<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> tipnov

TIPUS DE NOVEL·LA

LA NOVEL · LA CAVALLERESCA

La novel·la cavalleresca és un gènere narratiu que sorgeix de l'evolució dels “llibres de cavalleria”, els quals, al seu torn, recullen tota la tradició narrativa de l'anomenada “matèria de Bretanya”. Amb aquest nom es designen un conjunt de narracions en llengua francesa que recollien llegendes celtes de l'antiga Bretanya, com, per exemple, la recerca del Sant Graal. D'altra banda, a la França de mitjan segle XII va néixer un gènere narratiu que representava una evolució respecte a les primitives cançons de gesta: el roman cortès. Aquest gènere era producte del refinament que havien assolit les corts feudals. Les diferències entre la cançó de gesta i el roman cortès són bàsicament les següents: els personatges de la cançó de gesta són herois reals que esdevenen mites nacionals i les seves accions són desfigurades amb elements èpics i llegendaris, els llocs esmentats són reals encara que hi puguin haver-hi imprecisions i s'adrecen a un públic popular via oral a través dels joglars; en canvi, els personatges del roman cortès són herois fantàstics, els escenaris són inversemblants, l'acció se situa en un temps indefinit i s'adrecen a un públic aristocràtic per escrit a través de poemes narratius amb versos octosíl·labs apariats. El tema principal del roman (paraula que vol dir “narració en llengua vulgar”) és la cavalleria idealitzada: els cavallers protagonistes es regeixen per un codi d'honor estricte que és aplicat en un món de ficció. Els combats individuals substitueixen les grans batalles de caire èpic i patriòtic pròpies de les cançons de gesta. L'amor té un paper destacat en el desenvolupament de l'acció. Els personatges són plans.
Els llibres de cavalleria van difondre la “matèria de Bretanya” per Europa. Aquestes narracions en prosa insisteixen en l'ús d'elements inversemblants (dracs, gegants, màgia, força desmesurada dels cavallers, etc). Pertany a aquest gènere l' Amadís de Gaula , obra castellana del segle XIV que va tenir una gran anomenada. Els llibres de cavalleria reflecteixen la decadència de la cavalleria, un estament militar que del segle XI al XIII acompleix una funció bàsica en l'estructura política i social, ocupa el cim de la societat feudal i la seva participació en les guerres és decisiva. Entre els segles XIV i XV, en canvi, la cavalleria perd protagonisme en una societat dominada per l'esperit comercial i més pacífic de la burgesia; així, de mica en mica, els cavallers s'aïllen en un món fictici i decadent. Aquesta situació va abocar els cavallers a la recreació de rituals envoltats de luxe que recordaven els antics costums. Aleshores apareixen els cavallers errants a la recerca d'aventures amb què poguessin demostrar llur valor i justificar llur estatus social. El combat va esdevenir un esport que els cavallers practicaven en els torneigs. Cervantes va escriure una paròdia d'aquesta mena de novel·la en el seu famós Don Quijote.
Les novel·les cavalleresques presenten un seguit de característiques hereves de la tradició dels llibres de cavalleria i alhora n'apunten unes altres d'innovadores: la versemblança, l'humor, la humanització dels protagonistes, l'erotisme, etc. Dos exemples de novel·les cavalleresques catalanes del segle XV són el Curial e Güelfa d'autor anònim i sobretot, el famós Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

LA NOVEL ·LA “PICARESCA”

La novel·la “picaresca” té el seu orígen en una clara contraposició amb la moda novel·lística del seu temps (segle XVI). La “picaresca” representa la reacció realista davant la prosa idealista de les novel·les pastorils i cavalleresques, entre d'altres. En el context europeu la importància del nou gènere consisteix en el fet que proporcionava un model de realisme novel·lístic que no existia en altres països. És la novel·la arran de terra.
Que fos precisament a Espanya on sorgissin aquestes novel·les s'explica per la peculiar situació d'un grup de ciutadans: els cristians nous o conversos. Els temes de les narracions inicials reflecteixen la discriminació social de què eren objecte els conversos que desitjaven ennoblir-se: als cristians nous se'ls impedia l'accés a qualsevol lloc de certa categoria social a causa del seu origen jueu. Hom pensa que els autors que iniciaren el gènere serien cristians nous que van usar la figura de “pícaro” (brivall, bergant) per demostrar la banalitat del codi d'honor, barrera que els separava de l'accés a la noblesa.
“Pícaro” significa en el seu origen “marmitó” (en cast. “pinche de cocina”), però des de mitjan segle XVI equival a home que viu ociós, roí i mancat d'honra. Tot i que el protagonista del Lazarillo de Tormes (1554) va iniciar la caracterització del personatge, el “pícaro” per definició és el Guzmán de Alfarache , títol de la novel·la de Mateo Alemán. Cal tenir en compte, però, que el públic va associar la denominació de “pícaro” no a l'estat social sinó a una sèrie de trets com els següents: actitud antiheroica, representació del deshonor, genealogia innoble, afany d'ascens social i paròdia de l'honor.
El gènere es desenvolupà especialment en l'Espanya barroca, a partir del precedent del Lazarillo renaixentista. Després del Guzmán van aparèixer nombroses novel·les que tenien per tema la vida d'un “pícaro”, com La pícara Justina (1695), Vida del escudero Marcos de Obregón (1618) i El buscón (1626). Tot i que no present en cada obra, els trets més comuns del gènere són els següents: forma autobiogràfica, construcció d'una narració lineal a través de l'acumulació d'episodis, servei a diferents amos i realització de viatges, concepció determinista de l'existència i tècnica temporal retrospectiva.
La influència de la “picaresca” a Europa fou considerable. Les principals novel·les es traduïren aviat a Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Holanda. La primera versió del tema fou el Simplicissimus (1669) de Hans Christoffel Grimmelshausen, que segueix el model de Guzmán. Durant el segle XVIII el gènere fou imitat o va actuar com a esquema per a la creació de les primeres novel·les contemporànies a Anglaterra i França (Defoe, etc.). Els elements del gènere que han perdurat en la narrativa posterior han estat el realisme, l'estructuració de la trama en episodis, la visió amarga de l'existència i la creació d'un personatge marginal. La novel·la realista i naturalista del segle XIX (Zola, Galdós) va trobar en la “picaresca” un antecendent en la presentació crua de la realitat, així com en la descripció ambiental i en la idea del determinisme social. Encara en el segle XX es poden trobar rastres del gènere a Espanya: La Busca de Baroja o La família de Pascual Duarte de Cela, novel·la que va servir per obrir camins en el desenvolupament de la novel·lística de postguerra

LA NOVEL · LA HISTÒRICA

La novel·la històrica moderna apareix a principis del segle XIX, fruit de la simbiosi entre història i novel·la. El romanticisme és un moviment que mira envers el passat, fet que es correspon amb una nova visió de la història, concebuda com un passat del qual som hereus i sense el qual no existiríem ni com a homes i com a societat. Així mateix, aquest retorn de l'home romàntic al passat expressa un desig de fugida del món contemporani,
L'escriptor de major influència fou l'anglès Walter Scott (1771-1832), considerat com el pare de la novel·la històrica. La seva obra més coneguda i model per a moltes altres a tot Europa és Ivanhoe , basada en el suposat conflicte entre normands i saxons que succeiria al segle XII, a finals del regnat de Ricard I, recreat en un escenari propi del segle XIV. Walter Scott va popularitzar la descripció del passat medieval i, malgrat els anacronismes, va aconseguir donar-li un aire de versemblança a aquesta història d'aventura, tornejos, intrigues, etc.
La novel·la història es va difondre per tot Europa. A Itàlia, Alessandro Manzoni /1785-1873) explica una història que transcorre a Lombardia entre 1618 i 1630, sota domini espanyol. A França, el mestre del gènere fou Alexandre Dumas (1802-1870), que a mitjans dels anys 40 es converteix en novel·lista d'èxits continus, El seu primer gran títol és Els tres mosqueters (1844), un retorn a la història, sota el regnat de Lluís XIII, de la mà d'un jove ambiciós i guerrer, D'Artagnan, en un món d'intrigues, duels, persecucions, etc. duts a terme per un inquietant cardenal Richelieu i el seu cèlebre còmplice Milady.
La novel·la històrica s'introdueix a Catalunya a partir de les traduccions castellanes de les novel·les dels autors estrangers esmentats. A partir dels anys 30, apareixen els primers novel·listes catalans que imiten aquests autors, però escriuen en castellà i tracten temes d'història d'Espanya. Gradualment, la novel·la històrica a Catalunya anirà catalanitzant els continguts. Finalment, a partir de 1862 amb la publicació de L'orfeneta de Menàrguens d'Antoni de Bofarull, centrada en el compromís de Casp, els seus autors adopten el català com a vehicle d'expressió del gènere. La novel·la històrica es va consolidar gràcies al premi de novel·la que convocaven anualment els Jocs florals. En els anys 80, aquest tipus de narrativa romàntica pràcticament va desaparèixer substituïda per la novel·la realista. La major part de novel·les se centren en èpoques que corresponen a moments de crisi de la història de Catalunya: el Compromís de Casp (1412); la guerra de Successió (1705-1714) ( Lo coronel d'Anjou de Francesc Pelagi Briz), i la guerra del Francès (1808-1814) ( Lo Bruc de Josep Feliu i codina).

LA NOVEL · LA SENTIMENTAL

La sensibilitat i el sentimentalisme, que anaven imposant-se amb la il·lustració, van trobar com a canal d'expressió, entre altres gèneres literaris com la comèdia amorosa o el drama burgès, l'anomenada novel·la de sentiments. Les novel·les d'amor romàntic, amor viscut exaltadament i amb molts elements tràgics constitueixen, juntament amb les novel·les històriques, un dels gèneres més representatius de la primera meitat del segle XIX. El gènere va aparèixer a Anglaterra ja que en aquell país l'estudi dels costums, l'anàlisi dels caràcters i l'expressió dels sentiments passen a un primer pla a causa de l'abandonament dels temes històrics. Els primers representants foren Ricardson i Fielding. Així mateix l'autor alemany Goethe crea un model molt imitat, sobretot pel que fa al suïcidi del protagonista per amor, amb el seu famós Werther.
Jane Austen (1775-1817) és l'autora d'una sèrie de novel·les en què el nucli central és la dona, les seves experiències personals i aspiracions socials. Per primer cop en la literatura, una dona descriu les relacions entre dones, que fins llavors només havien aparegut a través de l'enfocament masculí. Austen construeix situacions que capten els factors de l'ambient, individuals i socials, els nusos que teixeix la societat i que resulten ser els que modelen les personalitats que caracteritzen el seus personatges. Sovint són situacions amoroses al voltant del matrimoni com a eix fonamental. Entre les seves novel·les es poden destacar Judici i sensibilitat , Orgull i prejudici i Emma.
Les germanes Brontë són autores d'obres molt populars: Charlotte (1816-1855) va escriure Jane Eyre i Emili (1818-1849) Cims tempestuosos . Aquestes obres han gaudit d'una considerable popularitat en el segle XX i han inspirat diverses versions cinematogràfiques. Jane Eyre està concebuda segons el model de Richardson i els seus personatges estan inspirats en la família de l'autora. A cims tempestuosos , Emily fa un estudi psicològic d'un caràcter estrany i anormal. Un lector superficial podria qualificar la novel·la de fulletó sentimental sense adonar-se de la gran riquesa literària del text i del virtuosisme tècnic.

LA NOVEL · LA REALISTA

Des de 1830 la novel·la s'imposa en la literatura europea com a gènere específic de l'època, que ni glorifica ni desfigura la realitat. Durant el segle XIX s'estableixen les bases del que serà el gènere tal com l'entenem en l'actualitat, de manera que el que es considerava fins llavors un gènere menor enfront de la poesia o el teatre es converteix en un gènere d'alta dignitat literària, que aconsegueix una gran acceptació social. L'augment del nombre de lectors, sobretot en la petita burgesia urbana, en va permetre una àmplia difusió. Moltes novel·les de qualitat es publicaven com a fulletons en diaris i revistes. Bona part del públic estava constituït per dones de classes altes i mitjanes.
Els trets que defineixen aquest gènere són diversos. Els escriptors intenten produir una impressió de realitat, descriuen i presenten la vida real des de totes les perspectives possibles. Els temes i arguments es busquen no en el passat sinó en la realitat present, hi desfilen totes les classes socials, però especialment la mitjana. El conflicte entre l'individu i la societat marquen molts arguments. La novel·la es converteix en un document social gràcies al retrat d'ambients i costums. Els personatges són analitzats psicològicament i es realitza un estudi minuciós dels ambients familiars, l'educació, el passat que pot explicar un comportament determinat. Per això les descripcions són detallades. Els autors usen un llenguatge natural, sobri i intel·ligible per a tothom; no obstant això, es manté un nivell culte, acurat i literari. El llenguatge dels diàlegs intenta reproduir la parla real segons la condició social i els trets psicològics de l'individu. La intenció de l'autor és crítica; s'assenyalen els aspectes més negatius del funcionament social, com l'explotació, la injustícia o l'abús de poder. El fet que el periòdic sigui un canal de difusió afecta de vegades l'estructura novel·lística, que intenta mantenir la intriga al final de cada entrega.
Són nombrosos els grans novel·listes realistes del segle XIX. Destaquen especialment els francesos, com Flaubert i Stendal i els russos com Dostoievski i Tolstoi. Un dels representants més importats en la literatura espanyola és Leopoldo Alas, Clarín, autor de La regenta .

LA NOVEL · LA COSTUMISTA

Aquest tipus de novel·la representa la descoberta de la realitat contemporània com a matèria literària. A diferència de la novel·la realista, la visió de la realitat i l'apropiació que en fa el costumisme és limitada i parcial. De la realitat només interessa el que és representatiu i característic de la comunitat, els costums.
El gènere per excel·lència de la prosa costumista són unes peces breus anomenades quadres o articles de costums que apareixen a principis del segle XIX en la premsa; els més coneguts en la literatura espanyola són els de Larra. A Catalunya, en l'època de la Restauració el quadre s'anirà desvinculant del seu origen periodístic popular i serà valorat literàriament pel públic. El quadre mantindrà la seva vigència ben bé fins als anys 90.
Les característiques d'aquest tipus de novel·la no són tan nombroses com les de la realista. La descripció hi predomina sobre la narració. En el quadre l'argument acostuma a ser mínim. El llenguatge és proper a la llengua popular; es fa present sobretot en els diàlegs entre els personatges. Presenta escenes i tipus de la societat contemporània. Es fixen uns estereotips socials i els personatges són prototípics, plans, sense profunditat psicològica. Són representatius de la menestralia i de la pagesia (el barber, la pubilla, el botiguer, el sereno, el vidu...). Es descriuen els barris populars urbans o el món rural amb una visió romàntica, amarga i pessimista de la realitat, a causa de la nostàlgia pel món que està a punt de desaparèixer com a conseqüència del procés industrial. S'hi observa molt tipisme i colorisme ja que es demostra un gran interès per aspectes com la indumentària, celebracions familiars, festes, manifestacions populars i oficis de caràcter artesanal. L'autor, amb humor i ironia, fa palesa la seva subjectivitat en el text.
Els narradors costumistes més importants de la literatura catalana són Robert Robert (1830-1873) i Emili Vilanova (1840-1905). El primer descriu la Barcelona de mitjan segle XIX i critica amb humor i ironia les alienacions dels ciutadans. El segon porta el quadre de costums a la seva plenitud; retrata la Barcelona popular (el barri de la Ribera ) oferint una visió nostàlgica de les classes populars, especialment de la menestralia.

LA NOVEL · LA NATURALISTA

El naturalisme és una continuació del realisme a través de l'observació i de l'experimentació: la novel·la naturalista és el resultat de l'aplicació a la novel·la realista de la metodologia procedent de les ciències experimentals. El novel·lista vol estudiar i analitzar els temperaments i les passions dels personatges des d'un punt de vista científic. Per això fa un retrat realista i documentat que s'oposa al que és sobrenatural i fantàstic. L'única veritat serà la procedent de la visió directa de la natura. Es dóna molta importància al determinisme fisiològic (llei de l'herència) i ambiental a què estan sotmesos els personatges. L'autor tracta els aspectes més desagradables de la realitat: la misèria, la degradació. Per això els personatges procedeixen, més que de les classes mitjanes com el de la novel·la realista, de les baixes; són desarrelats, marginals, malaltissos, etc. S'ofereix una visió molt pessimista de la vida, fet que separa el naturalisme del realisme i l'acosta al Decadentisme modernista. La perspectiva del narrador és d'una absoluta impersonalitat. El llenguatge és natural i planer, menys literari i fred que els de les novel·les realistes. L'estil no és tan acurat. La finalitat de l'obra és moral: l'autor vol contribuir, a través de la denúncia de la misèria humana, al millorament de la societat. L'autor, generalment, manté una actitud de compromís social.
El francès Emile Zola, amb títols com Nanà , crea el model de novel·la naturalista, que fou imitat per narradors espanyols com Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós, autor d'una dilatada obra narrativa. La recuperació de la novel·la catalana, després de segles d'abandó, es produirà de la mà de Narcís Oller, que en les seves novel·les adopta tant el model realista com el naturalista.

LA NOVEL · LA PSICOLÒGICA

Es tracta del corrent de novel·la que predomina durant el segle XX. Són novel·les ambientades en un món burgès i ciutadà que analitzen el món interior dels personatges. Els temes predominants són el desengany amorós, la inadaptació a la realitat, el sexe, etc. Generalment es tracta de personatges femenins que entren en crisi amb el seu entorn i això els mena a la rebel·lia i a la frustració.
Una de les innovacions més importants d'aquest tipus de novel·la és el tractament del temps interior. Els protagonistes recorden fets del seu passat suggerit per objectes i sensacions, fet que provoca el constant trencament del fil narratiu lineal; es produeixen avenços i retrocessos ( flash back ) en l'espai i en el temps. Així mateix es redueix considerablement l'extensió de l'argument. Aquesta tècnica de la memòria afectiva prové del francès Marcel Proust, autor del cicle A la recerca del temps perdut (1905).
El punt de vista narratiu predominant és la narració en primera persona, que subjectivitza el relat i alhora el complica. Una altra tècnica utilitzada és el monòleg interior. En aquest cas, desapareix la veu narradora i la consciència del personatge flueix lliurement, sense mediacions. Aquesta tècnica narrativa va ser creada per l'irlandès James Joyce, autor d' Ulisses (1922). En la literatura catalana Carles Soldevila empra aquesta tècnica a Fanny (1929).
D'altra banda, les teories del psiquiatre austríac Sigmund Freud sobre la sexualitat i la valoració de la libido són aplicades a la novel·la per explicar el caràcter dels personatges. Un exemple en la literatura catalana el tenim en el personatge de Teresa a Laura a la ciutat dels sants (1931), que té les característiques d'un voyeur , una persona que observa les relacions sexuals dels altres.

LA NOVEL · LA EXPERIMENTAL

La novel·la del segle XIX explicava una història protagonitzada per uns personatges destacats i es desenvolupava en un període de temps en general extens i ben determinat. En el segle XX la novel·la s'ha convertit en un complex instrument de coneixement i percepció, que qüestiona la manera de captar la realitat i fins i tot la funció de l'autor que escriu la narració. La novel·la ha tractat d'adaptar-se als nous temps: la teoria de la relativitat, la psicoanàlisi, les avantguardes, etc han proporcionat noves maneres de veure el món i l'home. Per tant, seran necessaris nous procediments narratius per a reflectir-ho.
Un dels trets de la novel·la experimental és que desapareix la preocupació per l'argument clàssic. En algunes ocasions la història arriba a desaparèixer o és substituïda per fragments que el lector ha de reconstruir per a comprendre-la (Hemingway, Faulkner, Dos Passos). En aquest tipus de novel·la predomina la presentació de problemes i mons interiors i es dóna entrada a la imaginació, l'al·lucinació, la irracionalitat i el somni (Franz Kafka).
El personatge deixa de ser l'heroi central al voltant del qual gira el relat i se'n converteix en un element més. El narrador el descriu poc. El personatge col·lectiu interessa més: l'home massa ha substituït l'antic heroi individual ( Manhattan Transfer de John dos Passos i La colmena de Camilo José Cela en són dos exemples.
D'altra banda, la linealitat temporal es trenca i s'intercala el passat amb el present com a conseqüència del funcionament de la memòria, tal com succeeix amb la novel·la psicològica.. Les tècniques cinematogràfiques provoquen una fragmentació del relat en plànols o seqüències gairebé independents. També es redueix considerablement el temps extern.
Pel que fa a les tècniques narratives, es tendeix a defugir tant el narrador omniscient com la narració en primera persona. En general, es busca la imparcialitat en el relat. El narrador actua com una càmera cinematogràfica i no explica més que allò que veu sense aprofundir en la interioritat dels personatges. També es crea la narració en segona persona, en novel·les de caràcter confessional, en què el protagonista desdobla la seva personalitat. Una estructura molt usada és el multiperspectivisme: la visió del mateix fet des de diferents perspectives ( El quartet d'Alexandria de Durrell). També es continua utilitzant la tècnica del monòleg interior, pròpia de la novel·la psicològica. El novel·lista descriu el desordenat flux de la consciència (Virgínia Olaf, Miquel Delibers, Lues Martina Santons, etc.)
Pel que fa a l'estil, es tendeix a esborrar la tradicional separació entre el llenguatge narratiu i el poètic. Es poden incorporar a la novel·la diferents tipus de text i recursos tipogràfics. En l'estructura externa és habitual la desaparició dels capítols.

LA NOVEL · LA POLICÍACA

El tema d'aquest tipus de novel·la ha de tractar aspectes relacionats amb una història criminal (robatori, assassinat, segrest, tràfic il·legal, etc.). Normalment hi trobem una investigació que inclou els fets i els passos per aclarir el cas (les pistes, les proves, les persecucions, etc.), fet que provoca que normalment l'argument sigui enrevessat. Un dels elements clau per a la resolució del cas és esbrinar el mòbil, és a dir, el motiu que ha portat algú a delinquir (afers de diners, gelosia, poder, etc.).
Els personatges se solen dividir en dos grups: els que estan a favor de la llei (policies, detectius, jutges, advocats, periodistes, etc) i els que hi estan en contra (assassins, lladres, segrestadors, etc.). Hi trobem una galeria de personatges típics d'aquest gènere: confidents, clients, víctimes, metges forenses, fiscals, etc.
L'espai protagonista d'aquest gènere és sovint la gran ciutat, tant els barris rics (despatxos, bancs, joieries, residències luxoses), com els barris baixos (locals nocturns, bars, sales de jocs, pensions, bordells, etc.) Sovint la foscor, la nit, la pluja tenen una presència important com a escenari.
El món policíac té uns tòpics lingüístics propis, un llenguatge que aporta paraules de l'argot del món de la delinqüència (bòfia, pipa, coca, pasta, etc.) El llenguatge és planer, concís i amb altes dosis d'intensitat que es reflecteixen especialment en els diàlegs i les frases curtes i inacabades. Autors clàssics del gènere són E. A. Poe, A. Conan Doyle, creador del famós personatge de Sherlock Holmes, A. Christie, G. Simenon, etc.

LA NOVEL · LA DE CIÈNCIA-FICCIÓ

El món de la ciència-ficció és molt ampli, recull tot el que té a veure amb els robots, l'evolució científica, els viatges espacials i en el temps, els mons devastats per invasors alienígenes, etc. Els avenços tecnològics tenen una gran rellevància i, fins i tot, s'avancen a la ciència mateixa. Hi destaquen les armes, els ordinadors, els cotxes, les naus espacials, etc.
Hi ha una gran diversitat de personatges, molt diferents entre si: científics, investigadors, policies, éssers d'altres planetes, màquines robòtiques, etc. La ciència ficció ens acosta a mons allunyats i diferents del nostre, en un temps passat o futur: en ciutats imaginàries al fons del mar o enmig de l'espai. També ens parla de desastres mundials o mons devastats per l'afany de poder o per una aplicació perversa dels avenços científics. En aquest sentit es pot parlar d'una finalitat moral.
Hi predomina un llenguatge científic i tècnics, és a dir, terminologia específica del món de la física, la química, les noves tecnologies, etc.. Cal destacar que en alguns casos concrets el lèxic relatiu a l'astronomia hi té un paper rellevant. Exemples clàssics d'aquest tipus de novel·la son La màquina del temps , L'home invisible o La guerra dels mons de Wells, que tracta el tema de la invasió d'uns extraterrestres, i Un món feliç de Huxley, una crítica mordaç de l'alienació de l'individu a través de la utilització dels avenços tecnològics, sobretot de la genètica.

LA NOVEL · LA FANTÀSTICA

La temàtica d'aquest tipus de novel·la és de caràcter irreal, perquè està basada en mons imaginaris, en els somnis, la màgia i la fantasia. Es dóna molt de protagonisme a tot allò que és extraordinari i que té elements de caràcter sobrenatural. Hi sovintegen temes com la recerca d'una quimera, la lluita per la supervivència en un medi hostil, etc. El component més destacable d'aquest gènere són els efectes extraordinaris i meravellosos, produïts per éssers sobrenaturals, forces secretes de la naturalesa o poders ocults. La màgia ho envolta tot i fa que l'element sorpresa sigui un protagonista constant.
En aquest gènere l'aparença i la diversitat dels personatges és remarcable. Hi podem trobar éssers humans amb qualitats sobrenaturals, fades, monstres, nans i éssers vius d'espècies animals curioses els noms de les quals formen part del món imaginari i són molt diferents dels habituals. L'espai on es desenvolupa l'acció pot ésser tan divers com vulgui la imaginació: ciutats i pobles irreals, boscos encantats travessats per rius i aigües màgiques, grans muntanyes i llocs reals però que tenen un exotisme destacat. El temps on se situa l'acció acostuma a ser atemporal o molt diferent de la vida contemporània dels lectors.
El lèxic és molt ric en neologismes i en paraules desconegudes que donen nom a objectes o elements també inventats. El gran nombre de descripcions fa que el llenguatge sigui ric en adjectius. En alguns casos cal observar també la presència de missatges xifrats, mapes que cal interpretar, icones i símbols. Un dels autors més coneguts del gènere és Tolkien, autor de novel·les tan conegudes com El hobbit , i sobretot, la monumental El senyor dels anells .

LA NOVEL · LA DE TERROR

Els temes d'aquest tipus de novel·la giren al voltant del misteri i la por, del que és secret, ocult i obscur. Hi trobem diversos tractaments de la mort, de l'encarnació del mal, de l'inconscient dels personatges, de les parts del cos humà i de la transformació del mal en objectes o elements de la vida quotidiana. La por és la sensació protagonista de la literatura de terror. Fa que l'estat d'ànim aparegui torbat a causa de la indefensió davant el que és desconegut i no desitjat.
La galeria de personatges és molt extensa. Des dels clàssics fantasmes, vampirs, mòmies, diables, l'home-llop i els monstres més diversos fins a totes les cares i manifestacions del mal passant pel savi-boig i el psicòpata-assassí. Els espais físics que emmarquen la literatura de terror (castells, boscos, cases abandonades i en ruïnes) sempre van de la mà dels fenòmens meteorològics més adversos: tempesta, boira, llamps, vents huracanats... Sovint la nit i la foscor són el marc incomparable perquè s'esdevingui el misteri i l'ensurt, acompanyats de la sang, els crits, els udols...
El llenguatge que basteix la narrativa de terror fa un gran ús de les frases inacabades, els conjurs, les interrogacions sense resposta... per tal d'aconseguir més misteri. D'altra banda, les onomatopeies hi tenen un paper destacat per accentuar el pànic: el soroll d'una porta, el batent d'una finestra, l'arrossegar de cadenes, sorolls de passos... Entre els autors clàssics del gènere destaquen Poe i Hofmann, els quals van escriure no pas novel·les sinó contes de terror.

LA NOVEL· LA D 'AVENTURES

Els temes més recurrents del gènere d'aventures giren al voltant d'un objectiu que cal aconseguir: un tresor, una vida millor, un descobriment, un viatge, etc. Són un seguit d'experiències i esdeveniments que s'allunyen de la vida quotidiana i que comporten accions inesperades. Normalment el viatge és el motiu que desencadenarà les aventures que viuran els protagonistes. S'entén el viatge des de dos punts de vista: el real i el físic, que durà a diferents llocs geogràfics, i el viatge com a experiència, com a creixement personal.
La figura de l'heroi és molt important en aquest gènere. S'hi veuen reflectides totes les classes socials: joves, grans, rics i pobres. La majoria de vegades es planteja la dualitat entre els personatges: els bons i els dolents. Hi tenen cabuda els pirates, els nàufrags, els descobridors, els viatgers, els guerrers. L'ambientació inclou els paisatges de tot el món. Les aventures transcorren en un marc divers: la gran ciutat, la selva, el desert, el mar, les illes desertes... ja que es dóna molta cabuda a l'exotisme geogràfic.
L'abundància d'accions fa que el ritme sigui força dinàmic, de vegades trepidant, i implica l'ús de molts verbs de moviment. Al mateix temps s'hi combina l'adjectivació en les descripcions de llocs concrets. Al costat de diàlegs vius i directes també hi trobem la reflexió intimista del diari personal o les notes de ruta. Novel·les clàssiques destacades d'aquest gènere són Robinson Crusoe de Daniel Defoe, El darrer dels mohicans de J. Fenimòre Cooper i Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain.