|
EL CATALÀ ESCRIT DURANT L'EDAT MITJANA Els primers textos L'aparició dels primers textos escrits en català es produí a la 2ª meitat del segle XII. Abans d'aquesta època el català només s'havia escrit (paraules aïllades i fragments curts) dins textos en llatí. Aquests primers textos en català són de caràcter jurídic i eclesiàstic i els més importants són els següents: - Liber Iudiciorum: Es tracta del primer text redactat íntegrament en català. És una traducció d'un fragment d'un codi lleis visigòtic. Aquesta traducció és indicativa de l'existència d'un públic incapaç d'usar el llatí. - Homilies d'Organyà (finals S. XII- incicis S. XIII): Es tracta de vuit fulls que contenen apunts d'un sermó d'alguns passatges de l'Evangeli amb comentaris i explicacions en català. Altres textos jurídics són: Poc temps després es redactaren en uma sèrie de textos historigràfics; es tracta de les anomenades 4 grans cròniques històriques catalanes. L'aparició historiografia catalana es produí, doncs, entre els segles XII i XIII. Així, al costat de les cròniques llatines erudites i de les cròniques populars orals destinades a ser memoritzades i recitades, apareix una nova manera de fer història. Aquestes quatre cròniques catalanes historien fets contemporanis o immediatament anteriors i gràcies a elles i a l'obra de Ramon Llull la prosa catalana assoleix la seva maduresa. Aquests textos són els següents: - Libre dels feyts de Jaume I: Es tracta d'una narració autobiogràfica de les conquestes de Mallorca i València. És una crònica dictada, basada en records personals i cançons de gesta prosificades. Té una intenció didàctica i justificativa, amb la presència d'un sentiment religiós i providencialista. El seu llenguatge és viu i popular. - Crònica de Bernat Desclot (1283-1288): historia el període que va des del regnat d'Alfons I el Cast fins al de Pere II el Gran. Està basada en cançons de gesta prosificades (1ers capítols), documents oficials i experiències personals. Pel que fa a l'estil, contrasta la impersonalitat del cronista amb l'entusiasme per la figura del monarca. - Crònica de R. Muntaner (1265-1336): el període historiat va des del naixement de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne(1328). Està basada en textos historiogràfics anteriors, cançons de gesta prosificades i memòries personals. Presenta un acusat sentiment monàrquic, nacionalista, panegíric i providencialista, fet que explica les exageracions i tergiversacions. L'autor usa procediments joglarescos, ja que era destinada a ser llegida en públic. L'estil és acolorit i directe, i el llenguatge, viu i col.loquial. - Crònica de Pere III el Cerimoniós (1319-1387): historia el regnat anterior i el propi. La seva intenció és la justificació de la política expansionista dels reis catalans. Es tracta d'una narració autobiogràfica. No usa cançons de gesta prosificades, però sí documents i records personals. Manca d'heroisme èpic, que és substituït per la intriga, la fredor i la política subtil i sense escrúpols. El seu llenguatge és menys viu. La formació de la llengua catalana: Ramon LLull Actituds i obra de Ramon LLull Ramon Llull és el primer escriptor europeu que usa una llengua romànica per a temes fins llavors reservats al llatí (filosofia, etc.) i és el creador del català literari i de la prosa catalana. La seva biografia és coneguda i emblemàtica: ell mateix redactà una autobiografia titulada Vida Coetània en què explica la seva intensa activitat d'apostolat, els seus viatges, etc. És un autor prolífic; escriví unes 250 obres aproximadament, amb una intenció apostòlica, i divulgadora del seu projecte, l'anomenada Ars lul.liana. En la seva obra usa quatre llengües: el llatí (llengua de cultura, universitària), el català (en obres de caràcter més divulgador, l'àrab (amb la finalitat de conversió dels infidels) i l'occità (en la poesia amorosa d'influència trobadoresca) Les seves obres tenen un caràcter variat: . doctrinal: Art abreujada d'atrobar veritat La llengua de Ramon LLull La seva prosa és madura i expressiva. En la sintaxi trobem elements cultes, llatins, al costat/ d'altres de populars i col.loquials. Exemples de sintaxi culta són l'ús de la subordinació, l'oposició de contraris, les enumeracions i les construccions paral.lelístiques. Exemples de sintaxi popular són l'expressió de la impersonalitat verbal en 2º persona, l'ús de l'imperfet d'indicatiu amb un sentit condicional, la repetició de la partícula "que" enunciativa després d'una oració d'incís i l'ús d'elements enllaç superflus. Pel que fa al lèxic, destaca la seva varietat i riquesa: usa 7000 mots aproximadament, que es poden classificar de la següent manera: La consolidació de la llengua catalana La Cancelleria Reial proporcionà un model de llengua per al català. Durant els segles XIV i XV s'arribà a una situació de normalització i riquesa de la literatura catalana, amb la presència d'altres models de llengua. Així cal destacar l'obra de F. Eiximenis (1327-1409), autor de Lo Crestià, obra de concepció medieval i tradicional enfront de l'humanisme. Per la seva banda, Sant Vicent Ferrer (1350-1419) és el representant més clar de l'antihumanisme popular; autor de nombrosos sermons en què exposa les seves concepcions medievals, el model llengua que usa és la popular i col·loquial (ús de l'oratòria, seguint el model de l'Ars praedicandi populo); el llenguatge no és polit ni correcte, sinó expressiu i pintoresc; la seva intenció és captar l'atenció del públic, a través de recursos de dramatització i gesticulació, frases fetes, refranys, onomatopeies, interjeccions, exclamacions, etc. La llengua de la Cancelleria Reial Durant l'important regnat de Pere III el Cerimoniós (1319-1387) es produí la reorganització de la Cancelleria Reial (escrivania reial, organisme burocràtic). Es tracta d'un clar exemple de l'estreta relació entre llengua i poder. La nova construcció políticoadministrativa es caracteritzà per la seva complexitat (Ordinacions de la Cort (1344)); la documentació que s'hi generà, dipositada actualment a l'Arxiu de la Corona d' Aragó) es caracteritza pel bon estil, i la bella retòrica de la llengua. Molts dels funcionaris copistes mostraren un interès per l'humanisme i per la traducció i difusió dels clàssics. A partir de la 2ª meitat del segle XIV, però, el català de la Cancelleria esdevingué una llengua molt acadèmica, el llatí patí un cert desplaçament i la prosa es caracteritzà per la seva uniformitat. Durant aquesta època, en què existien tres llengües oficials (el català, l'aragonès i el llatí), la influència del llatí sobre el català conegué dues etapes: · 1ª) caracteritzada per una forta influència del llatí (regnat Pere III el Cerimoniós (1336-1387)). La prosa segueix els models dels formularis medievals de retòrica epistolar (Ars Dictandi) i es caracteritza per la rigidesa dels models llatins: és de cultismes directes, imitació de la cadència frase llatina, ús de participis i gerundis absoluts, d'oracions d'infinitiu, hipèrbatons (adjectius separats del substantiu), etc. · 2ª): a partir de 1380-1381: es caracteritza pel rebuig de la rigidesa dels models llatins, per l'abandonament dels models de les Ars Dictandi, per un estil més ciceronià, una prosa madura i flexible (B. Metge), un progressiu desplaçament del llatí pel català, i la uniformitat de la llengua. Així s'arribà a l'establiment d'un estàndard cancelleresc, una mena de Koiné supradialectal. La prosa humanística El representant més important fou l'escriptor Bernat Metge (1340/6-1413), secretari de la Cancelleria Reial, escriptor amb finalitats literàries, estudiós dels clàssics. Metge aconseguí una assimilació de la sensibilitat humanista, malgrat el llast de la cultura medieval. Fou autor de Lo Somni (1399), obra de circumstàncies i contingut molt particulars, que presenta un estil caracteritzat per la sintaxi i lèxic llatins. Un altre humanista important fou A. Canals (1352-1414/29); el seu humanisme té un caràcter molt més formal. L'Occità: llengua dels trobadors La importància i difusió de la poesia trobadoresca en occità es produí entre els segles XII i –XIII. el llenguatge d'aquesta poesia és molt codificat i tipificat. Un exemple d'això és la distinció que fa el poeta Jofre de Foixà en el seu tractat de poesia Regles de trobar (1293-95) entre usatge i art. Els poetes catalans usaren l'occità en la seva obra (ex. Guillem de Berguedà, etc.) a causa de l'admiració i imitació dels poetes occitans, els intercanvis culturals, comercials i polítics entre Occitània i Catalunya). Paral·lelament a aquest fenomen es produïa el desenvolupament de la prosa en català (R. LLull, A. de Vilanova, etc). A partir de finals del segle XIV i fins a A. March (S. XV) els poetes catalans usaran un català occitanitzat en la poesia, per tradició. Es tracta d'una situació de diglòssia parcial. El segle XV El segle XV fou un període contradictori pel que fa a la situació social de la llengua catalana. Per una banda és un període de plenitud de la literatura catalana, caracteritzada per l'existència d'una varietat de gèneres, d'un públic important, etc. Per l'altra banda s'inicia una crisi socioeconòmica a Catalunya, que explica que València esdevingui la capital cultural dels Països Catalans. Aquest fet provocà l'aparició sentiment particularista que acabarà tenint conseqüències. L'aparició de la denominació "valenciana prosa", "llengua valenciana", però, en aquesta època no indicava l'existència d'un seccessionisme lingüística sinó que designava simplement un estil retòric i classicitzant, o bé, una voluntat de destacar els particularismes valencians. Els escriptors més importants d'aquesta època són valencians: A. March, J. Martorell, J.Roig, etc. Per altra banda la desaparició del model de prosa de la Cancelleria, dugué a una preocupació general per la gramàtica: J. Esteve, B. Fenollar i J.Pau. També s'observa l'aparició dels primers símptomes de la castellanització, a causa de la influència de la impremta i de la moda renaixentista d'usar una llengua de cultura diferent a la col·loquial. El retrocés de la llengua es veié afavorit pel Compromís de Casp (1412) i l'entronització conseqüent d'una dinastia castellana. Posteriorment es produí la unió dinàstica entre Aragó i Castella, fet que comportà un afebliment de les classes socials catalanes i una submissió política i lingüística. No hi hagué encara cap repercussió notable i immediata en l'àmbit lingüístic ni canvis fonamentals en l'ús de la llengua en institucions i en l'administració, però sí que es donaren les condicions per a un futur procés de canvi lingüístic. Entre els s. XV i XVI finalitza el procés d'evolucions fonètiques i apareixen els processos divergència dialectal.
|