EL NOUCENTISME

Introducció

Noucentisme és d'antuvi un terme degut a la facúndia d'Eugeni d'Ors. Aquest l'encunya per analogia amb la denominació que fan dels segles els historiadors d'art italians: Quattrocento, Cinquecento. I jugant de manera implícita amb l'homofonia existent en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica: «noucentisme». Tot plegat en un devessall retoricoconceptual amb vista a designar les expectatives de canvi que, en el si d'una societat amb consciència d'endarreriment i amb afany de modernització, s'havien generat arran del traspàs d'una centúria a l'altra.

Per bé que en un sentit força vague i genèric, el terme fa fortuna fins entrats els anys vint, quan, en la mateixa mesura que es dilueixen les condicions que n'havien propiciat la difusió, va adquirint un sentit quasi despectiu que l'identifica en exclusiva amb una escola literària afectada i artificiosa. A desgrat d'un article lluminós de Josep Pla del 1924, que el qualifica de «moviment d'idees» i el relaciona amb els intents de Prat de la Riba per fer viable «l'estatització de la cultura catalana» tot «donant feina als intel·lectuals» i poder «resoldre, en aquest camp, el problema de l'Autoritat», el cert és que no serà fins a partir dels seixanta quan, ja en mans dels historiadors a tall d'eina taxonòmica, Noucentisme esdevé progressivament sinònim de la singular conjunció de política i cultura que es dóna en la Catalunya de començaments del segle XX per obra de la burgesia compromesa amb el catalanisme i de la intel·lectualitat que accepta de col·laborar en el projecte de transformació encapçalat per aquella.

A hores d'ara, d'acord amb una de les definicions més esteses, és habitual d'entendre per Noucentisme la ideologia que, aproximadament entre el 1906 —any, entre altres efemèrides, de la Solidaritat Catalana— i el 1923 —any del cop d'Estat de Primo de Rivera—, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d'un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d'explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d'una acció reformista.

En el magma ideològic del Noucentisme concorren, de manera prou indistinta, d'una banda, elements manllevats dels trets reactius que, a l'Europa de finals del segle xix, emergien en contra d'alguns dels grans principis configuradors de la revolució industrial i burgesa encetada una centúria abans; d'altra banda, hi ha també una acusada presència de Leitmotive en part heretats del regeneracionisme finisecular i degudament adaptats a les conveniències d'una societat en vies d'industrialització. Entre els primers, la reacció contra el liberalisme, el materialisme i el positivisme, el romanticisme i el naturalisme, també el laicisme, consistia a contraposar-hi una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme i una emfasització de la voluntat enfront del sotmetiment a la dada empírica, una disciplina de grup cohesionat i una idealitat utopitzant, també una acceptació de la religiositat i d'un cert misticisme. Trets reactius, tots ells, que s'adeien amb les limitacions i les disponibilitats d'una burgesia tocatardana, com era la de Catalunya, delerosa de realitzar-hi el seu projecte de reforma, tot exportant-lo també a la societat espanyola, i alhora d'afermar-s'hi com a classe hegemònica. Esbombar, com feia, l'anomenat «imperialisme», ultra l'avantatge d'esquivar així el terme incòmode de «nacionalisme» i de no fer-se suspecta de temptacions separatistes, li permetia legitimar el propòsit intervencionista tot dreçant-lo com a tercera via entre el laissez faire, laissez passer liberal i les col·lectivitzacions propugnades pel socialisme revolucionari. L'exaltació de l'arbitrarietat (o arbitrarisme) —sens dubte el terme més polisèmic dels propagats per Ors— venia a designar en el fons l'ètica justificadora de l'actitud intervencionista o imperialista tant en qüestions socials o polítiques com estètiques i culturals, o sigui, una ètica basada en l'afirmació de la voluntat com a correctiu subsidiari de les limitacions imposades pel racionalisme burgès i pels condicionants materials adversos a què aquest s'enfrontava.

A cavall d'aquests trets reactius i dels més pròpiament regeneracionistes hi hauria els conceptes de classicisme i de mediterranisme. Esgrimits d'antuvi per ideòlegs de l'Action Française —homes del Midi que malden per contrarestar l'apogeu material dels països del Nord d'Europa, veritables impulsors del Romanticisme, amb aquesta afirmació de meridionalitat espiritual—, ambdós termes són referits també pel Noucentisme, a tall de coartada històrica i paisatgística, a un passat —el greco-romà— i a un espai —el Mediterrani— hipostatitzats, pretès origen d'unes constants culturals i caracteriològiques heretades també per la nació catalana. Ponderar altrament la ciutat, i els valors que hi anirien aparellats, com ara la no menys exaltada civilitat (o civilisme), entesa aquella com a marc espaial més idoni i abastable de les transformacions a operar, i els tals valors com a resultats i alhora agents d'aquestes, era apostar a favor de la desruralització —tant en el sentit material com intel·lectual del terme— i, doncs, s'inscrivia en el procés de regeneració emprès per unes elits industrials i urbanes; com també ho feia l'exalçament de l'«obra ben feta», que volia validar, des d'una ètica del treball, la necessària adequació del sistema productiu als requeriments d'un mercat cada cop més competitiu.

Aquest programa teòric es va forjant en sincrònica i dialèctica correlació amb el desplegament institucional del catalanisme polític a mesura que aquest va assolint noves cotes de poder, en especial d'ençà l'obtenció de la Mancomunitat (1914). I es va traduint paral·lelament en una pràctica sobretot cultural que, adreçada de manera prioritària a la requalificació laboral de les capes altes i mitjanes de la societat, amb vista a la transformació d'aquesta des de dalt, accentua una dinàmica, en molts aspectes engegada ja pel Modernisme, tendent a la professionalització dels intel·lectuals i a l'afermament, entre àmplies capes de la petita i mitjana burgesia, d'una consciència basada en l'autoestima i en l'assumpció de la pròpia identitat. Entre les fites més destacades d'aquest procés, i pel que fa a les de major repercussió en el conreu de la llengua i de la literatura en general, cal subratllar, en l'àmbit de la política fundacional, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l'Escola de Bibliotecàries annexa (1915), amb la subsegüent xarxa de Biblioteques Populars; en allò concernent la modernització de l'idioma, hi ha la celebració de I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), seguit de la creació d'aquelles plataformes que, com ara la Secció Filològica de l'IEC (1912) o la càtedra per a Pompeu Fabra (1912), fan possible des de l'autoritat institucional la codificació de la llengua empresa per aquest, amb la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica (1918) i, anys més tard, des d'una dinàmica diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista, del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); en relació pròpiament amb l'activitat literària, destaquen d'antuvi publicacions com ara Catalunya (1903-1905), Mitjorn (1906-1907) i Empori (1907-1908), que, després de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic, com el famós Almanach dels Noucentistes (1911), deixaran pas a d'altres de molt més estables com puguin ser La Revista (1915-1936), els Quaderns d'Estudi (1915-1924) o el llampant magazin cosmopolita D'Ací i D'Allà (1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com ara la Societat Catalana d'Edicions (1910-1926) i, en especial, l'Editorial Catalana (1917-1924), màxima expressió de la política cultural del moviment en el camp de la lletra impresa.

La literatura homologable com de noucentista no resulta de l'aplicació dels principis de cap poètica, entesa aquesta com a teoria interna de la literatura o com a conjunt de codis normatius elaborats per una escola pròpiament literària, sinó més aviat de la transposició a l'àmbit de la creació literària —o plàstica, en el cas de les arts— dels grans valors ideològics i comportamentals configuradors del moviment i alhora promoguts per aquest. D'acord amb aquest supòsit, i partint de l'ampli ventall d'opcions literàries existents llavors —moltes de les quals havia ajudat a introduir amb major o menor fortuna el Modernisme—, és que el Noucentisme procedeix a fer la seva tria. Tot afirmant el potencial operatiu, pragmàtic, del llenguatge literari, i fent-lo dependre a tall de requisits previs de l'exemplaritat temàtica i de la perfecció formal, el Noucentisme es busca uns precedents i apunta a la consecució d'uns objectius determinats. Entre aquells, fa seus els models elusivament al·lusius del simbolisme primer, i del postsimbolisme després, alhora que rebutja, per socialment estèrils, els del parnassianisme i altres tendències merament esteticistes del fin du siècle; dins el context català, abraça amb tant d'entusiasme les propostes provinents de l'anomenada escola mallorquina (Costa i Llobera, Joan Alcover) com rebutja amb vehemència les originades al recer de la poètica maragalliana, identificada amb romanticisme, espontaneïtat i pathos interjeccional; semblantment, i pel que fa a la narrativa, abjura de l'aportació feta pel realisme naturalista (tan ben representada aquí pels autors de la «narrativa rural» del Modernisme) i tempteja la «deconstrucció» del gènere en forma d'eventuals «antinovel·les» (les fabulacions orsianes aparegudes al Glosari en foren un bon exemple) o de relats breus (cas de L'abrandament , 1917, de Carles Soldevila); l'antimodel vindria aquí donat per les novel·les de Narcís Oller de manera tan inequívoca com, en tant que model, ho fóra la prosa de Joaquim Ruyra. Els objectius llavors perseguits per la poètica del Noucentisme, que no pas per atzar rep el nom de «poètica arbitrària», són l'elaboració d'una literatura artificiosa, tan idealitzada com indestriablement desrealitzada, propensa abans a la ironia distanciada que no pas a la crítica frontal, més indicativa en suma de la Catalunya a què s'aspira des de les premisses del reformisme burgès que no pas exponencial de les contradiccions i les mancances que afecten la Catalunya del present; una literatura, altrament, a través de la qual es pretén operar, en paral·lel al procés de transformació anhelat per al conjunt de la societat, la necessària reforma de la llengua, de manera que els models cultes, segons són codificats per Fabra, incideixin sobre els registres més degradats del llenguatge col·loquial fins a elevar-los a la categoria de l'estàndard proposat. Aquestes exigències, que, si d'una banda, traeixen clarament unes limitacions i, per l'altra, enclouen l'inevitable component utopitzant propi de tot projecte de canvi en profunditat, es reflecteixen igualment amb l'ambivalència del clarobscur sobre el conjunt de la producció literària noucentista i donen lloc a la convencionalment anomenada «jerarquització de gèneres» que s'hi produeix.

La poesia, emblemàticament representada per Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) i per Josep Carner, se situa al capdamunt, ja que és vista com una extensió del laboratori formal de l'idioma i com l'espai simbòlic per excel·lència des d'on procedir a la creació d'imatges vinculants; la segueixen en l'ordre de preferències, i del subsegüent conreu sovintejat per part dels autors noucentistes, l'assaig —la major part de vegades en forma de «glosa» o article periodístic— i l'oratòria, per causa del potencial suasori que els fóra inherent; la novel·la, en canvi, llastada als ulls del noucentisme per l'estigma del naturalisme i per una llengua entre dialectal i deficitària, és menystinguda fins al punt d'originar-se una remarcable cesura en la seva producció durant el període comprès entre els inicis de la segona dècada de segle i mitjan dels anys vint; només el conte, d'extensió en tots sentits sempre més manejable i de límits força més mal·leables —reductibles segons com a poesia o a assaig—, assegura per aquells anys la discreta continuïtat del gènere narratiu (Alexandre Plana, Ernest Martínez Ferrando); el teatre, encara, entacat igualment a parer dels noucentistes per una tradició primparada que oscil·la entre el populisme xaró o l'èpica naturalista d'encuny renaixencista, i l'esteticisme decadent o la denúncia social de filiació modernista, mancat a més d'infrastructures, no pervindrà a bo i més que a certes produccions inequívocament etiquetables com d'«alta comèdia burgesa» (Carles Soldevila, Millàs-Raurell).

L'assaig: Eugeni d'Ors

La seva vida

Format culturalment durant el tombant de segle, Eugeni d'Ors i Rovira (Barcelona 1881-Vilanova i la Geltrú 1954) constitueix un cas exemplar i primerenc de professionalització de l'intel·lectual català com a escriptor i com a organitzador de la cultura. A partir del 1906 publicarà amb assiduïtat quotidiana a La Veu de Catalunya el Glosari , columna d'opinió a través de la qual s'erigeix en verbalitzador del noucentisme i en el màxim teòric d'aquest corrent politicocultural al servei del reformisme burgès.

Nomenat secretari de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1911, el 1915 esdevé director de la llavors fundada Escola de Bibliotecàries i, el 1917, es converteix en el màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. Després de la mort de Prat de la Riba, el seu més ferm protector i promotor, es produeix un distanciament progressiu entre ell i el programa de la Lliga Regionalista, que acaba amb la defenestració de què fou víctima el 1920 i que el dugué a la defecció del seu país.

Establert a Madrid, va prosseguir en espanyol la seva incessant activitat com a publicista i conferenciant. Elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua (1927), l'esclat de la guerra civil i la seva adhesió al Govern facciós de Burgos li van permetre de participar un altre cop en tasques d'organització cultural, com a secretari perpetu de l'Instituto de España (1937) i com a director general de Bellas Artes (1938).

Després de la contesa bèl·lica, engegà una Academia Breve de Crítica de Arte, veritable focus de promoció de l'art modern a la capital d'Espanya de començament dels anys quaranta. I a partir del 1946, en un renovat intent d'aproximació al seu país, reeixirà a aplegar un grup d'admiradors en la també fundada per ell Academia del Faro de San Cristóbal, vora Vilanova i la Geltrú, on morirà el 1954.

El Glosari

El Glosari (1906-1921) —continuat sota la mateixa rúbrica, Glosario, al llarg de la seva etapa espanyola als diaris ABC primer, i Arriba España durant la guerra— és la seva gran obra, veritable pedrera d'on sorgeixen directament o indirecta totes les altres, tant les d'intencionalitat més inequívocament literària ( La Ben Plantada , 1911; Gualba, la de mil veus , 1915 i Lliçó de tedi en el parc , 1916), com les d'ambició més ideològica (Filosofia de l'Home que treballa i que juga, 1914; Lletres a Tina, 1914-1915; La Vall de Josafat, 1918-1919; i El nou Prometeu encadenat, 1920).

Abans de tota altra cosa, però, i amb independència d'aquestes sèries monogràfiques sorgides a recer del Glosari , cal dir que una glossa és un assaig breu, d'extensió gairebé mai superior a una pàgina, on, amb un estil llampant que cerca la complicitat del lector, i a partir d'avinenteses vàries que depara l'actualitat en qualssevol de les seves manifestacions, s'emeten judicis valoratius o s'invita a la reflexió sobre temes o circumstàncies d'ordre divers, parant atenció tant en individualitats destacades per una o altra raó com, especialment, en qüestions rellevants en un o altre sentit de la vida col·lectiva...

La glossa, segons la concep i la practica Xènius (el pseudònim amb què Ors signava el Glosari ), es converteix així en un gènere textualment proteïforme i temàticament versàtil, amb valor de mínima unitat significativa d'un ampli i travat sistema de pensament, l'orsià, estructurat al voltant de l'analogia, convençut de la primigènia unitat del món i del cosmos, i amatent a la seva reconstrucció.

Des de la pretensió de servir-se d'un llenguatge merament constatatiu (Ors afirmava que es limitava a prendre nota de les per ell anomenades "palpitacions dels temps"), l'autor del Glosari anirà difonent a través seu alguns dels mots clau que millor responien a les expectatives de canvi covades pels nuclis més dinàmics de la burgesia progressivament compromesa en la causa del catalanisme polític, representada pel partit de la Lliga Regionalista i pel seu líder indiscutible, Prat de la Riba.

Entre aquests mots clau, estructuralment contraposats per Ors amb els antònims corresponents, destaquen, a més de l'expressament encunyat per ell de noucentisme, els d'imperialisme, arbitrarisme, civilisme, classicisme, mediterranisme. Tots ells, convenientment repetits per mitjà de diverses formulacions al llarg del Glosari en multiplicitat de contextos i a propòsit de diferents pretextos, vertebraran el cogito orsià i alhora contribuiran a la configuració dels valors ideològics i morals destinats a legitimar l'acció de govern empresa pel catalanisme en mans de la burgesia reformista.

Així, per exemple, si el nom de noucentisme referia les ànsies regeneracionistes del moment a la conjuntura pretesament nova encetada amb el canvi de segle, l'exaltació del concepte d'imperialisme obeïa al propòsit de trobar una denominació (llavors prestigiosa) per a una tercera via entre el liberalisme clàssic i el socialisme revolucionari, és a dir, una via que, tot optant per una intervenció més activa en els afers públics, barrés el pas per això mateix a qualsevol possibilitat de col·lectivització de la propietat privada.

L'arbitrarisme, el terme més polisèmic i controvertit dels posats en voga per Ors, designaria en el fons l'ètica justificadora de l'actitud intervencionista o imperialista en qüestions tant socials o polítiques com estètiques i culturals, o sigui, una ètica basada en l'afirmació de la voluntat com a correctiu subsidiari de les limitacions imposades pel racionalisme burgès i pels condicionaments materials adversos a què aquest racionalisme s'enfrontava.

Civilisme (o civilitat) fóra el resultat anhelat, i alhora l'incentiu modèlic de comportament, de les transformacions infraestructurals operades en el marc espacial més idoni i abastable, el de la ciutat, concebuda a imatge i semblança de la polis grega, mentre que classicisme i mediterranisme remetrien, a tall de coartada històrica i paisatgística, a un passat —el grecoromà— i a un espai —el Mediterrani— units hipostàticament, en els quals se situaria l'origen d'unes constants culturals i caracteriològiques heretades també per la nació catalana.

Aquesta ideologia, que, considerada esquemàticament i retrospectiva, en fred i en abstracte, pot semblar avui abstrusa i gairebé improcedent, va reeixir tanmateix, en part gràcies a la facúndia del seu primordial verbalitzador i a l'activisme que desplegà en tots els camps de l'intel·lecte per mobilitzar les millors energies de la Catalunya de les primeres dècades de segle. I això es traduí tant en un corpus doctrinal, no superat en molts sentits fins als nostres dies, com en una pràctica institucional, artística i literària que ha deixat una forta petja en tota la vida cultural catalana d'aquest segle.

Les sèries monogràfiques

Dins el flux cabalós del Glosari , sempre canviant al compàs de l'actualitat del moment, Ors acollí eventualment sèries monogràfiques de glosses, sovint a tall d'alternança estival. Aquestes sèries, per bé que desglossables del conjunt atesa llur entitat autònoma, complementen la dimensió pròpiament racional i argumentativa del Glosari amb una altra d'imatjada i plàstica, eminentment literària.

Conformades d'acord amb l'estructura del mitjà periodístic on apareixien originàriament, acusen trets afins amb el gènere de l'antinovel·la que s'obria pas a l'època, i la figura de la dona —de les Oceànides, com en deia Ors, seguint Èsquil— hi és en major o menor mesura omnipresent, sempre revestida d'una dimensió simbòlica que transcendeix l'estricta circumstància narrativa del personatge o la simple invocació devota que pugui fer-se'n (com en el cas de La Vall de Josafat amb Maria).

Publicades durant l'estiu del 1911, les glosses de La Ben Plantada giren a l'entorn d'una colònia d'estiuejants en un poblet de la costa i de l'expectació que hi desvetlla l'entrada en escena d'una noia destinada a convertir-se, per obra del procés de mitificació que desplega Ors a propòsit d'ella, no tan sols en agent galvanitzador d'aquella petita col·lectivitat —transsumpte del conjunt de la societat catalana—, sinó també en model paradigmàtic apte per a exercir, en virtut de la bellesa sensible del referent humà en què s'encarna, una influència benèfica, catàrtica i cohesionadora sobre tot Catalunya. La Ben Plantada es mostra així com la sublimació estètica de l'ètica noucentista.

La poesia noucentista

Josep Carner

La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.

Del dandi al poeta noucentista

Carner fa una entrada en escena fulgurant: als dotze anys comença a col·laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l'expulsió de l'Ateneu Barcelonès).

A poc a poc, l'esvaïment d'aquella estètica detonant dels primers anys va deixar veure cada cop més clars alguns dels trets essencials de Carner: el seu extraordinari domini lingüístic, la seva identificació amb el país a través del conreu literari del català, la seva gran capacitat de treball i la seva habilitat per a la generació i articulació de projectes culturals. Així, Carner escriu i publica un llibre de versos que serà considerat emblemàtic del noucentisme, Els fruits saborosos (1906), però paral·lelament s'ha anat acostant a través de les amistats (Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès) als cercles catòlics i catalanistes, dirigeix alguna de les revistes més importants del moment ( Catalunya , Empori ) i hi situa els seus companys, descobreix Mallorca i es converteix en cap de pont dels autors de l'anomenada Escola Mallorquina a Barcelona, aplega al seu voltant el grup Cal·ligueneia, va a Madrid a doctorar-se i hi enlluerna els habituals de l'Ateneo... A més, la coneixença del president de la Diputació i de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba (per qui sempre confessarà la seva admiració), li obre el 1902 les portes de La Veu de Catalunya , el diari del catalanisme moderat, i anys més tard el situarà a l'acabat de crear Institut d'Estudis Catalans (1911) i al capdavant de l'Editorial Catalana, fundada el 1917 sota el patrocini de la Lliga com un ambiciós projecte cultural i que incloïa diverses col·leccions (Biblioteca Literària, Biblioteca Catalana), revistes ( D'Ací i d'Allà ) i una Enciclopèdia Catalana (n'era gerent Josep Pugès, i Carner hi féu de director literari fins a la seva marxa a Gènova, el 1921).

A l'IEC, Carner va col·laborarà estretament amb Pompeu Fabra (de qui actua com a paladí) i esdevé interlocutor d'escriptors i filòlegs com Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Frederic Clascar, Àngel Guimerà o Joan Maragall. A més, a La Veu coneix el financer i polític Francesc Cambó (es diu que durant anys Cambó va dictar a Carner els editorials del diari) i es relaciona amb altres noms que la nostra perspectiva d'avui magnifica: Eugeni d'Ors, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra... Així, en pocs anys tenim aquell jove barceloní provinent d'un ambient menestral més o menys culte reconegut com un dels primers creadors del moment i situat a l'epicentre de la vida literària catalana.

Un professional de la cultura

De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l'esforç d'un determinat segment de la intel·lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l'estadi de l'afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l'ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.

Així, durant anys Carner escriu diàriament una pila d'articles, notes i poemes a La Veu ... (d'aquí, en part, la seva tirada pels pseudònims), dirigeix l'Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants (de La Fontaine a Dickens, d'Andersen a Mark Twain) i mentrestant escriu i publica una poesia rica i multiforme, alhora popular i d'alta qualitat (en aquesta època destaquen dos volums molt diferents apareguts el mateix any, el 1914: Auques i ventalls i La paraula en el vent), una poesia que beu de Baudelaire, Ronsard i Leopardi (i, més tard, d'Ausiàs March) però que és, alhora, específicament "carneriana", una poesia llegida i apreciada que fa que es vagi generalitzant el costum de referir-se a ell pel sobrenom de "príncep dels poetes".

Però la voluntat de professionalitzar la cultura catalana (com el mateix projecte noucentista de "civilitzar" el país) topava amb molts entrebancs. En aquest sentit, és emblemàtic l'article "Bastir-se un clos" (1928), que comença: "Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci a prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d'abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme", i acaba: "Bastir-se un clos. és millor que vagar per la jungla, i fins i tot que respectar el sistema anacrònic de la propietat comunal de la tribu."

El 1915 Carner s'havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d'estar al nivell d'aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientar aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.

Expatriació: obra i mite

La carrera consular el durà de Gènova a Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, amb un breu parèntesi a Madrid. Lluny de Catalunya —a on retorna sovint per a breus estades saludades des de la premsa— Carner continua exercint de brillant columnista (al catalanitzat La Publicitat , des del 1928, i a El Sol de Madrid), i la seva obra poètica no s'atura: després d'una extensa antologia amorosa recopilatòria ( La inútil ofrena , 1924), El cor quiet (1925) representa un cop de timó i mostra que, si és veritat —tal com sosté Gabriel Ferrater— que Carner havia començat escrivint cap enrere la poesia que durant tres segles la literatura catalana no havia tingut, potser era sobretot per poder endinsar-se amb més llibertat en el llarg diàleg amb ell mateix que la resta de la seva obra representa. Un llarg diàleg subratllat per la contínua revisió a què Carner sotmet des de molt aviat i fins al final de la seva carrera tota la seva obra poètica.

Quan esclata la guerra civil espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. Això farà que el 1939 el seu allunyament voluntari del país esdevingui forçat, i que amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa (Carmen de Ossa havia mort al Líban el 1935), emprengui el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945, on fou professor al Colegio de México) i després a Bèlgica. A Brussel·les, Carner fa de professor universitari sense abandonar un cert paper d'autoritat entre la comunitat de la Catalunya a la diàspora (el 1945 és nomenat pel president Irla conseller del govern de la Generalitat a l'exili, col·labora als Jocs Florals, a la represa de la Revista de Catalunya, etc.), i s'incorpora (com a membre del consell executiu de la Societat Europea de Cultura, per exemple) al teixit d'intel·lectuals continentals que en el context de la guerra freda fan bandera de la llibertat, el diàleg i un naixent europeisme.

És a l'exili on neixen els dos llibres que converteixen Josep Carner, enllà de l'escriptor important que ja era, en un nom fonamental de la poesia del nostre segle. El primer és el llarg poema al·legoriconarratiu Nabí (1941), on la figura bíblica de Jonàs esdevé el torsimany d'un Carner atuït (per les morts de Guerau, del seu pare, de la seva primera dona, per la guerra civil i l'exili, per l'inici de la Segona Guerra Mundial) i temptat per la impaciència i la còlera davant del destí. El segon és Poesia (1957), on tria, revisa i reordena la seva obra poètica i hi afegeix l'impressionant apartat "Absència". A més, durant aquests anys apareixen diversos llibres seus traduïts al francès, l'anglès, l'italià...

Però des d'un punt de vista estrictament literari, per a les lletres catalanes de l'interior Carner serà durant molts anys un gran absent, un mite potser inqüestionable però en tot cas llunyà. Si ja als anys vint la seva imatge havia quedat fixada en l'etiqueta (honorable però històrica) de "príncep dels poetes", en el context de la resistència i la tímida represa cultural dels anys cinquanta i seixanta l'obra de Carner és més una dada històrica que un referent real. Només a partir de l'aposta de l'editor Josep M. Cruzet (de l'Editorial Selecta) i de la fidelitat d'amics i lectors d'abans de la guerra (com Marià Manent) o de les noves generacions (com Joan Fuster o els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté) l'obra de Carner va essent reeditada, rellegida i revalorada al costat de la seva figura, utilitzada per impulsar una candidatura per obtenir el primer Nobel català (el 1962) o acollida amb expectació mediàtica durant el seu fugaç retorn a Catalunya (el 1970) pocs mesos abans de morir.

La suma de l'obra —els llibres de poemes, la prosa, el periodisme, el teatre, les traduccions—, l'activitat culutral i intel·lectual i l'actuació cívica i política de Carner al llarg de més de mig segle componen una imatge encara no del tot perfilada però que permet parlar d'ell com un dels grans homenots literaris del nostre temps, i com un intel·lectual català i europeu en el sentit alhora més clàssic i més modern, més contemporani, del terme.

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

Olot, 1878 - Barcelona, 1933. Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític i periodista. Llicenciat en dret i filosofia. Ingressà a la Lliga Regionalista i a la redacció de La Veu de Catalunya, on signava sovint Puck.

Com a regidor de Barcelona combaté públicament la política lerrouxista (els seus discursos són recollits a La llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona, 1916). Es preocupà de l'ensenyament, dels museus i de la sanitat. En aquest període publicà una endreça a Les joventuts catalanes (1919). Membre de l'IEC (1918), fou un dels acusadors d'Eugeni d'Ors en la sessió que, de fet, el suspengué de tots els càrrecs públics (1920). Nomenat conseller de la Mancomunitat (1921-23), fou un dels fundadors d'Acció Catalana (1922) i redactor de La Publicitat. Tanmateix, per motius personals, ideològics i religiosos retornà a la Lliga (1933). Esdevingué polític per un deure cívic i patriòtic i se'l considera un dels primers oradors de la Catalunya contemporània. A part d'articles literaris, paradigma de la millor prosa, escriví molt sobre temes polítics des d'un angle d'un nacionalisme insubornable: L'altra concòrdia (1930), rèplica a Per la concòrdia (1930) de Cambó, i Una política catalanista (1933), que es publicà pòstumament.

Influït decisivament pel seu gran amic Josep Carner («sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat», va escriure Bofill), les seves primeres provatures en poesia foren, tanmateix, de caire modernista. Del mestratge carnerià li pervingué l'arrodoniment del pseudònim: el Liost (nom d'una masia del Montseny) fou completat amb Guerau, nom medievalitzant. La muntanya d'ametistes (1908) (reeditada pòstumament, revisada a fons i prologada per Carner) significà la descoberta d'un poeta del noucentisme pur: el culte a la muntanya del Montseny com a escenari on es mouen els homes, les bèsties i els éssers fantàstics (fades, paitides, follets) i on la natura pren un relleu humà, contrapunt de l'aire llòbrec i monumentalista del modernisme. Precís per l'afinament del burí i per la seva agudesa, els mots saborosos o cristal·lins, una imatgeria sovint preciosista i unes exactes observacions camperoles, etc., sobresurten d'aquest «missal o llibre d'hores de la fe montsenyenca», com el definí Carner. Xènius, al pròleg de la primera edició de l'obra, explica al·legòricament la seva teoria de l'arbitrarisme: el poeta empresona la Natura i, ja a la Ciutat, la sotmet a la nova estètica noucentista («l'alquímia de la tortura»).

En els Somnis (1913), que Alexandre Plana considerà un «llibre únic en les lletres llatines», el poeta empra el recurs de mesclar els plans històrics o de servir-se d'elements de la literatura medieval (viatge a l'infern, el bestiari) per tal de descriure, ja amb un pinzell realista, uns certs tarannàs humans.

La ciutat d'ivori (1918) representa l'urbs noucentista ideal («Barcelona, Catalunya, feta flor de civiltat»), sense estridències i mesurada, pariona de la que cantà Carner a Auques i ventalls (1914). Selvatana d'amor (1920) i Ofrena rural (1926) signifiquen una nova exaltació de la natura però menys fantasiosa i més humanitzada. Podríem dir que la influència de Francis Jammes ha substituït la de Ruskin. Els versos i les rimes, tan artitzats, tallants, expressen la seva voluntat d'elaboració i d'artifici.

Amb les Sàtires (1927), amb il·lustracions tan adients de Xavier Nogués, tot reprenent una antiga tradició satírica catalana, fustiga els vicis o exalça les virtuts dels humans sempre des d'una visió moralista. Personatges pintorescos, normals o tràgics, prenen un relleu insospitat i, talment un entomòleg o un director de teatre de putxinel·lis, es mira de la vora els homes o les dones amb ironia (de vegades «amb explosions d'ira gairebé dantesca», com escriví Jaume Bofill i Ferro) però mai amb sarcasme: el seu sòlid cristianisme i el seu esperit franciscà (féu una conferència sobre l'espiritualitat franciscana) li ho privaven. Hi ha versos intraduïbles de tan expressius i els jocs verbals i de rimes en caracteritzen la llengua i remarquen el seu virtuosisme, que de vegades pot arribar a fer difícil algun vers o alguna estrofa. Les Sàtires clericals (1978), darrera part de les Sàtires , que no volgué publicar, projecten al món eclesiàstic i eclesial les seves inquietuds i el seu rigor ètic. L' Obra poètica completa (1948, 1983) recollí, a més dels llibres coneguts i una selecció d'articles literaris, uns quants poemes inèdits, fonamentalment sobre l'amor i la mort, on s'afinen al màxim el seu do líric i el seu intimisme cristià, vibrant, i, malgrat la tendència a un cert barroquisme, cerca una expressió purificada, nua.