LA LITERATURA DELS SEGLES XVI-XVIII

Introducció

Edat Moderna vs. Decadència.

Entenem per Edat Moderna el període que va del segle XVI al XVIII i que engloba bàsicament tres moviments artístics i literaris: Renaixement, Barroc i Neoclassicisme. Sovint, per etiquetar aquest període del qual certament es pot afirmar que la literatura catalana viu una etapa de crisi, s'ha usat el concepte de "Decadència". Nosaltres, seguint la tendència actual de la historiografia literària catalana, preferim parlar d'"Edat Moderna", ja que el concepte de "Decadència" no és apropiat, com s'ha assenyalat sovint, per tres motius bàsics: en primer lloc, en aquests segles no hi ha en cap moment un aturament absolut de la producció de literatura en català, i cal dir que la crisi -crisi que certament existeix- es produeix en l'àmbit de la literatura culta, però mai de la literatura popular, que gaudirà en aquests segles de gran vitalitat. En segon lloc, el terme "decadència" significa un "encaminament devers la ruïna" ( Diccionari de la Llengua Catalana , Institut d'Estudis Catalans); no podem dir que la literatura catalana d'aquests segles s'encaminés "vers la ruïna", ja que a partir de la segona meitat del segle XIX recuperaria l'esplendor que havia tingut en altres segles. En tercer lloc, i ja per acabar, el terme que ens ocupa té connotacions de menyspreu cap a uns moviments artístics i uns autors de les lletres catalanes que, si bé no tan brillants com els que hi havia hagut amb anterioritat, tenen també un lloc en la nostra història.

Societat i cultura als Països Catalans durant l'Edat Moderna.

No es pot entendre la situació de la literatura catalana durant l'Edat Moderna sense conèixer la conjuntura política i social en què es trobaven les terres de parla catalana en aquells segles.

Els factors que influiran en la crisi de producció de literatura en llengua catalana són diversos, i apareixen alguns d'ells ja en el segle XV. Alguns d'aquests factors són el Compromís de Casp (1412) -que donarà entrada a la dinastia castellana dels Trastàmara-, o la unió dinàstica amb Castella (1469) i el consegüent trasllat de la cort a terres castellanes, fet que provocarà la castellanització de les capes més altes.

Al segle XVI, els Països Catalans viuen una situació de violència -provocada per diversos factors- que culminarà amb la guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556), i la guerra dels Segadors al Principat (1640-1659). El Tractat dels Pirineus (1659), que suposarà la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord en benefici de França, i la derrota de la causa recolzada pels catalans en la guerra de Successió (1702-1714), acaben de definir el gris panorama en què els Països Catalans es trobaven. El Decret de Nova Planta (1716) esdevindrà el símbol de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes.

Si fins ara la Corona d'Aragó era una potència político-militar important, a partir del segle XVI els territoris que la conformen esdevenen una peça secundària de l'extens Imperi Espanyol. A més, al fragmentar-se el territori en virregnats, comença a perdre's la consciència d'unitat cultural dels territoris de parla catalana.

Tanmateix, tot i la pèrdua de posicions del català pel que fa a la llengua culta, l'idioma del país continuarà sent, durant aquests segles, l'única llengua d'ús oral i escrit entre les classes populars, cosa que quedarà ben palesa en la vitalitat de la literatura popular.