L'ASSAIG

Introducció

El fenomen s'observa a tot el món: en moments històrics crucials, tant d'expansió com de crisi, tots els pobles tendeixen a segregar literatura autojustificativa, destinada a explicar-se i, doncs, a comprendre's ells mateixos, o bé, de portes enfora, a proclamar la personalitat pròpia i distintiva. D'aquesta operació, doncs, se'n poden espigolar mostres arreu, sobretot d'ençà que, arran de la Revolució Francesa, es van constituir, en l'anomenat món occidental, els Estats nació tal com avui els coneixem. En el nostre cas, la confluència del romanticisme i la Renaixença va produir el primer gran gruix de reflexions contemporànies sobre la identitat i les aspiracions catalanes, tant a escala cultural com política i dins un procés constructiu de creixent recuperació de la consciència nacional. Per a trobar-ne un altre gruix equiparable cal esperar un episodi de signe radicalment oposat: el desenllaç de la guerra de 1936-1939 amb la subsegüent derrota de Catalunya. Sota el seu impacte, i sota l'impacte de les seves conseqüències, els assaigs sobre la realitat catalana es multipliquen, des de variats observatoris ideològics i sobretot a l'exili, perquè a l'interior la censura de la dictadura franquista no en permetia la difusió. Així, durant la dècada dels anys quaranta, alguns intel·lectuals, com Josep Trueta, van presentar visions idealitzades de la història de Catalunya en la línia tradicional i amb actitud militant; altres, més especulatius, com Ferrater Mora, van renunciar a les interpretacions històriques i van incidir en abstractes caracteritzacions psicològiques; altres, en fi, d'un sentit crític més esmolat, com Carles Cardó o Gaziel, van repensar la trajectòria de la Catalunya contemporània tot revisant els principis del catalanisme polític que li havien fet de suport teòric.

La publicació de Notícia de Catalunya (1954), de Jaume Vicens Vives, va obrir un altre front de debats i, de fet, una segona etapa en l'evolució dels assaigs d'aquest gènere, ni de bon tros tan lligada a la contingència de la guerra civil. Vicens capgirava interpretacions històriques tradicionals, i aquest seu llibre obria un feix fecund de reflexions sobre Catalunya que s'allarga fins ben entrats els anys seixanta i estimulava les anàlisis sobre els altres territoris dels Països Catalans.

L'òptica de l'exili

L'aportació de Gaziel

Amb Quina mena de gent som , escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins el 1970, Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet (1887-1964), fa una contribució lluminosa al debat, sens dubte menystinguda a causa de la data tardana de publicació. En rigor, Gaziel reprenia i condensava una antiga i permanent obsessió personal: Catalunya i el seu encaix dins la Península Ibèrica. El llibre, l'integren quatre assaigs. El primer, Introducció a una nova història de Catalun ya, comença posant en qüestió la tasca dels historiadors per a acabar recusant els fonaments ideològics de la historiografia catalana d'arrel romàntica, acusada d'oferir una imatge falsa de Catalunya; de fet, diu, la realitat ensenya que la nostra trajectòria històrica és una amarga lliçó de la radical impotència d'un esperit, la catalanitat, tanmateix indestructible, per a dotar-se d'un Estat independent.

El segon assaig, Pobles remolcadors i pobles remolcats , parteix d'una interpretació intuïtiva del Quixot per descompartir homes i pobles en heroics —quixotescos— i pacífics —sanxopancescos—. La conclusió és que no hi ha més remei que acceptar l'hegemonia, a Espanya, de Castella, la qual, heroica, dogmàtica i intolerant, l'ha modelada al seu gust i arrossega, si us plau per força, els pobles antiheroics que, com el català, també hi viuen. I que mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, en èpoques de guerra Castella derrotarà Catalunya, i en les de pau Catalunya simplement subsistirà.

El tercer, El secret d'una migració misteriosa , analitza el fons ideològic de la pintura de Joaquim Sunyer i en dedueix que, per raons històriques, els catalans, així que poden, se'n van nord enllà a formar-se, perquè "del Pirineu ensota, res no s'assembla a nosaltres i nosaltres no ens assemblem a ningú".

El quart i darrer assaig, El desconhort , el més penetrant de tots, l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana, on, diu, predomina una concepció econòmica de la vida; amb una tal forma de ser, prossegueix, s'ha trobat amb l'absurd històric d'ocupar un espai geogràfic veí del de Castella, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, perquè "el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena". El contenciós sembla no tenir solucions. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes —fins la de deixar-se assimilar per Espanya—, i totes havien fracassat. Ateses aquestes premisses, l'única sortida viable que hi veia passava per la intuïda i futura creació d'organismes polítics supranacionals on ingressés la Península Ibèrica.

Alguns llibres posteriors de l'escriptor incideixen encara en el tema que ens ocupa. És el cas, sobretot, de la Trilogia ibèrica, composta de Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961), on pretén fer conèixer la realitat peninsular als catalans i, a l'empara de l'ideal ibèric maragallià, proposar vies de concòrdia entre els pobles que la formen.

1. Josep Pla

La dimensió literària de Josep Pla s'ha de valorar a partir de dues qualitats que han estat essencials en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació de la tradició històrica i cultural del nostre país. El seu estil combina els girs populars, la simplicitat expressiva i la creativitat en les metàfores i les comparacions. El resultat ha contribuït a la normalització del català literari, superant els estils modernista i noucentista i creant una escriptura creativa i, alhora, propera a la parla quotidiana, que ha facilitat la continuïtat després del període de repressió cultural franquista. D'altra banda, la recuperació, molt personal, de la memòria col·lectiva ha permès la divulgació del nostre passat immediat, a partir d'una perspectiva atractiva, humorística i, també, irònica.

La creació d'un estil periodístic i literari (1920-1925)

Els anys d'aprenentatge (1917-1920)

Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell, és a dir, al tombant de segle i en una vila industrial, agrícola i marinera del Baix Empordà. Aquestes circumstàncies expliquen, en part, el contingut d'una obra dispersa i rica en gèneres, que l'autor justifica per la necessitat de preservar la memòria col·lectiva d'un país, l'Empordanet i Catalunya, i uns costums, que a partir de la Guerra Civil estaran sotmesos a un canvi radical. D'altra banda, la vacil·lació inicial i el rebuig posterior envers la novel·la s'emmarquen en la crisi del gènere plantejada després de la Primera Guerra Mundial. Pla en va viure tot el procés els anys vint, quan La Publicidad el va enviar a París de corresponsal. La recuperació del model de l'antiheroi de Dostoievski, per escriptors com André Gide, va ser seguida per Pla en els primers intents per a bastir un personatge que li permetés exposar una concepció de la humanitat escèptica i crítica, tot evitant el compromís personal.

El personatge final serà el resultat de la combinació d'una tria a favor de la condició de l'escriptor professional, que ell defineix com «el rellogat», del personatge de l'antiheroi esmentat i de la pròpia personalitat, que amb els anys es confondran amb el Pla escriptor i home. Aquesta veu narrativa, que sovint té el relleu d'un autèntic protagonista, com en el cas d' El quadern gris , serà el fil conductor de tota l'obra aplegada en l'Obra completa i, també, de la majoria dels articles que encara avui es conserven dispersos en diverses publicacions. Aquest narrador serà sovint el protagonista dels primers llibres que anuncien les vastes memòries posteriors, llibres en els quals predomina la narració, com a Coses vistes (1920-1925) (ed. 1925), Llanterna màgica (ed.1926) i Relacions (ed. 1927), però en els quals figuren els esbossos de gèneres essencials en la seva obra com són la biografia, l'assaig antropològic i costumista, i la descripció del paisatge.

La corresponsalia a París, Itàlia, Alemanya i Anglaterra (1920-1927)

La majoria d'aquests llibres havien estat encàrrecs de premsa. L'habilitat estilística de Josep Pla, el dinamisme de la seva prosa, la utilització de l'anècdota, el constant diàleg amb el lector per atreure la seva atenció, el sentit de l'humor, són tècniques que va aprendre en la pràctica periodística. La carrera literària de Pla s'ha d'entendre en el context de la professionalització periodística, i la conseqüència immediata és la renovació que fa de la prosa, bandejant l'encarcarament noucentista, el ruralisme i les vaguetats modernistes.

Pla va col·laborar en els diaris més prestigiosos de Catalunya i d'Espanya. Va iniciar la carrera periodística i literària a La Publicidad, que poc després esdevindria La Publicitat, i es va formar fent de corresponsal per a aquest diari a París, Itàlia, Berlín i Londres. Va viure la renovació artística i literària en un París que s'estava recuperant de la Primera Guerra Mundial, va ser testimoni privilegiat de la Marxa sobre Roma de Mussolini, va patir a Berlín la devaluació del marc durant la República de Weimar i les restriccions a Londres, el 1926, en la primera vaga general de la història.

La vocació política i periodística (1927-1939)

El tomb polític: d'Acció Catalana a la Lliga Regionalista

De retorn a Catalunya Pla es va adherir al moviment de recuperació de l'esperit catalanista proposat per dretes i esquerres. La sèrie del Viatge per Catalunya a La Nau d'Antoni Rovira i Virgili s'ha de valorar en el context de La Catalunya endins de Joan Estelrich, és a dir, del catalanisme de comarques, que enriqueix el catalanisme barceloní. Pla col·labora també en el setmanari L'Opinió, al principi de tendència liberal, que es va radicalitzar a l'esquerra. Pla se'n va separar de seguida, quan el to va esdevenir doctrinal sota la direcció de Joan Lluhí. La primavera del 1928 Pla va dur a terme un tomb polític que va provocar una polèmica encesa i l'acusació d'oportunisme, que ell va justificar com la necessitat d'adaptar-se a una manera de fer política més possibilista.

La seva entrada a la Lliga Regionalista, amb la col·laboració a La Veu de Catalunya i la publicació de la biografia sobre Francesc Cambó, va significar la incorporació d'una de les plomes més intel·ligents i atractives de les lletres catalanes a la política nacionalista conservadora. Des del punt de vista literari, l'entrada a la política el va allunyar eventualment del projecte d'escriure unes vastes memòries quan precisament l'estava consolidant amb la publicació de dos llibres, Vida de Manolo i Cartes de lluny, i amb l'aparició de la sèrie d'articles Viatge per Catalunya.

Al servei de Francesc Cambó: la República i la Guerra Civil

La corresponsalia a Madrid i el seguiment, dia a dia, de l'activitat parlamentària el porten a un compromís creixent amb la Lliga i Francesc Cambó. Pla es converteix en el divulgador més eficient de la nova ideologia iberista que pren el relleu al particularisme de Prat de la Riba, completament inviable en la nova política intervencionista del líder regionalista. Amb el temps, la crítica de Pla sobre la política republicana es radicalitza fins a acostar-se a les posicions de la CEDA de Gil Robles, aliada política de la Lliga sobretot després dels fets d'octubre del 1934. L'etapa de la República va ser literàriament poc productiva, malgrat que va publicar alguns llibres aplegats de sèries d'articles a La Publicitat i La Veu de Catalunya , com Cartes meridionals (1929), Madrid: Un dietari (1930), Madrid (L'adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934).

L'aixecament del general Franco contra la República va alterar completament l'escenari polític. Josep Pla, com molts homes de la Lliga, va haver d'exiliar-se de la Catalunya republicana davant l'amenaça d'alguns escamots anarquistes. A partir d'aquí comença una etapa, silenciada per ell, de propaganda contra la República i de col·laboració amb els serveis d'informació finançats per Francesc Cambó i organitzats per Josep Bertran i Musitu al sud de França (SIFNE), que proporcionaven al govern franquista de Burgos la relació dels moviments del transport marítim amb la República.

Un programa literari per a la postguerra: la recuperació de la memòria (1939-1981)

Les edicions de les Obres Completes

De retorn a Catalunya, al gener del 1939, Pla va dirigir La Vanguardia Española durant unes quantes setmanes i va tornar a l'Empordà quan Juan Ignacio Luca de Tena i Ramon Serrano Súñer van nomenar-ne director Galinsoga. Després d'una temporada d'inactivitat periodística, va començar una col·laboració en la revista Destino que va durar més de 35 anys (fins el 1975). El seu article, sota l'epígraf «Calendario sin fechas», es va convertir en el principal reclam del setmanari i va contribuir a desvetllar i mantenir l'interès sobre la realitat política i cultural de Catalunya i Europa. Després de la mort del seu pare, el 1944, Pla es va instal·lar al mas de Llofriu, on, finalment, va poder donar un sentit unitari a la seva escriptura. L'inici de la publicació en català de la seva obra a l'Editorial Selecta, el 1949, li va permetre abastar-ne la diversitat i l'extensió. A partir del 1956 va començar la primera edició de l'obra completa, que deu anys després tindrà la seva versió, segons ell, definitiva a Edicions Destino. És també durant aquests anys que reprèn el costum dels viatges: Estats Units, Europa, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, que li serviran per a escriure els grans reportatges de la revista Destino.

El primer volum de l'edició definitiva de l'obra completa, El quadern gris , el consagrarà com el més gran prosista de la nostra literatura contemporània. La versió del 1918 li havia servit per a trobar la veu narrativa. Els temes centrals del dietari són el paisatge i l'obsessió per l'escriptura, que passa pel reconeixement de la pròpia personalitat. El llibre s'acaba amb el bateig professional del narrador. L'escriptura del procés d'aprenentatge és el fil conductor de l'obra, la síntesi que li permet unificar l'immens retaule de la vida quotidiana i de la geografia del Baix Empordà. Havia començat amb la il·lusió i l'afany de ser escriptor i es tancava amb l'assoliment d'aquesta ambició, a partir de la perspectiva dels més de quaranta-cinc anys de professió periodística i literària. El Pla madur s'havia reconegut en el personatge jove, en l'antiheroi literari producte de la Primera Guerra Mundial. Si bé l'escepticisme en el gènere humà l'allunyava de la literatura intimista, en canvi la sensibilitat pel paisatge i pels canvis socials el consagraven com un memorialista dels personatges del nostre país i com un dels millors paisatgistes. Josep Pla va morir la matinada del 23 d'abril de 1981 i va ser enterrat al cementiri de Llofriu.

2. Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

La reivindicació de l'assaig

Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris —per l'articulisme periodístic d'opinió— i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre —les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial— imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix —freqüents en aquests volums de recull— són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig — Les originalitats (1951)— Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Dicionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics —l'ordenació alfabètica— permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

La cultura i altres temes

Ben mirat, l'assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitzi, com un antídot o un desinfectant, la inèrcia dels dogmatismes: en termes ben gràfics, Fuster parla de "no mamar-se el dit". Ha de ser, així mateix, un discurs racionalment controlat, perquè només la llum del coneixement i de l'explicitació garanteix la utilitat pública —per als lectors— d'uns textos que se sotmeten a les regles de joc de la discussió crítica. Perquè aquesta discussió crítica és, al capdavall, l'estímul primer del coneixement: "Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories."

Una de les parcel·les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Per exemple: la invenció de la cadira, de la forquilla o de qualsevol altre adminicle que contribueix al control humà del món, o bé les transformacions que per a la humanitat ha comportat l'aspirina o la penicil·lina, són motius d'originals reflexions crítiques.

Així, en el Diccionari per a ociosos , l'entrada "cadira" acull una indagació lúcida sobre l'evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l'aparença social i de la comoditat corporal, sobre el progrés tecnològic... Un altre exemple el trobem a Babels i Babilònies (1972), que se centra en les transformacions sociològiques dels anys seixanta i on l'autor insisteix diverses vegades en el concepte de cultura, que defineix com tot allò que no és natura. Un dels capítols d'aquest llibre engega una deliberació retòrica sobre quina peça de roba hauria d'ostentar la prioritat cronològica en la història de la humanitat: la bufanda, el tapavergonyes, la butxaca o el cinturó d'on penjar una arma. Òbviament, darrere de cada opció s'amaga una concepció diferent del quid de la condició humana, on, per damunt de la mera defensa envers les inclemències del medi, hi ha urgències i interessos que es relacionen més aviat amb la vanitat, el pudor o l'agressivitat, sense exhaurir-ne la nòmina.

A la temàtica esmentada suara, caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política. Perquè és innegable que l'escepticisme fusterià no és incompatible, ans al contrari, amb un compromís nacional i social que pren cos en el que ell va anomenar "pamflets polítics" o en una obra tan emblemàtica com Nosaltres els valencians (1962), un autèntic assaig d'interpretació de la història i la identitat del País Valencià.

En tot cas, l'escriptura assagística no tracta mai aquests temes a la manera d'una monografia especialitzada o d'un llibre de filosofia —Fuster refusa insistentment aquesta qualificació per a la seva activitat intel·lectual—, sinó que s'endinsa en la matèria com un "especialista en idees generals", amb una mescla d'escepticisme, de curiositat insadollable i d'afany de fer-se llegir, que és per a ell l'obligació primera de tot escriptor. Al darerre hi ha una llarga tradició literària i cultural: Montaigne, Voltaire, Xènius, Josep Pla... És tot un arxiu discursiu d'estratègies per a desenvolupar aquest examen de consciència on l'escriptor s'assaja ell mateix a partir d'un tema qualsevol que li forneix la primera matèria, l'impuls primigeni de la seva deliberació. A més, per a donar cos d'escriptura a aquesta deliberació i per a aconseguir, amb la regla d'or de l'amenitat, generar un públic lector, l'assagista ha de treballar-se un estil lingüístic personal que doni cos i saba vital al seu discurs.

Alguns trets de l'estil fusterià

Sens dubte, una de les aportacions cabdals de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena. L'ombra de Pla —amic i mentor de l'autor, al qual va dedicar, com hem dit, un dels exercicis de caracterització que es coneixen com a homenots— plana sobre la prosa fusteriana ara i adés com un dels referents estilístics més indefugibles. No debades Fuster havia dedicat a l'obra de l'escriptor empordanès un estudi crític memorable, amb una mena de reciprocitat admirativa. I hi remarcava, entre altres aspectes, la proclivitat antilírica de l'estil de Pla.

Precisament, un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria molt planiana que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista —sovint cruament biològic— de la realitat social. L'adjectivació, per exemple, pot sobtar per aquesta referència a atributs materials que no s'adiuen amb conceptes més abstractes o fins i tot solemnes, com ara quan es diu que el nacionalisme tradicional és "flàccid i descolorit", que certes paraules o idees poden ser "vidrioses", "lívides" o "refrigerants", que l'esquerra espanyola dels anys setanta era sovint "tartamuda, volàtil i hipotèrmica", que les llengües minoritzades poden ser "súbdites, arraconades, lil·liputenques o folklòriques". I qui diu adjectius diu també substantius —"el bestiar lletraferit indígena"— o adverbis —"salmons acumuladament difunts". De vegades la declaració de materialisme desmitificador s'expressa al llarg de tot un enunciat, com ara quan es diu que la idea filosòfica de la unitat del jo no és creïble si no és "a condició que incloga el reuma, el complex d'Èdip, l'orgasme".

Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de descoagular la mirada, és a dir, de presentar el món amb una llum nova que sacsegi les inèrcies de la percepció i tregui a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives. Aquesta operació es pot realitzar per mitjà d'una frase llampant, sovint una definició conceptual que comporti alguna metàfora sorprenent o una hipèrbole o el capgirament d'un lloc comú. Aforismes com són "Qui té llengua, de Roma ve", o "El matrimoni és l'única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat", o "Cada paraula ja és, en si, una perífrasi" il·lustren aquestes tècniques que constitueixen la base de l'estil sentenciós que Fuster utilitza per donar contundència i eficàcia retòrica al seu discurs, o en aforismes autònoms, o en frases lacòniques i rotundes, memorables, que s'insereixen al llarg de textos més amplis. Aquesta tendència a la sentenciositat és un dels trets més remarcables de l'estil de l'autor.

Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències (1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així els perfils més insolents de l'escepticisme.

Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a Xènius: "Eugeni d'Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta!" El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.