<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> poemed

LA POESIA MEDIEVAL

La poesia trobadoresca

Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl.lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors , i llur activitat literària és designada amb el verb trobar el contingut semàntic del qual és paral.lel al del llatí invenire que significa "trobar" (una cosa) i "crear literàriament". El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s'estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador ).El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions.

Existeix un prejudici vulgar segons el qual tota la poesia trobadoresca és amorosa, delicada i abrandada, o que només s'atura en temes agradables i primaverals i que solament lloa i afalaga dames i grans senyors. Hom no té en compte que gran part del repertori trobadoresc és constituït per peces que pertanyen al gènere anomenat sirventès , vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal i de l'exposició, de vegades polèmica, d'idees que avui en diríem "polítiques". Amb el sirventès els trobadors exposen conceptes immediats o remots, particulars o generals, que res no tenen a veure amb l'amor. Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, mofar-se d'un poca-vergonya o d'un infeliç, blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i la música a una cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada molt sabuda. No és rar el cas d'un sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta, escrita per una altre trobador, que surt en defensa de la persona blasmada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia.

El plany (provençal planh ) és el lament fúnebre per la mort d'una persona, generalment un gran senyor que protegia el trobador. El debat poètic, o discussió entre dos trobadors, pot escaure's en la mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites per l'un i les parelles per l'altre, o en dues composicions separades. El debat rep el nom de tençó quan la discussió és lliure, i el de partiment i joc partit quan el trobador que pren la paraula posa al seu adversari un problema que pot tenir dues solucions i es compromet a mantenir el punt de vista contrari al que triarà el seu interlocutor. Es tracta, doncs, d'un joc de pur enginy.

La pastorel.la narra el fet de trobar-se un cavaller o el trobador mateix amb una pastora, en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos. L' alba descriu l'enuig dels enemorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'eixida del sol, i de vegades la peça és posada en boca del gaita , guaita o sentinella, que ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa. Existeixen algunes albes religioses, on la situació es tasllada a l'estil diví.

La dansa i la balada són cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades (com indiquen els noms: dansa , de dansar , i balada de balar , o sigui "ballar"). Es caracteritzen per la presència del refrany (provençal refranh ), que és cantat pel cor, i que la a dansa es troba separat de les cobles que canta cada solista, mentre a la balada alguns dels seus versos s'intercalen en aquelles.

Hi ha algunes modalitats i gèneres menors que cal recordar: la cançó de croada , l' enuig i el plaer , l' escondit , el somni , el gap , el salut d'amor , la retronxa , l' estampida i el descort , la sestina , el vers i la cançó .

El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó dels trobadors rep, des de finals del segle XIX, el nom d'"amor cortès", acceptat comunament per la críitica i que és prou acceptat. La cortesia , terme tan freqüent en la poesia dels trobadors, designa, en la seva més immediata accepció, la conducta, actitud o posició davant la vida de l'home que viu en una cort, que, per l'especial educació i el prestigi social, esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El cavaller cortès i la dama cortesa són, al segle XII, prototipus depersones que reuneixin tot un seguit de qualitats que l'home medieval considera superiors: noblesa de sang, gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dintre de l'estructurada i jerarquitzada societat feudal. El concepte de cortesia adquireix entre els trobadors una determinació especial que es va precisant quan s'hi integren altres nocions, principalment la de la mesura , sentit de l'equilibri i de la moderació i certa disciplina interior, i del jovent , el qual, contra el que podri semblar d'antuvi, no està en relació amb l'edat, sinó que expressa l'espontània generositat moral i el fet de lliurar-se a un altre incondicionalment i voluntària. La cortesia arriba gairebé a identificar-se amb l'amor, més concretament amb la fin'amor (o sigui "amor lleial", i cal no oblidar que amor , en provençal i en català antic, és un mot femení), de la qual cosa es conclou que tot cavaller cortès ha d'ésser al mateix temps un lleial enamorat si vol adquirir pretz ("preu", "mèrit"), que es divulgui el seu laus ("llaor", "fama") i assolir el joi ("joia", "alegria jubilosa"). La generositat (el donars ) és condició indispensable per a tot aquell que aspiri a esdevenir cortès, que ha de fer ostentació de liberalitat ( larguesa ) i defugir l'avarícia ( escarsetat ), defecte propi de la persona vil (el croí ).

El trobador s'anomenarà ell mateix hom d'una dona que denomina midons , o sigui el vasall ( homo ) d'un senyor ( meus dominus ). I és ben significatiu que la dama designada amb una paraula masculina: midons , "el meu senyor", peculiaritat que retrobem a la poesia gallego-portuguesa ( mia senhor ) i perdurarà en aquells poetes castellans que anomenaran la seva dama "mi dueño".

En aquesta mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda; la dama, en canvi, la domina , muller del senyor, dominus , es troba situada, en una cort o en un castell, al lloc preeminent i més venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que, en traslladar-se els conceptes feudals als poètics, es converteixen en amor. Per aquesta raó la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa, molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. Amb això arribem a l'essència de l'amor cortès, o sigui l'amor característic de les corts feudals. Per a comprendre millor aquest concepte observem que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament es devien a la lliure elecció dels contraents, car gairebé sempre eren imposats, moltes vegades abans de conèixer-se, per raons polítiques o econòmiques, la qual cosa reduïa el matrimoni a la seva condició de contracte humà. L'amor cortès, en canvi, proclamava l'espontaneïtat, i molt sovint els trobadors afirmen que "han escollit" la millor de les dames, cosa que no podien afirmar llurs marits, que no havien tingut la possibilitat d'escollir. I així s'arriba a la sorprenent conclució que l'amor autèntic és l'extramatrimonial i que, per tant, amor i matrimoni són dos conceptes irreconciliables.

Per bé que existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació esdevé l'odiat gilós , maleït i temut pel trobadors. Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem de Cabestany, trobador assassinat per un gilós, l'acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons. A la cort abunden els lausengiers ("aduladors", "maldients"), que són els qui, per afalagar el gilós, li decobreixen, amb delacions calumnioses, l'amor que el trobador professa a la dama. D'aquesta manera es creen unes situacions fixes molt sovint repetides en la cançó amorosa: les enraonies malicioses dels lausengiers i la reprovable actitud del gilós, que és incapaç de comprendre el servei que el trobador ret a la dama amb la poesia.

Els trobadors catalans més importants són Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà, Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona.

Ausiàs March

Poeta. Era fill de Pere Marc, també poeta, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. Participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calvi i Bonifazio (1420). Més tard participà en l'expedició de Gerba, al nord d'Àfrica (1424). Alfons el Magnànim recompensà aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València. En ésser investit del ducat de Gandia el rei Joan de Navarra (1433), aquest retallà les prerrogatives que li havien estat concedides, fet que originà alguns conflictes. Per aquesta època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València que fes retornar a casa seva un noi d'uns dotze anys que se n'havia anat amb ell i estava en "via de perdició", i el 1427 tingué un procés a requeriment de la mare d'Elionor, filla de Roderic Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut. El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia heretat Isabel. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a València. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. Poc abans de morir restà embolicat en un altre afer entre un fill seu bastard i Galceran de Vilanova, el qual també acabà amb un cartell de desafiament. Deixà quatre fills bastards vius; un altre, Francesc, ja havia mort.

L'obra coneguda d'Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10 000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. A partir de la primera edició impresa, hom intentà de donar una ordenació de la seva obra per temes, o l'agrupà en cants d'amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant espiritual . En canvi, un grup de còdexs donen un ordre que sembla factici i que ha estat considerat com a cronològic; tanmateix, sembla que només ho és en línies generals: hom troba al començament alguna de les obres susceptibles de datació més antiga, i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l'edat madura o a la senectut del poeta.

La seva poesia tractà principalment el tema amorós, no pas segons l'estil dels trobadors, com diu ell mateix, sinó segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotelicotomistes sobre l'amor, segons les quals aquest només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l'objecte estimat. A l'altre pol hi ha l'amor sensual, comú amb l'animal; però com que l'home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d'aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa. Malgrat que en certes obres Marc cantà amors, en la majoria analitzà o féu palès el drama interior originat per aquelles contradiccions. En les obres que, críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s'encobreixen sota els senyals plena de seny i llir entre cards , i hi apareixen sovint tòpics de l'amor cortès. En un altre grup d'obres, possiblement d'una segona època, aquella contradicció és simbolitzada per l'oposició ira/amor o odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades d'alguns d'aquests poemes. En aquestes obres, més encara que en les de la primera època, Ausiàs Marc es presenta com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida. D'aquesta rebel·lia i d'aquest desordre intel·lectual i ètic s'acusà en obres més tardanes, algunes d'elles d'un caràcter marcadament confidencial. El començament d'aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement escrits amb motiu de la mort de la segona muller) i el Cant espiritual , obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana. Tot i la seva evolució, en la seva poesia hi ha constants que la diferencien de la de tots els altres poetes, a desgrat de les influències trobadoresca —important— i italiana. Es distingeix per la introspecció i l'anàlisi. Les formes expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament analític. D'altra banda, contrasten amb aquest procediment les formes contundents d'expressió, amb canvis bruscs de to i d'estil; aquest raonament persistent de vegades peca d'eixut. Les imatges usades sovint són prosaiques, però són adequades a l'estil psíquic que pretenen d'explicar, o són d'un to ombrívol, com convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué presentar-se en algunes obres. Amb tot, l'home extraordinàriament lúcid que inventà aquestes imatges, que encara avui colpeixen, no resta mai eclipsat. La seva poesia tingué una repercussió notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII.