EL BARROC

Definició.

L'estètica del període cultural que anomenem Barroc abarca els anys situats entre el període renaixentista i el període neoclàssic, és a dir, des de finals del segle XVI fins a començaments del segle XVIII.
El Barroc s'oposa al període renaixentista tant en l'àmbit artístic com en el del pensament. A l'entrar al segle XVII, per una crisi religiosa, política, econòmica i cultural, l'home perd l'optimisme i la confiança en la raó característiques del Renaixement. És un període de desconfiança, tant del món com de la mateixa humanitat. Pel que fa a l'art, hi ha una clara potenciació de la forma, que en literatura es concretarà en una exploració dels recursos de la retòrica, sintaxi i versificació. Cal advertir, però, que aquesta potenciació de la forma no va en detriment del contingut de les obres: el Barroc és el període del recarregament conceptual, amb un evident gust pel contrast i la paradoxa.
En general, l'actitud, la temàtica i l'estil propis del Barroc responen a una sensació de frustració i desengany individual i col·lectiva de la societat. Les reaccions dabant el desengany són diverses:
-protesta, sobretot en escrits polítics, religiosos i morals
-inquietud metafísica i espiritual que transcendeix la realitat.
-evasió, centrada en la literatura de circunstàncies i en l'estètica pura
-conformitat i acceptació dels esdeveniments (actitud estoica)

Alguns dels temes recurrents del Barroc són l'engany i l'aparença de les coses del món, la vida com a contradicció i lluita o com a camí cap a la mort o la indefugibilitat del pas del temps, la brevetat i la inconsistència de la vida. L'afany de fugida del món portarà sovint a temes o motius aparentment frívols -de caire obscè i escatològic- que contrasten amb els anteriorment nombrats.

Es distingueixen dos corrents dins la literatura barroca de tradició castellana: el conceptisme (caracteritzat per un ús desmesurat del "concepte", és a dir, del fet d'establir relacions mentals entre dos elements creant metàfores, paradoxes etc.) i el culteranisme (que posa especial èmfasi en la forma i en els elements cultes i mitològics, encara que també fa ús del "concepte").

L'estil propi del Barroc respon a l'enderrocament dels conceptes de proporció, harmonia, equilibri, recerca de la bellesa, propis del Renaixement. L'objectiu principal de l'art i la literatura barroques era impressionar i impactar l'espectador o el lector. Per això, la llengua fou sotmesa a una intensa reelaboració d'acord amb els nous gustos. Entre els processos violents a què el llenguatge fou sotmès per tal d'excitar la sensibilitat del públic, cal destacar:
-El contrast entre conceptes transcendents (vida/mort, realitat/il·lusió), que es concreta en l'ús de l'antítesi i la paradoxa.
-La deformació i la caricatura.
-L'artificiositat: a més dificultat, més bellesa: estil retòric, frases llargues, llenguatge culte, etc.
-L'exageració: l'ús de la hipèrbole
-El dinamisme i el vitalisme: l'ús de l'hipèrbaton

La literatura barroca als Països Catalans

En aquesta època, pel que fa a la literatura culta en català, trobem un trencament amb la tradició literària del país. Molts dels autors dels Països Catalans adoptaran el castellà com a idioma literari, especialment al País Valencià i a les Illes Balears. Els autors que escriuran en català, no prendran com a model els clàssics catalans, sinó que s'emmirallaran en els autors contemporanis castellans -Góngora, Quevedo o Calderon de la Barca-. Cal remarcar, en aquest aspecte, l'oblit d'autors de la tradició literària catalana que podien haver servit perfectament de model pels autors barrocs, com és el cas de la prosa llatinitzant de Roís de Corella o dels sermons populars de Vicent Ferrer.

De fet, el Barroc és un moviment que té en la literatura castellana el seu principal punt de referència, i en part per això trobem en les obres catalanes del segle XVII una marcada castellanització, tant en l'aspecte lingüístic com en el de models literaris. Molts d'aquests castellanismes, però, no s'han d'entendre com a fruit d'una inseguretat lingüística, sinó més aviat com a neologismes que s'incorporen o s'intenten incorporar conscientment a l'idioma; l´ús del neologisme és molt característic del període que ens ocupa. Aquesta influència castellana també es veu en les formes mètriques; trobem formes i denominacions del tot castellanes, com la "redondilla", la dècima o el romanç.

Una altra carència afegida a la literatura barroca catalana és la manca d'edicions de l'època d'autors catalans quan, contràriament, sí que trobem edicions a Barcelona o València d'autors castellans: els editors, probablement per raons de mercat, preferien publicar autors castellans, i condemnaven les obres catalanes a ser llegides en cercles reduïts. La poca producció d'autors catalans de l'època que ens ha arribat avui dia pot ser deguda a aquest motiu.

Francesc Vicenç Garcia

Conegut amb el nom de "Rector de Vallfogona", és l'autor més representatiu del Barroc en la literatura catalana i el representant més important de l'anomenada "Escola poètica castellana": Vicenç Garcia conrea els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, sonets i dècimes, romanços mitològics i "letrillas". La seva obra, no gaire extensa, no s'imprimí fins al al 1703 amb el títol de L'harmonia del Parnàs. Els temes que tractà foren els esmentats com a característics del Barroc: el desengany, el temps que passa, la soledat, la mort, etc. També ho és l'estil emprat: el culterà, que es correspon amb el to greu i seriós de la seva poesia amorosa, i el conceptista, el qual, juntament amb la tendència a la grolleria i a la gratuïtat, originà una poesia burlesca, obscena i escatalògica, d'altra banda la més coneguda. Aquest vessant procaç fou el punt de partida del que es coneix amb el nom de "vallfogonisme", corrent poètic popular sense gaire interès literari que mantingué viu el "prestigi" del Rector. Així, se li atribuïren composicions que mai havia escrit i en el seu nom se n'escriviren moltes que deformaren la seva imatge. Més endavant, la llegenda vallfgonesca continuà i el personatge fou tan aviat condemnat (en els nuclis conservadors de la Renaixença, etc.), com reivindicat.