Comenta les característiques pròpies del text descriptiu que observis en aquests textos:

1.

Vista des de dalt, la Plaça Reial ofereix un aspecte endreçat i racional: una gran esplanada rectangular tancada per una renglera de façanes uniformes, amb una elegant successió de porxos, un parell de fanals antics dissenyats per Gaudí de jove, una font dedicada a Les Tres Gràcies i vint-i-tantes palmeres escampades a l'atzar. A primer cop d'ull, qualsevol diria que és una plaça tranquil·la, una mena de museu a l'aire lliure on no passa mai res d'especial. Enganya.

L a plaça —a tocar de la Rambla , del Xino i del port— té els seus moments de calma, però és, entre altres coses, el centre d'un barri que sempre ha tingut tendència a flirtejar amb la vida marginal: un laberint de locals foscos on es trafica amb sexe i droga, de baralles que sorgeixen del no-res, de navalles a mitjanit, de bronques de borratxos, d'estrebades i corredisses. De mala vida, en definitiva.

Però també seria un error creure que és només això.

L'encant de la plaça és que es tracta d'un aquests escassos llocs on conflueix tota mena de gent. No hi ha una única plaça Reial, sinó moltes places Reials i les faunes més diverses s'hi relleven buscant protagonisme: filatèlics, traficants, famílies endiumenjades, noctàmbuls, aficionats al jazz, taxidermistes, bevedors de cervesa, estudiants, borratxos de tetrabrik, lletraferits, artistes, gitanos, expresidiaris, macarrons, enllustradors, pispes, bojos, maricones, indocumentats, ionquis, putes, turistes, jubilats, policies...

La meva espècie preferida, d'entre totes les que pul·lulen per la plaça, és la dels funcionaris. Els trobo tan ridículs... Caminen sempre de pressa, cofois de la seva importància, en direcció a la plaça de Sant Jaume —maletí, corbata i telèfon mòbil enganxat a l'orella—, sense ni molestar-se a mirar al seu voltant. Com si els fes por d'entrar en contacte amb un món que no té res a veure amb l'avorrida oficialitat dels balanços i els pressupostos.

El que més em fascina dels turistes, quan els veig des de la finestra, és la seva immensa fe enciclopèdica. Vaguen amb la mirada clavada en gruixudes guies i només l'aixequen un instant molt de tant en tant per comprovar que el que llegeixen existeix de debò. Quan tenen la lliçó ben apresa, acostumen a fer-se una foto de record. Perquè en quedi constància. Tots agrupats davant la font, amb pantalons curts, la pell de color vermell gamba i samarretes del Barça. De vegades, fins i tot culminen la pantomima amb un barret mexicà. Patètic.

M'agrada acostar-me a la finestra i observar la plaça. És un dels meus vicis. Enganxo el front al vidre i m'hi puc passar hores, contemplant l'anar i venir de la gent, els canvis de llum, el bellugueig de les cerveseries, el vol mesquí dels coloms o el planejar elegant de les gavines. M'entretinc tafanejant amb els prismàtics i jugant a endevinar què s'amaga més enllà d'uns finestrons i d'unes cortines que intenten preservar una difícil intimitat. El millor moment per fer-ho és de nit, quan s'encenen els llums i els jocs d'ombres permet intuir vagament què hi passa. Pensions de passavolants amb motxilla, pisos de jubilats que no fan altra cosa que mirar la televisió, nius d'artites, d'estudians, de gent de tota la vida... Em fa la impressió, de vegades, que són com personatges a l'espera d'un càsting que els permeti abandonar l'anonimat i fer el salt a la fama, pendents que algú es decideixi a prémer el botó que els traurà al centre de la plaça: a l'escenari.

Amb l'arribada del bon temps, sempre hi ha músics que assagen al capvespre amb el balcó obert de bat a bat. Resulta la mar d'agradable sentir com s'escampa la música per la plaça. Tanques els ulls i tens la impressió que és com un tel que cau lentament i ho recobreix tot d'aquest esperit bohemi que semblava que ja s'havia perdut. El que predomina és el jazz, blues tristos sortits d'un saxo emboscat que miren d'interpretar el sentiment d'un barri carregat d'història, d'encant i de llegendes.

Els terrats de la plaça són un món a part, un espai desaprofitat que viu els seus comptats dies de glòria pels volts de Sant Joan, quan un grup de veïns voluntariosos els guarneixen amb serpentines, banderes i fanals per poder-hi ballar al ritme de les velles cançons del Gato Péez o del Sisa o de les músiques càlides del Carib. Quan passa la revetlla, però, els terrats tornen a ser el que eren: un lloc que rarament es té en compte, amb restes de confeti brut per terra i quatre ferros rovellats en un racó. Amb la roba estesa onejant com una bandera fantasmal.

2.

Era, doncs, una bona casa, però a dins hi havia ben posa cosa: hi havia simplement el que la gent s'hi havia descuidat. Per a habitar-la calia portar-hi l'indispensable, cosa que jo vaig fer amb els quatre trastets que tenia a l'Escala. La presència d'aquests objectes no l'emplenà pas; més aviat hi agafaren un aire balder i precari. La majoria de les habitacions continuaren en una buidor absoluta; no recordo pas haver obert mai les portes d'aquestes cambres.

En el primer pis hi havia un gran menjador central ple de llum, molt clar, i dues habitacions, una a cada costat. Aquesta suite obria sobre la façana tres magnífics balcons que semblaven fets expressos per fer la vida contemplativa, tan fascinador era el panorama que els seus llindars presentaven.

En una de les parets laterals del menjador hi havia una xemeneia amb unes corbes una mica pretensioses, sobre l'enfila de la qual es veia un rellotge d'unes certes ínfules artístiques perpètuament aturat a les 5,25. El guarisme 5, 25 m'ha quedat gravat en la memòria per una coincidència que es priduí més tard i de la qual hauré de parlar. Aquell rellotge era curiós: tenia la part externa normal, el marc de bronze, el quadrant i les broques, però li faltava la maquinària posterior. Algú se la devia haver emportada. Havia quedat un rellotge fictici, inexistent, un rellotge dissecat. Al centre del local hi havia una taula de fusta blanca i quatre cadires de balca, sota d'un fil que penjava del cel ras, que sostenia una bombeta elèctrica posada a dins d'un càpsula de vidre molt artística, d'un color rosat, com una campaneta brodada. Aquella penjarella, sospesa i nua en l'espai d'aire massa voluminós, feia una certa angúnia. Era tot el que quedava del magnífic llum que hi havia posat l' americano .

Però en aquell menjador hi havia una cosa bona: un sofà, un sofà de Cadaqués, de caoba corbada, de color torrat, probablement vingut d'Itàlia, un sofà deliciós, una mica tronat, amb un matalasset cobert amb una cretona, verdosa lleugerament esfilagarsada, d'unes dimensions perfectes, d'un comoditat absoluta, d'una receptibilitat per al cos humà tan positiva que arribava a inspirar sentiments de tendresa real. Però el curiós d'aquell moble és que formava part de les coses al·luvionals —dels objectes que la gent s'hi havia successivament descuidat. Vaig preguntar al representant de l'amo qui era la persona que havia comès l'error d'abandonar-lo, però no pogué pas donar-me'n un a qualsevol idea clara.

A les parets del local, no s'hi hauria vist el més petit objecte si l'estadant anterior —un pintor suec— no hi hagués deixat penjades tres o quatre teles sense marc, tot just començades, que pretenien representar unes oliveres en procés d'objectivació, en un estat molt vague, molt poc concret, que no havia passat de la més incerta borrositat. Si no hagués estat que a sobre de la fumositat es veien unes pinzellades de verd fresc sense organitzar, hom hauria dit que més que teles incisives eren teles esborrades. Quan em mirava aquelles temptatives abandonades em feia l'efecte que el pintor havia volgut acomiadar-se deixant un record a la casa, però que el record havia estat tan tímid i informulat com el que us poden deixar les faccions d'una persona que veiéreu passar anys enrera, una vegada.

Josep Pla, Contraban