10 LA LITERATURA DURANT EL ROMANTICISME

CONTEXT HISTÒRIC
L'antic règim
Les grans transformacions del món contemporani es donaren sobre unes estructures sòcio-econòmiques i polítiques que hi havia a Europa des del segle XVI, i que coneixem amb el nom d'Antic Règim. El segle XVIII és el segle de transició, el que marca la fi de l'Antic Règim i la gestació de la nova època.
Les societats de l'Antic Règim es caracteritzaven per tenir una població estancada, una economia agrària de tipus feudal-senyorial en pugna amb un incipient capitalisme comercial, una societat estamental i un sistema polític absolutista.
Aquesta situació va començar a canviar sobretot al llarg del segle XVIII. Durant aquesta centúria hi ha un importantíssim creixement de la població, que afecta la major part del món. El creixement demogràfic va anar acompanyat d'una expansió econòmica a Europa, protagonitzada especialment per la burgesia, que anava acumulant capitals de les activitats industrials i comercials, degut a l'augment de la demanda. A poc a poc va esdevenir un grup poderós econòmicament, fent clara competència als qui eren rics per les rendes feudals de la terra, els estaments privilegiats. Es tractava d'una competència entre negociants i rendistes.
La nova realitat econòmica va posar en entredit les estructures vigents. La nova situació cridava al desenvolupament econòmic i els sistemes feudal del camp i el gremial de la ciutat eren un fre per al creixement de la producció d'aliments i de productes manufacturats, ara molt demandats. Calia acabar amb un marc legal que perpetuava l'immobilisme social i l'estancament econòmic. Serà la burgesia la més interessada en acabar amb les estructures vigents. I lluitaran pel poder polític, perquè només així podran legislar per canviar el món. Les idees dels il.lustrats els guiarà en els seus propòsits.
La Il.lustració impulsarà tot un seguit de revolucions liberal-burgeses contra l'Antic Règim que transformaren radicalment la societat. Iniciades amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799), permeteren el canvi de règim: d'una monarquia absoluta, una economia feudal, de base agrària i rural, i una societat estamental es passarà a una monarquia constitucional (després, a república), una economia capitalista, de base industrial i urbana, i una societat classista.
La revolució industrial anglesa, iniciada a mitjan segle XVIII, representa el model de revolució burgesa econòmica. La revolució francesa de 1789 marca l'establiment del nou règim polític liberal, model a seguir per molts altres països. Amb el cicle revolucionari burgès, que tindrà continuïtat al llarg del segle XIX, es posen les bases sòcio-econòmiques, polítiques i culturals del nostre món.
La revolució industrial
La Revolució Industrial és el conjunt de transformacions econòmiques, basades en l'aplicació de la màquina a la producció, que promogueren un gran creixement de tots els sectors de l'economia.
És un procés iniciat a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII i que s'estengué per l'Europa continental, EUA i Japó al llarg del segle XIX.
Els antecedents els trobem en la protoindustrialització, període previ en què es donen les condicions que permeteran l'inici del procés d'industrialització: mercat supralocal, iniciatives empresarials, desenvolupament tecnològic, gran mobilitat de capitals, etc.
Aquest conjunt de canvis, que a la Gran Bretanya els podem situar entre 1750 i 1850, fan possible la desaparició de l'Antic Règim econòmic i la implantació del capitalisme industrial.
Aquestes transformacions acaben amb les societats agràries i imposen les societats industrials, caracteritzades per la modernització de l'agricultura (revolució agrària), els canvis demogràfics i socials (revolució demogràfica, urbanització) i el naixement del capitalisme industrial com a sistema econòmic, que suposa una indústria basada en el maquinisme i les fàbriques, que substitueixen a poc a poc els petits tallers artesanals, l'aplicació de les màquines als transports i a les comunicacions, l'acumulació de capitals, l'organització de xarxes financeres, l'obtenció de beneficis i els contractes laborals patrons-treballadors.
La revolució industrial és un fenomen encara vigent, lligat a les innovacions tècnico-científiques. Actualment les societats més desenvolupades es troben en la quarta fase de la revolució industrial. I ja es parla de l'arribada d'una cinquena fase.
La Revolució Industrial és el conjunt de transformacions econòmiques, basades en l'aplicació de la màquina a la producció, que promogueren un gran creixement de tots els sectors de l'economia.
És un procés iniciat a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII i que s'estengué per l'Europa continental, EUA i Japó al llarg del segle XIX.
Els antecedents els trobem en la protoindustrialització, període previ en què es donen les condicions que permeteran l'inici del procés d'industrialització: mercat supralocal, iniciatives empresarials, desenvolupament tecnològic, gran mobilitat de capitals, etc.
Aquest conjunt de canvis, que a la Gran Bretanya els podem situar entre 1750 i 1850, fan possible la desaparició de l'Antic Règim econòmic i la implantació del capitalisme industrial.
Aquestes transformacions acaben amb les societats agràries i imposen les societats industrials, caracteritzades per la modernització de l'agricultura (revolució agrària), els canvis demogràfics i socials (revolució demogràfica, urbanització) i el naixement del capitalisme industrial com a sistema econòmic, que suposa una indústria basada en el maquinisme i les fàbriques, que substitueixen a poc a poc els petits tallers artesanals, l'aplicació de les màquines als transports i a les comunicacions, l'acumulació de capitals, l'organització de xarxes financeres, l'obtenció de beneficis i els contractes laborals patrons-treballadors.
La revolució americana
La revolució americana enceta el cicle revolucionari burgès.
Les tretze colònies britàniques de la costa est d'Amèrica del Nord van protagonitzar al segle XVIII la primera insurrecció colonial contra una metròpoli i van constituir el primer exemple de govern liberal basat sobre les idees d'igualtat i de llibertat.
L'aplicació pràctica dels principis del liberalisme polític explica l'impacte que va tenir la revolució americana a la resta del món. L'exemple americà va inspirar la lluita revolucionària de la burgesia a Europa. La revolució francesa, el model clàssic de revolució liberal burgesa, en serà el primer exponent.
La revolució francesa
La Revolució  Francesa (1789-1799) va significar l'enderrocament de l'Antic Règim dominat per la monarquia absoluta i l'aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la burgesia.
En el decurs de deu anys de revolució, França va experimentar profundes transformacions a tots els nivells. A nivell polític, la monarquia absoluta va deixar pas a una monarquia constitucional, i aquesta a una república liberal de caire moderat, llevat del parèntesi radical del govern jacobí. A nivell socioeconòmic, i impulsat pel canvi polític, França va iniciar el camí cap a la industrialització moderna i l'establiment de la societat burgesa.
En la revolució francesa podem distingir tres grans etapes:
1) La Monarquia constitucional (1789-1792). En separar-se dels Estats Generals els representants del Tercer Estat i alguns dels representants dels altres dos, es constituí l'Assemblea Nacional que transformarà França en una monarquia constitucional, amb sobirania nacional, divisió de poders i sufragi censatari. Se suprimiren tots els vestigis del sistema feudal i es promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (agost de 1789). Paral.lelament als seus inicis es produí una revolta popular en el camp i a París (presa de la Bastilla). L'Assemblea Constituent aprovà la primera constitució de la revolució el 1791.
2) La Convenció Republicana
El període napoleònic
Entre 1799 i 1815 Napoleó va regir els destins de França i d'Europa.
Durant el Directori francès, la inestabilitat política i la necessitat de posar fi a la guerra contra Europa van proporcionar un gran poder a l'exèrcit, el qual va ser recolzat per la burgesia ja que aquesta necessitava ordre per a consolidar les transformacions ja produïdes.
Aquesta situació fou aprofitada per Napoleó Bonaparte per a accedir al poder. El 1799, mitjançant un cop d'Estat, es va constituir el Consolat, i Napoleó es va convertir en primer cònsol. El 1804 es va fer proclamar emperador.
Gràcies a la seva capacitat militar, va aconseguir de formar un gran Imperi amb un sistema de govern que intentava fixar els èxits revolucionaris i, a la vegada, integrar el sistema de l'Antic Règim. Per a dur a terme llurs objectius, va establir un govern personal i dictatorial.
L'expansió napoleònica va difondre per tot Europa les idees liberals sorgides de la Revolució Francesa.
La Restauració i les revolucions burgeses
L'extensió de l'Imperi napoleònic va servir per escampar per quasi tota Europa els principis liberals que la burgesia moderada francesa havia assolit després de controlar l'oposició reialista i jacobina. Un cop derrotat Napoleó, el 1815, les potències absolutistes (Rússia, Àustria i Prússia) juntament amb la Gran Bretanya (enemiga tradicional de França) es reuniren en el Congrés de Viena on se sentaren les bases de la Restauració, es va redefinir el mapa europeu (amb predomini de la concepció imperialista i absolutista) i es fundà la Santa Aliança, un exèrcit per a reprimir qualsevol oposició al nou ordre establert.
Ben aviat la Restauració va veure créixer (de fet, mai s'havia apagat) l'oposició. Les ideologies contràries a l'esperit de Viena foren el liberalisme (defensa d'un sistema polític constitucional) i el nacionalisme (defensa del dret dels pobles a l'autodeterminació i rebuig dels imperis plurinacionals). Durant tot el segle XIX Europa va viure moviments revolucionaris de signe liberal-nacionalista. A la primera meitat del segle hi hagué tres onades de revolucions: 1820, 1830 i 1848. A la segona meitat, època d'expansió dels nacionalismes, cal destacar les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya.
Els nacionalismes
La redistribució dels territoris d'Europa entre els vencedors de Napoleó, feta en el Congrés de Viena, va trepitjar els drets dels pobles en favor dels interessos dels grans imperis. D'aquesta manera, nombroses nacions no van constituir estats propis. Algunes es trobaven englobades en estats plurinacionals (com l'Imperi Austríac) i d'altres, al contrari, es trobaven fraccionades i repartides entre estats diferents (cas de Polònia o Itàlia). Aquesta situació va fer despertar els anhels nacionalistes.
El nacionalisme com a doctrina neix al segle XIX i té un doble origen: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d'un poble per a constituïr-se com a Estat.
El nacionalisme burgès del segle XIX va alimentar diversos moviments revolucionaris. Durant la primera meitat del segle, moviments d'afirmació i d'alliberament (Grècia, Bèlgica, Polònia...). Durant la segona meitat, els màxims exponents del nacionalisme europeu foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya.
Des del segle XIX i fins a l'actualitat, el nacionalisme s'ha anat manifestant (amb diverses tendències i objectius) i ha anat ressorgint, fins i tot després que, com a conseqüència dels intents d'internacionalisme, proletari o d'un altra mena, hom pogués suposar que el fenomen era en camí de desaparició i que hom hagués actuat en l'estructuració política com si fos possible de prescindir-ne.
El nacionalisme suposa una via de recuperació de la identitat de les nacions oprimides d'arreu i aplega les forces diverses que intenten de donar noves estructures polítiques als estats. L'existència avui dia d'un bon nombre d'Estats plurinacionals fa que el nacionalisme segueixi essent una força política important.
La unificació d'Itàlia
Els màxims exponents del nacionalisme europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck. Per a Itàlia, el principal obstacle era la dominació d'una part del territori per part d'Àustria. Per a Alemanya, la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).
A inicis del segle XIX, Itàlia estava dividida en diversos estats i, en particular, ocupada per l'Imperi austríac. En la primera meitat del segle els estats del nord van protagonitzar insurreccions liberals i antiaustríaques que van afavorir la formació del moviment anomenat Risorgimento, que defensava una mateixa identitat cultural i un sentiment nacional per a tot el territori italià. Estava emparat bàsicament per la burgesia, a qui interessava de formar un Estat independent i liberal moderat i que, per tant, havia de promoure el sentiment nacional en totes les classes socials.
El procés de la unitat italiana es produí entre 1859 i 1871 i va ser impulsat pel comte de Cavour, primer ministre del regne de Piemont-Sardenya, un estat industrialitzat governat per una monarquia constitucional. Cavour va aconseguir el suport francès per derrotar Àustria, i va incorporar la Llombardia i alguns estats del centre. Mentrestant, Garibaldi havia aconseguit apoderar-se de Nàpols i Sicília i expulsar els Borbons del sud d'Itàlia. El març de 1861, el Parlament italià va constituir el Regne d'Itàlia i va declarar rei Víctor Manuel II. Fins al 1866 no s'hi van incorporar el Vèneto i, el 1870, Roma, que es va convertir en la capital.
La unificació d'Alemanya
Els màxims exponents del nacionalisme europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck. Per a Itàlia, el principal obstacle era la dominació d'una part del territori per part d'Àustria. Per a Alemanya, la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).
Les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX ja havien posat de manifest els desitjos unificadors de la Confederació Germànica. L'any 1834, Prússia, l'estat més industrialitzat i amb més poder militar, havia constituït una unió duanera (Zollverein) amb els estats del nord de la Confederació, per a facilitar el comerç i el desenvolupament econòmic. El 1848 hi va haver un intent de crear un govern liberal elegit en l'Assemblea Nacional de Frankfurt, però va fracassar. Esgotada la via parlamentària i liberal, Prússia va liderar el procés d'unificació que es faria per la via diplomàtica i militar.
El principal artífex de la unificació alemanya (1864-1871) fou el prussià Bismarck, el "canceller de ferro", que va comptar amb el suport de la monarquia, de la noblesa terratinent (junkers) i de l'alta burgesia industrial. A través de tres guerres successives, contra Dinamarca (1864), Àustria (1866) i França (1870), Bismarck aconseguirà la unió de tots els estats alemanys i es proclamarà el Segon Imperi (II Reich) alemany (1871).
Les teories socialistes
Les teories socialistes apareixen en el segle XIX com a resposta als principis liberals i al sistema burgès-capitalista.
Paral.lelament a l'organització dels obrers, es van començar a difondre, entre 1820 i 1830, les primeres reflexions d'intel.lectuals que criticaven les contradiccions de la industrialització i les injustícies del capitalisme, i que formulaven models alternatius centrats en l'igualitarisme i la solidaritat.
Aquest va ser l'inici de les teories que van proporcionar una base ideològica a les reivindicacions dels treballadors. Primer el socialisme utòpic i, després, i sobretot, el marxisme i l'anarquisme donaran noves idees socials per a lluitar per un món més just, concretat en la societat sense classes.
Les discrepàncies ideològiques obriran el ventall d'opcions, tant en el marxisme (comunisme, socialdemocràcia), com en l'anarquisme (anarcocomunisme, anarcosindicalisme).
Les teories socialistes es canalitzaran a través dels sindicats, dels partits polítics i de múltiples manifestacions obreres.
El moviment obrer
El moviment obrer es va anar configurant com la resposta de la classe treballadora als problemes provocats per la industrialització i el capitalisme. Mitjançant un llarg procés de lluita, en què es va adquirir la consciència col.lectiva de pertànyer a una classe amb interessos comuns, es van anar manifestant diverses formes de protesta i reivindicació, tant a nivell nacional com a nivell internacional.
Primer d'una manera espontània (ludisme) i després de forma organitzada (sindicats, partits polítics socialistes), els obrers van fer sentir les seves reivindicacions, per tal de millorar les seves condicions de vida i de treball, no gens bones.
Les teories socialites, especialment el marxisme i l'anarquisme, serviran de suport ideològic en la lluita dels obrers contra el sistema burgès, que tant els explotava.
La consciència de classe i l'experiència organitzativa va estendre la idea de crear una organització que mobilitzés els obrers de tots els països per defensar llurs interessos. Naixia l'internacionalisme, que es va concretar en les dues Internacionals del segle XIX.
La segona revolució industrial
La segona revolució industrial és una nova etapa de creixement econòmic, caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic que va facilitar un ràpid desenvolupament de tots els mitjans de producció i de noves formes d'organitzar la producció i el treball. Aquesta nova etapa en el desenvolupament econòmic de les potències industrials es va perllongar fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914.
L'aplicació de noves energies (petroli i electricitat) i noves primeres matèries (acer, alumini...) van afavorir la diversificació dels sectors industrials. La siderúrgia va prendre el relleu de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves indústries, molt dinàmiques, com ara l'elèctrica i la química.
L'expansió de l'economia industrial i la concentració empresarial comporten la consolidació del sistema capitalista i l'aparició de noves potències industrials, dins i fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya.
El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l'anomenat capitalisme monopolista o financer.
Noves necessitats i noves possibilitats van permetre al món capitalista continuar la seva expansió i allunyar-se cada vegada més del món subdesenvolupat, a qui explotaren a través d'un colonialisme complet.
Imperialisme i colonialisme
En el darrer terç del segle XIX, el desenvolupament del capitalisme en el context de la segona revolució industrial va originar un gran creixement econòmic i demogràfic en la major part dels estats europeus, i també als Estats Units i el Japó.
Per diverses causes, les potències industrials van iniciar una cursa frenètica per a conquerir territoris, que palesava tant les limitacions del seu propi desenvolupament econòmic, com les ambicions de poder i les rivalitats internacionals per aconseguir l'hegemonia mundial. Entre 1870 i 1914, van protagonitzar l'era de l'imperialisme, període caracteritzat per l'explotació sistemàtica de territoris dominats políticament i econòmicament.
L'imperialisme va significar el repartiment d'Àfrica i de bona part d'Àsia i Oceania entre les grans potències europees, encapçalades per la Gran Bretanya i França, encara que també van intervenir-hi els Estats Units i el Japó.
L'expansió colonial va originar profundes transformacions en les societats indígenes i tensions i conflictes internacionals entre les potències imperialistes. El resultat de tot plegat fou l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Per als pobles colonitzats, l'època sota domini estranger va sentar les bases del subdesenvolupament en què es van trobar, i es troben encara, amb la descolonització. És per això que l'imperialisme és un fenomen clau per a entendre el món actual.

EL ROMANTICISME

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a finals del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el Neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.
Busca constantment la llibertat autèntica. Degut a que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada pais on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències projectant-se també en totes les arts.
Tot i que es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del segle XIX, i es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diverses corrents, com el Parnasianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerrafaelisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme, una derivació del qual va ser-hi el anomenat Modernisme hispanoamericà i espanyol. Les aportacions fonamentals del romanticisme van ser en els camps de la literatura, l'art i la música. Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats romàntics.

El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:
La major importància del sentiment enfront la raó. La forta tendència nacionalista de cada país. La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat. La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina. La creativitat enfront a la imitació neoclàssica. L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada. Es propi d'aquest moviment:
Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Juan, el pirata, Prometeu) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les histories fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, la escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.
L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del Neoclasicisme així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.
Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental. "La bellesa és veritat" Evocació del passat. S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries. Desig de llibertat del individu, de las passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.

El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe, (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock.
El Romanticisme alemany no va ser un moviment unitari. Per aquests fet es parla en la història literària de diferents fases del Romanticisme. Una etapa fonamental foren els anys noranta del segle XVIII (Primer Romanticisme), però les ultimes manifestacions arriben ben bé fins la meitat del segle XIX. Els filòsofs dominants del romanticisme alemany foren Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph Schelling (els fundadors del Idealisme Alemany). Els autors més importants va ser-hi Novalis, Ludwig Tieck, Friedrich Schlegel, Clemens Brentano, August Wilhelm Schlegel, Achim von Arnim, E.T.A. Hoffmann, i Friedrich Hölderlin. Postromàntic es podria considerar a Heinrich Heine.
El Romanticisme francès el seu manifest a Alemanya (1813), de Madame de Staël, encara que tingué per precursor en el segle XVIII a Jean-Jacques Rousseau. Al segle XIX sobresortiren Charles Nodier, Víctor Hugo, Alphonse de Lamartine, Alfred Victor de Vigny, Alfred de Musset, George Sand, Alexandre Dumas (tant el fill com el pare), entre d'altres, son els majors representants d'eixa estètica literària.
El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya ; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. Alguns poetes com James Macpherson o Thomas Chattertonnventores varen ésser inventors d'heterònims medievals, però el moviment sorgí a la llum amb els anomenats poetes lakistes (Wordsworth, Coleridge, Southey), i el seu manifest fou el pròleg de Wordsworth a les seves Balades líriques, encara que ja ho havien presagiat en el segle XVIII Young amb els seus Pensaments nocturns o l'originalíssim William Blake. Lord Byron, Percy Bysse Shelley i John Keats son els poetes canònics del Romanticisme anglès. Al darrere hi vingueren el narrador Thomas De Quincey, i Elizabeth Barrett Browning juntament amb el seu marit Robert Browning, a últim creador d'una forma poètica fonamental en el mon modern, el monòleg dramàtic. En narrativa hi destaquen les novel·les sobre l'Edat Mitjana anglesa de Walter Scott o les novel·les gòtiques, El monjo de Lewis o Melmoth l'Errabund, de Charles Maturin.
El Romanticisme italià va tindre el seu manifest a la "Lettera semiseria de Grisóstomo del Berchet" (1816) i destaca, sobre tot, per la figura dels poetes Ugo Foscolo, autor del famós poema Dels sepulcres, i Giacomo Leopardi, que el seu pessimisme es verteix en composicions com L'infinit o A Itàlia. El romanticisme italià va tindre també una gran novel·la històrica, "I promesi sposi" (Els nuvis), d'Alessandro Manzoni.
El Romanticisme als EUA, salvant-hi precedents com William Cullen Bryant, proporcionà a un gran escriptor i poeta, [Edgar Allan Poe]] creador d'una de les corrents fonamentals del Postromanticisme, (el Simbolisme), i a James Fenimore Cooper (discípul de les novel·les històriques de Scott). Es pot considerar un postromàntic l'originalíssim pensador anarquista Henry David Thoreau, introductor d'idees anticipades al seu temps com la no violència i l' ecologisme, va ser autor del famós assaig sobre la desobediència civil.
A Rússia, el Romanticisme va suposar tota una revolució, doncs autoritzà com llengua literària el fins llavors el poc cultivat idioma rus. El començador d'aquesta moda fou el gran poeta Alexandre Pushkin, acompanyat de nombrosos seguidors i imitadors. A la literatura txeca destaquem els poetes Karel Hynek Mácha i František Čelakovský i l'eslovac, també ideòleg del paneslavisme romàntic, Ján Kollár.
A Portugal introduïren el Romanticisme Almeida Garret i Aleixandre Herculano; pot considerar-se posromàntic el gran poeta Antero de Quental.
A Espanya la ideologia romàntica va tindre precedents en els afrancesats il·lustrats espanyols, com s'aprecia a les "Noches lúgubres" de José de Cadalso o en els poetes pre-romàntics (Nicasio Álvarez Cienfuegos, Manuel José Quintana...), que reflecteixen una nova ideologia present ja en figures dissidents del exili, com ara José María Blanco White. Però el llenguatge romàntic pròpiament dit trigà en ésser assimilat, degut a la reacció escomesa per Ferran VII desprès la Guerra de la Independència, que impermeabilitzà en bona mesura l'assimilació de l'ideari romàntic.

VÍCTOR HUGO
Víctor Hugo va nàixer el 26 de febrer de 1802. Va tindre una educació acurada i va demostrar precoçment la seua vocació literària. Als 16 anys l'Acadèmia Francesa va premiar un dels seus poemes, als 17 va publicar la seua novel·la “Bug Jargal” i als 20 es va casar amb Adele Foucher, companya de jocs de la infància amb qui tindria quatre fills. Un temps més tard va publicar el volum de poesia “Odes i balades”. Després d'aquesta vindrien algunes obres menors i “Cromwell”, peça on fa una crida a acabar amb el classicisme. L'extens prefaci d'aquesta obra es converteix així en una espècie de “taules de la llei Sinaí del romanticisme”, en paraules d'Emilia Pardo Bazán. L'autor demanava la incorporació de personatges de classes socials més baixes a la literatura, volia acabar amb la falsa bellesa preconitzada pel classicisme i mostrar la complexitat d'un món en què conviuen el sublim amb la lletjor, la riquesa amb la humilitat... A partir d'ací, el seu nom s'erigirà com a símbol de rebel·lia, oposició i llibertat.  
En 1830 va estrenar “Hernani” teatre en vers que va despertar gran expectació i que anys més tard musicaria Verdi. De fet, s’ha dit en nombroses ocasions que ja abans de l'estrena, l'obra comptava amb tants detractors com defensors acèrrims. “Hernani”, no obstant això, va saber véncer a l'encara imperant classicisme en una sola nit. A aquest primer èxit el va seguir un altre major ja que un any més tard va publicar “Nostra Senyora de París”, novel·la històrica en què ens transporta fins al París medieval. La novel·la transcorre al voltant de la vida d'un expresidiari, Jean Valjean, que després de passar molts anys a la presó intenta iniciar una nova vida però continua arrossegant el seu passat. S'ha de destacar l'anàlisis d'esdeveniments històrics i esdeveniments socials i culturals com les condemnes a la guillotina. Després de diversos volums de poesia que són ben rebuts per la crítica i obres teatrals de gran èxit com “El rei es diverteix” o “Lucrecia Borja”, fracassa amb la peça “Els Burgraves”. Aquest fet suposa un dur revés per a l'autor ja que havia sigut precisament en el teatre, amb “Hernani”, on millor havia assaborit les mels del triomf del romanticisme. Eixe mateix any sofrirà un nou colp amb la desaparició de la seua filla Leopoldine, que mor ofegada en el Sena. Desanimat per aquests dos fets, Víctor Hugo abandona la literatura i es dedica de ple a la seua altra gran passió, la política. Després del fracàs de la revolta contra Luis Napoleó en 1851, busca seguretat en l'exili. Després de deambular per Brussel·les i Jersei, l'autor s'instal·la durant quinze anys en l'illa de Guernsey. En aquest temps escriu “Napoleó el menut”, “Els càstics” i “Els miserables” una novel·la en què condemna les injustícies socials de la França del segle XIX i en la que es deixa entreveure un Víctor Hugo més descregut i desconfiat amb el gènere humà. En “Els Miserables” el realisme s'obri pas per a deixar de costat el romanticisme dels primers temps. Va morir a París el 22 de maig de 1885.
Les seves obres es caracteritzen, en general, pel to cada cop més intimista i melangiós i una sensibilitat envers els temes socials. El seu estil tendeix a la prolixitat i a la varietat de tons i registres com a conseq üència del ric repertori temàtic. Per a Hugo la humanitat ha de caminar cap a una redempció universal que l'ha de portar a la reconciliació amb Déu.

GIACOMO LEOPARDI (1798-1837)
La profunda reflexió que hom pot trobar en les obres de Leopardi té com a finalitat comprendre l'essència de la individualitat. Sota la influència de Rousseau Leopardi responsabilitza la societat de la infelicitat humana i considera la natura un element benefactor per a aconseguir la felicitat de l'home. En l'evolució de les seves idees, la visió de la natura deixarà de ser tan positiva fins a arribar a creure que la recerca del plaer serà impossible. Aquest pessimisme còsmic, però, so serà obsctacle perquè aparegui en la seva obra un component progressista i el naixement d'una nova consciència, tendent a la fraternitat social. En el debat entre clàssics i romàntics pren partir a favor d'un classicisme d'arrel allunyada de les mistificacions del neoclassicisme. És auror de Cants i Zibaldone di pensieri, mena de dietari intel·letual.      

LORD BYRON (1788-1824)
La primera generació de poetes romàntics anglesos (William Wordsworth, Samuel T. Coleridge, etc) ha rebut tradicionalment la denominació de "poetes dels llacs". La segona generació (Byron, Shelley, Keats), en canvi, va rebre el nom de "poetes maleïts" pel rebuig de les convencions socials que preconitzaven. Lord Byron, considerat el pioner del Romanticisme anglés, exemple de geni petulant, llibertí i hedonista, va estudiar en el col·legi de Harrow i la Universitat de Cambridge. En 1807 va publicar el seu llibre de poemes “Horas de ocio”, que va suscitar una gran polèmica. És més, arran d'una crítica adversa publicada en el diari “Edimburgh Review”, va realitzar una rèplica en vers titulada “Bardos ingleses y críticos escoceses”. En 1809 ocupà un escó en la cambra dels lords i poc després inicià un viatge per Espanya, Portugal i Grècia. Fruit d'este afany viatger van nàixer en 1812 els dos primers cants de “La peregrinación de Childe Harold”, on narra les aventures que li van ocórrer durant els seus viatges per Europa. Aquesta obra que anà ampliant a mesura que vivia noves experiències, es va convertir en el seu llibre més famós. A més, el protagonista del llibre s'identifica amb el propi Lord Byron, ja que el descriu com un heroi carregat de sensacions i emocions que intenta una fugida cap a la redempció de les seues pròpies culpes. Posteriorment va escriure “La novia de Abydis”, “El infiel” i “El corsario”. El 1815, a més de publicar “Melodías hebreas”, es va casar amb Isabella Milbanke, que després de donar a llum a Augusta Adiga, l'única filla legítima d'este autor, el va abandonar. En 1816 es va separar legalment de la seua dona i aleshores van començar a circular rumors de què mantenia relacions incestuoses amb la seua germanastra Augusta i que estava perdent el trellat. Aïllat per la societat i amargat, Lord Byron va abandonar Anglaterra i mai va tornar a ella. El seu primer destí va ser Gènova on es va instal·lar al costat dels Shelley i Claire Clairmon i va escriure el tercer cant de “Childe Harold” i el poema narratiu “El prisionero de Chillon”. Més tard es va establir a Venècia i allí va escriure “Manfred”, una obra que possibilità que travara contacte amb Goethe. Quatre anys després es va instal·lar en Pisa, on va compondre "Caín", "Sardanápalo" i els poemes narratius “Mazeppa” i “La isla”.  El 1822 va fundar la revista “The Liberal” amb els poetes Percy Bysshe Shelley i Leigh Hunt, però la mort de Shelley, succeïda aquell any i una baralla amb Hunt va posar fi a esta empresa quan només s'havien publicat tres edicions. Així mateix, va entaular una polèmica literària amb el poeta Robert Southey, que havia atacat el seu “Don Juan” en el prefaci del seu llibre “Una visión del juicio final”. La resposta de Lord Byron es va caracteritzar per la sàtira més mordaç. Una prova més del seu caràcter liberal i rebel es va manifestar en 1823 quan els turcs van invadir Grècia. Lord Byron no sols es va unir a les tropes hel·lèniques, sinó que a més va realitzar donacions econòmiques a la causa. Finalment en 1824 va morir en Missolnghi víctima d'unes febres. Els dos ton que presenta la seva producció són la melangia i el pessimisme per una banda i la sàtira i el sarcasme per l'altra.

PERCY BYSSHE SHELLEY (1792-1822)
L'obra d'aquest poeta anglès mostra una clara influència del neoplatonisme. El conjunt de la seva producció destaca per la recerca permanet de la bellesa absoluta, és a dir, de la veritat. Acostat a les formulacions panteistes, propsa una ètica de l'esforç, un ideal de fraternitat que permeti redimir la corrupció i la injustícia de la societat humana. És autor de Prometeu alliberat

JOHN KEATS (1795-1821)
Els seus poemes mostren una recerca constant d'un coneixement de que té com a objectiu la bellesa. Usa la tradició mítica de la Grècia clàssica com a suport per a reflexionar sobre l'home i el temps. D'altra banda, seguint la tradició poètica anglesa, Keats otorga a la imaginació la capacitat de descobrir l'esspencia de la veritat. Només a través del la irrupció del somni en la quotidianitat és possible copsar la bellesa amagada rere l'existència. És autor de Hyperion, La belle dame sans merci, Lamia i altres poemes, etc.   

LA NOVEL·LA ROMÀNTICA
Pel que fa al conreu de la novel·la durant el romanticisme anglès destaca la figura de Jane Austen (1775-1817), autora d'Orgull i sensibilitat i Emma, obres que mostren les contradiccions i la repressió socials. Walter Scott (1771-1832, autor d'Ivanhoe, és l'iniciador de la novel·la històrica, molt conreada durant el romanticisme.

EL ROMANTICISME ALEMANY: NOVALIS
Novalis és el principal representant de la primera generació romàntica alemanya. La seva obra, es caracteritza per la presència d'una sensibilitat mística, per la fascinació per la natura, per la necessitat de transcendir la pròpia individualitat i de descobrir els fragments de divinitat que conformen l'ànima humana i per la valoració del somni com a forma de coneixement. És autor de Heinrich von ofterdingen, novel·la d'iniciació, en que es presenta la poesia com l'única possibilitat d'accedir al coneixement profund, a la veritat superior. A Himnes a la nit, poemes en que estableix l'equivalència entre amor i mort, la nit es converteix en l'únic escenari possible per a aquesta recerca.

HEINREICH HEINE
Heinreich Heine, autor de El llibre de les cançons, és un dels representants més destacats de la segona generació de romàntics alemanys, caracteritzada per la fascinació pel passat medieval i l'enlluernament per les creacions de la literatura popular.     
Friedrich Hölderlin  (1770 -1843)
Se'l considera un dels més grans poetes lírics en llengua alemanya. Les seves obres barregen elements del classicisme i temes cristians. La seua novel·la Hipèrion (1797-99), essencial dins de la seva obra, palesa la seva fascinació per l'antiga Grècia. Va dedicar-se a la literatura durant només un període d'al voltant de deu anys. Durant la seva vida no va conèixer ni estabilitat ni felicitat, segons ell, faltant-li tant els diners com el reconeixement. L'enfrontament de la societat amb ell arran d'un afer amorós amb una dona casada el va conduir finalment a la bogeria: Sóc mortal, nat per a l'amor i per al sofriment. Va rebutjar l'habitual acceptació idealista de la felicitat; per a ell el plaer. Va escriure també textos filosòfics i una tragèdia, "Der Tod des Empedokles", que va quedar inconclusa. En el final del seu gran himne 'Patmos', el poeta manifesta que la funció principal del poeta és el cultiu de la paraula i la interpretació de la realitat. Poc abans del seu viatge a França, va declarar: "Ara puc retrobar una nova veritat, una millor visió en gran part sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre entorn, pensant que tinc por d'aquestes coses que poden eventualment associar-se a mi com l'ancià Tàntal, que havia rebut dels déus més del que li havia estat possible de digerir." Després d'haver gaudit d'un breu treball com a preceptor a Bordeus, l'any 1805 la seva salut mental va degradar-se totalment. Durant certs períodes, quan atenyia bastant lucidesa per a escriure, traduïa les tragèdies de Sòfocles. Els 36 darrers anys de la vida de Hölderlin es van desenvolupar sota l'ombra de la bogeria, en una casa de repòs a Tübingen. Va morir el 7 de junt de 1843. Els últims poemes considerats "acceptables" que va escriure són Brod und Wein, una elegia que celebra alhora a Jesús i Dionisos, Der Archipelagus, una oda d'esperança en el fet que l'Alemanya moderna es dirigira vers el caràcter de la Grècia antiga, Heidelberg i Der Rhein (el Rin), odes sobre la ciutat i el riu, i la patriòtica Germanien

PUIXKIN
Aleksandr Serguèievitx Puixkin (1799 - 1837. Poeta i novel·lista rus, considerat el fundador de la literatura russa moderna i el millor poeta rus. Va ser pioner en l'ús de la llengua russa en els seus poemes i obres i va crear un estil narratiu -mescla de drama, romanç i sàtira- que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir notablement en les posteriors figures literàries de Rússia, com Nikolai Gògol, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi o Fiódor Tiutxev, així com en els compositors russos Piotr Ilitx Txaikovski i Modest Mússorgski. Puixkin va rebre una educació literària basada principalment en la literatura i la llengua francesa, com era habitual entre l'aristocràcia russa durant el segle XIX. Lector infatigable des de petit, era admirable la seva facilitat per improvisar els seus mestres: Molière, Voltaire, Parny i els anglesos Byron i Shakespeare. Va escriure el seu primer poema als quinze anys. El 1814 ja va aconseguir veure una primera publicació d'un dels seus poemes a la revista Le Messager de l’Europe amb la següent epístola: "A l'amic poeta" . Després d'acabar la seva formació acadèmica es va instal·lar a Sant Petersburg i entrà a formar part de la vibrant i aspra cultura de la joventut intel·lectual de la capital, on el seu talent ja era àmpliament reconegut. El 1820 va entrar a treballar al Ministeri d'Afers Estrangers, on va començar a implicar-se gradualment en la reforma social i es convertí en portaveu dels literats radicals. Després d'haver escrit alguns poemes sediciosos com "Oda a la llibertat", va ser desterrat a l'exili pel tsar Alexandre I i es va establir a Kixiniov (Moldàvia) de 1820 a 1823. En acabat d'un viatge estiuenc al Caucas i Crimea, on va escriure dos poemes romàntics molt aplaudits: El captiu del Caucas i La font de Bakhtxisarai, es va traslladar a Odessa, on de nou va entrar en conflicte amb el govern, el qual el va desterrar a una de les seves propietats, la de la seva mare, al nord de Rússia, de 1824 a 1826. Malgrat tot, se li va permetre visitar el tsar Nicolau I per exposar-li una petició de llibertat, que va aconseguir. Encara que aparentment Puixkin no havia participat a la rebel·lió de desembre de 1825 a Sant Petersburg, alguns dels insurgents tenien entre els seus papers els seus primers poemes de caire polític, per això aviat es va trobar sota un estricte control per part dels censors del govern i se li va impedir viatjar i publicar lliurement. L'obra que es convertiria en la més famosa de la seva carrera, el drama Borís Godunov, escrita mentre vivia a la casa materna, no va obtenir el permis de publicació fins a cinc anys després. Posteriorment va escriure Els relats de Velkin ( (1830), que descriuen la vida russa, i la seva novel·la La filla del capità a)(1836), on reconstrueix la revolta de Pugatxov. El 1833 va ser elegit membre de l'Acadèmia Russa. D'aquest últim període són les seves "petites tragèdies": El cavaller avar (1836), d'inspiració shakespeariana; El comensal de pedra) (1836), en el qual retorna al tema de Don Joan, i el cèlebre poema Cavaller de bronze) (1833).

LA LITERATURA NORD-AMERICANA DEL SEGLE
Nathaniel Hawthorne 1804 –1864). Va ser un novel·lista i contista estatunidenc. És considerat figura clau en el desenvolupament de la literatura nord-americana en els seus orígens. Hawthorne és conegut sobretot pels seus relats breus -que ell va qualificar de "contes"-, moltes vegades de contingut sinistre, al gust de l'època, i per les seues quatres novel·les llargues. La lletra escarlata (“The Scarlet Letter”, 1850), La casa de les set teulades (“The house of the Seven Gables”, 1851), (“The Blithedale Romance”, 1852) i El faune de marbre (“The Marble Faun”, 1860). (Una altra novel·la titulada “Fanshawe”, va ser publicada anònimament l'any 1828.) Hawthorne va publicar així mateix diversos llibres de contes per a infants. Autor enquadrable dins del romanticisme, americà, com Edgar Allan Poe, gran part de la seua obra es localitza a Nova Anglaterra, i moltes de les seues històries recreen intensament l'ambient purità que amerava la societat d'aquells anys; així, "Ethan Brand" (1850), “La marca de naixement” (1843), “La filla de Rappacini” (1844), “El vel negre del sacerdot” (1844), etc. La crítica més recent ha prestat atenció preferent a la veu narrativa de Hawthorne, considerant-la dins d'una retòrica autoconscient, que no ha de ser confosa amb la verdadera veu de l'escriptor, la qual cosa contradiu el vell concepte sobre Hawthorne de plomós moralista carregat de complexos.
Edgar Allan Poe neix a Boston en 1809. Als dos anys de la seva boda, publica en Boston el seu primer volum de poesies: “Tamerlán”, de clara influència byroniana. El 1831 és expulsat de l'exèrcit, circumstància que aprofita per a publicar una obra en què ja es defineix amb un estil propi, “Poesies”. Poe va viure en diverses ciutats i va treballar en cadascuna d'elles com a crític, la qual cosa li va costar moltes enemistats. En tots aquests treballs li van donar mísers sous que a penes li arribaven per a subsistir però que li permetien publicar els seus relats i aconseguir certa fama. Edgar Allan Poe va escriure al voltant de seixanta contes, a més d'una sèrie de poemes. Entre els seus relats més coneguts estan “L'Escarabat d'Or”, “Els Crims del carrer Morgue”, “El Cor Delator”, “El Barril de Amontillado”, “El Gat Negre", "Eureka”, “La Caiguda de la Casa Usher”, “El Retrat Oval”, “La Màscara de la Mort Roja”.