amvalenc

Anomenat habitualment valencià , ocupa les tres cinquenes parts del País Valencià. Es tracta de les comarques següents: els Ports, el Maestrat, la Plana, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d'Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina, l'Alcoià, les Valls del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Vinalopó. A més, cal afegir-hi algunes localitats murcianes, al Carxe, que, repoblades en temps de la Reconquesta, han conservat l'idioma.

Les altres comarques valencianes, situades a l'occident del país, no han estat mai catalanoparlants. Es tracta de les terres que ocuparen els aragonesos en el segle XIII durant la conquesta del que havia de ser el Regne de València. L'aragonès, canvià al llarg del temps fins que esdevingué una modalitat de l'espanyol. A més a més, cal afegir les comarques de l'Alt Vinalopó i la Vall de Cofrents, castellanes des dels orígens, que foren incorporades el 1833 a les "províncies" d'Alcant i València, respectivament.

el vocalisme, àton i tònic, coincideix amb el del català nord-occidental .
Les e i o són més obertes i amb diferent distribució que en els altres indrets del domini lingüístic.
el fonema palatal fricatiu sonor només pot aparèixer per fonètica sintàctica, ja que s'articula com a africat ( àgil sona àdgil ), i amb apitxament a la zona central
és força general la caiguda de la -d- intervocàlica: cremà, llauraor, mocaor.
s'articula la -r final etimològica, tret de a la zona septentrional del país.
articulació labiodental de la v , a la Plana i a tota la meitat meridional del País Valencià, distinta de la b , bilabial, que sol ésser sempre oclusiva.
la x inicial o medial és africada, com en català nord-occidental .

l'article coincideix amb el català oriental i no amb el nord-occidental: el, la, els, les.
els demostratius tenen tres valors: est(e), eix(e)/ix(e), aquell, açò, això, allò ; també els adverbis de lloc: ací, aquí, allí (o allà ).
les formes femenines del possessiu fort són meua, teua, seua.
variants peculiars dels numerals: dos (masculí i femení), uit, dèsset, diuit, dèneu, uitanta.
ús de la forma plena dels pronoms: me, te, se.
les combinacions de pronoms àtons solen seguir les de la llengua antiga (objecte indirecte més objecte directe), i s'acosten a les de la llengua normativa: jo li'l compre, li'n comprarem.
tret de a la zona septentrional de transició, la primera persona singular del present d'indicatiu té desinència en -e: jo cante. La desinència en -o apareix als Ports, al Maestrat i a l'Alcalatén.
A gairebé tot el País Valencià, incloent-hi l'Alcalatén, l'Alt Maestrat i Morella, l'imperfet de subjuntiu deriva del plusquamperfet d'indicatiu llatí. Presenta les desinències -ara, -era, -ira : cantara, volguera, sentira. Però hom troba les desinències en -às, -és, -ís , al sector costaner del Baix Maestrat i septentrional d'aquest i dels Ports
el perfet simple ( cantí... ) manté vitalitat plena solament a la zona central del País Valencià on també és usual la primera persona del singular.
en els verbs incoatius, l'increment és -ix: patix, produïx.
verbs de la segona conjugació en a: traure, nàixer, jaure , com en català nord-occidental .
ús de en amb valor de amb.

gran abundor d'arabismes, molts d'ells genuïns: dacsa, endívia, alficòs.
mots amb la mateixa base etimològica que d'altres d'espanyols (que no són, òbviament, castellanismes): espill, aplegar, xic, rabosa. D'altres mots valencians característics, com pallola, pigota , etc, tenen una etimologia diferent dels sinònims del català central , que deriven del mateix ètim que els espanyols, discrepàncies que poden tenir per base les diferències lèxiques del llatí provincial.
noms comuns i topònims mossàrabs: orandella, cuquello 'cucut', tomello, Moraira, Muro, Campello.
topònims aràbics: Albalat, Alcalà, Alzira.

De límits imprecisos, s'estén per les comarques dels Ports, Alt i Baix Maestrat, l'Alcalatén i la Plana Alta. En bona part, les seves característiques són de transició vers el tortosí . A part d'alguns fenòmens fonètics no del tot generals i de peculiaritats lèxiques diverses, cal posar en relleu el fet que en algunes localitats del subdialecte la primera persona del singular del present d'indicatiu té el morfema -a: jo canta.

És el parlar valencià més diferenciat. Ocupa la zona central del País Valencià, sobretot l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp del Túria i parts de comarques limítrofes. El seu tret més característic és l'ensordiment de les consonats /z/ en /s/ ( rosa pronunciat: ròssa ), /dj/ en /tx/ ( viatge pronunciat : biatxe) i /dz/ en /ts/ ( dotze pronunciat: dotse ). El nom apitxat sorgeix del terme apitjat (premut) pronunciat d'acord amb la fonètica del subdialecte.

1a palatal africada sonora: (pla tj a)
*1b palatal africada sorda: (co tx e)
*2a palatal fricativa sonora: (plu j a)
*2b palatal fricativa sorda: (cai x a)
*3a alveolar fricativa sonora: (ca s a)
*3b alveolar fricativa sorda: (cap s a)
*4a alveolar africada sonora: (do tz e)
*4b alveolar africada sorda: (to ts )

Subdialecte propi de la zona central del País Valencià, des d'Almenara fins a l'Albufera pel litoral, i fins a la vora esquerra del Xúquer per l'interior. Comprèn, doncs, el Camp de Morvedre, l'Horta i la Ribera Alta, i inclou, per tant, la capital del País i les ciutats de Sagunt i d'Alzira.

El parlar apitxat ensordeix les articulacions següents: la palatal africada sonora [*1a] (en l'ortografia tj o j ), l'alveolar fricativa sonora [*3a] (en l'ortografia, entre altres posicions, s o z darrera consonant) i l'alveolar africada sonora [*4a] (ortografia tz ); aquests sons són identificats amb els sords corresponents: [*1b] (ortografia tx ), [*3b] (ortografia s o -ss- ) i [*4b] (ortografia ts ).

Així mateix, la v etimològica i ortogràfica es pronuncia bilabial, oclusiva o aproximant fricativa, a la zona del parlar apitxat, mentre que té una articulació labiodental fricativa sonora a quasi tota la resta del País Valencià. Això vol dir que mots com jove, viatge, rosa, quinze, dotze, setze, fava, rave , etc, són pronunciats com si fossin escrits txobe, biatxe, rossa, quinse, dotse, setse, faba, rabe , etc.

Els límits dels fenòmens del parlar apitxat presenten petites discrepàncies locals, i així, al nord, Almenara (Plana Baixa) conserva la [v] labiodental, però no les sonores [*3a], [*2a] i [*1a], i al sud s'esdevé el mateix a Sollana (Ribera Baixa) i a Gavarda i Antella (Ribera Alta); al contrari, Algemesí (Ribera Alta) conserva les sonores [*3a], [*2a] i [*1a], però no la labiodental [v]. Així mateix, dins la zona de parlar apitxat i vora la frontera lingüística, a la vall dels Alcalans (Ribera Alta), hi ha dos pobles, Catadau i Alfarb, que no conserven la [v] labiodental, però sí les sonores [*3a], [*2a] i [*1a], bé que aquesta a Alfarb no és brunzent i la seva articulació és més aviat iod mediopalatal africada sonora no vibrant. Fora de la zona central del País Valencià apareixen en certes localitats o comarques aïllades alguns dels fenòmens propis del parlar apitxat: així, a Gandia perden la sonoritat [*3a], [*2a] i [*1a], però s'hi conserva la [v] labiodental; a Onda i en alguns pobles de la serra d'Espadà no es conserven [v] ni [*1a], però sí que mantenen llur sonoritat [*3a] i [*2a], i el mateix s'esdevé al Forcall (els Ports). Fora del País Valencià, s'ensordeixen també [*3a], [*2a] i [*1a] a la Llitera i a la Ribagorça .

L'estudi de les falses rimes i grafies errònies en els texts valencians permet de datar la iniciació de l'ensordiment de s i j al segle XVII, o potser a la darreria del XVI, quan s'intensificà la castellanització. El poble considera, arbitràriament, que les articulacions sordes són més premudes que les sonores, i per això anomena apitxat ( pitjat, premut ) aquest subdialecte, el qual, bé que sigui el propi de la capital i els seus entorns, manca de prestigi a la resta del País Valencià, on hom té consciència de mantenir una major puresa idiomàtica. Des de Lluís Fullana (1915), els gramàtics valencians malden per evitar les repercussions ortogràfiques del parlar apitxat.

Limita al nord amb l'apitxat i al sud i a l'oest amb l'espanyol. En el consonantisme es destaca la caiguda molt acusada de la -d- intervocàlica i, en algunes zones, de la -r final. L'article plural adopta la forma es per al masculí i el femení. El lèxic mostra formes dobles per a alguns mots, prova de la barreja de pobladors que s'han establert en aquestes comarques. A Tàrbena i a la Vall de Gallinera, repoblades amb gent procedent de Mallorca arran de l'expulsió dels moriscs a principis del segle XVII, s'hi han mantingut alguns mots mallorquins, l'article salat es/sa (que alterna amb el general valencià) i l'article personal En .

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s'estén progressivament al llarg del segle XV: la nova designació (ja datada el 1414) alterna amb les tradicionals de romanç , pla i català , sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes. Antoni Canals abans (1395) havia enfrontat "nostra volguda llengua valenciana" a la "llengua catalana"; tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d'escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc del domini lingüístic, i la seva frase, enigmàtica, encara espera una explicació plausible.

Fins a la primeria del segle XVI, tant a València com a Barcelona, hom trobava natural i lògic que l'idioma comú es denominés indistintament català o valencià . Un examen dels colofons de llibres impresos en l'una i en l'altra ciutat, durant la primera etapa de la impremta, fa veure que alguns d'apareguts a Barcelona es deien en llengua valenciana , com d'altres, sortits de les premses de València, s'afirmaven en llengua catalana , i fins i tot n'hi ha un que en l'edició barcelonina seria en llengua valenciana , mentre que en l'edició valentina ho és en llengua catalana , sense cap modificació en el contingut. Cap al 1520, tanmateix, ja s'havia produït un canvi important en la consciència lingüística de la minoria culta del País Valencià. Hi contribuïren, d'una banda, el distanciament respecte a la llengua medieval i, d'una altra, la desigual evolució dels dialectes, que començava a accentuar-se. N'és un interessant testimoni el Blanquerna de Ramon Llull, publicat a València el 1521, per Joan Bonllavi (o Malbec): l'obra és oferta al mercat "traduïda" de "la llengua llemosina primera" a "aquesta bastarda llengua valenciana", que Bonllavi confessa no dominar. Potser a partir d'aleshores s'establí el costum de denominar llemosí o llengua llemosina el català antic, i de considerar el valencià , el català el mallorquí com unes llengües derivades, parentes i finalment distintes.

Els erudits valencians posteriors posen un cert èmfasi a remarcar les diferències fonètiques i de vocabulari (sovint simples castellanismes) o de morfologia dialectal, per justificar una llengua valenciana independent de la llengua catalana . De tota manera, la convicció unitària, quant a l'idioma, no arribà a perdre's mai ni en cap regió dels Països Catalans, en els cercles intel·lectuals.

La pervivència del concepte d'un hipotètic llemosí ancestral , originari i, per tant, vinculador, al qual anaven lligats els pocs o molts records vius dels clàssics de l'edat mitjana, mantingué un relatiu sentiment d'unitat de la llengua, que, ja en temps de la Renaixença, es consolidà. Al País Valencià, Constantí Llombart procurà, a través de la seva vasta activitat, de mantenir la noció del llemosí , que, de fet, només era una manera d'evitar de dir-ne català o valencià i de trobar una fórmula superadora de les susceptibilitats regionals.

Més tard, en ple segle XX, quan les reticències localistes ja adquirien un to més polític que no pas lingüístic, Nicolau Primitiu Gómez i Serrano intentà de promoure una solució de nomenclatura amb la combinació sil·làbica de bacavès ( ba de Balears, ca de Catalunya, va/vès de València), que, descartat el llemosí per anticientífic, pogués ésser satisfactori per a tothom. Tot i compartir la recuperada evidència filològica del valencià igual al català, han estat pocs els valencians que han optat per dir-ne català , i no sempre: Vicent W.Querol ( Rimas catalanas ), Miquel Duran de València, els Martínez i Ferrando, Carles Salvador, Sanchis i Guarner, etc.

A partir del 1960, al País Valencià, el nom de la llengua s'ha plantejat sense gaires dificultats (universitat, Secretariat de l'Idioma, partits polítics inicialment clandestins), i ha topat encara amb la resistència dels sectors castellanitzats de la societat valenciana, els quals, inopinadament, es manifesten "valencianistes-anticatalanistes". Això ha donat peu a algunes polèmiques aberrants i pintoresques.

Actualment, el nom valencià aplicat a la llengua, així entre els filòlegs com col·loquialment, és acceptat en tant que designació d'un dialecte, que ni tan sols no ocupa tot el País Valencià; la insistència científica i política és dir-ne català.