Comenta les característiques pròpies del text narratiu que observis en aquest fragment:

“Aleix va eixir a la porta del mas de l'Arbre, i tal com li havia passat dalt a l'obrir el balcó de la seua cambra, el va tornar a enlluernar la claredat de l'avançat matí de la muntanya. Tanmateix, el sol romania un poc esmorteït darrere una capa lleu de celatges deixatats i groguencs, de pur aspecte de tardor. Feia una fresca agradosa; ell respirava l'aire a ple pulmó i sentia els membres regats d'una sang nova i primaveral i el cap aclarit i ferm. Ara el repòs li seria sols un goig de l'ànima. Ja estava retornat; ja era de bell nou un home fort, en plena vigoria de la joventut.
Àngela, la masovera, que seia al sol allí davant la porta pelant unes hortalisses per al dinar, al veure'l eixir va saludar-lo tota maternal i amatent, com cada dia.
—Ja me'n vaig a la font —li va fer saber ell.
Ella es va alçar. —Espere's.
Entrà en la casa i li va traure un got que encara duia gotes de l'esbandida. Aleix li'n va donar les gràcies i se'n anà cap a la font.
El caminoi eixia dreturer des de davant la casa, entre dos bancals de pomeres joves. Tot recorrent-lo, a les deu o dotze passes, va tenir la sensació que el miraven caminar, i va girar-se. El seu esguard va ensopegar llavors amb el somriure lluminós de la muller de don Macià, que se'l mirava amb un interès tendre des d'un balconet revetat de blava franja. Aleix li va fer un gest de comiat deseixit i afectuós i prosseguí el seu camí.
La font de l'Arbre era prop, a menys de dues-centes passes de la casa. Aleix tardava uns minuts a fer la vista al paisatge, parant-se a alenar el perfum serrà. Ara, mentre que feia això, sentia que Pauleta, la senyora del mas, parlava d'ell amb la pagesa.”