<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> tretslir

LA POESIA LÍRICA: TRETS

Quan una persona, un paisatge, un objecte, un fet, per la raó que sigui, provoquen en nosaltres una sensació, un estat d'esperit diferent, fàcil de copsar però molt difícil d'expressar, és que hem arribat a una percepció nova, diferent, de la cosa i que posa en tensió tota la nostra sensibilitat. Aquest fet subterrani, latent en les coses, com a tal fet i com a sensació, és una substància amorfa: és la poesia. Quan algú la vol manifestar, li ha de donar forma, i per això cal utilitzar un llenguatge; llenguatge que pot ser el de l'escultura, la pintura, la música, el cinema, la literatura. La poesia convertida en obra esdevé poema . Però aquesta paraula la trobem, normalment, reduïda a l'àmbit de la literatura amb sentits diferents i, de vegades, poc precisos. En tota veritable obra d'art hi ha, latent, una dosi, més o menys abundant, de poesia. En la literatura, allí on la poesia s'aïlla i es manifesta plenament és en la lírica. La lírica és el gènere de les obres on s'expressen experiències emocionals que sorgeixen de la intimitat del qui les expressa i que s'adrecen mitjançant la recitació, el cant o la lectura, a la intimitat de qui les llegeix o escolta.

Per donar forma a la seva experiència imaginativa, el poeta crea allò que, en poesia, es denomina imatges: les expressions verbals que formen el poema. Per exemple: al·literacions, símils, metàfores, símbols, mites, etc. I això el poeta ho fa usant les paraules de dues maneres: 1) com a tals paraules, és a dir, per comunicar significats; 2) disposant-les de manera que els seus sons formin un ritme que, per l'orella, parli a la nostra imaginació. D'aquesta manera, la fusió de so i significat té per objecte la creació d'imatges sensibles. La imatge poètica és tot el que, dins el poema, fa referència a la imaginació a partir d'un o més dels sentits corporals. El poeta encarna el seu “jo”, la seva visió d'ell mateix i del món, en les imatges. La lírica implica, doncs, una manera de pensar per imatges.

La lírica és l'expressió d'un “jo” que sovint tendim a identificar amb l'autor del poema. Un exemple extrem són aquells casos en què l'autor insereix en el text el seu nom i cognom. Però per a parlar d'un jo determinat n'hi ha prou amb sentir la seva presència explícita mitjançant el pronom personal o la terminació verbal. Una altra manera de presentar-se és la que en podem dir el jo indeterminat , en què l'expressió s'objectiva com si no parles ningú. Altres possibilitats a tenir en compte són també el “jo” a través d'un altre : el poeta se situa dins una altra personalitat i és aquesta la que representa que parla. El “jo” a través del “tu” ; això vol dir que el “tu” a qui s'dreça el poeta és ell mateix; d'aquesta manera es veu com si fos un altre, es desdobla. El “tu” pot ser el mateix poeta. Però també pot ser la persona o cosa a qui s'adreça el poema. I aquí les possibilitats són infinites. El poeta pot parlar amb una divinitat o algun altre ésser sobrenatural, la pàtria, un amic, l'estimada, un element de la natura, etc,