<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> Documento sin título

LA LLENGUA CATALANA DURANT EL FRANQUISME

La Guerra Civil (1936-1939) comportà la pèrdua de llibertats polítiques. El 1938 es prohibeix l'ús públic de les llengües de l'estat tret del castellà i s'aboleix l'Estatut. El 1939 s'inicia una repressió política: execucions, empresona­ment, exili, etc.

La llengua catalana patí una persecució política ja que hi havia el propòsit per part del règim franquista de d'anorrear la cultura catalana: el català desaparegué de tots els organismes públics; les personalitats més rellevants foren depurades o aniquilades; les institucions culturals, clausurades; l'ensenyament patí una forta càrrega ideològica nacionalcatolicista de caire feixista; s'endegaren mesures de colonització lingüística i cultural, com la substitució mestres; la jerarquia eclesiàstica col.laborà amb el nou règim; se suprimiren les  referències al nom de Catalunya, es prohibiren publicar llibres en català; s'imposà en les escasses publicacions catalanes una ortografia prefabriana; s'utilitzà una tàctica de dialectalització de la llengua; s'imposà el  castellà en el cinema, la ràdio i la premsa; es canviaren els noms d'entitats, institucions, etc.; s'imposaren sancions; es reduí l'ús del català a l'àmbit familiar, i s'arribà a una situació diglòssia parcial. Així les noves generacions creixeren en un context de desorientació i desinformació de la realitat. Aquesta persecució també fou patida al País Valencià i a les  Illes, la castellanització de les quals ja s'havia iniciat el 1936.

            Les etapes en què es pot dividir aquest període històric són les següents:

            1ª 1939-1945: caracteritzada per la repressió sistemàtica, i la incapacitat d'opocició al nou règim dins el context internacional en espera del desenllaç de la 2ª guerra mundial. La literatura catalana viu en la més estricta clandestinitat i es generalitza el bilingüisme literari.          

            2ª 1945-1955: L'estat espanyol pateix un aïllament internacional. La repressió anticatalana és enacara molt intensa encara que hi ha una certa tolerància en actes no massius. La clandestinitat es desenvolupa bàsicament en  àmbits universitaris. Reapareix públicament la literatura catalana.

            3ª 1955-1968/70: Hi ha una certa obertura del règim franquista i es produiex una important expansió econòmica. La censura és més tolerant. Augmenta la presència de la  literatura catalana amb l'aparició de nous escriptors. Catalunya rep una immigració massiva.

            4ª 1968/70-1975/78: Es produeix la decadència de la dictadura. Augmenta la resistència política. Hi ha una represa del teatre català.

La resistència cultural i lingüística

            Als anys 40 apareixen els primers nuclis de resistència interior i exterior tot i la fragmentació i dispersió de polítics i intel.lectuals, molts dels quals viuen a l'exili. La conciliació amb el nou règim és impossible. Un seguit de reaccions cíviques intenten  refer un mínim del teixit associatiu i cultural anterior a la guerra. Hi ha una deserció nacional i lingüística en alguns sectors de la burgesia per motius econòmics i una actitud passiva en la defensa de la identitat catalana per part de les classes mitjanes. S'inicia una activitat clandestina, limitada a reunions privades, actes particu­lars, etc.

Als anys 50 hi ha una major tolerància, que es manifesta per ex. en la publicació d'algunes revistes. L'escoltisme esdevé una activitat que col·labora al desvetllament de la consciència nacional. Es convoquen alguns premis literaris, que serveixen d'estímul als escriptors, i de recuperaciód'un públici una crítica inexistent. En la literatura predomina el conreu de la poesia (Riba). Durant la celebració del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica s'usa per primer cop el català en un acte acadèmic. L'any 1955 apareix un grup de joves que endehuen una sèrie d'accions cíviques. Continua l'activitat cultural dels exiliats (França, Mèxic, Xile) a través de publicacions catalanes: butlletins, revistes, llibres, etc.

            Als anys 60 es viu en un ambient de certa tolerància. Continua, però, la  persecució d'accions reivindicatives. S'estén la conscienciació nacional i la  recuperació cultural. Sorgeix una nacionalisme moderat i catòlic. Alguns sectors de l'església tene un paper important en aquest sentit. Es multipliquen les iniciatives culturals: aparició de noves editorials (ed 62, ed 3 i 4), publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, aparició de la Nova Cançó (1961), que esdevé un fenòmen de masses, creació d'entitats de promoció de l'ús del català com Òmnium Cultural (1961), Rosa Sensat (1965), Obra Cultural Balear (1962), Acció Cultural del País Valen­cià (1968), creació de nous premis literaris com el Premi d'Honor de les LLetres Catalanes (1969), aparició de noves revistes (Serra d'Or 1959), creació de la primera càtedra de llengua i literatura catalanes (1961), etc.

            Als anys 70 es generalitza la reivindicació de la democràcia. Amb la mort de Franco (1975) s'inicia una etapa de transició política. L'any 1977 es restaura la  Generalitat provisional, el 1978 s'aprova la  Constitució, el 1979 s'aprova l'Estatut d' Autonomia, que reconeix el català com a llengua oficial. Hi ha iniciatives culturals de tota mena: aparició del primer diari en català, l'"Avui" (1976), celebració del Congrés de Cultura Catalana (1977), creació de noves emissores de ràdio, programes en català 2on Canal TVE,  noves publicacions, incorporació del català a l'escola (1978), etc.