•  Llegeix amb atenció el següent text i contesta les preguntes que vénen a continuació:
Durant molt temps els teòrics de la cultura pensaven que els primers signes, els més humils signes que feien pensar en una civilització, eren els objectes manufacturats. En aquesta perspectiva definien l'home, bàsicament com a homo faber , fabricant d'estris, i aquest tret era el més característic de la cultura (...). Avui s'ha canviat d'opinió i creiem que la línia de demarcació entre la cultura i la naturalesa no són els estris, els atuells, sinó el llenguatge articulat. Penso que el llindar de la humanitat és el llenguatge. Amb el llenguatge es produeix realment un salt.
La competència lingüística és el sistema de regles que regeix la interacció lingüística en una societat. Si tenim en compte que aquesta interacció lingüística és un subconjunt de l'univers d'interaccions, del conjunt de les possibilitats comunicatives, podem eixamplar el concepte de competència a aquest domini més general, el domini del que és comunicatiu, del qual el món lingüístic és una restricció. Evidentment, així parlarem de competència comunicativa en el sentit de coneixements interioritzats en matèria comunicativa, com a sistema d'estratègies a desenvolupar en actes de comunicació (...).
Per exemple: per a Sherlock Holmes tot era comunicatiu, tot li parlava, i els objectes o els gestos eren tan bons missatges per interpretar com les paraules, Aquells indicis, que per a la major part de la gent no eren significatius, ell els sabia posar en relació amb altres i, tan aviat com podia, sistematitzava tota la informació. Sabia organitzar l'univers de signes que l'envoltaven d'una manera molt millor que els altres ciutadans (...).
Els signes tenen un vehicle, un suport, que afecta els nostres òrgans sensorials. Signe suposa, per tant, percepció per part d'un receptor. (...) Hi ha cinc menes de signes per a aquest tret: signes auditius, visuals, gustatius, olfactius i tàctils. (...) El llenguatge verbal és un sistema que té un mode operatori auditiu. Visual en el llenguatge escrit. El gest, el moviment del cos, el paisatge, la pintura... són visuals. (...)
Com és el paisatge de les olors? Estareu d'acord amb mi que la primera consideració que se'ns acut, en una aproximació superficial i intuïtiva, és que l'olor corporal, si es nota, sempre ens farà quedar malament. El problema, avui, és més aviat com evitar les olors. Sí, vivim temorencs de fer “mala” olor. Tenim cura de l'alè, dels peus, de les aixelles, del sexe. És veritat que vivim en una societat obsessionada per les olors. Això es manifesta en una propaganda aclaparadora que dia rere dia ens cau damunt per fer-nos memòria de les olors a desterrar. (...)
El resultat de tot això és un món cada vegada més olfactòriament anodí i uniforme. I el que acabem de dir no tindria gaire importància si no fos que aquesta uniformitat (compte!) condueix a la indiferenciació d'espais i ens priva d'una d'aquelles mostres de generositat informativa que la germana vida ha tingut amb nosaltres. Val a dir que se'ns mor una deu de records. (...) Jo, per exemple, recordo molt bé que el món de la meva infantesa al meu poble era ple d'olors. Aquella olor de pluja, d'herba, de flors, d'arengada, de camps, d'animals amb tots els graus i diferències, amb un sistema d'oposicions ben establert i ric se'ns n'està anant en orri. Perdem capacitat de distinció. Perdem possibilitat de rebre informació d'un món que és el més pròxim a nosaltres. (...) Al final, el nostre propi cos ens serà estrany. Pensem que desodoritzar vol dir també descorporitzar. (...)
Sovint ignorem que la pell és també un receptor de primera magnitud. (...) Sentim en la pell la pressió de l'aire, la fredor de l'aigua, la força del vent, la llum del sol, la proximitat de la boira i, sovint, altres persones.(...) És ben cert que pel tacte aprenem què podem tocar i què no. També és cert que som davant d'un dels punts que constitueixen el llindar entre la natura i la cultura. La natura ens “diu” què no podem tocar: les brases, per exemple; als seus “ulls” totes les parts del cos són susceptibles d'ésser tocades, però és evident que la cultura hi fica la seva xarxa de regles. Ja ben aviat, a la infantesa, els rols de mascle i femella són introduïts com a regles que estableixen quines parts de la pell poden exhibir-se i quines no. Quines parts del cos es poden tocar, en quines circumstàncies i per qui.(...)
Hi ha coses que no es poden dir. Coses que no es poden veure. Tanmateix, i sobretot, hi ha coses que no es poden tocar, començant pel nostre propi cos. La llibertat d'expressió, si entenem per llibertat d'expressió qualsevol missatge que entri per un dels canals de recepció, cal demanar-la per a tots els sentits. Cal que puguem dir allò que volem, però també cal trencar amb molts dels tabús que fan referència a l'expressió no verbal.
SEBASTIÀ SERRANO: Signes, llengua i cultura

Tria el tema que s'ajusti millor a la informació que conté el text. Raona la resposta:
•  Concepte de civilització
•  Els prejudicis lingüístics
•  La interacció comunicativa
•  El tacte i olfacte

Escriu la idea principal de cada paràgraf.

Indica, enumerant-los, els paràgrafs on hi ha la introducció, el desenvolupament i la conclusió

Quina diferència hi ha entre competència lingüística i competència comunicativa?

Quina informació poden transmetre l'olfacte i el tacte?

Busca en el text i escriu tres casos en què s'alterni l'exposició de concepte i l'exemplificació

Llegeix amb atenció el següent text i contesta les preguntes que hi ha a continuació:
“La comunicació no deixa de ser, paradoxalment, objecte de gran preocupació en un món quasi identificat amb ella, encara que es tracti més d'una allau d'informació que de comunicació. El món es robotitza cada cop més i nosaltres amb ell. Correm el risc d'aïllar-nos més i més al bell mig de tants mitjans de comunicació de masses, que obliden l'individu. La comunicació és tan important que diversos professionals que hi treballen es fan anomenar comunicòlegs, encara que cal dir que en aquest àmbit tothom n'és una mica. La comunicació s'estén a diversos camps, però sens dubte la més propera és la interpersonal, d'individu a individu, mai deslligada de l'entorn col·lectiu de grup o de la mateixa societat. En tot cas presenta una problemàtica específica, i potser més complexa que altres tipus de comunicació.
Comunicar amb una altra persona no és tan difícil, però fer-ho bé sí que ho és. Marc Aureli ja va mostrar aquesta preocupació quan deia: “Abans de començar a parlar, procura que en el teu rostre es pugui llegir el que estàs a punt de dir.” A hores d'ara, a diverses entitats i empreses s'ensenyen mètodes per comunicar, sovint amb finalitats comercials. Potser, seria molt útil incorporar-ho també a l'escola per enriquir els alumnes i evitar deficiències en la futura integració al món social adult, a més de beneficiós en les relacions intergeneracionals. En la comunicació hem d'aprofitar tots els coneixements, tant els derivats de la nostra educació personal com els oferts per altres tècniques. La manera de comunicar s'adquireix a través de l'educació en les diferents etapes i ambients viscuts al llarg de la nostra vida. Cal dir que sempre continuarem aprenent alguna cosa, ja que la comunicació dura tant com la mateixa vida. N'hem après de la mateixa infantesa, i l'habilitat depèn de tota aquesta experiència. I evidentment els resultats són ben diferents, fet que queda ben palès en la diferència entre la gent que sap despertar l'interès en una conversa i/o la gent feixuga (els famosos ploms). Dins de la comunicació interpersonal, la temàtica de conversa pot ser d'implicació personal o aliena a la nostra vida, i alhora, l'orientació i tendència més o menys personalitzada dependrà de l'educació rebuda. Remarquem que en molts casos la gent més senzilla comunica de manera més personalitzada, explica la seva vida en un grau més íntim, mentre que les persones amb més estudis, llevat de les grans amistats, prefereixen temes més externs o de poca implicació de l'individu. Els temes dels primers són més aviat la pròpia persona o família, mentre que els segons parlen d'assumptes culturals, polítics o d'aficions. La gent universitària sol caure en l'autosuficiència i té certa fredor en el tracte personal. És curiós que aquesta situació també es reflecteix en els diversos països a partir de la seva major o menor modernització; en efecte, els més moderns tendeixen a tenir amb la gent un tracte educat, però sovint distanciat, mentre que els no tan moderns són més càlids i oberts.
Dins de les tècniques de comunicació, no hi ha dubte que millorar el llenguatge corporal té un valor important per aconseguir una comunicació més eficaç i permet de treure major partit del potencial humà, millorant la nostra imatge. En aquest camp són ben nombroses les indicacions que cal tenir presents; tanmateix cal subratllar, de manera molt general, el fet d'escoltar amb atenció, el comportament afectuós i cordial, mantenir el somriure i el contacte ocular. També es remarca molt la cura de les expressions facials, moviments de cap, sobretot inclinació lateral, per assentir. Sidney Jourard afirma que les persones parlen més sobre si mateixes si la persona amb què estan s'ha donat primer a conèixer. Els recursos de les tècniques de comunicació són tan nombrosos i diversos, que fins i tot la música n'és un, com bé ho diu la ballarina Maricel: “Cor i ment s'hi troben en tota la seva expressió i comunicació.”
En l'educació a la comunicació interpersonal cal aprendre de tothom i de tots els mitjans. Ens cal tant la comunicació tradicional oberta i personalitzada de la gent senzilla com les tècniques modernes. Sense negar la pertinència i l'eficàcia de les tècniques de comunicació, hom remarca que molts dels seus consells revolucionaris no són estrictament un descobriment, sinó ben coneguts de fa segles pels nostres avantpassats, més desenvolupats en l'art de la comunicació. Millorar la nostra comunicació és, a més de satisfacció personal i qualitat de vida, salut mental.”

Indica si les següents afirmacions són veritables o falses i justifica la resposta:
•  Comunicar bé no és fàcil
•  Totes les persones es comuniquen per un igual.
•  La importància del llenguatge del cos en la comunicació és mínima.
•  La capacitat comunicativa és proporcional al nivell d'estudis.
•  La gent senzilla es comunica de forma més impersonal.
•  Fins i tot la salut mental depèn de la nostra capacitat comunicativa.
•  Les tècniques de comunicació s'han renovat gairebé del tot.
•  L'experiència ens ajuda més que l'educació a l'hora de millorar les capacitats comunicatives.

Explica com és el nivell d'implicació personal, com són els temes que es tracten i com és el caràcter de les intervencions segons si la comunicació es produeix entre gent més senzilla o de països més endarrerits o bé entre gent amb més estudis o de països més moderns.

Explica en què consisteix la “paradoxa” del creixement de la informació i la comunicació, d'acord amb el que diu l'autor del text.

Escriu la idea principal de cada paràgraf.

Indica, enumerant-los, els paràgrafs on hi ha la introducció, el desenvolupament i la conclusió.