LA MORT EN LA LITERATURA

  El tema de la mort constitueix un dels tòpics més freqüents en la història de la literatura. Ja en Homer és subratllada la caducitat humana i el seu destí mortal. El pensament clàssic s'acara amb la mort en una autèntica meditació i, pel fet de mancar d'una idea transcendent, la considera com un alliberament, com un pas de l'ànima cap a una altra existència en un altre cos (els pitagòrics, Plató), o com un fenomen inevitable, que no cal témer (Epicur), i que és absolutanment d'acord amb la natura (Marc Aureli). El cristianisme aporta la nova idea esperançadora i transcendent i, en la seva literatura, la mort és celebrada com a dia de naixement, el dia que hom comença a atènyer la felicitat i la immortalitat.

A l'edat mitjana, la preocupació de la mort és bandejada, seguint el consell horacià del carpe diem , amb l'increment dels plaers dionisíacs i eròtics (la poesia dels goliards) o bé la seva presència s'accentua. En un principi, des de la perspectiva cristiana, la mort és vista com a alliberadora, ja que obre les portes a la veritable vida, la vida eterna. Però en els segles XIV i XV era habitual presentar la mort com un personatge terrorífic (un esquelet amb una dalla) que s'apodera dels avis, i les criatures, pobres i rics, igualant-los en el seu poder. Les Danses de la mort tan populars llavors eren una escenificació d'aquesta visió de la mort, i tenien una intencionalitat didacticomoral. A aquest tema s'acostumava a afegir una exposició detallada i macabra de la descomposició del cos humà. L'exemple més conegut del tema de la mort en la literatura medieval és el famós poema de Jorge Manrique, que va compondre les seves famoses Coplas amb motiu de la mort del seu pare, Don Rodrigo, i que és, per tant, una elegia, una composició que expressa el dolor. A partir de la reflexió sobre la mort van apareixent altres motius que van des de la meditació genèrica sobre la fugacitat de la vida fins a la figura del seu pare que dialoga amb la mort. Aquesta progressió d'allò general a allò particular accentua l'emotivitat del poema, la major originalitat del qual no és el tema en si sinó la forma en què el presenta, amb una visió serena, exempta de qualsevol to macabre desagradable. En general, el poema enalteix els valors espirituals perquè no moren i els contraposa als caducs béns terrenals.

El Renaixement torna a la idea típicament pagana, de vèncer la mort per mitjà de la glòria i de la fama (els Trionfi de Petrarca), sempre dins l'intent deseperat dels homes de fer comprensible o assolible allò que, fatalment, és tot el contrari.

Per als romàntics, la mort és contemplada com a alliberament i, en ells, cobra nova vigoria el tòpic atribuït ja a Menandre— de la bellesa de mort en l'edat jove. Cal dir, però, que sempre influeixen la visió literària de la mort les diverses circumstàncies sociopolítiques dins les quals l'home viu immergit.

Amb l'epoca mderna —potser a causa de l'auge creixent de l'agonosticisme i dels moviments filosòfics antitranscendentalistes i de la crueltat de les conflagacions bèl.liques— hom arriba a considerar la mort com l'eix entorn del qual gira cadascun dels homes, i es manifesta la clàssica i tràgica idea que l'home és només un ésser per a la mort. En la literatutra catalana és el cas de l'obra de Salavador Espriu. D'altres escriptors (Màrius Torres, Joan Teixidor) salven aquesta mateixa obsessió amb la creença en la promesa cristiana de la resurrecció.