desitjar també robar-lo.
Llegir aquest llibre et porta cent anys enrere on els desitjos del poble es basaven en la possessió de la muntanya. També cal destacar les dificultats que té el periodista amb la investigació, ja que els veïns no volen desvetllar tot el que saben sobre el tema. Juntament, amb el tracte amb “Palanca”, persona irascible i desconfiada; a més també trobem les bandes de contrabandistes que segurament és l’aspecte més fosc de la investigació. Durant molts anys, Carles Porta ha estat investigant, però el misteri continua i no s’ha pogut descobrir el o els assassins de “Sansa”. Actualment, la possessió de la muntanya torna a ser de tots els veïns del poble de Tor, segons els antics Estatuts.
Aquest llibre, és sens dubte el què m’ha agradat i m’ha fascinat més en els últims temps. L’he trobat molt interessant perquè reflecteix molt bé els problemes que apareixen per la possessió de terres o muntanyes en pobles del Pirineu, on sembla mentida que sent pobles tan petits sorgeixin problemes tan grossos com els descrits en aquest llibre on s’arriba a matar per aconseguir certs béns materials. Així doncs, el recomano a tothom que estigui interessat en aquests petits misteris i històries del Pirineu Català.

Maria Puy

Gabriel Janer Manila: George, El perfum dels cedres.

La novel·la comença amb una carta de l’autor a l’escriptora George Sand al cementiri de Nohant. A la carta Gabriel Janer li demana aclariments sobre aspectes foscos de la seva vida i de la seva estança a Mallorca al novembre de 1839. George Sand (Aurore) fa un recorregut de la seva vida; ho inicia comentant la seva actual situació en el panteó familiar. La escriptora fa una descripció de la seva família, dels seus avantpassats més immediats, de l’estança a Madrid, de la retirada cap a Nohant amb els seus pares i un germà petit que mor a causa de la precarietat del país durant la guerra, la misèria, la falta d’higiene i aliments. Quan s’instal·len a casa de la seva àvia materna el seu pare mor en un accident de cavall, i George queda amb dues dones, l’àvia aristòcrata i la seva mare, una dona bella però sense educació. Entre les dues dones s’estableix una relació insuportable que acaba quan la seva mare se’n va a viure a Paris. L’àvia en el seu intent d’educar-la com a una aristòcrata, l’interna en una escola de monges; en sortir-ne li busca ràpidament marit per fer-se càrrec de la propietat, i a partir d’aquí comença a créixer en l’interior d’Aurore l’home George que comença a escriure i a tenir una sèrie de relacions amb diferents amants. Ella té consciència política i els seus llibres tenen molt èxit. Durant tota la seva vida lluitarà per la seva independència, fet que la portarà a viatjar per Europa, on cal destacar el temps que va estar a Venècia fins que coneix  Chopin, un jove malalt del qual s’enamora i que acaba viatjant amb ell fins a Mallorca, on es troben una ciutat envaïda de refugiats, aristòcrates que marxaven de la península a causa de les Guerres Carlines i que proporcionen a l’illa un ambient hostil. Quan porten un temps vivint en una casa de lloguer són expulsats i es traslladen a una cel·la de la Cartoixa on són criticats i robats fins al punt que gairebé enverinen el músic, qui tenia un estat de salut extremament delicat; davant d’això els parroquians s’animen a dir que la malaltia és un càstig diví per viure en pecat ja que en aquest moment la gent fuig de Chopin per por a ser infectada de la seva malaltia. George Sand (Aurore) escriurà més tard que en els llocs més bonics es troba la pitjor gent, referint-se a Mallorca.
El llibre és molt amè; les descripcions de la gent i l’època et fan veure com les dones no tenien cap mena de dret en un societat regentada pels homes i feta específicament per a ells. Per això, Aurore no dubta a lluitar contra aquesta situació i es converteix en George, un home, ja que d’aquesta manera pot accedir a llocs en què la dona no pot, i així també podrà opinar sobre una societat plena de prejudicis morals i injustícies socials. Podríem resumir-ho com un monòleg magnífic.A més, el llibre i la part que parla de Mallorca, m’ha fet recordar el viatge que vaig realitzar fa uns anys i que em va portar a visitar aquesta mateixa Cartoixa, un lloc extraordinari dintre de l’arxipèlag balear. 

Maria Puy
    

Empar Moliné. Feli, esthéticienne, col·lecció L’áncova, ed. Destino

Feli, esthéticienne és una novel·la realista no gaire llarga que gira al voltant de la vida d’una dona d’uns quaranta anys que té un gabinet d’estètica. En l’obra s’explica un fragment de la vida de la Feli, la seva germana i el seu exmarit Fede. Així com la dels seus avis, una assistent socials i la d’un jove culturista; l’Onessifor. La novel·la està escrita des del punt de vista d'un narrador omniscient i aquest introdueix opinions i pensaments dels personatges exteriors als diàlegs en els darrers capítols. En el pròleg de la història ja apareix el culturista i s’explica com aquest s’introdueix en el món del budisme després que se li aparegués el déu Buda en una pota de pernil. Al mateix temps i en els posteriors capítols es va explicant  la història dels personatges protagonistes, cosa que em va despistar bastant fins que no es van unir les històries. La Tere és una treballadora social d’una ONG que viu en un pis amb ex delinqüents; és verge i està enamorada d’un d’ells. Un dia, mentre realitzava un informe a casa la Feli, aquesta la deixà responsable dels seus avis un moment i la velleta es va morir després que la treballadora social li donés la medicació. Des d’aquest fet, les dues dones estableixen una forta relació d’amistat i la Tere s’encarrega de cuidar a l’avi. Hi ha dos capítols en els quals s’explica com la germana de l’esthéticienne, la Mercè, aconsegueix una nova feina i parella i també com el Fede coneix la dona que protagonitzarà la seva obra teatral Quatre en un muntacàrregues. Després de conèixer-la, en Fede s’apunta al gimnàs on l’Onessifor s’entrena. La Feli i el jove culturista mantenen una relació amorosa basada en el budisme.La Mercè i el Fede també comencen una relació bastant més inestable. La Feli i l’assistent social paguen a una extraficant amb qui aquesta treballava perquè entretingui l’avi. A l’últim capítol s’explica com la Tere perd la virginitat amb l’ “ex” de la Mercè. Feli, esthéticienne és un llibre amb una trama bastant enrevessada però fàcil de comprendre. Gramaticalment parlant, és molt correcte i força elaborat; hi abunden les frases llargues. El que he trobat mes curiós de la forma d’escriure d’Empar Moliner és com crea l’imatge detallada d’espais i personatges sense recórrer a l’ús d’extenses descripcions. Aquest llibre m’ha recordat moltíssim les modernes series de televisió ambientades en una gran ciutat en les quals de forma molt realista es mostra un fragment de la vida d’un conjunt de persones relacionades entre elles. La novel·la també se m’ha fet molt interessant a causa que s’explica el dia a dia d’un budista, culturista, actor i venedor, però sobretot perquè aprofundeix molt en el món de la bellesa i de les ONG’s a uns nivells que desconeixia totalment fins al moment. Una altra observació curiosa a destacar és el transcurs de l’obra en relació al lector. L’autora, d’una forma captivadora et fa passar a formar part de l’obra fent els personatges molt més propers i accelerant el ritme natural de la novel·la. Finalment destacaria la subtilitat amb la qual s’escriu la novel·la per fer-la tan realista, interessant i propera. No he entès el final de l’obra en el qual es fa una reflexió relacionada amb la pederàstia sense relació aparent amb la resta de l’obra. Personalment crec que és una obra natural, enginyosa, educativa i que reflecteix la realitat.

Maria Turu                                                          

Zlata Filipovic: El diari de Zlata, Columna, 1994                                          
                      
Zlata, una nena d’onze anys, explica al seu diari tot el que li passa i com viu des de casa seva la guerra que hi ha al seu país. Zlata explica al seu diari la seva vida a Sarajevo, una vida normal com la de qualsevol infant del món. Escriu coses sobre la seva família, la seva casa, l’escola, les amigues i sobre allò que fa o descobreix. Quan la guerra esclata a l’ex-lugoslàvia, el seu diari deixa de ser com els altres; ara, en ell, explica la dificultat de viure enmig de la guerra; el dia a dia a casa seva; el que fan per protegir- se en sentir bombardejos (baixar al soterrani...); com viuen sense aigua, electricitat o gas i tot el que han de fer per aconseguir-ne; també parla dels amics i familiars que marxen del país, d’aquells que estan ferits o de tots els que han mort; explica la relació amb els veïns amb els quals passen molt temps junts, s’ajuden i es fan costat; i d’aquelles amigues seves que han marxat o que no pot anar a veure perquè és perillós.  Zlata parla dels seus sentiments: la por que passen, l’esperança que li queda, la tristesa per la pèrdua de familiars o amics... et fa sentir el sofriment que passaven i les dificultats que tenien. Un any després de començar la guerra, quan sembla que les coses es comencen a arreglar, una professora de Zlata parla amb ella sobre el diari i aconsegueix que el publiquin. Durant dies, Zlata explica que rep visites de fotògrafs, periodistes, editors i gent interessada en el seu diari, al final del llibre una noia s’emporta el diari a França per editar-lo, per això en el llibre no explica com acaba la guerra.
Els fets de la novel·la passen a Sarajevo entre els anys 1991-1993. La història està explicada des del punt de vista d'un narrador protagonista ja que és un diari escrit en primera persona. És un llibre molt bonic i interessant que m’ha agradat molt. Llegint-lo t’adones de com és viure una guerra, aprens coses noves, penses en tot el que passava, en tot el que feien per sobreviure... i realment t’hi sents molt a prop, com si fossis tu el que ho visqués. Tot el llibre està explicat des del punt de vista d’un infant, fet que fa més fàcil d’entendre però més dur quan penses el que vivien aquells pobres nens.  T’adones de com destruïen ciutats com Sarajevo i de com era de difícil viure allà. Després de tot això només puc dir que és un llibre molt bonic i molt recomanable.

Carola Salvatella                                                                         

Michael Ende: La història interminable, editorial Alfaguara / Grup Promotor.

De vegades la vida porta per camins insospitats. Un bon dia, parlant amb una amiga de llibres llegits, em va comentar que ella tenia aquest llibre, el qual li havia agradat. En dir-me el títol em va semblar atractiu, de manera que li vaig demanar. Una bona elecció.
La història comença un matí quan en Bastian, un nen de deu o dotze anys, tímid i solitari, entra corrents en una llibreria fugint d’un grapat de nois que el persegueixen. Allà coneix l’amo de la tenda, un home més aviat misteriós al qual, sense saber ben bé per què, li acaba robant un llibre abans de fugir d’allà corrents. El llibre, el qual llegeix amagat a les golfes del col·legi, explica la història d’un món anomenat “Fantasia” on el “No-res” està destruint el món. A mesura que avança la història, en Bastian que es veu identificat amb el protagonista del llibre, acaba formant part de la “Història Interminable”, el llibre que ell mateix està llegint. A partir d’aquí es succeeixen un conjunt d’aventures i trames que acaben amb la salvació del món de “Fantasia” i el retorn de Bastian al món real. Aquesta trama, que ben bé pot ser indicada per a nens de dotze o catorze anys, no és pas el que sembla. El llibre de Michael Ende conté una quantitat enorme de metàfores filosòfiques, de raonaments que van més enllà de la pròpia història, fins al punt que et planteja aspectes tan complicats com el propi llibre que llegeix en Bastian, un llibre que es conté a si mateix, que escriu el que ocorre dins del llibre, escrivint-se al final a si mateix en un cercle infinit. Amb uns coneixements prou avançats, es poden arribar a trobar dins del llibre reflexions pròpies de grans filòsofs com ara Nietzsche, amagades sempre darrera d’una història màgica de dracs, éssers fantàstics i un món misteriós.
Considero que és un llibre molt elaborat, fins al punt que és realment difícil d’entendre tot el rerefons que conté la novel·la. Sent sincer, he d’admetre que no en vaig entendre probablement ni la meitat a la primera lectura, de manera que recomano que qui el llegeixi s’informi bé de què està llegint. Des del meu punt de vista no crec que sigui un llibre per a llegir per passar l’estona; si s’intenta enfocar com un simple passatemps, t’acabes trobant amb un llibre considerablement llarg, enfocat per a nens, i que, per tant, si no en busques les reflexions, s’acaba fent pesat. Adreçar-lo a un públic infantil per altra banda és difícil donada l’extensió de l’obra. Així doncs, en resum, és un bon llibre per pensar una estona si es disposa de prou ganes i temps.
En Bastian, el protagonista, és un noi tímid que al llarg de la novel·la i gràcies al llibre es va fent més fort. El seu paper és salvar un món d’una gran amenaça, però abans d’això, el que necessita, és canviar la seva actitud i salvar-se a ell mateix.  Per altra banda hi ha l’Atreyu, un personatge de la “Història Interminable” que en Bastian llegeix i al qual admira per la seva actitud. En síntesi resumeix tot el que en Bastian vol ser i no és, alhora que part d’allò en que s’ha d’acabar convertint per salvar “Fantasia”.Finalment hi ha un conjunt de personatges que juguen papers tan importants com ara en Bastaian i l’Atreyu, tot i que la llista es fa molt llarga. Per anomenar-ne alguns, caldria destacar: Fujur (el drac d’en Bastian), Karl Konrad Koreander (el llibreter) o l’Emperatriu Infantil (la qual està malalta i s’ha de recuperar, mitjà pel qual es salvarà “Fantasia”). 
 Un dels fragments més destacats del llibre es troba quan al protagonista se li confereix un medalló, en el qual hi ha escrit “Fes el que vulguis”. Mitjançant aquest medalló, en Bastian podrà salvar Fantasia, tan sols seguint el que hi diu. Tot i això, aquest missatge de la joia, força profund, no indica que fagi allò que li vingui de gust, sinó que faci realment allò que vol fer, allò que desitja. El medalló li concedeix tots els desitjos que li vinguin a la ment, siguin o no conscients, a canvi de parts del record del seu passat. Això suposa un esforç pel protagonista, que es tradueix en la necessitat de cercar en un mateix allò que realment es desitja, cosa que no tothom sap què és i que gran part de la gent ni s’ha plantejat. Més que un fragment de la novel·la, això n’és una gran part, però l’aspecte del veritable sentit del missatge del medalló és un bon exemple d’un aspecte de la novel·la que ensenya el rerefons a on es vol arribar.

David Romera

Corinne Hofmann: La Massai Blanca, editorial Debolsillo

La Massai Blanca és una novel·la d’amor i tragèdia basada en fets completament reals narrada per la pròpia protagonista, Corinne Hofman. Tracta d’una noia suïssa que va a passar unes vacances a  Kènia acompanyada per la seva parella sentimental, però la seva mirada es creua amb un guerrer de la tribu dels massai i s’enamora perdudament d’ell fins al punt de quedar-se a viure allà. Tot i que és concient que està cometent una bogeria, el gran enamorament que pateix li pot molt més que el sentit comú i decideix quedar-se a viure a Kènia amb el massai.  Un cop allà, s’instal·len al poble del guerrer, un lloc solitari i perdut entre les muntanyes on els recursos són estrictament limitats i les condicions de vida són pèssimes. Tot i que al principi la noia està molt contenta i se sent completament feliç al costat del seu enamorat, l’adaptació al nou hàbitat se li fa molt difícil i fins i tot li resulta incòmode. No triga gaire a agafar la malària, una malaltia infecciosa produïda pel paràsit Plasmodium i transmesa per la picada d’un mosquit. Com que la noia no està acostumada a la vida en aquells indrets d’Àfrica, comença a empitjorar fins al punt que la seva salut està al límit i llavors és quan decideix tornar a Suïssa per recuperar-se i curar-se de la greu malaltia. Un cop recuperada torna a Àfrica tal i com havia promès al massai. A mesura que van passant els mesos, les complicacions van predominant tant en la salut de la noia, com en la relació de la parella. S’adona de la mala qualitat de vida que hi ha i de les ínfimes mesures higièniques, i les compara amb els luxes i benestars que tenia al seu país. Tot i així no tira la tovallola i malgrat viure un un lloc tan pobre, decideix comprar-se un cotxe i muntar una petita botigueta amb els diners que posseïa. D’aquesta manera, tot i viure en un lloc on els recursos i les qualitats de vida són mínimes, ella es sentia menys pobra i una mica més ben equipada.  Però la felicitat i el benestar duren ben poc a causa de les diferències de mentalitat i cultura entre el massai i la noia. La dona té una criatura al poc temps i posteriorment el massai actua de forma masclista a causa de la seva mentalitat tan tancada. El massai considera que ell ha de ser el dominant i els interessos de la noia han d’anar per sota dels de l’home. Totes aquestes accions autoritàries no les fa amb mala intenció, simplement és una actitud espontània vers les seves creences i els seus principis. El jove té una forma de pensar molt primitiva ja que es guia més pels impulsos que no pas per la raó, i al mateix temps, no té cap mena de noció del temps ni sap adonar-se de les inquietuds i temors de la noia. A mesura que van passant el temps, la noia s’adona de la irracionalitat de la situació, de les diferències de pensament, i cada cop és més concient que ells dos porten vides completament oposades. Cada vegada el massai es mostra més suceptible si la noia aconsegueix algun propòsit que la fa estar més feliç. Al mateix temps, l’enveja i la gelosia s’apoderen del massai fent que cada cop es torni més irritable i esquerp amb la noia. Aquest conjunt d’actituds i estranyes reaccions del home, són els motius que a poc a poc fan que la noia perdi definitivament l’esperança i la fe en una relació que sembla ser del tot impossible. Un dia, la noia decideix marxar al seu país. Ella li ha de dir que se’n va al seu país a buscar diners i que tornarà aviat perquè sinó el noi no la deixa marxar. Amb una mica de picardia, la noia aconsegueix que el pare de la criatura firmi uns papers que autoritzin al nadó a poder sortir del país. Un cop arriba al seu país i retorna amb la seva gent, decideix quedar-s’hi per sempre i abandonar definitivament el seu amor a l’Àfrica.
Aquesta novel·la m’ha agradat molt pel fet de ser una novel·la realista narrada en primera persona des de la pròpia experiència. L’autora del llibre m’ha transmès tot un seguit de valors que m’han fet veure els problemes que hi poden haver a causa de les diferències de cultura en les diverses societats. Aquesta novel·la fa que entris dins la realitat que descriu i que puguis percebre molt bé la situació en què la noia està convivint. Aquest llibre és un contrast entre la bogeria de l’amor al principi, i el sentit comú que acaba predominant al final de la novel·la. I aquest és un procés llarg on la noia passa molts moments delicats i on la impotència s’apodera d’ella en veure que està en un lloc que no li correspon. M’ha agradat la forma en què l’escritora descriu l’entorn en el qual viu, els pensaments d’una cultura molt diferent a la seva, la falta de recursos en què es troba, i la mala qualitat de vida d’Àfrica. Considero que llegir aquesta novel·la realment ha valgut la pena.     

                       
    Marta Clapés Bori

 Khaled Hosseini: Mil sols esplèndids, ed Best Seller (Debolsillo)

El motiu pel qual he triat aquesta obra és el fet que durant l’estiu passat em vaig llegir la considerada primera part, escrita pel mateix autor i amb el mateix paisatge de fons; la guerra de l’Afganistan. Cometas en el cielo és l’obra precedent a aquesta, encara que els personatges són totalment diferents. Com que em va agradar molt vaig pensar que potser aquesta segona part també m’agradaria i per això em vaig decidir a llegir-me-la.
Mil sols esplèndids explica la història paral·lela de dues noies de l’Afganistan. Una, la Mariam, nascuda per error i mig rebutjada pel seu pare que, per vergonya, la va fer fora de casa junt amb la seva mare, enviant-les a viure soles a una casa de camp. Després del suïcidi de la seva mare, la Mariam és obligada a casar-se amb un home bastant més gran que ella. L’altre noia, la Laila, uns anys més petita que la Mariam, viu també una situació familiar difícil; va perdre els seus dos germans grans a la guerra i la seva mare no ho va superar mai. La Laila té sort de tenir un millor amic com en Tariq. La tràgica vida de la noia es creua amb la de l’altra protagonista quan una explosió a casa seva mata als seus pares i la deixa viva a ella. La Mariam i el seu marit, en Rasheed, l’acullen a casa seva. A partir d’aquest moment una forta amistat uneix les dues noies i juntes superen els maltractes de l’home de la família (en Rasheed, amb el qual les dues van contraure matrimoni) i aconsegueixen tirar endavant lluitant per trobar la felicitat i per sobreviure.
Mil sòls esplèndids és una novel·la que recomano a tothom. Mentre llegia m’imaginava com era la vida dels personatges i més d’un cop se’m va posar la pell de gallina. Encara que és una mica dura de llegir crec que explica una realitat i, per tant, és interessant saber-la. Després de llegir aquest llibre m’adono de la sort que tinc de viure on visc i crec que hauríem de valorar més algunes coses de les quals disposem, que ens semblen bàsiques però que per a moltes persones d’altres països del món que viuen altres situacions són gairebé impossibles d’aconseguir. L’autor escriu d’una forma força fàcil d’entendre i aconsegueix crear intriga en el lector. El que em fa sentir més trista és el fet que actualment encara hi hagi dones que pateixin situacions semblants a la de la Mariam i la Laila.
Al llarg de la novel·la apareixen diferents personatges relacionats amb les famílies de les dues noies però jo em basaré en les dues protagonistes principals. La Mariam és una noia tancada, estrictament religiosa i molt sensible. La primera i última amiga que té és la Laila, prèviament la seva vida estava envoltada de tres persones importants; la seva mare, el seu pare i el mul·là Faizullah, el seu professor. L’altra protagonista, la Laila, és una noia amb un caràcter molt fort, amb empenta i ganes de tirar endavant. Estima els seus fills i sempre ha estimat en Tariq, un amic de la infància amb el qual es casarà i compartirà gran part de la seva vida.
El fragment que ara comentaré apareix en el capítol 8 de la primera part del llibre. Utilitzant tan sols cinc pàgines, l’autor explica el casament de la Mariam amb el Rasheed; un important home de negocis de Kabul. El text explica com transcorre la cerimònia, qui hi acudeix, i fa una descripció detallada dels nuvis. Al final de l’episodi ens diu com la Mariam abandona el que fins llavors havia estat casa seva i s’encamina cap a una nova vida al costat del seu desconegut marit. Crec que l’autor intenta explicar-nos com es viu un matrimoni obligat; ens expressa detalladament els sentiments de la noia envers el que serà el seu marit. Personalment vaig captar ràpidament el missatge i en resum em quedo amb la idea del canvi radical de la vida de la noia cap a pitjor. Ens ho explica un narrador omniscient i s’utilitza gran nombre de diàlegs per poder entendre-ho millor i posar-te en la pell dels personatges.

Cristina Salvatella

Jostein Gaarder:  El món de Sofia, ed. Empúries

El principal motiu pel qual vaig decidir llegir aquesta novel·la va ser perquè a part de distreure'm i “sentir-me dins de la novel·la”, m’aportaria molts conceptes de filosofia que podria aplicar en aquesta assignatura a l’escola, ja que podríem considerar aquest llibre com a novel·la didàctica.
Sofia Amundsen és una adolescent que està a punt de fer 15 anys. La seva mare treballa de dilluns a divendres com una mare qualsevol però el seu pare era capità d’un gran petrolier i només estava a casa unes poques setmanes a l’any. Però un dia de maig, la seva vida dóna un gir inesperat quan torna a casa després d’una llarga jornada a l’escola a la seva bústia un sobre blanc dirigit cap a ella on a dintre hi ha un paper que posa la pregunta “Qui ets?”. Quan ella entra a casa i veu aquesta pregunta. Allà comença a reflexionar sobre qui és ella, però no ha acabat de mirar si hi havia més cartes a la bústia, i quan hi torna, en troba una altra també adreçada a ella amb la pregunta “D’on ve el món?”. Després se’n va anar al seu Cau on anava només quan tenia por o se sentia sola, però ara simplement se sentia confosa sobre aquestes preguntes tan estranyes. Al cap d’una estona, torna per tercera vegada a la bústia verda que hi ha al principi del seu jardí, i aquest cop hi troba molt correu comercial  i una postal d’una platja tropical que anava dirigida a una noia anomenada Hilde Moller Knag però en el destinatari  posava el nom d’aquesta noia juntament amb el seu, i hi havia la seva adreça. A partir d’aquest dia, Sofia comença una grata experiència amb un professor/filòsof anomenat Alberto Knox que cada dia li envia per correspondència un sobre amb un capítol del curs de filosofia, tot i que després es converteixen en classes particulars. És així com Sofia inicia aquest estany i peculiar curs de filosofia que l’endinsarà des dels inicis d’aquesta fins a l’actualitat i l’inici de tots els temps, tot coneixent els diferents grans filòsofs que van anar existint a través de l’historia.
Aaquest llibre, l’he trobat una mica dens tot i que trobo que m’ha servit bastant. Al ser una barreja de novel·la intercalada amb conceptes teòrics del món de la filosofia, li has de dedicar bastant temps perquè no només has d’anar seguint el curs de la història de Sofia, sinó que alhora has de comprendre les idees filosòfiques, la història o la manera de pensar dels grans filòsofs com Sòcrates, Aristòtil o Kant; tot i que a la llarga estic segura que em servirà de molt. Recomanaria la lectura d’aquest llibre a les persones o que volen saber més de la filosofia o a la gent que li costa o li avorreix la filosofia, perquè és una altra manera de veure-la (un punt de vista diferent) i així se’t fa més amena.
Sofia és una noia normal de 14 anys. Després de fer-se la pregunta de “Qui ets?” quan rep el primer sobre del “professor”, ella hi reflexiona sobre el tema de com es veu a ella mateixa. A partir d’aquí jo n’he pogut treure una conclusió: Sofia és una noia que està insatisfeta amb el seu aspecte, no es veu guapa. Té uns ulls molt macos amb forma d’ametlla, cabell llis i d’estatura normal. Considero que es veu un simple habitant més del món per les reflexions que fa, no es veu important ni se sent especial. El seu caràcter indefinit, lleuger i fràgil perquè li afecten molt les coses. És bastant independent perquè a casa, moltes hores al dia està sola, i per això és bastant espavilada.
Un primer fragment que m’ha agradat i que vull comentar es troba en el capítol dels mites. En aquest episodi s’explica que Sofia, com sempre arriba a casa de l’escola, va a la bústia i es troba una carta del seu pare de Mèxic, i després el sobre diari del curs de filosofia. Al veure’l, de seguida l’agafa i es dirigeix cap al Cau. En aquest fascicle del curs, Alberto li explica la vida mística del món, és a dir, les respostes de les preguntes que es feien (com ara què són aquests moviments en els quals es mou la terra, els terratrèmols) les sabien respondre amb històries inventades per ells (els mites). Els mites s’han anat passant de generació en generació i en general pretenien explicar per què la vida és com és. A continuació d’explicar-li això, posa a Sofia un exemple de mite com és la història de Thor i el seu martell. Després, Sofia, intenta aplicar aquests conceptes en la vida real i s’inventa un mite que parla de les quatre estacions de l’any. La idea principal d’aquest fragment és fer entendre a la gent per què existien els mites i posar-ne un exemple. T’explica detalladament el perquè la gent els necessitava i com es transmetien de generació en generació.
Però un altre capítol que encara m’ha agradat més i que encara recordo és el que parla del filòsof Demòcrit. Un dissabte qualsevol, Sofia rep un sobre d’aquests que rep sempre amb una pregunta perquè hi reflexionés i l’endemà ja trobaria un sobre amb tota l’explicació. Però aquest cop la pregunta era molt curiosa: “Per què el lego és la joguina més enginyosa del món”? Al llegir-la no n’està del tot segura d’estar-hi d’acord, i com que ella en té de quan hi jugava de petita s’hi posa a jugar per si se li acudeix per què el filòsof considera el lego com a la millor joguina. Al dia següent, després d’arribar de l’escola troba el sobre amb el fascicle del curs a dintre. Parla sobre el filòsof Demòcrit. Aquest deia que tot estava fet de petites peces invisibles, que són eternes i immutables. Aquestes peces petites les va anomenar àtoms. També raonava que els àtoms eren fixos i sòlids però que no tots eren iguals, que hi havia una gran varietat. Tot això es pot aplicar en el joc lego: les peces són indivisibles, tenen formes i mides diferents, són sòlides i impermeables, poden unir-se i desunir-se i mai es trenquen. Avui  dia, aquesta teoria de Demòcrit sobre els àtoms és més o menys correcta i explica també el nostre sentit de la percepció (la percepció d’un cos en moviment és perquè els àtoms es mouen a través de l’espai). Aquesta teoria va posar fi a la filosofia grega de la natura. Crec que aquest capítol d’aquest llibre ha explicat, la intenció de l’autor ha estat molt clara i molt ben explicada, ja que compara les idees de Demòcrit amb un exemple fàcil d’entendre de la vida quotidiana i actual. Després que el professor proposés a Sofia la pregunta, abans de llegir l’explicació que en feia,  vaig estar buscant qui era Demòcrit i de seguida vaig observar que les peces del lego es referien a l’àtom, i que aquestes tan servien per fer un objecte com un altre, com passa actualment amb els àtoms, que són el “principi” de moltes estructures.

Irene Cabanes

Claudia Gray: Addicció, ed. Empúries

El principal motiu per la qual vaig decidir llegir aquesta novel·la va ser perquè la tardor passada vaig llegir-me Medianoche (el primer llibre de la saga) i com que em va agradar tant, vaig voler continuar llegint. El següent i últim llibre es diu Addicción, i sorprenentment el vaig trobar a la biblioteca central en català i com que tant me fa llegir-lo en català o castellà vaig decidir agafar-lo.
L’argument de la novel·la és molt interessant. Bianca, una adolescent mig vampira mig humana, després de passar el primer any a l’internat de Mitjanit per a vampirs hi retorna per continuar la seva formació. L’internat està igual que sempre, i els alumnes són quasi els mateixos però en Lucas, l’enamorat de la Bianca i també l’etern enemic dels vampirs, ja no hi és. Tothom controla la Bianca perquè no es torni a trobar amb en Lucas tot i que d’amagat, el seu amic Vic (que és un dels pocs humans que estudien a l’internat) aconsegueix passar-li una carta. En aquesta li explica que no l’ha pogut oblidar i li diu un dia i una hora per veure’s al petit poble de Amherst. Passen els dies i finalment la Bianca i el Lucas es retroben tot i que amb un petit incident: una nena vampira descobreix que el Lucas és un caçavampirs i intenta matar-lo. Després de passar hores i hores parlant, en Lucas retorna en els boscos de l’internat a la Bianca i més tard Balthazar l’enxampa. Balthazar és un vell vampir amb l’aparença de 20 anys que està perdudament enamorat de la Bianca. Al veure que encara tenen relació, aquest l’està a punt de delatar als professors vampirs, però quan sap que la Bianca ha vist i parlat amb la nena vampir (que resulta que és la seva germana) ideen un pla. Aquest consisteix en el fet que es faran passar per parella i així podran sortir més de l’internat i un tindrà més temps per veure’s amb el Lucas, i l’altre tindrà més temps per tornar a veure la seva germana. Així van passant els mesos fins que en una d’aquestes sortides la germana del Balthazar (anomenada Charity) els traiex tot explicant als professors de l’internat que la Bianca encara es veu amb el Lucas, i que el Balthazar ha sigut el seu còmplice des de sempre. També explica que ha avisat tota la tropa de caçavampirs perquè els vinguin a matar a tots. Això desencadena una gran fúria a tots els vampirs de Mitjanit i comença una enorme batalla a les diferents sales de l’internat. Minuts abans que comenci aquest gran combat que enfronta els vampirs i els caçavampirs (també anomenats caçadors de la Creu Negra), la Biana es baralla amb els seus pares, ja que descobreix que els vampirs no poden tenir fills i que si en tenen és perquè fan un pacte amb els esperits. I aquest acord consisteix en el fet que si el nen no es converteix en vampir abans dels 18 anys, el nen els pertany. La Bianca se sent tant enganyada pels seus pares que fuig per sempre amb el seu estimat Lucas i la Creu Negra. Bianca és una adolescent molt independent tot i que els seus pares són el seu centre del món. Té pocs amics ja que és bastant tímida fins que no agafa confiança en la gent. Pel que he llegit, no és gaire presumida però per coses importants (com balls, sopars...) es sap arreglar bé i pot arribar a destacar entre les noies per la seva bellesa. Al llarg de la novel·la, es pot veure l’evolució del personatge en el seu caràcter: passa de ser més reservada amb els seus sentiments, pensaments, actituds,... a ser més oberta amb tothom, inclús amb el lector.
Com que ja sabia on em posava llegint aquest llibre, no m’ha ni decebut ni sorprès. Ara s’ha posat de moda els llibres de vampirs, i com que la veritat és que a mi m’agraden molt els llibres de ciència ficció (sobretot els de vampirs), aquest llibre l’he gaudit molt. Trobo que és una temàtica nova molt ben feta, ja que així et pots imaginar un món diferent del que vivim nosaltres. És molt amè i el vocabulari és fàcil d’entendre.
Un dels fragments que m’han agradat més de tot el llibre és la primera vegada que Bianca i Lucas es retroben. Com que el llibre està narrat en primera persona, Bianca explica com es sent quan sap que tornarà a veure el seu enamorat, quantes ganes té de retrobar-s’hi, quant l’estima... Explica els seus sentiments i les seves emocions quan sap que s’acosta el moment i quan finalment el veu. És tot tant sentimental que trobo que l’autora ha fet una feina impecable perquè ha expressat molt bé l’agitació, l’exaltació i les inquietuds que la protagonista sent en aquells moments i ho ha fet tot com si fos real.
Un altre fragment que m’agradaria comentar és el que narra el combat final entre els vampirs i els caçadors de la Creu Negra. Més o menys suposava que passaria alguna cosa similar a la guerra entre humans i vampirs, però trobo que la narració és massa fantàstica, els fets són massa irreals. Per exemple, trobo que l’autora ha exagerat massa les escenes de la matança: es pot llegir “Vaig  sentir el crit d’algú i de sobte es va sentir un cruixit mullat i un soroll sord. Vaig córrer i vaig veure el cos d’un home que encara duia una estaca agafada a la mà. La paret del seu darrere estava tota empastifada de sang i la senyora Bethany s’estava allà dreta, admirant la seva obra d’art”.Calen detalls per fer l’escena més creible i real, però quan ho vaig llegir no em va agradar: massa violència per a mi ja que demostra crueltat i satisfacció per l’acte realitzat.
L’últim fragment que comentaré és l’escapada de la Bianca i en Lucas amb els altres membres de la Creu Negra. És la part després de la batalla, quan veuen que els vampirs els comencen a superar en nombre i com que no veuen possiblitats de guanyar decideixen fugir. En aquell moment, en Lucas ha de marxar, i la Bianca ha de decidir en segons si es queda amb els vampirs o els abandona i marxa amb en Lucas. En aquest fragment, l’autora descriu els seus pensaments i sentiments, com ho decideix i l’adrenalina que sent en aquells moments. És realment emocionant.

Irene Cabanes

Gemma Lienas: Rebels, ni putes ni submises

Aquest llibre de l’escriptora Gemma Lienas és un conjunt de 68 cròniques que tenen majoritàriament un punt en comú: la visió feminista de la societat. Explica l’autora que van ser escrites a raó d’una per dia de setembre a desembre de 2004, i que cada una d’elles té relació amb una noticia de l’actualitat del moment.  Ja d’entrada topem amb un títol suggerent que és, al mateix temps, irònic i agressiu. El nom que rep el llibre descriu molt bé el to i el caràcter que hi predominen i està basat en el nom d’un col·lectiu francès que lluita contra la desigualtat entre dones i homes anomenat “Ni Putes ni Soumisses”.  Al llarg del llibre l’autora ens transmet molt bé la seva opinió personal sobre els assumptes que passen en el dia a dia, sobretot pel que fa referència a la violència de gènere i a la religió. La seva posició respecte a aquests temes és clara i ferma. Explica la seva postura de manera tan forta i segura que sovint la crònica adopta un to agressiu. De totes maneres, el fet que l’adopti és positiu, ja que dóna peu al lector a començar una petita guerra d’idees amb ell mateix i a posicionar-se a favor o en contra de la opinió de l’escriptora. Si hagués de resumir breument les idees que la Gemma Lienas plasma en el llibre diria que són la necessitat de separar la religió (sigui quina sigui) del poder polític, la importància de saber reconèixer un maltractador en potència, la gran influència que té la  ideologia de la societat envers la situació de la dona en la mateixa, els drets humans, la inutilitat –en alguns casos- de la legislació vigent en el nostre país, el codi penal excessivament permissiu, la religió i el sistema patriarcal com a origen del masclisme, etc.En general el llibre m’ha captivat no pel fet que tracti sobre el feminisme sinó per la idea d’adjuntar un conjunt de cròniques basades en fets reals que donen l’oportunitat de reflexionar. Que l’autora sovint adopti una postura “o blanc o negre” és del que més m’ha fet pensar i m’ha fet arribar a la conclusió que no és necessari (com a norma general) generalitzar sobre alguns aspectes com tendeix a fer-ho ella. De totes maneres, malgrat aquesta diferència ideològica amb l’autora, penso que és gràcies a persones emprenedores i amb idees fixes i clares com ella que, en temes com la violència de gènere i la igualtat entre les persones, siguin quines siguin les seves condicions, la societat ha avançat i avançarà.

Clara Rodriguez

Muriel Barbery: L’elegància de l’eriçó,  edicions 62

Feia temps que volia fer alguna lectura, però mai començava cap llibre perquè no sabia si seria del meu gust. Vaig trobar aquest llibre per casa i em vaig assabentar que se n’havia fet una pel·lícula. Així doncs, vaig buscar-ne el tràiler per Internet, i la història que s’hi narrava de seguida em va interessar. Tant bon punt vaig començar a llegir el llibre, m’hi vaig enganxar.
Renée Michel, viuda de cinquanta-quatre anys, és la portera d’un luxós bloc de pisos de París. La dona desperta ben poc interès entre els ostentosos veïns del bloc, amb els quals té una relació mínima, però a ella això ja li va bé. El cert és que cada dia la senyora Michel fa veritables esforços per semblar una portera rude i inculta. Però dins de la seva humil vivenda, la portera amaga un gran secret: piles de llibres sobre literatura, filosofia i molts altres gèneres que la Renée devora amb fervor quan es troba sola a casa, lluny de ser descoberta. La seva procedència pobra li va fer acceptar ja fa molts anys que una persona de la seva classe no podia aspirar a un gran futur, per molta saviesa que pogués acumular. És per això que es conformà amb una vida senzilla com a portera, sempre i quan no hagués de renunciar a la passió que sentia envers els llibres. Cinc pisos més amunt de la porteria de la senyora Michel, una ment de dotze anys es planteja el sentit de la seva existència. Paloma Josse és una nena superdotada que se sent completament diferent de la resta d’integrants de la seva família i que creu que la vida dels adults és trista i sense sentit. Com la Renée, la Paloma amaga el seu gran intel·lecte a la resta de persones, fins i tot es pren com un joc el fet d’actuar com una nena “normal”. Pessimista amb el futur que li espera si es fa gran, decideix que acabarà amb la seva vida abans que aquesta esdevingui buida de sentit. Abans de fer-ho, però, decideix que escriurà un quadern de pensaments profunds i un altre anomenat “diari del moviment”, on anirà anotant situacions diàries que li cridin l’atenció i que també l’evoquin a la reflexió. Els dies al bloc de pisos transcorren amb monotonia, fins que l’arribada d’un nou veí trasbalsa la vida de l’edifici, especialment la de Renée. El senyor Ozu, un japonès molt ben plantat, es comporta de forma estranyament amable amb ella. Aviat la portera s’adona que el seu secret està a punt de ser descobert. L’aparició del senyor Ozu també afavoreix que la Renée i la Paloma es coneguin més a fons, i amb aquest acostament descobreixen l’una en l’altra una ànima bessona.
Si bé les referències filosòfiques o filmogràfiques a vegades poden resultar una mica feixugues, especialment si no tens coneixements de la matèria, en general es tracta d’un llibre molt enriquidor. El fil de la història és molt entretingut i fàcil de seguir, tot i que l’abundància de personatges de vegades t’obliga a fer memòria o retrocedir algunes pàgines.   El tipus de narrador és molt interessant: la història està narrada en primera persona per les dues protagonistes, la Renée i la Paloma. Aquesta segona ho fa a través dels seus quaderns, i al llarg de la lectura el tipus de lletra canvia segons el personatge. En general, es tracta d’una novel·la molt completa: combina moments de reflexió, episodis còmics i fins i tot certs esdeveniments tràgics. És possiblement una novel·la pensada per a un públic adult més que per a un públic jove; no la recomano a aquells que busquin aventures o històries apassionants.
Considero que la Renée Michel és el personatge més adient per descriure, ja que és el més ben caracteritzat i el que en tenim més informació. Em centraré a explicar alguns detalls que no hagin estat explicats en el resum de l’argument. La Renée és una persona enamorada de la cultura i el saber. Sempre que pot llegeix llibres o mira pel·lícules, amb especial predilecció per les d’un autor japonès. Per estrany que sembli, també gaudeix amb pel·lícules americanes d’acció, encara que se sent decebuda perquè s’ha deixat captar per les grans produccions que atrauen a la gent corrent. S’horroritza davant de les incorreccions en l’ús de la llengua que fan els veïns del bloc, però ella, és clar, ho ha de dissimular. Una experiència traumàtica relacionada amb la mort de la seva germana fa que no cregui en l’amor entre classes; és per això que en alguns moments té por de relacionar-se amb el senyor Ozu. D’una banda, s’adona que té interessos comuns amb el japonès, i que pot trobar en ell un bon amic amb qui parlar sobre literatura i cinema amb tota naturalitat, sent ella mateixa. De l’altra, no vol que els propietaris dels pisos xafardegin sobre la relació, i creu que no és convenient una relació entre un home adinerat i una portera.

         Teresa Puig

Salvador Espriu: Laia

Laia és una novel·la de curta extensió que va ser escrita el 1932 per un dels millors escriptors de la literatura catalana, Salvador Espriu, a l’edat precoç de 18 anys. Espriu venia d’una família amb tradició marinera, fet que l’inspirà en l’escriptura de Laia. L’acció de la novel·la transcorre en un poble mariner imaginari, el qual segurament està basat ens els pobles on acostumava a estiuejar l’autor.
Laia és la dramàtica història d’una figura femenina des de la infantesa fins la maduresa. Ja des del moment en què neix, Laia és problemàtica. Periòdicament té canvis de caràcter. Tan bon punt exerceix com a líder de la seva colla, formada exclusivament per nois, com, enamorada del mar, s’hi asseu al davant a observar-lo i mostra indiferència a tot el que li rodeja. Temuda pels altres nois, es guanya una fama negativa. Ja entrada en l’adolescència i després de dirigir-se cap a l’ermita, Laia, presa del seu somni, s’aïlla dels seus amics i, inconscientment, es despulla i s’endinsa en el mar, fet que la canvia per sempre. Temps més tard, la Laia es casa amb en Quelot, un pescador ruc, lleig i alcohòlic, l’enemic de la infància. Tot i que ell en sembla estar enamorat, l’apallissa contínuament, fet que porta a la Laia a iniciar una aventura amorosa amb l’Esteve, el company pescador del seu marit. La Laia i en Quelot tenen un fill que mor, un dels successos que marquen força la protagonista.
En el llibre, que és un reflex de la vida desgraciada de la protagonista i un passeig pel poble de costa on viu, es fa referència a la Setmana Santa, festivitat per la qual el poble es desviu. També se’n fa, de referència, al còlera portat al poble per un rodamón sense nom que havia abandonat al seu fill. El còlera s’emporta moltes vides sense respectar classes ni categories i dividint famílies. Finalment, un gran temporal amenaça la població. Tot i els avisos i recomanacions d’algun pescador, tant en Quelot com l’Esteve surten a la mar. Davant d’aquesta desafortunada decisió la Laia demana a sant Roc que, ja que ha tingut una vida plena d’injustícies, repari tots aquests mals fent que en Quelot mori a la mar i l’Esteve sobrevisqui. Mentre les dones dels pescadors esperen a la platja que els seus marits retornin, la Laia, contràriament a aquesta voluntat, espera impacient la tornada de l’Esteve. Mentre la resta del poble calcula quantes persones han naufragat i quantes queden per tornar, en veure el Quelot, la Laia se n’adona que la persona que estimava, l’Esteve, ha mort com a conseqüència del temporal.
Laia, lluny de ser una novel·la fàcil, és una bona oportunitat per llegir i tractar en primera persona un dels escriptors catalans més emblemàtics del panorama literari del segle XX. El llibre, atapeït de mots pertanyents a l’argot mariner i arcaics, defineix de manera precisa l’ambient d’un típic poble coster i narra la vida carregada d’entrebancs d’una noia desconcertant. El fet que en el llibre abundi aquest tipus de lèxic dificulta la lectura, alhora que desperta en el lector la curiositat d’entendre’n el significat.

Clara Rodríguez

Camilla Läckberg: Les filles del fred

L’acció transcorre en un petit i tranquil poble de les fredes costes de Suècia i s’inicia amb la troballa, per part d’un pescador, d’una nena petita ofegada al mar. Tot fa pensar que la nena s’ha ofegat sola, possiblement quan estava jugant tota sola al costat del moll. Però l’autòpsia posterior de la nena, la Sara, determina que ha estat ofegada en un lavabo (l’aigua dels pulmons era dolça i contenia restes de sabó) i obligada a ingerir cendra. Amb l’interrogant de per què havia obligat a menjar cendra a la Sara i posteriorment ofegar-la en un bany, es desenvolupa la novel·la. El primer sospitós és en Kaj, l’etern enemic i veí de l’àvia de la Sara, la Lilian. Amb les investigacions que fa la policia, descobreixen un altre motiu per empresonar-lo i coneixen el seu fill, en Morgan, amb una rara malaltia que el fa excloure de la societat. En aquest petit poble, totes els personatges estan entrelligats entre si: la mare de la Sara és la millor amiga de la dona del policia més significatiu que porta el cas, un altre policia és amic íntim d’en Kaj, i aquest últim, a la vegada, és l’etern i pitjor enemic de l’àvia de la nena desapareguda. A part d’en Kaj, també hi ha altres sospitosos com el pare de la Sara, que té una coartada incerta, l’avi patern de la nena i el fill rar d’en Kaj, entre d’altres. Curiosament, l’assassí de la Sara és esbrinat, indirectament, gràcies a una sèrie de policies americans. Uns sèrie d’històries paral·leles s’hi desenvolupen i , al final, quan totes elles s’uneixen i formen una unitat. D’entre elles, destaca la història ambientada en el passat de l’Agnes, una jove i bella noia rica, i consentida pel seu pare, però que la seva crueltat acaba amb un desgraciat final.
Malgrat que  la novel·la és relativament llarga, no se m’ha fet gens pesada ni avorrida de llegir, ja que la intriga i l’emoció és constant al llarg de tota ella. El fet de tenir diverses histories paral·lels, cap al final de l’obra, tu mateix pots anar fent les teves deduccions sobre quin és el seu lligam entre si, així com l’assassí de la Sara. Un dels fets que també m’agradaria destacar és que, a diferencia d’altres novel·les d’aquest gènere que arriba un moment que només hi ha investigació i esdevé avorrida, amb aquesta novel·la no passa, i crec que és un punt a destacar. Personalment, la recomano a totes aquelles persones a qui els agrada les novel·les policíaques ja que et fa passar un molt bon moment i ja des de el primer capítol el misteri et reté.

Laia Castellà

Pearl S. Buck: Vent de l’est, vent de l’oest
  
Kwei-Lan, filla d’un patriarca xinès molt ric, s’acaba de casar. El seu marit, que és metge, ha perdut la seva educació oriental, per influència de la cultura occidental, i al començament rebutja la seva dona, que es comporta submisament, segons els costums que feia més de mil anys que seguien les dones xineses. Kwei-lan estima el seu marit i mirarà d’entendre i acceptar els costums occidentals que practica. A ella li costa assimilar tants canvis en tan poc temps, però té ganes de guanyar-se el seu marit; observa tot el que ell fa; pensa per què ho deu fer i finalment troba que té raó i acaba acceptant els canvis. En aquesta història podem veure els grans contrastos que hi havia a començaments del segle XX entre les cultures d’Orient i Occident.
Pearl. S. Buck, l’autora d’aquesta novel·la, era filla d’uns missioners nord-americans i per això va passar la seva infantesa a la Xina; de gran hi va tornar i s’hi va quedar a viure. Pearl. S. Buck va veure de molt a prop els problemes dels xinesos humils que els seus pares intentaven ajudar a guanyar-se la vida. Va posar-se a la pell del que pensaven aquests homes i dones i això es veu en totes les pàgines d’aquesta novel·la. No passen gaires coses, perquè el més important és l’esforç mental que fa la protagonista cada vegada que veu el seu marit fent coses que a ella li han dit que no es poden fer mai, coses com dir el que pensa o atrevir-se a proposar el contrari del que diu una persona gran perquè li sembla que té una idea millor.
Kwei-Lan estima el seu marit però al començament no li agrada la seva manera occidental de ser ni els seus amics occidentals, els troba molt mal educats, un dia que van a prendre el te a casa d’ells diu, referint-se als amics estrangers del seu marit: “Deixaven veure a cada moment la seva manca d’educació: presentaven les tasses de te amb una sola mà i em servien sempre a mi abans que el meu marit. L’home arribà fins i tot a dirigir-se’m directament, en lloc d’ignorar amb cortesia la meva presència i deixar que la seva dona s’ocupés de mi. Vaig sentir-me insultada”. Kwei-Lan creu que la cultura xinesa és mil·lenària i no la discuteix; creu que les coses han de ser com han estat sempre, que les dones no han de fer preguntes i que els fills han de seguir la voluntat dels pares abaixant el cap submisament. Li molesta que els occidentals parlin tant i ho facin tan fort, fins i tot es riu del nas punxegut de l’amiga americana del seu germà, que acabarà sent la seva promesa i després la seva dona, contra la voluntat dels seus pares. El marit de Kwei-Lan no la tracta mai de convèncer que pensi com ell, perquè vol que sigui ella la que accepti els canvis perquè n’estigui convençuda. Primer Kwei-Lan no vol que el seu germà es casi amb una estrangera perquè és com un insult als seus avantpassats i a una cultura que creu que és molt millor que l’occidental. La seva mare també té por que el seu germà s’hi pugui casar i això fa que es posi malalta, però, d’altra banda, Kwei-Lan veu que la seva mare no s’ha agafat gens bé que el seu marit hagi marxat de casa per anar a viure amb la seva segona Dama (els homes nobles xinesos podien tenir diverses dones). A Kwei-Lan això no li semblava estrany perquè s’havia fet sempre, però reconeix que ni a ella ni a cap altra dona xinesa els agrada compartir el marit amb una segona o tercera dama, i també sap que la cultura occidental això no ho permet, i això fa que pensi que aquesta cultura estrangera no deu ser  tan dolenta. El pare de Kwei-Lan diu que no té por que el seu fill es casi amb l’estrangera perquè està convençut que ni li ha passat pel cap simplement perquè ell, el seu pare, no hi està d’acord: no recorda que un fill hagi desobeït mai el seu pare. Però són temps de canvis i el seu fill acabarà complint la seva voluntat encara que vagi en contra del desig dels pares.
Pearl S. Buck fa una crítica sobre la submissió de la dona, que es limita a viure segons els desitjos del marit. Primer Kwei-Lan ho accepta com si fos llei de vida, però va canviant d’actitud a mesura que va observant com es comporta la promesa americana del seu germà. És molt interessant veure com la descriu: “És certament orgullosa, al seu estil, i del tot franca i natural en la manera de comportar-se. No es mostra humil ni amb el seu marit, i el més estrany és que el meu germà, que no suportaria això d’una dona xinesa, sembla trobar-ho en ella una delícia. Quan la veu massa estona distreta, estudiant o llegint, o fins i tot amb el meu fill, es posa desficiós, la mira una i altra vegada, li parla... Finalment, si ella segueix sense prestar-li atenció, el meu germà se li acosta i ella el conquista novament. Aquest gran amor entre ells és una cosa com no havia vist mai.” Primer Kwei-Lan ho veia com una cosa rara, però ara ella també vol ser estimada així.
Un dels moments més interessants és quan Kwei-Lan s’embolica els peus perquè les dones nobles xineses se’ls han embolicat tota la vida, ja que als homes els agraden les dones amb els peus petits. Però això fa que els peus no puguin suportar el pes del cos i les dones acaben que no poden caminar i les han de dur a tot arreu assegudes en una cadira de rodes. Kwei-Lan ha patit embolicant-se els peus perquè no li creixessin, però finalment comprèn que encara que les seves amigues, les seves germanes i la seva mare ho hagin fet, no els ha servit de res perquè els seus marits han acabat casant-se amb una segona dama; d’altra banda, si el seu marit l’estima i li diu que les dones no han de patir tontament, no ho deu dir per fer-li mal, sinó tot el contrari. Potser el moment més important de la història és quan Kwei-Lan diu al seu marit que ha decidit desembolicar-se els peus, però no ho pot fer de cop, perquè porta tants anys embolicant-se’ls, que si ho deixés de fer de cop, se li trencarien els ossos. Ho ha de fer molt a poc a poc, afluixant les benes setmana rere setmana, i pateix molt perquè els peus ja s’havien acostumat a la pressió de les benes, però el seu marit, que és metge, l’ajuda des del primer a l’últim moment, i l’acaba estimant apassionadament quan veu què ha estat capaç de fer Kwei-Lan per ell.
  Amb aquesta novel·la explicada de manera senzilla (en primera persona: la narradora és Kwei-Lan ), Pearl S. Buck fa una crítica contra els costums xinesos que s’han fet sempre, però que en el fons humilien l’ésser humà, sobretot les dones.

Bernat Gòrriz

Candace Bushnell: Els diaris de la Carrie ed. Estrella Polar

El principal motiu per la qual vaig decidir llegir aquesta novel·la va ser perquè una amiga meva me la va recomanar. Aquesta era molt fan de la sèrie “Sexo en Nueva York”, i l’autora d’aquesta sèrie és la mateixa que la que va escriure aquest diari. Li va agradar tant que em va deixar el llibre perquè me’l llegís.
L’argument de la novel·la és el següents: Bradley Bradshaw (Candace Bushnell) era una noia molt normal dels anys 80 que vivia amb la seva família a Glastonbury, Connecticut. L’autora ens revela el seu últim any d’institut per conèixer on va néixer la seva passió per l’escriptura i el periodisme (fa articles al diari del institut: La Nou Moscada i finalment escriu la seva història gràcies a l’ajut d’en Geogre (un amic i pretenent seu); cosa que li permetrà entrar al Seminari d’Estiu d’Escriptura Avançada a The New School, que tants anys seguits va intentar entrar sense èxit); i la seva afició per la moda. Però al llarg de la novel·la també ens fa referència a la seva situació personal: de com el seu gran primer amor la va marcar: s’enamora perdudament del rebel del institut, en Sebatian Kidd, el qual més tard s’enrotllarà amb la seva millor amiga, la Lali; de com el seu pare vidu es posa molt estricte amb les filles a causa de la problemàtica germana petita de la Bradley; i de la seva relació amb les seves inseparables amigues que poc o molt van influenciar-la (la Lali, la Jen P., la Ratolí, la Maggie, etc.). El seu últim any d’institut està ple d’històries, aventures i peripècies ben divertides que et fan passar una bona estona.
Aquest llibre, l’he trobat bastant interessant i entretingut, ja que és una història d’una persona de la meva edat. Explica tots els seus relats i pensaments, cosa que fa que tot sembli encara més real. Trobo que és una novel·la per passar l’estona, i suposo que apassionant pels fans de la Candace Bushnell o de la sèrie “Sexo en Nueva York”.
Com a personatge principal de la novel·la hi trobem la Bradley. És una noia normal de 17 anys que va a la seva, és a dir, que vesteix com vol i no es deixa influenciar gaire per la gent que no li importa. No és gaire popular, però la veritat és que li importa ben poc. Ella el que busca és mantenir una bona relació amb els seus amics. Té molta confiança amb aquests i a poc a poc va sabent diferenciar els amics que realment volen el millor per ella o els que se’n volen aprofitar. És una noia segura de si mateixa que sap on vol arribar, i fins que no aconsegueix la seva fita, no para. En canvi, en el tema amorós, la podria descriure com una noia pudorosa i reservada que li costa molt introduir-se en el món dels nois.
Un primer fragment que m’ha agradat i que vull comentar és el que parla sobre com la Bradley decideix escriure sobre la seva història. En George l’anima a fer-ho perquè creu que és l’única manera d’entrar en aquell seminari d’estiu; en canvi, ella no la vol escriure. Però tot dóna mitja volta quan una setmana després en George li presenta la seva tia àvia: la Mary Gordon Howard, una escriptora famosíssima. Li fa veure que una escriptora de veritat és aquella que dóna importància als petits fets que passen en la vida real, ja que són aquests en els que t’inspires per crear llibres. La visita té un gran èxit i obre els ulls a la protagonista. La Mary Gordon li dóna un llibre escrit per ella on destaca la importància de crear un diari personal, i és d’aquesta manera com decideix finalment escriure sobre la seva vida. La importància que li he trobat en aquest fragment és la reflexió que en fa després: com a partir d’unes simples i senzilles paraules que li diu l’escriptora, la Bradley les dóna la volta i n’extreu el seu veritable significat, li està donant les claus per convertir-se en una gran escriptora.
Un segon fragment que voldria destacar és quan la Bradley i la Donna LaDonna parlen quan la protagonista ja ha aconseguit la plaça per entrar al Seminari d’Estiu a Nova York. La Donna LaDonna és una de les noies més populars del institut. Aquesta sempre està fent la punyeta a la Bradley fins que un dia, per casualitat coincideixen en un curs de fotografia i els toca ser companyes de treball. A poc a poc, encara que s’odien, la seva relació va millorant fins al punt que es cauen bé i es donen consells. En aquest fragment estan en mig d’una sessió fotogràfica i la Bradley li va explicant com ha aconseguit la plaça. La Donna la felicita i li dóna alguns contactes que té per Nova York per si algun dia li fan falta. El fragment en si no té res d’interessant, però el que m’ha cridat l’atenció és tota l’evolució que ha tingut la relació d’aquestes dues noies. La conclusió que n’he tret i que tant es repeteix en aquesta vida és que mai pots jutjar una persona sense conèixer-la a fons, ja que pots ser que sigui una meravellosa persona i tu només la vols veure tal i com es mostra superficialment. La vida dóna moltes voltes i, tal i com li passa a la Bradley i a la Donna, finalment s’acaben coneixent de veritat i veuen que la seva relació d’enemistat que tenien abans no tenia cap fonament.

Irene Cabanes