EL TEXT NARRATIU

  Concepte i funció de la narració

La finalitat d'un text narratiu és narrar una història, uns fets. Es pot narrar una història mitjançant codis diversos: el llenguatge verbal, a través del canal oral (acudits, rondalles, etc.) o escrit (contes, novel·les, cròniques, notícies, biografies, etc.); la imatge; el gest, o una barreja de tots aquests codis (teatre, cinema, televisió, etc.).

Classes de narracions

L'origen del relat és molt antic. El relat és present en el mite i en la llegenda, en les pintures rupestres, en la faula, en l'èpica, en la història, en la novel·la, en les notícies del diari i en les converses quotidianes.

L'ordre de la narració

Els esdeveniments es poden presentar respectant l'ordre cronològic dels fets (plantejament, nus i desenllaç) o bé introduir-hi alteracions com el flashback (salt enrere en el temps) o l'anticipació. La tècnica clàssica in media res està basada en l'alteració del l'ordre cronològic de la narració: el narrador se situa al mig de la història que narra, fa un llarg flashback, que el porta fins al punt on s'havia situat i continua fins al final.

Elements de la narració

Una de les formes narratives més freqüents és la novel·la, que també és un acte comunicatiu. un emissor, el narrador , s'adreça a un receptor, el narratari , que cal no confondre amb l'autor real i el narrador real, i li transmet un missatge: la història que narra. Perquè hi hagi una història — trama o argument —, a algú —els personatges — li ha de passar alguna cosa — esdeveniments —, en unes determinades circumstàncies — espai , temps .

L'estil

Quant a la distància entre qui explica la història i els fets narrats, sovint el narrador cedeix la paraula als seus personatges i transcriu “literalment” allò que ells diuen. És el cas de l'anomenat estil directe , caracteritzat també per un trencament oracional marcat per l'ortografia i l'aparició d'un verb introductori (com dir, preguntar, assegurar , etc.). En canvi, l' estil indirecte comporta la desaparició de les paraules literals del personatge, que passen a formar part d'una proposició subordinada introduïda per la conjunció que que depèn del verb introductori. A més hi ha altres canvis com el temps verbal, els pronoms personals, els díctics, etc. En el discurs narrativitzat, el narrador pot resumit les paraules dels personatges de manera que no puguem sentir mai la seva veu. Altres estadis intermedis són els anomenats estil directe lliure (només hi ha les paraules del personatge, no verb introductori ni trencament oracional) i estil indirecte lliure (sense abandonar la tercera persona, es reporten les mateixes paraules dels personatges).

La velocitat

La velocitat de la narració posa en relació el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la història i la seva materialització del discurs. Per a establir aquesta relació hi ha aquests mecanismes: 1) L' el·lipsi , que consisteix a no parlar de determinats fragments narratius. 2) El resum , que tracta en poques línies un seguit d'esdeveniments. 3) L' escena, en la qual coincideixen els esdeveniments narrats amb el temps que es fa servir per a transcriure'ls. És el cas, per exemple, dels diàlegs. 4) Les pauses narratives , que són descripcions, reflexions o records dels personatges que fan aturar el temps de la història.

El punt de vista narratiu

Pel que fa al punt de vista o focalització , es distingeix entre la focalització 0 , és a dir, aquella en què el focalitzador ho veu tot; la focalització interna , que correspon al punt de vista d'un dels personatges, o la focalització externa , típica de les narracions objectives en les quals no es pot accedir als pensaments o sentiments dels personatges. El narrador pot coincidir amb un personatge de la història (narrador homodiegètic ), que pot ser-ne el protagonista (narrador protagonista ) o un personatge secundari (narrador secundari ). En aquest cas la narració serà en primera persona. Si el narrador no coincideix amb cap dels personatges de la història (narrador heterodiegètic ), la narració sovint serà en tercera persona. Si el narrador ho sap tot de la història que narra s'anomena narrador omniscient . Tot discurs s'adreça a algú. El destinatari de la narració (que no coincideix amb el lector, de la mateixa manera que no s'ha de confondre el narrador amb l'autor) és el narratari , que pot intervenir en la ficció (narratari intradiegètic ) o no (narratari extradiegètic ).

Recursos de la narració

Els recursos propis de la narració són, entre d'altres, l'ús d' oracions predicatives , de verbs d'acció , dels perfets d'indicatiu , de les determinacions de temps i lloc , i dels connectors que expressen causa i temps.