Fa aproximadament uns deu segles que el rei Artur va aparèixer en escena. Va ser un canonge nascut a Monmouth qui en va traçar la història, transformant les poques paraules que d'ell s'havien escrit anteriorment en els Annales Cambriae, en la Historia Brittonum de Nenius i en la Gesta Regum Anglorum de William de Malmesbury, en una llegenda pròpia d'un gran rei. El personatge d'Artur va nèixer de la imaginació d'uns quants escriptors medievals, que enlluernats pels atractius de la seva història la van ampliar i adaptar al gust del seu temps. En aquest cas la història no va fer el mite sinó que el mite va fer la història.
No es pot obviar la importància que va tenir la tradició popular en la seva formació. Es té constància que tots els escriptors van tenir un contacte més o menys important amb les narracions celtes conservades a Gal·les i Bretanya, formades amb el material mític d'un poble que va desaparèixer en apariència, però que realment es va conservar dins els relats. Fins i tot hi va tenir cabuda un material mític germànic, d'origen anglosaxó, i un de més difús i incert provinent d'un poble de terres llunyanes: el dels alans.
La major part de la construcció del mite del rei Artur es va centrar dins uns límits de temps i espai. Entre els segles XI i XV la llegenda es va anar convertint en una narració llarga i coherent, plena d'elements cortesans i cavallerescos, d'elements fantàstics i de símbols arquetípics, amb els quals es va crear el món de la cavalleria per antonomàsia. Camelot es va transformar en la cort modèlica, en el mirall dels autèntics cavallers en decadència i va servir per reclamar els valors de la condició humana.
La matèria artúrica va tenir el seu escenari a l'Europa occidental, amb epicentre al País de Gal·les, Anglaterra i al Nord de França: