|
FACTORS QUE DETERMINEN L'ÚS D'UN REGISTRE LINGÜÍSTIC La variació de la llengua que cada parlant tria per adaptar-se a la situació de comunicació és la variació estilística o registre. Cada parlant fa ús d'una sola varietat dialectal peró, en canvi, coneix i utilitza un ventall força més ampli de varietats estilístiques que li permet mantenir la comunicació en ámbits d''ús ben diferents i que són determinades pel tema, la intenció, el nivell de formalitat i el canal. El tema pot ser especialitzat o no especialitzat. La intenció o propòsit pot ser objectiu o subjectiu, el nivell de formalitat pot ser alt mitjà o baix i el canal pot ser oral (espontani no espontani) o escrit. El tema és l'àmbit de la realitat a què fa referència el text. Es pot considerar que hi ha tants temes com especialitats conegudes (filosofia, matem'atiques, economia, etc. Però cada tema pot estar tractat en un grau d'especialització diferent; així, es pot parlar de temes especialitzats i no especialitzats. El lèxic, la sintaxi i l'organització del missatge varien en funció del grau d'especialització amb què es vulgui tractar el tema. En la mesura que el text recull un nombre important de termes cientítics d'un tema (depressió, anticicló...) es pot dir que és un text específic que utililza un lèxic propi dels qui, per afició, tema o simple curiositat, aprofundeixen en aquesta ciència. En canvi, la gent quan parla del temps utilitza paraules com núvols, pluja ...., que formen part d'un coneixement majoritari per part de la població: en aquest cas, es pot dir que el text tracta d'un tema general. La intenció o el propòsit comunicatiu pot ser subjectiu si dóna una informació en què són evidents els sentiments de l'emissor: per exemple, quan l'explicació d'un accident la fa una persona que hi ha estat implicada. En canvi, una noticia del dian o de qualsevol mitjà de comunicació, en fará una explicació més neutra, sense implicacions personals: serà més objectiva. El propósit condiciona també el tipus de text. Per parlar d'un paisatge, el publicista que vol promocionar una àrea turística fará un ús de la llengua més descriptiu i persuasiu, mentre que un ecologista utilitzarà, segurament, un estil més tècnic per tal d'aconseguir el seu propósit de denunciar l'ús abusiu del sòl edificable prop de les platges. El nivell de formalitat reflecteix la relació entre l'emissor i el receptor, és a dir el grau de familiaritat que hi ha entre ells. Oualsevol acte comunicatiu es mou en una escala de més tormal a menys formal. Així, els tractaments que s'utilitzen per a una carta personal acostumen a ser directes i en primera o segona persona del singular (Ho/a, noi), mentre que en una carta comercial cal respectar tot un seguit de formalismes i s'escriu, normalment, en segona persona del plural (Sr. Director del Departament de Márqueting...) En general es parla de: nivell molt formal, formal (corresponent a l'estàndard), poc formal i vulgar. El canal que s'utilitza en la situació comunicativa determina dos tipus de registres: els orals (espontanis o no espontanis) i els escrits. Determinats àmbits utilitzen preferentment el canal oral (conversa telefònica, cara a cara...) i d'altres usen preferentment l'escril (divulgació científica, articles d'opinió...). |