LA LITERATURA AL SEGLE XIX

El Romanticisme

Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents.

La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.

Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura —escriví Larra—, como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romantisme —afegí Victor Hugo— n'est que le Libéralisme en littérature». Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur.

L'un i l'altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», esclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.

En terres catalanes, els primers símptomes d'un canvi social i literari aparegueren cap al tombant dels segles XVIII-XIX, alhora, en llengua castellana i en llengua catalana. El Diario de Barcelona , per exemple, publicà en castellà textos originals —o traduïts— que, segons Guillem Díaz-Plaja, «són plens de regust romàntic» (per exemple, la imitació de Las noches lúgubres, feta per un «Catalán melancólico», etc.). A més, es van representar i publicar versions d'obres com Misantropía y arrepentimiento, d'August von Kotzebue, etc.

Pel que fa al món de llengua catalana, el baró de Maldà mostrà algunes actituds i féu algunes descripcions de paisatge relativament pròximes a les preromàntiques. I el comte d'Ayamans adaptà Cadalso i compongué poemes en la mateixa direcció. En els primers decennis del XIX, aquests símptomes s'anaren definint a poc a poc. Entre 1800 i 1833, alguns editors com Alzine, a Perpinyà, Cabrerizo, a València, i Bergnes de las Casas, a Barcelona, publicaren els autors romàntics més importants: Chateaubriand, Lord Byron, Walter Scott, Manzoni, etc. Entre el novembre del 1823 i l'abril de 1824, sortí a Barcelona una revista, El Europeo , que constitueix la primera manifestació militant i coherent del moviment. «El carácter principal del estilo romántico propiamente dicho —hi diu un dels redactors, Luigi Monteggia— consiste en un colorido sencillo, melancólico,sentimental, que más interesa al ánimo que a la fantasía». I afegeix: «Quien haya leído El corsario y El peregrino, de Lord Byron; el Atala y el Renato, de Chateaubriand; el Carmañola, de Manzoni; María Stuard, de Schiller, tendrá una idea más adecuada del estilo romántico de lo que podamos dar nosotros en abstracto». S'hi afirma que Walter Scott és «el primer romántico del siglo», s'hi fa una Análisis de la cuestión agitada entre románticos y clasicistas, etc.

Finalment, entre 1830/33 i 1840, després d'uns anys de persecució i dispersió provocades per la reacció absolutista, es produïren la revolució burgesa i, alhora, la romàntica. Així, el 1830, Ramon López-Soler publicà Los bandos de Castilla i la féu precedir d'un pròleg que ja n'és el veritable manifest. «Libre, impetuosa, salvaje, por decirlo así —diu—, tan admirable en el osado vuelo de sus inspiraciones, como sorprendente en sus sublimes descarríos, puédese afirmar que la literatura romántica es el intérprete de aquellas pasiones vagas e indefinidas que, dando al hombre un sombrío carácter, le impelen hacia la soledad, donde busca, en el bramido del mar y en el silbido de los vientos, las imágenes de sus recónditos pesares.» López-Soler intercalà en el cos de la novel·la uns versos originals catalans, escrits en metre sàfic, però netament romàntics: «Astre benigne de la nit callada, / de mes tristeses consolant figura, / de mes vetllades única templança, / pàl·lida lluna.» La Pàtria , de Bonaventura Carles Aribau, inserida a El Vapor del 24 d'agost de 1833, fou el primer poema romàntic en llengua catalana i, a la vegada, per la identificació que fa de «pàtria» i «llengua», del poderós moviment de la Renaixença.

Entre 1833 i 1844, el romanticisme accedí a la vida pública, transformà l'art i fins i tot els hàbits de vida, assolí els resultats més típics. Aleshores, aparegueren les revistes més interessants ( El Vapor , El propagador de la Libertad , La Palma , etc.); Joan Arolas i Pau Piferrer escriviren els seus poemes; Antoni Ribot i Fontserè, una preceptiva literària d'intenció polèmica; Manuel Milà i Fontanals, la famosa narració poètica Fasque Nefasque; Jaume Tió i Noè, drames històrics i llegendaris; Josep M. Quadrado i Joseph Andrew de Covert-Spring, alguns assaigs d'influència desigual. López-Soler inicià la novel·la històrica, que fou conreada per Joan Cortada i Estanislau de K. Vayo, primer, amb temes trets de la història d'Espanya, i després, amb d'altres trets de la història del país; Wenceslau Ayguals d'Izco posà les bases de l'anomenada novel·la «social»; Abdó Terrades i Pere Mata n'insinuaren una de nova de tipus, per entendre'ns, realista.

Aquest romanticisme, plantejat en temes inequívocament catalans, fou escrit en llengua castellana; ara: algú ja començà a prendre consciència de la contradicció que existia entre el contingut i el públic al qual s'adreçava i la llengua amb què ho feia. I provà de resoldre-la. Així, Mata escriví un llarg poema en català a El Vapor (1836), Joaquim Rubió i Ors començà a publicar els seus al Diario de Barcelona (1839), etc. En aquesta època, jove i combativa, es formà una intel·lectualitat burgesa d'inspiració liberal i, en molts casos, revolucionària. La marxa dels fets, però, exiliant o recloent en la clandestinitat, no en permeté la seva eclosió. Alguns, com Milà i el seu grup, per influència dels «natzarens» i, alhora, de certes decepcions personals, renegaren dels inicis liberals. D'altres, com Ayguals, Ribot i Mata, emigraren a Madrid o, com Terrades, moriren aviat. I, encara, a l'exili. Entre 1844 i 1870, el romanticisme conservador, més o menys tenyit d'elements populars o clàssics, monopolitzà les nostres lletres. Alguns, com Víctor Balaguer, insistiren en una literatura que fos també un instrument de progrés. Hi fracassaren, però. Les polèmiques que Balaguer sostingué en els anys seixanta no feren sinó afermar les tesis de Teodor Llorente, al País Valencià, i de Rubió, al Principat. I, massa donat a la política activa, emigrà també a Madrid.

Entre 1844 i 1859, quasi tots els escriptors escriviren en llengua castellana; els qui ho feren en llengua catalana actuaren de forma dispersa i descontextualitzada. El 1858, Antoni de Bofarull aplegà una antologia de Trobadors nous ; l'any següent, Balaguer, una de Trobadors moderns . Ambdós reculls, l'un més conservador, l'altre més liberal i populista, liquidaren aquesta primera etapa en la qual l'escriptor en llengua catalana havia viscut tancat dins un cercle d'amics que, només molt a poc a poc, havia vist eixamplar-se.

El 1859 es van fundar els Jocs Florals i, amb aquesta fundació, conservadora —estèticament i ideològicament— i, alhora, progressiva —idiomàticament i, en certs aspectes, socialment, ja que ajudà a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals—, la situació canvià radicalment. El poeta ja comptà amb unes publicacions regulars que, de manera directa o indirecta, n'eren conseqüència — Jochs Florals de Barcelona , Calendari Català , Lo Gay saber , etc.— i, en definitiva, pogué establir contacte directe, periòdic i, per dir-ho d'alguna manera, solemne amb la seva societat. En aquesta època, Tomàs i Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Francesc Camprodon, Francesc Pelagi Briz, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Teodor Llorente i d'altres escriviren els seus poemes més remarcables. El 1856, Manuel Angelon estrenà el primer drama llegendari en llengua catalana, La Verge de les Mercès ; el 1857, Pere Gras n'estrenà el segon, Isabet Besora, la pastoreta ; el 1866, Frederic Soler, amb l'estrena de Les joies de la Roser , incorporà, com Victor Hugo, el teatre de bulevard al poeticoromàntic. Per últim, el 1862, Antoni de Bofarull publicà la primera novel·la històrica en català; el 1867, Gaietà Vidal i Valenciano, les primeres novel·les costumistes.

A partir de 1870, el romanticisme entrà en crisi i hagué de conviure, cada cop de forma més vacil·lant i defensiva, amb d'altres actituds més noves i incisives. Tanmateix, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, malgrat incorporar algunes de les noves propostes, són les dues figures més importants del moviment; Martí Genís i Aguilar, amb les seves novel·les de costums, preparà el gran triomf del gènere amb el naturalisme; Emili Vilanova, Gabriel Maura, Joan Pons i Massaveu i d'altres van fer, del quadre de costums, una de les creacions més típiques del segle XIX. El romanticisme català, tardà en llengua castellana i, encara més, en llengua catalana, ocupà gran part del segle. Però només entre 1830 i 1870, de primer d'una manera pura i, despés, eclèctica, exercí una influència única i decisiva.

La Renaixença

Nom donat al moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana.

El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.

La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.

La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.

A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.

La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.

El paral·lel renaixement provençal, tot i ser mancat d'una certa politització que animava el català, no deixà mai d'explotar-se com una confirmació dels progressos de la Renaixença.

El moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular (que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una radicalització política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament conservador de la Renaixença. Pel que fa als gèneres cultes, calgué afavorir-ne la catalanització d'acord amb el designi renaixentista d'edificar una literatura nacional. La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, comptà amb una primera obra en català (L'orfeneta de Menargues , d'Antoni de Bofarull) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals. El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no formà part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama en català ( Tal faràs, tal trobaràs , de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s'editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.

Fruit de l'ambient general de la Renaixença i prova cabdal de la seva eficàcia i la seva oportunitat fou la plètora d'autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals, com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Narcís Oller, Francesc Pelagi Briz o Josep Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà o Josep Yxart, alhora que s'hi incorporaven autors fins aleshores allunyats com Frederic Soler.

Aquesta generació dugué a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; revistes ( La Renaixensa , Lo Gay Saber , El Calendari Català , La Ilustració Catalana ), editorials (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), associacions (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d'Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d'una politització creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet.

La Renaixença fou, a més d'una voluntat de cultura autònoma, una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d'arrel romàntica, uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud liberal i moderada que procedia de la seva arrel burgesa. En aquesta orientació, la Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del Modernisme, la qual, fidel a l'essència de la Renaixença, la serví amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit estètic profundament renovat.

A Mallorca, l'entrada dels nous corrents començà cap a 1833 i quallà en la revista La Palma (1840-1841) de Josep M. Quadrado, la qual introduí el romanticisme, afavorí la recuperació de textos antics i establí contactes amb el Principat, tanmateix sense primar l'ús de la llengua pròpia. La generació posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Pere d'Alcàntara Peña o Miquel Victorià Amer en van ser membres destacats, des d'una posició conservadora que no va acceptar l'evolució del moviment cap a ideologies més compromeses políticament. Cap a finals dels vuitanta, Miquel del Sants Oliver i el grup de "La Almudaina", influïts ja per la nova estètica modernista, acosten Mallorca al moviment reivindicatiu amb plantejaments més progressistes.

Al País Valencià la Renaixença es desenvolupà també en tres etapes similars. La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l'entrada del romanticisme a través d' El Mole , revista liberal, i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874), presidida per Teodor Llorente i Lo Rat Penat , presenta un caràcter marcadament conservador que l'allunya de les reivindicacions polítiques i la inclina cap a un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació progressista, sota la direcció de Constantí Llombart.