|
LA CODIFICACIÓ DEL CATALÀ MODERN: POMPEU FABRA Antecedents: Durant el segle XIX es produeix un augment del nombre d'estudis (gramàtica, lèxic, etc.), però no existeix un model de llengua comuna escrita. Hi ha, per tant, una necessitat de normes ortogràfiques. S'hi desenvoluparen dues tendències lingüístiques antitètiques i irreconciliables: 1ª) els partidaris d'un català acadèmic proposaven un allunyament de la llengua literària respecte de la llengua popular considerada empobrida i castellanitzada; les seves solucions resultaven artificioses i arcaïtzants i seguien dos models: la llengua medieval o la dels segles XVI, XVII i –XVIII. 2ª) els defensors de l'anomenat "català que ara es parla" proposaven un ús literari de la llengua quotidiana i popular i defensaven una ortografia fonètica i castellanitzada. La llengua que usaren els romàntics és caracteritzà per la presència d'arcaismes, dialectalismes, castellanismes, dubtes i vacil.lacions de tota mena, fet que denota una manca consciència lingüística. Un dels primers intents de resoldre aquesta irregularitat és l'anomenada “Campanya lingüística de L'Avenç" (1890-92)” que tingué el propòsit d'esperonar l'opinió pública, amb els següents objectius: eliminar l'anarquia ortogràfica, crear un diccionari, unificar els models de llengua culta i popular, i depurar lèxic de barbarismes. Pel que fa a l'ortografia es formularen noves propostes (ex.: plurals –es) que constituïren les bases de la futura codificació lingüística: (Normes ortogràfiques, 1913, I.E.C.). Els seus criteris foren el fonètic (el més important) i d'altres menys importants (el costum, l'històric, l'etimològic, i la comparació amb altres llengües. La campanya s'inicia amb una conferència d'E. Canibell, titulada La Rutina del català escrit, en què denuncia tres problemes: l'anarquia ortogràfica , la manca de diccionaris i l'existència de dos llenguatges no satisfactoris. Per la seva banda, J. Casas: publica cinc articles, amb notes i respostes per part de la direcció. P. Fabra hi fa la seva aportació amb la publicació de Ensayo de gramática de catalán moderno. La campanya seguí amb una sèrie de conferències de J. Massó, J. Casas i P. Fabra al C.E.C. titulades precisament "Campanya lingüística de l'Avenç" i acabà amb l'aparició el 1892 d'una secció a L'Avenç titulada "La reforma lingüística". El segon pas per a la normativització fou la celebració del primer Congrés Internacional de la LLengua Catalana (1906), en un moment de forta efervescència política del catalanisme amb la creació Solidaritat Catalana. El congrés representà una nova etapa en l'estudi científic del català. La iniciativa sorgí d'A.Mª. Alcover i intervingueren representants de totes les zones de l'àmbit lingüístic català. S'hi proclamà que la condició de llengua del català encara no era acceptada per tothom. Les ponències més importants foren les següents: en l'àmbit de la fonètica: la de J. Nonell i i la de LL. Viladot; en l'ortogràfic, la de P. Fabra titulada "Qüestions d'ortografia catalana"; en el de la sintaxi, la de Mn. Alcover titulada "Pro descastellanització de la sintaxi catalana", i en el del lèxic, la de Costa i LLobera. A.Mª Alcover, per la seva banda contribuí al procés de redreçament del català amb l'elaboració i l'inici publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear (1926-1962), continuada per F. de Borja Moll. Els corrents literaris més importants d'aquesta època són el Modernisme, durant el qual es consolida el català en la literatura (Maragall, Russiñol), el Noucentisme, que fou un ampli moviment políticocultural (Ors, Carné), els moviments d'Avantguarda (Foix, Papasseit). Al marge d'aquests corrents cal destacar la tasca literària d'autors com J.M. de Segarra i J. Pla. Els factors que esdevingueren decisius en la realització de la codificació del català (1er terç del segle XX) foren el suport de les institucions polítiques i culturals (IEC), l'aportació de P. Fabra, i l'adhesió de la majoria d'escriptors i editorials. Pompeu Fabra Les actuacions i publicacions d'aquest filòleg foren: la seva intervenció en la “Campanya lingüística de l'Avenç” amb la publicació del Ensayo de gramática de catalán moderno (1891), la seva participació en el primer Congrés Internacional de la LLengua Catalana (1906), la presidència de la secció filològica de l'I.E.C., la publicació de Gramàtica catalana (1917) (oficial I.E.C.), del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que representà la fixació i depuració del lèxic català modern, i de les Converses filològiques (1954-1956). Els criteris de la reforma fabriana foren els següents: aconseguir una llengua clara i lògica, basada en llengua parlada, en harmonia amb altres llengües europees, una llengua supradialectal, que reculli les formes dialectals principals, i una llengua moderna de cultura Els trets més important de la reforma fabriana són que abraça tots els camps de la llengua (fonètica, ortografia, morfologia, lèxic), es tracta d'una reforma adequada als grans dialectes, la modernització, i la simplificació. L'Institut d'Estudis Catalans Fundat el 1907 per E. Prat de la Riba, futur president Mancomunitat de Catalunya, reada el 1914, és un organisme investigació científica de la cultura catalana. S'estructura en diferents seccions: la historicoarqueològica (1907), la filològica (1911), la de ciències (1911), i la de filosofia i ciències socials (1968). Forma part de la tasca institucional endegada pel noucentisme: creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la Biblioteca e Catalunya, etc. La secció filològica obtingué el caràcter oficial necessari per a la normativització. Així, es posà fi a l'anarquia ortogràfica, amb la publicació de les Normes ortogràfiques(1913), elaborades per P. Fabra i que adquiriren un caràcter oficial. Tot i suscitar algunes polèmiques, foren assumides majoritàriament. L'institut també inicià l'elaboració del diccionari, no publicat fins al 1995, i d'una gramàtica normativa, encara no publicada.
|