ELS MOVIMENTS D'AVANTGUARDA

Introducció: etapes

Els moviments d'Avantguarda són un conjunt de tendències artístiques i literàries que sorgiren durant el primer terç del segle XX, especialment a França i Itàlia amb una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió de l'ordre establert. De fet les Avantguardes són l'expressió més genuïna de la nova societat industrial ja consolidada i de la crisi de racionalisme que cíclicament afecta qualsevol societat aparentment ben assentada. Així, per exemple, després de l'objectivitat del realisme i encara més del naturalisme, característics de la societat burgesa ben establerta de la Renaixença va sorgir en el seu si la rebel·lió, en bona mesura romàntica, dels modernistes. De la mateixa manera, al cap d'un temps que les idees noucentistes de seny, ordre, mesura, etc. semblava que s'havien imposat en la vida política i cultural del país, van començar a aparèixer una vegada més aquells qui es revoltaven contra les velles idees i iniciaven un nou cicle romàntic que, amb diversitat d'opcions, es coneix com Avantguardisme. De fet, l'origen i el funcionament de les diferents tendències no és tan senzill com pot aparentar la breu informació anterior, de manera que a continuació analitzarem la seva història i variants, sense insistir, però, en les seves característiques, que són més pròpies d'una història de l'art.

A Catalunya resulta difícil fer una història clara i coherent de la literatura avantguardista degut a les contradiccions i alts i baixos que presenta el moviment, entre altres per les següents raons:

a) Quan s'iniciaren els moviments d'Avantguarda al país dominava l'estètica noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la possibilitat d'implantació dels nous models literaris.

b) Llevat d'escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte l'ordre burgès de la literatura oficial i com a conseqüència no eren una alternativa real a la cultura dominant.
c) A diferència d'altres països, els grups avantguardistes catalans estaven poc cohesionats i formats per intel·lectuals amb importants divergències ideològiques o sobre la pràctica literària que duien a terme. Sovint s'organitzaven a l'entorn de revistes que mostraven -no podia ser d'altra manera- un cert eclectisme. De fet les iniciatives més interessants sorgiren d'un sol individu o bé de grups reduïdíssims.

d) Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d'altres l'Avantguardisme no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat o que alternaven amb escrits propis de l'ortodòxia literària.

Es pot dividir l'Avantguardisme català en les tres etapes següents:

1. 1916-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra Joan Salvat-Papasseit: poemes, manifestos i articles en les revistes que ell dirigia -"Un enemic del poble", "Troços" i "Arc-Voltaic"-. Aparegueren les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy, V. Solé de Sojo, etc. Es tractava d'una literatura emmarcada majoritàriament dintre del Futurisme. L'any 1917 aparegueren els primers números de la revista "391" que dirigí a Barcelona, Francis Picabia, un dels homes més representatius del Dadaisme. També s'inicià en aquest període l'Ultraisme, un representant del qual fou Gabriel Alomar, que participà així mateix en altres tendències de l'Avantguarda. El cubisme, moviment anterior als esmentats, influí sobre ells , però les seves troballes més notables pertanyen al camp de l'art. El 1923 sorgeix l'anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé, Francesc Trabal i "Armand Obiols", pseudònim de Joan Prats. Començaren la seva activitat amb obres i actes provocatius propis de l'avantguarda, encara que amb un marcat caràcter humorístic, però ja el 1925 s'acostaren a postures més culturalistes malgrat mantenir un alt grau d'independència crítica i d'originalitat.

2. El període que va de 1926 a 1930 es caracteritza per la recepció del Surrealisme francès a través de la revista "L'Amic de les Arts" que es publicà a Sitges entre els anys 1926 i 1929; dirigida per Josep Carbonell i Gené, comptava entre els seus col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Joan Miró. La revista "Hèlix" que es publicà Vilafranca del Penedès durant els anys 1929 i 1930, dirigida per Joan Ramon Masoliver, contribuí també a la difusió del Surrealisme. El 1928 es publicà el "Manifest groc", signat per Dalí, Gasch i Montanyà. El 1929 apareix el primer i únic número dels "Fulls grocs". Durant aquest període continua vigent encara el Futurisme i l'Ultraisme, aquest darrer moviment, que s'anirà dissolent entre els anys 1929 i 1931, assoleix a Mallorca un dels seus moments més brillants el 1926.

El Surrealisme es constituí en un dels moments més brillants dels moviments d'Avantguarda a Catalunya. Aquest moviment havia nascut a França el 1924, any que Breton publicà el Manifest del Surrealisme. Propugnava l'automatisme psíquic mitjançant el qual hom pretén expressar el funcionament real del pensament. Es fonamentava en el món dels somnis i el subconscient, amb la qual cosa lligava amb la psicoanàlisi de Freud. En alguns casos estigueren molt propers als postulats marxistes.

En un principi -anys 1926, 1927- , els principals impulsors del moviment a Catalunya n'estaven allunyats, en el sentit de no compartir la majoria de les seves tesis. No fou fins l'any 1928, i encara més el 1929, que en participaren de forma plena. El personatge més destacat fou Salvador Dalí que fins i tot féu la que havia de ser l'aportació catalana més decisiva al moviment: el mètode paranoico-crític. Tot i això, les aportacions més importants del surrealisme català -amb reconeixement mundial- pertanyen al camp de les arts plàstiques.

3. La tercera etapa, que queda ja fora de l'àmbit del nostre estudi, correspon a la represa de postguerra protagonitzada pel grup "Dau al Set" que publicà una revista del mateix nom entre 1948 i 1954.

Joan Salvat-Papasseit

Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l'Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d'aprenent d'adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables , La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal , des del 1915. S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d'aquest articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica politicosocial. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de l'escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas , els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble , reflexions morals sobre l'home inspirats en la filosofia de Nietzche i l'ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l'escriptor la convertir, ajudat pel seu germà Miquel, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l'estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d'avantguarda. De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet cosa que influí decissivament en la seva obra.

Arran d'una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel·lència on col·laborà Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies. Una altra de les seves inquietuds fou la creació de l'editorial Salvat-Papasseit Llibreters.

El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d'una poètica que l'acostà al futurisme de Marinetti, a l'esperit nouveau d'Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes catalans que publicà a la castellana Grecia.

La seva obra poètica la integren sis títols : Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal; L'Irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme; Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor, El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l'exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita.

La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

Josep Vicenç Foix

J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar la resta de la seva vida el poeta, és, com la Lisboa de Pessoa o el Buenos Aires de Borges, l'escenari mític de molts dels seus poemes. Foix, exiliat a la pairal contrada —com afirma al primer poema de Les irreals omegues (1949)—, que havia estat un destacat periodista, col·laborador i cap de cultura de La Publicitat, des del 1922 fins al 1936, en la impossibilitat d'exercir el periodisme en català, es concentra, aleshores, en un particular exili interior, en la reelaboració i la publicació de la seva obra. Com a testimoni de la tradició de l'avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra: Poesia, Ariel o Dau al Set. Per a les noves generacions de poetes més inquiets i originals, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Joan Perucho, i per als artistes emergents més trencadors amb l'art més convencional, com Joan Ponç o Antoni Tàpies, J.V. Foix, com Joan Miró, durant els anys quaranta i cinquanta, esdevé un referent ineludible. I no ho deixarà de ser, per a les noves generacions, fins als darrers moments de la seva vida.

L'investigador en poesia

Després d'haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l'influx del futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República, evoluciona cap a una posició estètica que s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda sense abandonar, però, el compromís amb l'esperit de recerca de la modernitat. Ja, abans de la guerra civil, a l'article "En versos ben tallats i arrodonida estrofa...", publicat al núm. 6 dels Quaderns de poesia (gener del 1936), Foix, en una posició literària més aviat eclèctica, afirmava: "No puc callar que, en poesia, amo totes les tendències. Potser per una inclinació, que em ve d'anys, a considerar les escoles literàries no pas com a tals, sinó com a gèneres. [...] Un poeta pot, sense ésser abominat per ningú, transcriure o descriure, en clàssic, en acadèmic, en naturalista, en realista, en "cubista", etc." I declarava: "És ben cert que jo empro, tant com ningú, el vers lliure en ritme automàtic. Però ho és també, perquè me n'he confessat, que fa temps, potser sempre, que escric els meus poemes en un pla franc d'investigació. (Que no és pas el de l'espontaneïtat maragalliana!) No em satisfà d'anomenar-me poeta, ans investigador en poesia.

El 1972, mostrant la vigència, al llarg de la seva obra, d'aquestes idees essencials en la seva poètica, J. V. Foix tornà a estampar aquest text, amb algunes variacions, com a pròleg del seu llibre de proses poètiques Tocant a mà. Fins als darrers moments de la seva dilatada pràctica literària, J. V. Foix, en un gest singular, emprant un terme més habitual en el món científic que en el món literari, es definí a ell mateix, doncs, no com a poeta sinó com a investigador en poesia.

Sol, i de dol

L'aparició de Sol, i de dol , el 1947, marca una fita cabdal en la recepció de l'obra del poeta de Sarrià, que comença a ser valorat, aleshores, entre sectors molt minoritaris, al costat de Carner, Riba o Sagarra, com una de les grans veus de la poesia catalana del segle XX. El llibre, dividit en sis seccions, inclou setanta sonets modèlics. Maldant pel rigor formal del poema, el poeta recrea una estructura tradicional en què conflueixen el sonet italià i el decasíl·lab català. Alhora, amb un estil original i inconfusible, tot incorporant la llengua medieval a la llengua moderna (reprenent com a models ideals els poetes medievals provençals —Bernat de Ventadorn, Raimbaut de Vaqueiras...—; els italians —Petrarca, Dante, Cavalcanti...— i els catalans —Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc...—), en una operació literària comparable a la que realitzà Ezra Pound amb l'anglès, J. V. Foix renova totalment la llengua poètica catalana amb una riquesa verbal prodigiosa. Síntesi única de classicisme i avantguarda, Sol, i de dol recull sonets escrits per l'autor des del 1913 fins al 1936, revisats, amb algunes incorporacions, abans de la seva publicació, el 1947.

Al llarg dels sonets de Sol, i de dol , J. V. Foix reflexiona, sovint d'una manera metafísica però sempre des d'una perspectiva original i personal, sobre diversos temes clau de la modernitat. Com, per exemple: la crisi de la identitat individual i col·lectiva en un món cada vegada més tecnificat, que aboca l'home contemporani a la soledat; la necessitat d'imposar la raó damunt la follia, sense abandonar, però, la imaginació; les dificultats per a acomplir el desig i, doncs, per a viure l'amor plenament; o la impossibilitat espiritual d'assolir l'absolut. En el conjunt de l'obra diversa i complexa de Foix, Sol, i de dol esdevé el llibre central on s'expressen els conflictes i els dubtes existencials més pregons del poeta.

Les irreals omegues

Refractari a qualsevol classificació simplificadora, J. V. Foix publica, el 1949, Les irreals omegues , un llibre totalment diferent al classicisme dominant a Sol, i de dol . En la tradició de l'art clus dels trobadors i de l'hermetisme poètic de tots els temps, Les irreals omegues exemplifiquen l'estil més barroc i dens de la poesia foixiana. Escrits en vers lliure, amb decasíl·labs i alexandrins, els tretze poemes inclosos, que es caracteritzen per tenir un llarg títol, són la recreació, en una precisa imatgeria onírica, des d'experiències viscudes abans de la guerra civil, en la joventut del poeta, fins a reflexions sobre la desfeta moral col·lectiva durant i després del conflicte civil.

El mite del 1918

Tres anys després de la publicació d'un nou llibre, On he deixat les claus ... (1953), on assaja el vers més curt i formes populars i que inclou vint-i-vuit poemes (entre els quals els coneguts "És quan dormo que hi veig clar" o la nadala "Ho sap tothom i és profecia"), J. V. Foix inicia amb el recull Del Diari 1918 (1956) la revisió del seu mític Diari de 1918 , projecte finalment inacabat, que havia de contenir, en la seva formulació ideal, un total de 365 proses poètiques. El Diari de 1918, veritable work in progress, reescriptura d'un diari personal, aplega fragments de Gertrudis (1927) i KRTU (1932), i es configura, al llarg de més de cinc dècades, a partir dels llibres Del Diari 1918 (1956), L'estrella d'En Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972). El Diari 1918 basteix un imaginatiu, oníric i particular univers literari, on reapareixen els desigs i les obsessions del poeta, i on queden fixats oficis, tradicions, costums i ritus ancestrals d'una Catalunya ideal, avui en procés de desaparició. La xifra mítica de 1918 roman inscrita també al volum autobiogràfic Catalans de 1918 (1965), testimoni de la seva formació intel·lectual, que recull fragments reelaborats del seu dietari de joventut. El poeta hi destaca les seves vivències amb Pompeu Fabra i Josep Carner —els mestres—, i Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit i Carles Riba —els companys generacionals.