|
EL TEXT DESCRIPTIU
Concepte i funció de la descripció La finalitat de la descripció és representar amb paraules un determinat objecte, un paisatge, una persona, etc. Les descripcions tenen una organització jeràrquica , és a dir, a partir d'una determinada unitat o nucli es van aplicant diversos predicats i, en progressió lineal, es van seleccionant nuclis successius de nous predicats. La descripció té sovint una estructura espacial : descrivim de dreta a esquerra (o a l'inrevés), de dalt a baix (o a l'inrevés), del general al particular (o a l'inrevés), etc. Les descripcions poden formar textos homogenis, però el més freqüent és trobar-les inserides en altres tipus de textos, com ara els narratius o bé els argumentatius. Classes de descripcions A part de les descripcions pròpiament literàries, es troben textos descriptius en les guies turístiques, els encapçalaments d'entrevistes, els catàlegs comercials, els fullets explicatius, els anuncis, els retrats robots de la policia, els avisos sobre persones desaparegudes o animals extraviats, etc. Lògicament, hi ha molts tipus de descripcions diferents. Segons allò descrit, es distingeixen la descripció de paisatges i ambients ( topografia ), el retrat de persones, tant físic ( prosopografia ) com psicològic ( etopeia ), la descripció d'objectes, sensacions, sentiments, soses immaterials, la descripció d'accions, etc. Segons la intenció de l'emissor, les descripcions podran ser més o menys detallades, podran destacar només uns determinats aspectes i silenciar-ne d'altres o podran ser més o menys subjectives. El retrat és molt utilitzat en els mitjans de comunicació com a presentació del protagonista d'una entrevista, d'una crònica o d'un reportatge. Fonamentalment està basat en l'aspectualització: se'n diuen les característiques físiques i/o morals. L' autoretrat és un subtipus especial en què el descriptor coincideix amb allò descrit. La caricatura és un retrat que tendeix a exagerar trets per tal d'aconseguir un efecte grotesc. La intenció de l'emissor és, llavors, ridiculitzar la situació o el personatge. Estructura de la descripció Sembla que totes les descripcions estan basades en aquestes operacions: • Ancoratge , títol o tema , que pot aparèixer d'entrada o bé al final, cosa que fa que es mantingui la incògnita d'allò que es descriu. • Aspectualització o enumeració de les parts i de les propietats que té el que descrivim. • Establiment de la relació que hi ha entre allò descrit amb el món exterior . Això s'aconsegueix, bàsicament, mitjançant l'emmarcament situacional, centrat en la metonímia (es donen les característiques contigües a allò descrit) i l' assimilació (basada alhora en la comparació , que permet evitar descripcions massa llargues, i la metàfora , que possibilita descripcions més originals però de més difícil descodificació. • Tematització . Teòricament, una descripció pot no acabar-se mai. Qualsevol element pot ser seleccionat com a nou tema o títol i generar, doncs, noves descripcions. Recursos de la descripció Els recursos més habituals que s'utilitzen en una descripció són els següents: • Les oracions atributives • Els verbs en aspecte imperfectiu (present o pretèrit imperfet). • Els caracteritzadors del nom : adjectius, sintagmes preposicionals, aposicions, proposicions de relatiu, verbs amb algun sufix, etc • El verb tenir en l'enumeració de les parts. • Figures retòriques : comparacions, metàfores, enumeracions. La lítote és freqüent en descripcions en què s'expressa un concepte per negació del contrari; les descripcions que se serveixen d'aquest recurs adopten un to argumentatiu. • Les determinacions de lloc : adverbis de lloc i construccions locatives que situen i ordenen els elements descrits en l'espai. • Els quantificadors . • Les oracions juxtaposades o coordinades copulatives ; la subordinació és pràcticament inexistent. |