|
ELS GÈNERES ASSAGÍSTICS LA LITERATURA DIDÀCTICA La literatura didàctica es defineix per la seva finalitat docent, és a dir, es tracta d'escrits que pretenen ensenyar, educar el lector. Per tal que una obra es consideri didàctica ha de prevaler aquest objectiu per damunt del simple entreteniment o goig estètic, o altres finalitats. Un primer gènere agrupat dins la literatura didàctica és l'assaig. Un assaig és un escrit de temàtica variada i diversa en el qual un autor exposa el seu pensament sense una estructura rígida; va elaborant les seves idees a mesura que les posa per escrit. D'autors que conrearen aquest gènere ja en trobem a la literatura clàssica. Durant el renaixement apareixen importants figures com Erasme de Rotterdam o Montaigne. Entre els assagistes espanyols i catalans destaquen, entre d'altres, Ramon Llull, el pare Feijoo, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno, Eugeni d'Ors i Josep Pla. Una variant d'aquest gènere és el diàleg , en què les idees es presenten sota la ficció d'una conversa entre un mestre i els seus deixebles o entre diversos amics. El paradigma clàssic són els Diàlegs del filòsof grec Plató, que foren imitats durant el renaixement i produïren obres com les de Bernat Metge o el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés o De los nombres de Cristo , de fray Luís de León. Un altre gènere didàctic bastant popular són les faules. Les faules són breus narracions (generalment en vers, però també hi ha en prosa), els protagonistes de les quals són animals que actuen i parlen com éssers humans. Del seu comportament, correcte o equivocat, se'n treu una sentència moral o ensenyament que el lector pot aplicar a la seva vida. El primer fabulista de tots els temps fou Esop, en el segle VI a C. En la literatura francesa destaca la figura de Lafontaine, i entre els espanyols i catalans, Ramon Llull a l'edat mitjana, època en què el gènere gaudí d'una gran vitalitat, i Tomás de Iriarte o Félix María de Samaniego, en el segle XVIII, època en què la literatura didàctica estigué molt de moda d'acord amb la ideologia de la Il ·lustració. Dins la literatura didàctica se solen incloure altres gèneres com les epístoles, o cartes, que en vers o prosa, transmeten a algun amic consells o punts de vista. Algunes mostres de literatura epistolar, de caràcter religiós, ja apareixen en el Nou Testament, i posteriorment, en el segle XVI, en els escrits de santa Terresa de Jesús ( Las moradas , Caminos de perfección) . D'altra banda, el gènere estigué molt de moda durant el romanticisme, en què predomina una temàtica més intimista i estètica. Altres gèneres que també poden considerar-se pertanyents a la literatura didàctica són els tractats científics o filosòfics sempre que per la seva qualitat estètica puguin considerar-se obres literàries, la crítica artística o literària, com la de Larra o Menéndez Pelayo, i altres manifestacions literàries com els aforismes, les màximes o sentències en la literatura culta, o fins i tot, els refranys en la popular. L'ASSAIG Un assaig és un gènere que s'inscriu en el marc de la literatura didàctica o d'idees i que reflexiona sobre interrogants relacionats amb la condició humana. És un escrit de temàtica variada i diversa en el qual un autor exposa el seu pensament sense una estructura rígida i va elaborant les seves idees a mesura que les posa per escrit. El seu mitjà d'expressió més habitual és la prosa no narrativa. L'assaig pot tenir una extensió variable (des d'una desena de pàgines fins a un llibre) i, per tant, permet a l'autor d'incorporar en el desenvolupament de la tesi pròpia els contraarguments que la podrien contradir segons el procediment dialèctic clàssic, heretat de la tradició filosòfica des d'Aristòtil, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi+antítesi=síntesi. Es tracta de textos de caràcter argumentatiu i, de vegades expositiu. En el context podem trobar diversos factors que van des de la situació personal de l'autor fins al marc sociopolític o cultural i la tradició assagística que empara el text. En el camp dels textos periodístics, els articles d'opinió formen part de la literatura d'idees: l'editorial, les cartes al director, la columna o article d'opinió, la ressenya crítica i el debat. La llargada de què disposa l'autor és més breu i, per tant, els textos se solen limitar a l'exposició del tema, el seu desenvolupament i l'opinió personal fonamentada al final. D'autors que conrearen aquest gènere ja en trobem a la literatura clàssica. Durant el renaixement apareixen importants figures com Erasme de Roterdam o Montaigne. Entre els assagistes espanyols i catalans destaquen, entre d'altres, Ramon Llull, el pare Feijoo, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno, Eugeni d'Ors i Josep Pla. ALTRES GÈNERES PROPIS DE LA LITERATURA DIDÀCTICA La literatura didàctica es defineix per la seva finalitat docent, és a dir, es tracta d'escrits que pretenen ensenyar, educar el lector. Per tal que una obra es consideri didàctica ha de prevaler aquest objectiu per damunt del simple entreteniment o goig estètic, o altres finalitats. A més de l'assaig hi ha altres gèneres didàctics.Un gènere important és el diàleg , en què les idees es presenten sota la ficció d'una conversa entre un mestre i els seus deixebles o entre diversos amics. El paradigma clàssic són els Diàlegs del filòsof grec Plató, que foren imitats durant el renaixement i produïren obres com les de Bernat Metge o el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés o De los nombres de Cristo , de fray Luís de León. Un altre gènere didàctic bastant popular són les faules. Les faules són breus narracions (generalment en vers, però també hi ha en prosa), els protagonistes de les quals són animals que actuen i parlen com éssers humans. Del seu comportament, correcte o equivocat, se'n treu una sentència moral o ensenyament que el lector pot aplicar a la seva vida. L' apòleg és una narració curta protagonitzada per éssers irracionals que transmet un ensenyament moral. El primer fabulista de tots els temps fou Esop, en el segle VI a C. En la literatura francesa destaca la figura de Lafontaine, i entre els espanyols i catalans, Ramon Llull a l'edat mitjana, època en què el gènere gaudí d'una gran vitalitat, i Tomás de Iriarte o Félix María de Samaniego, en el segle XVIII, època en què la literatura didàctica estigué molt de moda d'acord amb la ideologia de la Il ·lustració. Dins la literatura didàctica se solen incloure altres gèneres com les epístoles , o cartes, que en vers o prosa, transmeten a algun amic consells o punts de vista. Algunes mostres de literatura epistolar, de caràcter religiós, ja apareixen en el Nou Testament, i posteriorment, en el segle XVI, en els escrits de santa Teresa de Jesús ( Las moradas , Caminos de perfección) . D'altra banda, el gènere estigué molt de moda durant el romanticisme, en què predomina una temàtica més intimista i estètica. Altres gèneres que també poden considerar-se pertanyents a la literatura didàctica són els tractats científics o filosòfics sempre que per la seva qualitat estètica puguin considerar-se obres literàries, la crítica artística o literària, com la de Larra o Menéndez Pelayo, i altres manifestacions literàries com els aforismes, les màximes o sentències en la literatura culta, o fins i tot, els refranys en la popular. L' aforisme és el gènere d'extensió més breu atès que es desenvolupa en poques línies. Es tracta sovint de jocs retòrics (paronomàsia, homofonia) o lexicosemàntics (oxímoron, antítesi) la proximitat dels quals provoca un contrast entre mons conceptuals diferents. Una sàtira és un escrit en vers o en prosa que critica i ridiculitza els defectes d'algó o d'alguna cosa. Finalment, alguns textos de prosa narrativa s'acosten, també, bé que sovint de manera tangencial a la literatura d'idees. Així, alguns gèneres que, per la seva forma, pertanyen a la narrativa poden incorporar elements assagístics: sobretot, el dietari , el llibre de viatges , les memòries , la biografia i, de vegades el diari personal . L'ORATÒRIAL'oratòria és l'art de convèncer o persuadir per mitjà de la paraula. La base d'aquest gènere és el discurs . L'oratòria implica uns dots personals, un coneixement previ i una exercitació constant. Els subgèneres de l'oratòria es classifiquen tenint en compte la temàtica del discurs:
|