L'AMOR EN LA LITERATURA

L'amor és un dels temes més clàssics a la literatura de totes les èpoques. El mateix concepte permet una variació temàtica considerable i una gran diversitat d'enfocaments, des de l'erotisme fins a l'amor diví, per exemple. Els escriptors han traspassat aquesta varietat en els seus textos i han reflectit l'opinió que cada època tenia sobre l'amor. Tot i que el tema amorós es manisfesta en tots els gèneres literaris, és la poesia el més utilitzat per expressar les alegries o penes de'amor.

D'altra banda, el tema amorós ja apareix des de temps remots. Només cal recordar llibres com el Càntic dels càntics , o el Kamasutra, tractat hindú de les regles de l'amor. En el món antic l'amor va ser exaltat tant des del punt de vista del plaer com de l'espiritualitat. Safo de Lesbos és un bon exemple de la cojuntura entre aquests dos aspectes. A Roma, Ovidi escriví tot un tractat, L'art d'estimar , on equiparava l'amor a la ternura, l'entusiasme i la jovialitat. Al costat d'això també apareixen obres com El Satiricon de Petroni, ple d'una sexualitat descarnada, on es retratava la decadència romana i els seus vicis.

A l'edat mitjana, hi hagué a Europa una forta influència de la poesia àrab, amb la qual cosa s'introduí, d'una banda, l'amor platònic o ideal, i de l'altra, l'amor eròtic i sensual. A les corts feudals nasqué l'anomenat amor cortès , que consistia en un amor totalment idealitzat i desmaterialitzat, que anava a la recerca de la perfecció, de l'impossible. La poesia trobadoresca era un reflex de la societat feudal del temps. La dona era motiu de veneració i es lloava d'amagat del marit. L'amant es comportava com un vassall i acostumava a ser de rang inferior. Al segle XIV apareixen a Itàlia dos escriptors que trenquen amb els convencionalismes trobadorescos: Pertrarca i Boccaccio. El primer idealitzà la seva amada Laura, mentre que el segon mostrà l'amor llibertí, alegre i frívol de la societat de l'època en els contes del Decameró . En la mateixa línia de Boccacció, Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, a la seva obra El libro del buen amor , fa un quadre de costums del seu temps, barrejant la sensualitat i la devoció, l'amor profà i l'amor diví, l'amor esbojarrat i l'amor autèntic. L'amor també és el protagonista d'un altre gran llibre del segle XV, La Celestina de Fernando de Rojas, on les relacions amoroses són descrites amb gran fidelitat a la realitat. Per la seva banda, Ausiàs March fa una poesia semblant a la de Petrarca, però menys idealista i refererint-se a dones molt més humanes, i en què l'amor es presenta sempre entre dos pols: la carnalitat i l'espiritualitat, l'amor sensual i l'amor intel·lectual.

Ja en ple renaixement Garcilaso de la Vega pren com a models Petrarca i March i escriu uns versos ple d'humanitat. Durant el barroc la poesia amorosa tendirà a la moralitat i a la sàtira, moltes vegades disfressades amb brillants imatges o al·legories mitològiques.

El romanticisme implica un retorn a les concepcions amoroses de l'edat mitjana. Es torna a l'amor cortès, a un amor que esdevé la lluita per l'impossible i la recerca d'un ideal espiritual i sexual alhora. Es tendeix a ressaltar el sentiment i la passió per sobre de la raó. Aquest tipus de poesia, que té com a un dels principal representats Gustavo Adolfo Bécquer també impregnarà el modernisme, el qual recollirà l'herència del romanticisme gràcies a la influència del simbolisme.

En el segle XX, en què els valors morals tradicionals han estat qüestionats, el sexe ha esdevingut el protagonista de moltes obres literàries. La sensualitat i l'erotisme són els aspectes de l'amor més destacats. La veneració romàntica per la persona estimada deixa pas a l'exaltació de la passió. Neixen molts gèneres, com la poesia i la narrativa eròtiques i el tema del sexe deixa de ser tabú. En la literatura castellana destaquen especialment els poetes de la generació del 27 i, en la catalana, l'obra de Joan Salvat-Papasseit El poema de la rosa als llavis .