LA LITERATURA POPULAR I TRADICIONAL

Introducció.

Gràcies a les facilitats de publicació i difusió a partir de l'invent de la impremta, es conserva un nombre elevat de composicions de caire popular de l'Edat Moderna.

Entenem per literatura popular aquella literatura que és transmesa oralment i que és d'autor desconegut, de tal manera que amb el temps una determinada composició ha pogut anar canviant segons el gust del poble fins al punt que podem afirmar que és una literatura "feta pel poble". Oposem "literatura popular" a "literatura culta", que és aquella literatura l'autor de la qual té consciència de ser-ne el creador i generalment s'engloba en un moviment estètic, ideològic i cultural d'una determinada societat i d'un determinat moment històric.

Entre els segles XVI a XVIII, a diferència de la literatura culta, la literatura popular catalana gaudeix d'una gran vitalitat. Els autors populars, doncs, es mantindran fidels a la llengua, encara que sovint trobem en les composicions el manlleu de castellanismes i gal·licismes.

Dividim l'estudi de la literatura popular dels segles XVI a XVIII en dos grans blocs: Poesia i Teatre . La prosa -bàsicament rondalles, contes o acudits, fórmules i adagis- pateix al llarg del temps múltiples transformacions i per aquesta raó es fa difícil acotar els textos que pertanyen específicament al període.

La poesia.

Els goigs.

Encasellats dins la litúrgia popular, els goigs són cançons religioses musicades i cantades que lloen les excel·lències de Jesucrist, la Verge Maria i els Sants. De melodia senzilla i espontània, la tradició dels goigs ve de l'Edat Mitjana i arriba al segle XX. Com que, a diferència de l'altra literatura popular de l'època, els goigs eren impresos de manera sistemàtica, ens n'han arribat gran quantitat d'arreu dels Països Catalans. L'estrofa típica del goig consisteix en versos de set síl·labes amb una tornada inicial de quatre versos de rima encadenada (abab) o creuada (abba). Acostumen a estar formats per set o vuit cobles de sis versos cadascuna i amb "retronxa" (represa dels dos darrers versos o les dues darreres rimes de la tornada inicial). També tenen una tornada final de quatre versos que rimen com l'estrofa inicial. L'autor del goig, com és característic de la literatura popular, és generalment anònim, encara que alguns apareixen signats per rectors i clergues.

Les nadales.

Les nadales, com els goigs, són cançons religioses que, en aquest cas, fan referència al temps de nadal. A diferència dels goigs, però, no han tingut una fixació en paper, sinó que ens han arribat a través de la difusió oral.
Les nadales parlen d'aspectes com el naixement del nen Jesús, l'anunci fet a Maria, la nova dels àngels als pastors... És molt freqüent trobar una lletra que a diferents indrets es canta amb una melodia diferent i també a l'inrevés; una mateixa melodia que té diferents lletres, cosa que demostra la seva gran popularitat. Quant a estrofisme, el més habitual són les cobles de quatre versos entre cinc i set síl·labes. En alguns casos també trobem nadales sota la forma de romanç, codolada, nova rimada o decasíl·lab.

El romancer i les cançons de bandolers i de lladres de camí ral.

Entenem per romancer el conjunt de textos de tradició oral que van ser recollits a partir de la segona meitat del segle XIX per estudiosos de la literatura. El romancer català s'estén arreu dels Països Catalans, encara que el gruix més considerable de composicions que s'han conservat fins als nostres dies el trobem al Principat i a les Illes Balears.
El nombre de versos del romanç és indeterminat, encara que sovint són de set síl·labes. La rima sol ser assonant als versos parells i sense rima als versos senars.

El romanç, que és una poesia narrativa -una poesia que explica fets-, sol parlar de temes històrics, principalment dels conflictes esdevinguts entre els segles XVII i XVIII, com la guerra dels Segadors o la guerra de Successió, així com el fenomen del bandolerisme.

El bandolerisme, en efecte, fou freqüent en aquests segles arreu de la Mediterrània, però als Països Catalans -i especialment al Principat- adoptà una gran virulència alhora que adquirí trets específics, com per exemple el fet de ser l'expressió d'una resistència patriòtica de lluita contra les autoritats alienes al país i, per una altra banda, per ser els bandolers defensors de certes classes socials, que tant podien ser la noblesa rural vinguda a menys en aquells segles com, segons els casos, de la classe popular. És sobretot per aquests trets específics que es produïrà una mitificació de la figura del bandoler, mitificació que quedarà reflectida en els romançs.

Donada la persistència de la temàtica del bandolerisme català en autors de l'època que fan "literatura culta" -com Lope de Vega, Cervantes oFrancesc Vicenç Garcia, que parlen en més d'una ocasió de bandolers catalans-, les cançons de bandolers tingueren una gran difusió en les terres catalanes. Pel tractament que sempre o gairebé sempre es fa de la seva figura, és evident també que la figura del bandoler gaudia de les simpaties del poble, pel qual eren vistos com a defensors de la pàtria o com a venjadors de les injustícies a què la gent més humil estava sotmesa. Joan Serrallonga, Perot Rocaguinarda, Antoni Roca o Bac de Roda es convertiren en autèntics mites.

A banda de les cançons de bandolers també existien el que podem anomenar cançons de lladres de camí ral , on la figura del bandoler és vista en aquest cas com la d'un simple bandit; no trobem, en aquestes cançons, la mitificació o exaltació. del personatge.

Corrandes i cançons de pandero.

Semblantment als refranys i rodolins, les corrandes i les cançons de pandero són estructures poètiques de caràcter breu i senzill, i que per tant donen molt marge a l'espontaneïtat. Les corrandes són cançons curtes, generalment de quatre versos de set síl·labes. A les Illes Balears també se les anomena "gloses" i "cançons botxetes", i al País Valencià "cançons" i "cobles". La temàtica de la corranda és molt variada, encara que generalment gira al voltant de l'amor o del treball. La cançó de pandero podem dir que és una ampliació de la corranda. Posseeix els seus mateixos trets, però té una major llargada i és una cançó cantada, amb una melodia monòtona i repetitiva.

El teatre.

Teatre religiós.

Donada la importància del gènere teatral en els segles XVI a XVIII, l'Església, com també havia fet a l'Edat mitjana, l'utilitzarà amb voluntat pedagògica i propagandística. L'estil que usarà serà semblant al de la literatura popular, precisament per aquesta voluntat d'arribar al poble. Així, aquest teatre religiós, amb els anys serà assumit per la col·lectivitat. En els segles de l'Edat Moderna, el teatre religiós no incorporarà nous corrents sinó que perpetuarà els que ja existien anteriorment. Per això dividim el teatre d'aquest període segons els mateixos cicles temàtics que trobem a l'Edat mitjana.

El primer és el Cicle de nadal , en el qual apareixen temes com el naixement de Jesús o l'adoració dels pastors i dels reis. L'obra més remarcable d'aquest cicle és el Cant de la Sibil·la , que es troba ja documentat en llatí el segle X i que al segle XVI es continuava representant arreu dels Països Catalans (cal dir que avui dia es manté a Mallorca i a l'Alguer (Sardenya)). Més modernament aparegueren els Pastorets o consuetes , que avui dia encara es representen.

Un segon cicle és l'anomenat Cicle de Pasqua , que tracta de la mort, passió i ressurecció de Crist. Un dels textos que es conserven del segle XVI d'aquest cicle és el Misteri de la Santíssima Passió de Crist de Cervera, que se sap que ja es representava a l'Edat Mitjana.

Un tercer cicle és el Cicle assumpcionista o marià , que es centra en els fets finals de la vida de la verge. L'obra més coneguda d'aquest cicle és el Misteri d'Elx , probablement d'origen medieval.

Com a quart cicle trobem el Cicle hagiogràfic , que tracta sobre les vides i els miracles dels sants, de manera semblant als goigs. Els "balls parlats", molt estesos pel Principat i pel País Valencià, en són l'exemple més paradigmàtic -els balls de diables o la Moixiganga valenciana provenen d'aquest tipus de teatre-.

El cinquè cicle és el Cicle Bíblic , que posa en escena de manera didàctica passatges de l'Antic Testament. Un exemple d'aquest cicle teatral serien alguns misteris valencians, com el Misteri d'Adam i Eva i el Misteri del rei Herodes .

Finalment, el sisè i últim cicle és el Cicle de Corpus , que barreja aspectes litúrgics i pagans.

Teatre profà.

S'ha dividit el teatre popular profà dels segles XVI a XVIII en tres tipus de peces: entremès, mascarada i farsa.
L' entremès és una peça còmica breu que pren especial rellevància a les acaballes del segle XVIII. Està compost amb versos característics del gènere popular -com la codolada o el romanç, entre d'altres-, i sovint tenen una intenció satírica. Normalment es representaven com a complement d'una obra més llarga i considerada més important, de la qual l'entremès en feia de complement. La mascarada és un tipus de representació acompanyada de cant. La temàtica tant podia ser còmica com històrica. Tingueren especial acceptació els segles XVI i XVII. Ja per acabar, la farsa es defineix com a un tipus de composició sarcàstica. És una peça d'extensió breu.