EL TEXT ARGUMENTATIU

Concepte i funció del text argumentatiu

L' argumentació és l'exposició d'un raonament convincent, l'expressió de les pròpies opinions d'una manera lògica i raonada. La finalitat de l'argumentació pot adquirir diversos matisos. En emetre un missatge, l'emissor pot voler, simplement, donar la seva opinió sobre un tema determinat. Però també pot voler convèncer el receptor de la bondat dels seus arguments. O, fins i tot, pot voler persuadir-lo que actuï d'una manera determinada. Sempre que expressem una opinió pròpia o justifiquem una idea estem produint un text argumentatiu. Com a tal, tota argumentació ha d'exposar les idees clarament perquè el receptor pugui actuar o rebatre-les amb nous arguments.

Tipus d'argumentacions

Hi ha diversos tipus d'argumentacions, segons la manera com es relacionen les opinions i els arguments corresponents. L'argumentació senzilla és aquella que es basa en un sol argument. En l'argumentació múltiple , en canvi, es donen diversos arguments. Les argumentacions múltiples poden ser coordinades , i, en aquest cas la suma d'arguments justifica l'opinió, o bé subordinades , cas en què cada argument prové, llavors, de l'anterior. Encara hi ha un tipus especial d'argumentació: la contraargumentació . En una contrargumentació, no es pretén tant defensar l'opinió pròpia com rebatre la de l'altre. En una discussió o bé en un debat, cadascun dels interlocutors defensa una determinada posició, que ha de ser qüestionada pels altres. Quan es defensa una argumentació, no es pot continuar si no es desmunten les crítiques de l'adversari. La contraargumentació ha d'estar basada també en arguments lògics i racionals. Massa sovint, però s'utilitzen estratègies que denoten pocs recursos, com ara fer referència a la qualitat de l'interlocutor o bé tractar els arguments de l'interlocutor d'exagerats, banals, irracionals, incoherents o massa tècnics.

Classes de textos argumentatius

Trobem textos argumentatius en els editorials i els articles d'opinió dels diaris, en el món de la publicitat, en els judicis, concretament en les exposicions de l'advocat defensor i del fiscal, en les homilies i els sermons, en les taules rodones i els debats televisius i radiofònics, en els mítings electorals i, en general, en l'oratòria política.

Estructura dels textos argumentatius

En un text argumentatiu, és força freqüent que hi hagi, d'entrada, una introducció , que intentarà captar l'interès del receptor ( captatio benevolentiae ). Es pot començar per una pregunta retòrica, una citació d'autoritats, una anècdota, un avanç de la tesi defensada, etc. La introducció bàsicament ha de servir per a enunciar un tema i donar-ne l'opinió a favor o en contra: la tesi . En la part central o desenvolupament , es defensa la tesi mitjançant arguments i subarguments , que sovint aniran acompanyats de proves que en demostraran la validesa. L'emissor pot també anticipar-se a les possibles objeccions del receptor, interposant arguments en contra de la seva tesi, que ell mateix podrà rebatre amb contraarguments. Finalment, la conclusió ha d'exposar d'una manera ben clara la idea o tesi defensada.

Recursos dels textos argumentatius

Els recursos més freqüents de l'argumentació són de tipus retòric (figures retòriques) o bé lingüístic (sintàctics i lèxics).

•  L'emissor està molt implicat en l'argumentació. Per això sovinteja l' ús de la primera persona (singular o plural) i verbs com penso opino, etc, acompanyats d'expressions com personalment, a parer meu , etc .

•  La sintaxi de l'argumentació és complexa . Per a encadenar d'una manera lògica els arguments s'hi utilitzen oracions llargues, amb moltes coordinades (especialment il·latives i adversatives) o subordinades (sobretot causals, finals i consecutives). Per això abunden els connectors : causals, finals, il·latius i consecutius, condicionals, adversatius i concessius.

•  Per tal d'ordenar el discurs i aclarir les idees s'utilitzen locucions adverbials i nexes que indiquen ordre en l'exposició d'idees.

•  Per a reforçar les pròpies opinions, es pot recórrer també a les citacions d'autoritat o les opinions de personalitats de vàlua reconeguda: filòsofs, literats, etc. La utilització de frases fetes, com a expressió d'opinions generalment acceptades pel poble, és també un bon recurs.

•  Predomina la funció conativa. Per a interpel·lar el receptor s'usen sovint preguntes retòriques , que no esperen cap resposta però que, en canvi, atreuen l'atenció del receptor i el predisposen a respondre en el sentit que pretén l'emissor.

•  La utilització de figures retòriques com la comparació, la metàfora, l'antítesi, el paral·lelisme, la repetició de paraules clau, l'ús d'exemples o paràboles, a més d'embellir l'argumentació, la fan més comprensible i, per tant, més convincent.