ELS GÈNERES DRAMÀTICS

EL TEATRE

El teatre és un fet o un conjunt de fets reals o imaginaris de l'experiència humana que algú (autor), per escrit o verbalment (text) posa en mans d'altres persones que el representen (actors) en un espai físic concret, davant d'un públic (espectadors). El teatre, per tant, és el gènere literari que integra l'escriptura amb la representació, és a dir, és un gènere mixt que conté dos tipus d'elements: els literaris o formals i els dramatúrgics o tècnics. El teatre és un espectacle en el qual la paraula pot tenir un paper més o menys important, fins i tot fonamental, però no és mai l'únic element de la representació.

Els elements formals són el text teatral per una banda i la interpretació per l'altra. En el text teatral podem trobar els següents elements: els actes, que són les parts de l'obra separades per una pausa; les escenes, la divisió dels actes per l'entrada o sortida d'actors; els personatges; les acotacions, que són anotacions sobre les actituds de l'actor a escena; el diàleg, la conversa entre personatges; el monòleg, el text recitat per un personatge sol, i l'apart, que és el text que s'adreça al públic. Pel que fa als elements de la interpretació els més importants són els següents: el maquillatge per a la caracterització dels actors, el vestuari (vestit, calçat, perruques, etc.), el gest, o sigui, els moviments del cos i desplaçaments per l'escenari, i el to de veu o modulacions de la veu segons l'instant dramàtic.

Els elements tècnics de l'escenificació son l'espai teatral per una banda i la direcció per l'altra. L'espai teatral està format per l'escenari, que és el lloc on es representa l'obra, el teló, la cortina entre escenari i públic, i el pati de butaques, que és el lloc on se situa el públic. També es poden utilitzar altres espais per representar obres de teatre: una plaça, un carrer, una església, etc. L'escenografia és el conjunt d'elements que funcionen en l'espai on té lloc la representació; té elements visuals i auditius. En la direcció intervenen l'adaptador que és la persona encarregada d'adaptar els textos a l'escena o que en fa versions, el director, responsable de la posada en escena, i, en alguns casos, l'apuntador, que dicta als actors els seus papers.

Els gèneres teatrals més importants són la tragèdia, la comèdia i el drama.

LA TRAGÈDIA

La tragèdia és un gènere teatral que es produeix sobretot a l'època clàssica i que, d'aleshores ençà ha sofert força modificacions. En el sentit clàssic la tragèdia “conta, amb estil elevat la història d'un heroi o heroïna que realitza determinades accions contra les lleis humanes o divines, fet que els aboca a un sofriment (sovint injust) amb el qual el públic es pot identificar fins a sentir pietat pel personatge. Aquesta identificació amb el personatge provoca en l'espectador una catarsi alliberadora”.

La tragèdia, doncs presenta allò que s'anomena un “conflicte tràgic”: l'heroi se sacrifica, en nom del seu poble per defensar una acció que ha comès, de vegades inconscientment, de vegades amb tota consciència, que va contra les lleis de la seva comunitat (lluita contra el representant del poder polític), les lleis divines (lluita contra tradicions religioses inhumanes) o el destí (anomenat destí tràgic o fatal) que els déus o deesses li han assenyalat.

Amb la tragèdia l'autor reflexiona sobre certs aspectes o costums socialment admesos, però que són discutibles. Es plantegen temes elevats: la mort, el sentit de la vida, la pietat envers els morts, i l'autor hi reflexiona Amb llargs monòlegs, el protagonista es lamenta de la seva dissort i mou el públic a la compassió i a l'horror per allò que està contemplant: el mou a identificar-se amb el seu patiment. Aquesta angoixa l'allibera al final, quan l'espectador s'adona que només era una ficció i se sent enriquit psicològicament i moralment (catarsi).

El protagonista d'una tragèdia és algú que ens depassa ja sigui pel càrrec que representa (rei, cabdill, etc.) o per altres qualitats. Però el personatge és petit respecte a quelcom que hi ha més enllà: els déus, Déu, la fortuna, el destí, etc. Així el personatge tràgic és un mitjancer entre l'element de més enllà i l'espectador. És un home que es troba en un enfrontament amb alguna cosa que el depassa però que ens és comuna i , per tant, això mateix a nosaltres, un dia, també ens pot passar.

L'esdeveniment que mena a l'enfrontament determina l'estructura de la trama ja que es tracta d'un fet que provoca un desequilibri que trenca l'ordre establert (còsmic o social). La tragèdia acaba quan l'equilibri és restablert o quan es consuma el fet que menarà a la restauració d'aquest equilibri. Per tant, el resultat de l'enfrontament mena a la caiguda (sovint la mort) del personatge.

El resultat final sembla portar-nos a una concepció resignada: “Així passa”, “així ha de passar”. En el fons es produeix una paradoxa ja que la tragèdia suscita i barreja en nosaltres dues reaccions: un terrible sentit de justícia: “l'heroi ha de caure”, i un pietós sentit d'injustícia: “és trist que hagi de caure”. El llenguatge o registre lingüístic és culte i el to, sublim. Un exemple d'aquest gènere és Antígona de Sòfocles.

La comèdia clàssica és un gènere que “conta, en estil baix, la història de personatges de condició simple que viuen situacions quotidianes i malentesos que provoquen la rialla de l'espectador en presentar-se de manera absurda, grotesca o ridícula, però que tenen un final feliç.

El tema dominant ve donat per la realitat concreta. La comèdia està molt lligada, té les seves arrels, en el marc social del moment en què apareix. La comèdia clàssica sol partir d'un esquema argumental típic: un noi i una noia estan enamorats, però el seu desig de casar-se topa amb un obstacle, una oposició (generalment paterna). Al final la trama pren un gir insospitat i els herois poden satisfer la seva voluntat. La consistència d'una comèdia depèn dels obstacles posats als herois. L'agent obstaculitzador és sempre un representant de l'ordre establert: el pare, un rival més ric, etc. Aquest personatge és presentat negativament, com un impostor, un usurpador. La seva pretensió es mostra fraudulenta ja que, en la mesura que té un poder legal, la crítica del personatge implica la de la societat que li permet exercir el poder. El final feliç és l'expressió d'una societat desitjable, diferent de la que preval. Per això la finalitat última de la comèdia és moralitzadora.

La comèdia es basa en situacions equívoques Per això es busca de manera directa la participació del públic. L'espectador contempla amb superioritat tant els defectes dels personatges com les situacions inhabituals a què es veuen abocats, fet que provoca la rialla. Una manera de col·locar el públic en un pla superior al dels personatges és assabentar-lo d'un secret (per exemple: la identitat real de l'heroi) i que serà clau en el desenvolupament de l'acció i, sobretot, en el desenllaç. Així doncs, el públic sap el que els altres personatges representa que no saben. S'usa un registre col·loquial per a reflectir el tarannà dels personatges.

EL DRAMA

El drama és un gènere teatral que “conta, en estil elevat, la història d'uns personatges populars (sobretot burgesos) que viuen situacions dramàtiques moguts per passions humanes extremes (amor, odi, venjança, gelosia) amb final tràgic (mort, solitud, abandó) o feliç però amb regust amarg”.

El concepte de drama és molt ampli i, generalment, designa qualsevol obra teatral culta amb aspectes anomenats melodramàtics: la presència de personatges bons i dolents en situacions sentimentals que commouen el públic, la rígida estructura de la trama (amor—desgràcia/traïció—càstig per al dolent-recompensa per al bo), la presència de situacions exagerades (felicitat absoluta, desgràcia solemne) i l'absència de referències socials.

El drama actual, que sorgeix com a gènere teatral a final del segle XVIII, és una síntesi entre la tragèdia clàssica (temes amb un estil elevat i desenllaç tràgic) i la comèdia (els personatges són populars i no té la dimensió social de la tragèdia).

A la tragèdia la caiguda de l'heroi és un fet inevitable. Quan aquest sentit d'inevitabilitat es perd, sorgeix el drama. En el drama l'heroi és més conscient respecte a les forces amb les quals estableix l'afrontament, ja que es tracta sobretot, de forces relaciones amb el caràcter de l'individu o amb l'estructura de la societat que l'envolta. Així, perden aquella distància que tenien a la tragèdia i passen a primer pla. En canvi, l'heroi del drama és més inconscient respecte a l'afrontament: l'heroi tràgic en sap les conseqüències i l'assumeix lliurement; l'heroi dramàtic s'hi troba abocat sense saber, d'entrada, com ni per què.

L'ACTE

La primera característica d'aquesta forma teatral és que els fets que s'hi representen són ja coneguts pels espectadors. La funció principal és simplement fer memòria, recordar a l'espectador que els fets representats són propis de la comunitat a la qual pertany. Per tant, l'actitud del públiC és purament receptiva, sense posar-hi res de la seva part de crítica o judici. Això no vol dir que hagi de restar indiferent; al contrari, se li provoquen sentiments de pietat o de terror, per mitjà, sobretot, de l'escenografia, però sempre lligats al fet mateix.

Aquesta forma teatral es troba molt usada en diversitat de cultures i èpoques, sobretot per a fixar en el poble els fonaments de les creences religioses. Durant l'edat mitjana, aquest fou el gènere dominant. Les representacions més importants eren les del cicle de Nadal o Pasqua entorn al naixement i mort i resurrecció, respectivament, de Jesucrist. N'hi havia també d'episodis de l'Antic Testament i de vides de sants.

Als Països catalans han tingut una pervivència en el temps, amb modificacions externes (modernització de l'escenografia), però que no han alterat la seva forma interna. Es tracten dels pastorets i les passions , que encara es representen cada any.

Les característiques essencials de l'acte figuren també en una gran quantitat d'obres corresponents a èpoques i llocs diferents, en les quals el déu de l'acte religiós ha estat substituït per un ésser humà: un heroi llegendari o real (però filtrat per la llegenda) i totalment idealitzat. Així succeeix en moltes obres del teatre castellà del Segle d'Or: Lope de Vega, Calderón, etc.

ALTRES GÈNERES TEATRALS

El teatre popular ha generat nombroses formes, entre les quals caldria destacar l'entremès, el sainet, la farsa, els gèneres religiosos (pastorets, passions), els gèneres musicals (l'opereta, la sarsuela, la revista, la comèdia musical), el mim, etc.

L'entremès és una peça teatral en un acte de caràcter burlesc, que es representava intercalada entre les dues parts d'una comèdia. El sainet és una obra humorística en un acte que hom acostumava a escenificar al final de les funcions teatrals; els personatges pertanyen a les classes menestrals o artesanes. La farsa té també un caràcter còmic, amb tendència al grotesc i la mímica té molta importància. El teatre religiós és bàsicament de tema nadalenc (els pastorets i els pessebres vivents o de Setmana Santa (les passions ). L'opereta és una mena d'òpera més breu i de caràcter còmic i té com a tema principal la frivolitat dels ambients cortesans; alterna la recitació amb el cant. La sarsuela és una mena d'opereta, d'origen hispànic, de caràcter popular; també combina parts cantades i parts recitades. La revista combina diverses manifestacions teatrals: cant, mim, etc; predomina un to còmic i lleuger. La comèdia musical o el musical modern és un gènere teatral i cinematogràfic amb elements de música moderna (rock, jazz, etc.). El mim es caracteritza per l'absència del text i el predomini total de la gestualitat; pot ser també un gènere culte.

Pel que fa als gèneres cultes, destaca especialment l'òpera, que és una obra totalment cantada, d'origen italià. El tema és tràgic i de caire mitològic o llegendari.

Pel que fa als gèneres infantils destaquen els titelles i els putxinel·lis, de temàtica rondallística i caràcter còmic, en què l'autor és substituït per uns ninots als quals un manipulador invisible per al públic dóna veu i moviment. Finalment cal esmentar el gènere circenc dels pallassos, de caràcter eminentment còmic, que encara conserva una tipologia de personatges procedents de la Commedia dell'arte italiana.