6. LA LITERATURA MEDIEVAL III

PETRARCA
Francesco Petrarca (Arezzo, 20 de juliol de 1304 - Arquà Petrarca, Pàdua, 19 de juliol de 1374) fou un important escriptor, poeta i humanista italià del segle XIV o Trecento. La seva obra més coneguda és el Canzoniere.
Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Mort el pare, poc després del seu retorn a Provença, el dia 6 d’abril de 1327, a l'església de Santa Clara d'Avinyó, Petrarca va trobar Laura, de la qual es va enamorar. ¿Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques? Fins avui, Laura és un personatge impossible d’identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. Petrarca és, alhora, el cantor de Laura i el fundador de l'humanisme, és a dir, de la cultura que va crear la fractura amb el món medieval de l'escolàstica. Fou l'escriptor que més que cap altre anterior reivindicà l'home i les seves capacitats creatives, per temporals, frívoles i inconsistents que fossin, per damunt i, fins i tot, en contra del pensament dominant de l'església cristiana. La llengua llatina va ser el vehicle d'aquesta crítica furibunda contra l'escolàstica, l'aristotelisme i la patrística.
"Tota l'obra petrarquesca —escriu Ugo Dotti— pot ser considerada, en relació al punt de vista cristià, com una contínua, subtil, però a la fi subversiva acció transgressora d'aquest món.” Tot i sent profundament cristià, la seva visió del món fou accidiosa, és a dir, limitadament humana. En la seva poesia vernacla (toscana), tanmateix, s'obstinà a cantar el seu amor per una dona terrenal —per bé que angelicata, és a dir, vinguda del cel—, en comptes de dirigir la seva mirada a la deu de la llum de la salvació divina, com era preceptiu de la religió catòlica.
Petrarca era conscient d'aquesta desviació respecte a l'ortodòxia, com ho expressa en el Secretum i en altres llocs de la seva obra llatina, en la qual explicita la seva nova concepció del món profundament humana. Les dues mil pàgines i escaig de les epístoles Familiares i Seniles són una clara demostració del nou saber laic i humanista que es concreta en la defensa de l'eloqüència, la vida solitària i la consciència individual, elements, tots ells, que donaren a la posteritat i, en particular, als intel•lectuals del renaixement, les eines necessàries per transformar les mentalitats i maneres de fer.
L'anomenat Cançoner, de Petrarca, és el primer i veritable cançoner de la poesia lírica europea que es convertirà en model absolut de llibre de poesia fins a l’inici del segle XX. La importància de Petrarca, però, no rau només en les infinites imitacions de què fou objecte la seva obra no llatina, sinó en haver creat un espai líric plenament humà en què fins avui s’han reconegut i han navegat els nous Ulisses de la poesia occidental des de Leopardi, Mallarmé, Ungaretti, Celan, Zanzotto, Riba o Foix. El jo líric (el poeta), l’objecte del desig (Laura), i l’Amor són els personatges principals d’una història sentimental amb què posa en escena el drama de l’home que es debat entre l’anhel de transcendència i el fracàs de qualsevol ascensió pel domini que sobre ell tenen els sentits.
Una narració feta de amb fragments d’una ànima erràtica (de fet, el títol original és Rerum vulgarium fragmenta), múltiples variacions mètriques i formals i transformacions constants del jo líric i de Laura que el poeta va anar bastint durant molts anys en base a un projecte humanista que implicava, a més, gran part de la seva obra llatina amb la voluntat de construir l’espai de la poesia, del pensament i de l’individu nous i plenament humans en aquesta aurora de la modernitat.

BOCCACCIO
Giovanni Boccaccio va néixer quasi amb tota certesa a Certaldo, Valdelsa, l'any 1313, com a fill il·legítim del mercader Boccaccino di Chellino. Va passar la seva joventut a Nàpols, on treballà en un establiment mercantil. Més tard, el seu pare va deixar-lo estudiar, però una cosa amb la que es pogués guanyar la vida (dret canònic). A ell això no li interessava, perquè ell se sentia "creat per la Naturalesa per a les poètiques meditacions". A Nàpols, però, va dedicar-se a llegir i estudiar, i aquest estudi va esdevenir la seva base intel·lectual.
La vocació literària del jove va poder més que les disposicions paternes, i ben aviat es va acostar a les lletres en les seves estades a la Biblioteca reial. Al mateix temps vivia la luxosa vida de l'aristocràcia que tenia a prop, i s'enamorava apassionadament: la Fiammetta de les seves obres amaga la identitat d'un amor desfortunat i capriciós.
El 1340 el negoci familiar va fracassar i Boccaccio va marxar de Nàpols. El 1348, després d'una etapa viatgera, arribava a Florència. Aquí sentiria les conseqüències de la pesta negra a la seva pròpia família. Va realitzar importants missions com a ambaixador, i va cultivar la seva amistat amb Petrarca. El 1362 una crisi espiritual va orientar definitivament la seva vida cap a l'estudi i el penediment. Tot i que va arribar a dictar a Florència unes conferències sobre Dante, cada vegada se'l veia més apartat dels càrrecs d'influència. Al final, malalt i desgraciat, es va retirar a Certaldo, on moriria .
En les obres menors de Boccaccio anteriors a la seva obra mestra hi aboca una experiència psicològica rica i variada, però unilateral: l'experiència amorosa que  havia omplert la joventut del poeta, amb els seus afanys, les seves esperances i les seves desil·lusions. És un amor que no té res de platònic ni d'"stilnovista"; al contrari: es recolza en la realitat carnal dels instints i en la passió; un amor que és totalment carnal (com el de la Francesca de Dante, en tant que tot el que s'apodera de l'home és la flama de la passió, en l'ànima i en el cos.
El Filòstrato és un poema l'argument del qual és pres d'un episodi del Roman de Troie. Triol estima Criseida, i el seu amor és correspost, però en un intercanvi de presoners Criseida és reclamada pel seu pare (que pertanyia al bàndol contrari). Aquesta jura fidelitat eterna al seu amant, però el traeix i s'entrega a un altre. Quan Triol ho sap, se'n va a la guerra, però és mort. Tots els personatges estan representats estan representats amb un mètode hàbil i amb una rara coherència psicològica.
El Decameró: Compost entre 1348 i 1353 és l'obra de plena maduresa de Boccaccio. S'hi recull una rica i multiforme experiència d'art antic i recent, cortesà i popular. hi apareix organitzat tot el món ideal i cultural de l'escriptor. Hi ha un esforç d'aproximar-se a la realitat dels afectes humans amb ànim d'observador, no pas d'home que pateix.
El llibre és compost per la narració de contes, cent en total,narrats durant deu jornades, deu per cada jornada. Els contes tracten sobre el tema que ha decidit un dels deu companys que intervenen en l'obra, set noies i tres nois. Aquest marc narratiu, que enquadra i lliga tots els relats,respon a un ideal artístic de construcció i d'organització, en correspondència a les lleis de la retòrica medieval. A més, està inspirat en raons morals, per la qual cosa queda justificada la despreocupació d'alguns dels contes.
La descripció de la pesta serveix per a donar des del principi el sentit de serietat que presideix tot el llibre.; la pintura de la feliç soletat, de l'ambient idíl·lic en el quan es desenvolupen aquelles converses, encarna poèticament aquell estat de suspensió i d'allunyament en el que es troben els personatges. El marc és el símbol exterior de la íntima unitat del Decameró.Cadascun dels contes, però, és una obra d'art autònoma i completa dins de les seves dimensions. Hi segueix imperant l'amor, una passió turmentant i exaltant, que és l'únic objecte de la reflexió juvenil del poeta.
Es poden assenyalar dues directrius en la fantasia boccacciana:la matèria amorosa i el culte a la intel·ligència. És a dir: d'una banda la representació de la força indomable de la passió, i de l'altra la contemplació de la intel·ligència humana en tots els seus graus. Els dos motius apareixen en els relats, però tot sovint s'enllacen i s'uneixen formant un equilibri i una harmonia d'intel·ligència i de vida sentimental. La concepció boccacciana de l'amor és netament humana i realista; l'amor que descriu Boccaccio  és tot sovint una passió noble capaç  de treure la rudesa de l'home que el posseeix. A vegades és una passió que arrossega la criatura  a la bogeria o a la desesperació, a l'heroïsme o a la beatitud. El motiu obscè és per a Boccaccio un pretext més per al retrat lúcid i penetrant d'ambients i caràcters. En l'obra podem trobar-hi les figures dels astuts, però tambéles dels rucs, com per exemple la de Calandrino. Boccaccio no es limita a narrar les actituds de criminals,viciosos i mentiders quan actuen amb astúcia per aconseguir allò que volen, sinó que també acull de bon grat les manifestacions més refinades i enginyoses. És a dir, totes les representacions de la virtut sublim. Veiem una admiració pels gestos bells, les actituds dignes i les paraules elevades i nobles, sobretot a la jornada X.
Tots els elements artístics del llibre varen trobar la seva forma i límit dins la general entonació realista: allò tràgic i allò sublim, allò fabulós, allò còmic i l'esperit d'aventura.
El món dels protagonistes dels contes és sempre real i és representat d'una manera concreta. No podrien viure en una atmosfera de suspens i abstracta. Varia l'estructura del discurs, d'acord amb les circumstàncies,així com el llenguatge: uns cops fresc i ple de sonoritat i altres delicat i sobri, ple d'enginy. També altres vegades trobem un llenguatge ple d'eloqüència. Els discursos dels narradors quasi mai estan dictats per un simple propòsit retòric o d'imitació classicitzant, sinó que responen a l'esperit realista de l'escriptor. Aquest es proposa adequar el llenguatge a la condició social dels homes que posa en escena.
Dins aquest apartat cal citar el Corbaccio; es tracta d'una sàtira contra una vídua, que s'havia burlat  del seu amor, per la seva edat ara ja madura i pel seu origen plebeu.
És una denúncia de tots els defectes i les simulacions de les dones en general. És, doncs, una obra de caràcter misògim.

CHAUCER
Geoffrey Chaucer va néixer a Londres (segons les dades més probables) el 1342 i hi va morir el 1400. Assistent del rei Eduard III, diplomàtic a Flandes, Gènova i França, traductor de Boeci i del 'Roman de la Rose', abans dels trenta anys va compondre el seu primer poema original, el Book of the Duchesse. Més tard va escriure el que s'ha volgut veure com la primera novel.la anglesa, Troilus and Criseyde, que va ser represa per Shakespeare en una cèlebre tragèdia. Però la fama li va arribar per Contes de Canterbury, començats cap al 1386, que el van col.locar en un lloc d'honor no solament de la literatura anglesa, sinó també en la universal. En aquest recull, a l'hostal de Tabard, s'hi reuneixen vint-i-nou persones, decidides a anar de romiatge a Canterbury. L'hostaler, entusiasmat amb el projecte, es posa al capdavant de l'expedició i proposa que cada pelegrí expliqui quatre contes (dos a l'anada i dos a la tornada), i que es premiï aquell qui expliqui el més divertit amb un banquet que hauran de pagar entre tots. Si bé Chaucer va arribar a escriure tan sols vint-i-dos contes complets i un parell de fragmentaris, la fama de l'obra ha arribat intacta fins als nostres dies, com un monument de la literatura occidental.

VILLON
François Villon neix el 1431 a París. Persona de vida inconstant, es converteix en un estudiant en arts. Entre 1449 i 1455, res no se sap de les seves activitats. El 5 de juny, de 1455, un incident va provocar el primeri.  Al final de 1456, tenia una altra vegada problemes en veure’s embolicat en una baralla. Después, pels volts de Nadal de1456, va cometre un robatori. Va passar temporades a la presó. El 1461, amb només de trenta anys, escrivia el Gran Testament, el treball que l'ha immortalitzat. Posteriorment fou arrestat, torturat i condemnat a ser penjat, però la pena es commutà per la de l’exili. No es tenen més dades de la seva vida posterior.
Villon era un gran innovador en  quant als  temes poètics i, a través d'aquests temes, un gran restaurador de les formes. Entenia perfectament l'ideal cortès medieval, però sovint decidia escriure contra els tòpics, invertint els valors i conreant feliçment la paròdia i els  acudits luxuriosos, que constantment innoven en la seva dicció i vocabulari., Uns quants poemes menors fan un ús extens de l'argot dels lladres parisencs. Tanmateix la poesia de Villon tracta  principalment sobre la seva pròpia vida, una vida de pobresa, problemes, i judicis que era compartida naturalment pel públic, pel lector dels seus poemes.
Els 2023 versos del Gran testament estan marcats per la perspectiva immediata de la condemna a mort del seu autor i, en general, descriuen unes altres formes de sofriment i mort. Barreja reflexions sobre el pas del temps, la vida amarga, l’enginy, i el fervor religiós. Aquest to mixt de sinceritat tràgica contrasta amb els altres poetes de la seva època.
En un d'aquests poemes, "La Balada de les dames d'abans", es pregunta pel destí de diverses dones cèlebres, incloent-hi Helena i Joana d'Arc, i acaba amb una  mateixa pregunta semiirònica: "Què s'ha fet de les neus d'abans?