RELACIÓ ENTRE LITERATURA I CINEMA

(Es comentaran les característiques del llenguatge cinematogràfic en comparació amb les del llenguatge literari)

La narració escrita i la narració fílmica tenen en certa manera un objectiu comú, però en els seus mitjans expressius presenten diferències fonamentals. El llenguatge literari té com a instrument la paraula i és només amb les possinilitats que ofereix la paraula que la persona que escriu ha de suggerir i fer veure uns paisatges, transmetre uns sentiments o crear i fer viure unes situacions. El llenguatge cinematogràfic és més complex i utilitza elements visuals: les imatges en moviment, i elements auditius: diàlegs parlats, música i sons. El cinema és un invent modern. Va néixer el 1895. És un art del segle XX. Tot i així es pot afirmar que la idea que dóna origen al cinema, és a dir, la idea de representar la realitat en moviment és tan antiga com la literatura i si el cinema no ha nascut abans és perquè els mitjans tècnics no ho permetien.

La lectura d'una narració literària es fa fonamentalment amb la ment. Aquest procés de lectura portarà la persona que llegeix a la creació d'una imatge mental, suggerida per les paraules, de tots els personatges, els escenaris o les accions que es van succeint. Aquesta imatge mental és, per tant, individual. La visió d'una pel·lícula porta a la percepció directa d'imatges i sons, a través de la vista i l'oïda i , per tant, no requereix cap procés d'elaboració mental: les imatges i els sons ja estan creats.

El llenguatge literari explica i es caracteritza pel fet de ser lineal. En un text, les paraules vénen disposades successivament, l'una darrere l'altra, i condueixen el lector sense pèrdua possible (a no ser, és clar, que se salti fragments). Qualsevol tret o fet rellevant serà especificat en paraules que el lector, forçosament, haurà de llegir. El llenguatge cinematogràfic mostra , i es caracteritza pel fet de ser espacial; això vol dir que pot presentar en un mateix moment un cúmul d'imatges i sons, tal com passa en la realitat. En aquest cas és possible que un tret o fet rellevant, que apareix barrejat amb molts d'altres, passi per alt al públic espectador si no se li remarca d'una manera especial, ja sigui per mitjà de la càmera o a través dels diàlegs.

La persona que dirigeix una pel·licula ha d'aconseguir, igual que la que escriu una novel·la, conduir el públic a través de la història, amb la màxima eficàcia narrativa i amb el ritme i estils propis.