LITERATURA I COMPROMÍS SOCIAL

Després de la segona guerra mundial, durant la postguerra europea, van triomfar dos corrents: per un cantó l'existencialisme, que ve a ser una resposta davant el malestar vital de l'epoca, i per l'altre, el marxisme, que es presenta com una resposta al malestar social. Ajuntant les dues tendències, sorgeix la qüestió del compromís moral i social de l'intel·lectual que exigeix tenir en compte el moment històric i els seus problemes. Els autors es plantegen: l'escriptor s'ha de posicionar davant els problemes socials i polítics del seu termps?

Sempre hi ha hagut un art compromès amb el moment històric en el qual es desenvoluia, enfront d'un art anomenat “pur”, que se centra en l'estètica. Ja durant la dècada dels trenta el llenguatge surrealista comença a mostrar una posició crítica enfront de la realitat social. La guerra civil espanyola va obligar molts inter·lectuals del país a combatre amb la seva literatura i va inspirar a nombrosos escriptors nord-americans i europeus; la comtesa va preparar el camí per a la literatura social que va triomfar a tot Europa deprés de la Segona Guerra Mundial.

La defensa més notable de la literatura compromesa es deu al filòsof i escriptor francès Jean-Paul Sartre. A la presentació de la revista Les temps modernes (1945) i a l'assaig Què és literatura (1947) va explicar el concepte de compromís.

L'escriptor s'ha de pronuncuiar sempre respecte a qualsevol esdeveniment polític o social que es produeixei, encara que Sarte avisava de la necessitat d'indepedència política de l'intel·lectual. Si l'escriptor s'ha de sotmetre a la ideologia d'un partit, corre el risc de perdre la seva llibertat creadora i de caure en un art pobre i pamfletari. Sartre va criticar especialment la literatura del realisme socialista que es va realitzar a la Unió Soviètica ja que s'havia centrat en la difusió de la ideologia oficial i havia oblidat el compromís que la literatura ha de tenir amb el llenguatge i amb la perfecció formal. Finalment, Sartre assenyala que l'ntel·lectual, per mitjà de l'escriptura, està cridat a intervenir en la seva societat per canviar-la.

Les idees de Sartre van influir en el naixement del neorealiseme italià. Aquesta nova etapa s'obre amb la caiguda de Mussolini (1943) i es desenvolupa fins als primers anys de la dècada dels 50. El neorealisme no va constituir exactament una escola, ja que no té uns postulats concrets ni una figura rellevamt que el dirigeixi. Va ser un corrent intel·lectuial que defensava la idea que l'art ha d'assumir una responsabilitat civil; el seu interès se centra en l'home (principalment en les classes humils) i en la societat italiana del moment. La narrativa i especialment el cinema van ser els medis més idonis per difondre cultutra i ideologia a una gran massa. Entre els narradors neorealistes cal destacar Elio Vittorini (1908-1966), Cesare Pavese (1908-1950), Alberto Moravia (1907-1990) i Italo Calvino (1923-1985).

A Alemanya també van haver-hi defensors de la literatura compromesa, entre els quals destaquen Bertold Brecht (1989-1956), Heinrich Böll i Günter Grass. Ls poesia i el teatre de Brecht són eminentment didàctics, ja qua analitzen la realitat alemanya i intenten moure al lector per tal que modifiqui el seu comportament. En el cas de Brecht, encara que la seva obra està molt unida a la ideologia comunista, va rebre crítiques del partit perquè mai no va renunciar a experimentar amb el llenguatge i la tècnica literària. La seva obra va influir en tota la literatura europea i la seva poesia ha estat cantada en diferents èpoques i idiomes.

A Anglaterra es va desenvolupar el compromís literari, especialment en el teatre de la segona meitat del segle XX. John Osborne (1912) serà el guia del grup d'autors teatrals coneguts com a “joves irats”, que es proposen fer un teatre de protesta, molt relacionat amb la societat en la qual viuen.