propsub

<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> propsub

PROPOSICIONS SUBORDINADES

La classificació tradicional de les oracions subordinades estableix la divisió entre subordinades substantives, subordinades adjectives i subordinades adverbials.

subordinades substantives (fan les mateixes funcions que un nom)
subjecte	Cal que t'hi esforcis.
complement directe	T'he dit que vinguis.
atribut	La intenció és que tot vagi bé.
complement preposicional	Acostumeu-vos a deixar les coses endreçades.
complement del nom	Es planteja l'objectiu d'acabar abans de Nadal.

subordinades adjectives (fan les mateixes funcions que un adjectiu)
especificatives	L'assignatura que faig cada dilluns és apassionant.
explicatives	L'assignatura, que sempre he trobat apassionant , m'ocupa els dilluns.

subordinades adverbials (fan les mateixes funcions que un adverbi)
causals	perquè, que, puix que, ja que, com que, per tal com...	Ho he fet perquè he volgut.
comparatives	com més, com menys, més que, menys que...	Més que amics , ens considerem germans.
concessives	encara que, malgrat que, a pesar que, per més que...	Encara que ja hi anava avisada , l'espectacle em va sorprendre.
condicionals	si, mentre que, només que, posat que...	Si plou, ens quedarem a casa.
consecutives	que, així que, de manera que	No em vull atabalar, així que m'ho prendré amb calma.
finals	que, a fi que, perquè, per tal que	Treballa perquè ha de mantenir la seva mare.
modals	segons, com, com si, així com...	Treballa més o menys segons l'humor que té.
temporals	quan, mentre, que, sempre que, tan aviat com...	Quan acabi vindrà.

• Les oracions subordinades substantives fan les mateixes funcions que pot fer el nom dins de la frase. Poden estar formades a partir d'un verb en infinitiu: Li agrada cridar l'atenció.
o bé amb un verb en forma personal: Li agrada que tothom se'l miri.

2. Les oracions especificatives (o restrictives ), com el seu nom indica, especifiquen, concreten, un aspecte dins d'un significat més ampli, determinen un subconjunt dins d'un conjunt. En canvi, les oracions explicatives “expliquen”, donen més detalls sobre un aspecte, però no el concreten.

Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius. ( especificativa, perquè entre tot el conjunt de nens concretem quins són els menys imaginatius: els que miren massa la televisió )

Els nens , que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius. ( explicativa, perquè diem que tots els nens, dels quals afirmem que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius )

Fixa't que la puntuació de les oracions especificatives i de les explicatives és diferent: les subordinades especificatives no poden estar separades del seu antecedent amb coma, mentre que les explicatives van, precisament, entre comes.
Aquests ordinadors que ven el meu germà són de marques conegudes. ( especificativa )
Aquests ordinadors, que mai no t'he volgut comprar, són de marques desconegudes. ( explicativa )

• Els elements que serveixen per enllaçar els substantius i les oracions subordinades adjectives són els pronoms relatius.

• Les subordinades adverbials poden formar-se:

• amb un verb en forma personal: Quan hagis acabat, deixa la feina sobre la taula.

• amb un infinitiu, un gerundi o un participi:
En adonar -se que no hi podia fer res, es rendí.
Treballant així, segur que et tornen a contractar.
Vista la gentada que hi havia, ens en vam anar.

Altres aspectes:

• Les subordinades amb funció de subjecte que es construeixen amb un infinitiu anteposat al verb de l'oració principal no solen anar precedides d'article:

Menjar -se les ungles no és un bon costum.
Donar consells quan no te'n demanen tampoc és un bon costum.
No: El menjar-se les ungles..., El donar consells...

• Les oracions completives (les que fan funció de complement directe) que es formen amb infinitiu admeten la preposició de (llevat de certs verbs, com ara fer, poder, saber, voler... ).

Ens han proposat ( de ) fer -ho nosaltres.
No volem fer -ho nosaltres. ( no és possible: No volem de fer-ho nosaltres)

• Un error freqüent consisteix a ometre la forma que en aquest tipus d'oracions completives:

Us preguem que no us descuideu el que de les subordinades completives.

• Pel que fa a les subordinades adverbials, noteu que la conjunció perquè pot tenir més d'un valor:

Ho hem fet perquè hem volgut. ( causal: verb de la subordinada en indicatiu )
Ho hem fet perquè us hi trobéssiu bé. ( final: verb de la subordinada en subjuntiu )

• Un cas que provoca moltes confusions és la construcció per / per a + infinitiu , que pot tenir valor causal i valor final. La normativa estableix que s'ha d'utilitzar per + infinitiu en les oracions causals, en les que indiquen una acció que encara s'ha de fer i en les finals que depenen d'un verb d'acció voluntària:

El van treure per haver faltat a la seva paraula. ( causal )
Encara tenim un munt de coses per fer . ( acció que encara no s'ha fet )
Va anar fins a Roma per veure les ruïnes. ( verb d'acció voluntària )

I que s'ha d'usar per a + infinitiu en les oracions finals que depenen d'un verb d'acció no voluntària ( servir, emprar... ), dels verbs en forma pronominal i en les oracions que no depenen d'un verb sinó d'un adjectiu o d'un nom:

Aquesta eina serveix per a treure els claus.
Aquesta eina s'usa per a treure els claus.
Per a apropar -se al Montblanc s'agafa un telefèric i un tren.
És una bona eina per a treure els claus.

Però, com que aquesta distribució de les preposicions per i per a no sempre és fàcil d'identificar, alguns especialistes han proposat simplificar la normativa escrivint sempre per davant d'infinitius, adverbis i conjuncions, i mantenint la diferència entre per (causa, motiu o mitjà) i per a (finalitat o destinació) davant dels sintagmes nominals.

Aquesta eina serveix per treure els claus.
Aquesta eina serveix per a l'extracció dels claus.

Aquesta simplificació estalvia haver d'aturar-se a determinar el caràcter voluntari o no de certs verbs, encara que en certs casos pot resultar-ne alguna ambigüitat. Es tracta d'un aspecte molt complex i discutit; per això convé saber que la majoria d'entitats públiques (universitats, Junta Permanent de Català, etc.) admeten l'ús coherent tant d'una proposta com de l'altra.