ELS ALTRES LLENGUATGES ARTÍSTICS

DIFERÈNCIES ENTRE TEATRE I CINEMA

  Les diferències entre teatre i cinema són de diversa mena i afecten tant al text en si mateix o el guió en el cas del cinema com a la representació teatral o a la filmació i posterior projecció d'una pel·lícula.

El text teatral presenta unes característiques que el distingeixen d'altres gèneres: l'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada i cada representació és un acte irrepetible. El receptor de l'obra, com en el cas del cinema, no és una persona sinó un grup, el públic; el canal no és el llibre, sinó l'espai teatral; sovint no hi ha descripció de personatges, sinó que surten a escena caracteritzats i es presenten a mesura que intervenen en l'obra; el teatre, com el cinema, inclou molts codis, signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal); el punt de vista queda diluït en els personatges (no hi ha pròpiament un narrador). L'estructuta de l'obra teatral (normalment dividida en plantejament, nus i desenllaç) pot tenir una separació física en el text en forma d'actes. El teatre clàssic seguia estrictament la divisió en tres actes corresponents a les parts del discurs textual, però el teatre contemporani sol alterar aquesta rigidesa formal. En cada acte les escenes vénen assenyalades (de vegades, explícitament; de vegades, no) per l'entrada i la sortida dels personatges a l'escenari. El contingut de la història es transment a través de dos tipus de text: el que indica allò que els actors han de fer i el que indica allò que han de dir. Les acotacions a un personatge són les indicacions de com han de comportar-se o com ha de morure's per l'escenari. L'altre tipus de text correspon a la característica més distintiva d'aquest gènere literari: el diàleg, que és l'essència del text teatral. A través de la relació entre personatges i els seus diàlegs, la història s'inicia, es desplega i conclou sobre l'escenari. Aquest diàleg pot ser interromput momentàniament pel monòleg d'un dels personatges, que aporta, quan hi és present, la part més reflexiva de l'obra: un personatge que pensa en veu alta perquè el públic sàpiga més sobre el personatge o sobre la història. Algunes obres, de naturalesa còmica o tràgica, incorporen l'apart, un text amb el qual es fa partícip el públic de la història sense que s'esperi una resposta per part dels receptors de l'obra. Per la seva banda, un guió cinematogràfic, a més d'incloure tots els elements presents també en un text teatral (guió literari), incorpora instruccions tècniques precises sobre els tipus de plans, els moviments de la càmera, els angles d'enquadrament, els efectes especials, la música, etc., és a dir, totes les instruccions que puguin facilitar la tasca de rodatge. La informació que s'hi dóna és molt detallada, sequència a seqüència i numerant i explicant cada pla. El text resultant serà el material de treball per a tot l'equip del film (fotògrafs, atrezzistes, operadors, etc.). Segons el model europeu, la informació que conté el guió es presenta en dues columnes: a la de l'esquerra s'escriu tot el que es veu, i a la de la dreta, tot el que se sent a cada moment (diàlegs, música, sons i soroll).

D'altra banda, el text teatral està pensat per ser representat davant el públic i els actors representen l'obra en cada funció, que els espectadors veuen en directe. En el cas del cine, basat en la filmació d'una única representació, l'actuació dels actors no es realitza en l'escenari d'un teatre davant el públic sinó en uns estudis cinematogràfics o en uns espais naturals. Les tècniques d'actuació són, per tant, diferents a causa de la intervenció davant unes càmeres i la possibilitat de filmar o repetir una mateixa escena tantes vegades com calgui, fet que també permet augmentar les possibilitats tècniques (varietat de plànols,etc.) Les filmacions són posteriorment projectades davant de l'espectador en sales especials o per mitjà de la televisió. Per tant, l'espectador no veu l'espectacle en directe sinó “en diferit”. Una pel·lícula, a més, precisament per l'aplicació d'unes majors possibilitats tècniques, normalment inclou més seqüències, decorats, nombre de personatges, etc, que no pas una obra de teatre, limitada en aquests i altres aspectes per la seva condició d'obra representada en directe.