EL NAIXEMENT DE L'IDIOMA1. Els orígens del català El català procedeix del llatí parlat (vulgar), però al llarg de la seva història ha rebut influències lingüístiques diverses per substrat, superstrat i adstrat. 2. Trets de la romanització La romanització és el procés implantació en un territori de les lleis, els costums, la cultura, llengua de l'imperi romà. La intensitat de la romanització a Catalunya varia segons les zones; així hi ha zones de romanització profunda (al litoral), mitjana (a l'interior) i zones no romanitzades (a la Catalunya pirinenca) on la cristianització acaba el procés de llatinització (S. X-XI). La romanització comportà un procés de substitució lingüística (fase de bilingüisme). Un factor important en el tipus de romanització és la varietat del llatí que més influí en la formació de la llengua romànica. Així en l'origen del castellà influí més un llatí més clàssic (escrit, estable, arcaïtzant, culte) inplantat per funcionaris a la zona bètica, mentre que en el del català influí un llatí més vulgar (evolució ràpida) implantat per mercaders i legionaris en la zona tarraconense on les innovacions lingüístiques arriben més ràpidament. El llatí clàssic i el llatí vulgar són les dues grans variants d'aquesta llengua, però també existien altres modalitats que influiren en l'evolució posterior de les diferents llengües romàniques:el llatí tardà, el llatí cristià, el llatí bíblic i el baix llatí. És en el llatí on trobem la base lèxica del català a través dels diferents tipus de paraules: mots populars, cultismes, semicultismes, dobles lingüístics, antropònims, topònims i hagiotopònims. El llatí vulgar tenia un trets que l'acostaven a les llengües romàniques i que l'allunyaven del llatí clàssic: fonètics (substitució de vocals llargues i breus per àtones i tòniques, morfològics (la desaparició dels casos de la declinació), sintàctics (desaparició de l'hipèrbaton), lèxics (incorporació de paraules procedents de les llengües germàniques). El català entre les llengües romàniques La diversificació lingüística, és a dir, la dialectalització llatí provocà el naixement llengües romàniques. Aquest procés s'inicià al segle V d. C. (desmembrament imperi romà) i acabà a finals del segle (l'època en què els canvis foren més ràpids fou entre finals del segle VII i inicis del VIII). Els factors diversificació lingüística foren els següents : la influència dels substrats, la procedència dels colonitzadors, la influència per superstrat, la intensitat de la romanització i la vida política posterior. Les llengües romàniques actuals, sorgides de la fragmentació del llatí, són les següents:tuals: galaicoportuguès, castella, català, occità, francès, sard, italià, romanès i retoromànic. El dàlmata desaparegué a finals del X XIX i altres llengües han romàs en estat embrionari: lleonès, aragonès , gascó i francoprovençal. La Romània és el conjunt de territoris on es parlen llengües romàniques. Es divideix en dues zones: occidental (galaicoportuguès, castella, català, occità, francès, retoromànic) i oriental (italià, sard). Els criteris classificació són els següents: l) la sonorització de les conssonants sordes intervocàliques (occidental: sí/oriental: no) i 2) la formació del plural: (occidental: -s/oriental: -i). Les llengües de la romània occidental es divideixen en dos subgrups: gal.loromàniques (occità, francès) i iberoromàniques (castellà, galaicoportuguès). Al voltant de l'afiliació lingüística del català sorgí a finals del segle XIX una polèmica: Menéndez Pelayo la considerava una llengua iberoromànica i Meyer Lübke, gal.loromànica; per a Badia i Margarit, en canvi es tracta d'una llengua pont entre els dos grups. De fet el català té trets tant d'un grup com de l'altre; la base lèxica és gal.loromànica, però la morfologia és iberoromànica. Influència no llatina: substrat, superstrat, adstrat El substrat preromà Algunes influències lingüístiques deixades pels pobles indoeuropeus: els urnenfelder: (1200 a C.), els celtes: (S. VII-V a C.) són mots col·loquials com: balma, banya, blat, camí, llauna, llegua, maduixa, tancar, rusc, etc, i topònims; Besalú,Verdú, Queralbs, Queralt, Cadaqués, etc. Els fenicis i cartaginesos (substrat púnic) (Eivissa, S. VII a C.) ens deixaren alguns topònims: Eivissa, Maó. Els grecs (Empúries S. VII a C.) mantingueren una escassa relació amb els pobles indígenes i, per tant la influència lingüística del grec per substrat és escassa (els topònims Roses i Empúries. El grec ha deixat al català elements lingüístics per altres vies: 1) a través llatí vulgar (pronúncia vulgar o clàssica: ametlla, pergamí,), 2) per adstrat, durant l'edat mitjana (galera, sirgar) 3) per adstrat, durant l'època moderna: llenguatge tècnicocientífic. Les influències per substrat iberobasc (civilització ibèrica: S. VI/V-I/II a C.) també atenyen el lèxic comú (gavarra, pissarra, bassa, carrasca, estalviar, isard, artiga, xarrupar, etc.) com la toponímia (Orseja, Enveig, Gerri, Arinsal, etc.). És difícil establir exactament els elements procedents de les llengües ibèriques, que són desconegudes dels procedents del basc, d'origen també desconegut. L'origen dels dialectes del català Durant la fragmentació lingüística del llatí (S. V-IX d. C.) i l'aparició consegüent de les llengües romàniques (entre elles, el català) van aparèixer en el català durant en plena formació de la llengües algunes varietats dialectals (dialectes constitutius, diferents dels consecutius, que apareixen com a conseqüència de la inplantació de la llengua a nous territoris). Sobre l'aparició dels dos grups dialectals (cat. occidental/català oriental) s'han elaborat diverses teories: 1) tradicional (A. Griera), 2) teoria del substrat pre-romà (Sànchis Guarner), 3) teoria de la Reconquesta (Badia i Margarit): els factors que hi han influït són: el substrat pre-romà, la romanització i l'arabització. Les invasions germàniques Les invasions pobles germànics contribuïren, entre altres causes, a la caiguda de l'imperi romà d'Occident (476 d. C.). L'ocupació visigòtica península (S. V-VII d. C-712-719 ocupació musulmana) fou reduïda i poc consistent; per tant, no es dugué a terme La substitució del llatí. Les influències lingüístiques germàniques són de diversa mena: 1) a través llatí, 2) durant les invasions (visigots, francs) 3) posteriors al llatí. Exemples de mots procedents de les llengües germàniques són noms comuns (arenga, esperó, espia, esperó, estrep, guaita, guerra, guaita, guerra, blasó, baró, trampa, guant, etc.), topònims (Geltrú, Llofriu, Gisclareny, etc., antropònims (Alfons, Àlvar, Elvira). Les influències de l'àrab (per superstrat) La dominació àrab es produí entre els segles VIII i IX a la Catalunya vella, entre els segles VIII i XI a la Catalunya nova, i entre els segles VIII i XIII al País Valencià i les Illes. La influència del superstrat àrab és, doncs, més important en aquests dos últims llocs. Els arabismes del català, a diferència dels del castellà, en general no presenten l'article al- aglutinat al principi de mot (ex. algodón/cotó, alquitrán/quitrà). Algunes influències lingüístiques de l'àrab són: noms comuns (arracades, xarop, magatzem, safareig, rajola, gandul, albercoc, síndria, alcohol, càmfora, aixeta, catifa, flassada, garbí, xaloc, albarà, suana, tarifa, etc.), topònims (Albaida, Vinaròs, Altafulla, Benidorm, antropònims (Borja, Massot, Mesquida, Ràfols,etc.) La consciència de diferenciació llatí/català Amb l'anomenada “Renovatio Carolingia” (Carlemany 768-814) es produí un intent de recuperació de l'ús del llatí culte clàssic per a la llengua literària. Aquest renaixement de la cultura llatina cristiana convertí el llatí escrit en una llengua escolaritzada, sotmesa a una normativa estricta. Una conseqüència d'aquest fet fou l'allunyament del llatí vulgar, parlat, respecte a aquest llatí escrit i, per tant, una conscienciació de la diferència entre les dues llengües. Així, per exemple en el Concili de Tours (813) es recomena als bisbes i capellans la predicació en “rústicam romanam linguam” ja que els poble en aquells moments ja no entenia el llatí. Entre els segles IX-XII d.C. tenim, doncs, aquests tipus de llengua: llatí culte (escrit), llatí arromançat (baix llatí), pre-romanç. Ja ha aparegut el català, amb un ús exclusivament col·loquial però no en l'escriptura. Per tant, es tracta de l'època del català preliterari. Les causes d'aquesta situació diglòssica, que comportà un retard en l'aparició del català en l'escriptura són les següents: La dignificació del vulgar fou un procés lent ja que l'aparició dels primers textos escrits en català no es produí fins al segle XII) quan així ho exigí la necessitat d'escriptura en sectors no eclesiàstics. Els primers textos L'aparició dels primers textos escrits en català es produí a la 2ª meitat del segle XII. Abans d'aquesta època el català només s'havia escrit (paraules aïllades i fragments curts) dins textos en llatí. Aquests primers textos en català són de caràcter jurídic i eclesiàstic i els més importants són els següents: - Liber Iudiciorum: Es tracta del primer text redactat íntegrament en català. És una traducció d'un fragment d'un codi lleis visigòtic. Aquesta traducció és indicativa de l'existència d'un públic incapaç d'usar el llatí. - Homilies d'Organyà (finals S. XII- incicis S. XIII): Es tracta de vuit fulls que contenen apunts d'un sermó d'alguns passatges de l'Evangeli amb comentaris i explicacions en català. Altres textos jurídics són: . Usatges de Barcelona (2ª meitat S. XIII) . Commemoracions de Pere Albert (") . Furs de València (") . LLibre de les costums de Tortosa: primer codi de lleis redactat integrament en català (300 folis). |