Indica quina figura retòrica s'ha usat en cada cas:

Tinc tanta sang que a les cinc tinc son.

Un lloc hi havia
de l'astre rei mirall del dia

Sota la pluja
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.

La lluna és un fanal més, enorme, d'una llum emmelada.

Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finísima atzabeja,
a qui los d'or més fi tenen enveja
la bella Flora en un terrat un dia.

O dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses.

Pi que ets nonhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;
pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols.

M'exalta el nou i m'enamora el vell.

Al punt que hom naix comença a morir,
e morint, creix e creixent, mor tot dia.
—Campanes ja no tinc —li respoonia
lo ferreny campanar de Sant Martí.

Sé que no vindrà,
sé que mai el tornaré a veure

enfront, movien, entre la fina boia
els verds pollancres les fulles

Besaria els teus llavis de corall

Sinestre sona, travessant les places
el martelleig d'unes feixugues places

qui és pobre de cabals i de projectes rics

bollirà el mar com la cassola en forn

Segueix-me, el riu contesta

Aquella meva pobra, bruta, trista, dissertada pàtria

Amor de mort. Oh mort semse conhort

La humitat era tan alta que els cabells em regalimaven aigua