(NOTA: El contingut d'aquest tema pot ser idèntic al que es titula Què hi ha de veritat i mentida en la literatura? No obstant això, per tractar-lo des d'una perspectiva diferent també es pot desenvolupar d'aquesta altra manera)

Una obra literària no és tan sols el reflex del seu autor, sinó també dels costums i les creences de l'època en què es produeix. En aquest sentit, els escriptors romàntics deien que la literatura és una expressió de la societat. És el reflex de la forma de pensar, de concebre el món, dels problemes i dels desitjos de l'escriptor; però també, ja que aquest escriptor viu immers en una determinada societat (en una determinada realitat i en un determinat temps), la seva obra en serà un reflex.

Així, es pot dir que existeixen obres literàries més realistes que reprodueixen més fidelment la vida quotidiana d'una època, i obres més imaginatives , que pretenen escapar als límits de la realitat i construir un món ideal o fantàstic. En un extrem podrien estar, per exemple, les novel·les d'Oller o Galdós, els quals fixaven fidelment en les seves pàgines, els usos i costums de llurs contemporanis. En l'altre extrem, com a exemple de ficció més lliure es podria parlar de les novel·les de Tolkien, com El senyor dels anyells o El hobbit , que construeixen tot un univers inexistent a partir tan sols de la imaginació del seu autor.

Però, tant un tipus d'obres com un altre ens mostren les idees, els desitjos, les experiències i les fantasies d'un autor individual i també les del col·lectiu en el qual aquest s'ha format i ha viscut.

Encara que no tan sols la societat influeix en la literatura sinó també al revés. L'obra literària pot posar en circulació idees fins llavors desconegudes, o fins i tot influir en les maneres de pensar o en la conducta de les persones.

A l'hora de posar-se a escriure, l'autor pot proposar-se influir en la societat , procurar, per mitjà de la literatura, que les coses canviïn, que es despertin les consciències. És el que va succeir a Espanya durant els anys 50 amb l'anomenada “poesia social” o als 60 amb el “realisme històric”, que van intentar erosionar amb la paraula el clima intel·lectual pobre i opressiu de la dictadura franquista.

Aquesta mateixa capacitat d'influir en la societat és la que explica per què, de vegades, la literatura és censurada , alguns autors silenciats, determinades obres prohibides (com feia, fa uns segles la Inquisició). Com a divulgadora incansable d'idees, la literatura és perillosa per a tots aquells que preferirien que la gent deixés de pensar per si mateixa.

QUÈ HI HA DE VERITAT I DE MENTIDA EN LA LITERATURA?

El text literari és el teixit o entramat lingüístic (la successió de paraules) amb què l'autor construeix la seva obra. La complexa xarxa de relacions entre personatges, accions, idees, sentiments, llocs, objectes, etc., que les paraules del text representen és el referent literari, la realitat representada , que es caracteritza per ser fictici . Això vol dir que els personatges, accions o sentiments que configuren la realitat representada en la literatura no pertanyen a la vida real, no són “verdaders”, sinó que formen part d'un món imaginari, d'un univers de ficció. Els personatges d'una novel·la, per exemple, no són de carn i os; estan fets tan sols de paraules.

El caràcter fictici de la realitat representada permet distingir el text literari del text “històric”, entenent com a tal no tan sols els llibres d'història, sinó també documents com una carta, un testament, les notícies d'un diari, un diagnòstic mèdic o un comunicat meteorològic, textos, al capdavall, que es refereixen a esdeveniments o fenòmens del món real .

Encara que el món representat en la literatura sigui per definició fictici, és indubtable que manté alguna mena de relació amb el món real. Un problema central de la teoria o estètica literària és el de la relació entre ficció literària i realitat, entre art i vida.

Aristòtil, i amb ell tota la tradició classicista, sosté que la literatura és imitació de la natura i ha de respectar el principi de versemblança . Serà versemblant una ficció si, traslladada al món real, resulta possible . Als principis clàssics d'imitació i versemblança s'oposen estètiques que posen l'accent en el caràcter creador de la literatura o de qualsevol altra art, així com en l'absoluta llibertat del creador. Les formulacions més radicals arriben a afirmar que és la natura la que imita l'art i no al revés.

D'altra banda, la situació històrica, social, política, cultural, en què una obra literària es produeix constitueix el seu context històric , que cal conèixer per obtenir-ne una adequada comprensió. Per determinar-ne el significat cal conèixer també el context literari . Cada obra no és pas un producte aïllat sinó que forma part d'una tradició juntament amb altre obres que la precedeixen i la segueixen en el temps. Pot afirmar-se, doncs, que un text literari depèn tant de la creació literària anterior com del geni del seu autor o del moment històric en què es produeix.