LA POESIA MODERNISTA

Tendències

La característica fonamental de l'expressió poètica durant el modernisme és la diversitat d'estètiques que dominaren alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estètiques convisqueren harmònicament (simbolisme i prerafaelitisme); d'altres, s'enfrontaren i polemitzaren (espontaneisme-vitalisme i parnassianisme), i algunes, com el parnassianisme i el classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista.

Els primers signes de canvi de gust s'evidenciaren a les pàgines de la revista L'Avens (1881-1884) amb textos del seu director, Ramon D. Perés (1863-1956), de marcat to antifloralista i amb la campanya de normativització lingüística. Perés formulà unes propostes que volien traslladar a la poesia la renovació que el naturalisme ja havia aconseguit en els gèneres en prosa. Volien una poesia que deixés de banda el retoricisme, prengués la vivència personal com a punt de partida i s'expressés amb el màxim de naturalitat. Apel·les Mestres (1854-1936), sobretot, però també la poètica del primer Joan Maragall (1860-1911) són exemples d'aquests canvis de registre.

En la tercera etapa de la revista (1889-1893), que coincideix amb el sorgiment del modernisme com a moviment articulat, les coses havien canviat substancialment: Mestres ja no satisfeia els joves redactors, especialment Jaume Brossa (1869-1919), i sí que ho aconseguia, en canvi, el "verisme" basat en l'espontaneisme de la poesia de Maragall d'aquests anys, traductor de Goethe, que predicava la unió de vida i poesia. El "verisme", doncs, havia modificat el realisme; l'havia intensificat, però la modernitat de la poesia no podia limitar-s'hi. Apel·les Mestres, amb Idil·lis (1884), obrí les portes a les influències naturalistes i classicitzants i amb Odes severes (1893) a l'esteticisme del prerafaelitisme. Joaquim M. Bartrina (1850-1880), un dels grans mites de l'esquerra, escriví una poesia que traspuava les tensions entre la vella estètica i la nova, naturalista, és a dir, entre el sentiment i la raó.

El simbolisme

És aleshores, el 1893, any de la representació de La intrusa , de Maurice Maeterlinck (1862-1949), a Sitges, que fa la seva entrada oficial en el panorama poètic català el simbolisme, estètica prou heterogènia perquè se'n poguessin prendre les manifestacions més assumibles per part dels que la veien, sobretot Alexandre Cortada (1865-1935), com una enemiga de la modernitat. Amb la desaparició de L'Avenç , van ser Santiago Rusiñol i Raimon Casellas i el seu grup els que, des de les pàgines de La Vanguardia i les primeres festes modernistes de Sitges, al voltant del Cau Ferrat, van donar impuls a la nova estètica. Especialment en la seva expressió decadentista: el 1894, a Sitges, es premia, en poesia, les Estrofes decadentistes de Maragall i, en prosa, La damisel·la santa de Casellas, de to marcadament prerafaelita. També el certamen dels Jocs Florals, a partir del 1894, es va obrir als nous corrents. Casellas, Maragall i Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), entre d'altres, hi col·laboraren com a mantenidors.

Fins a la mort de Verlaine, el 1896, any en què Joan Pérez-Jorba (1878-1928) el comença a traduir, Maeterlinck és l'autor que domina el simbolisme català. Verlaine, també traduït per Joaquim Ruyra (1858-1939), i Mallarmé no tindran un pes considerable fins cap al 1906, quan s'imposà la tendència parnassiana i classicitzant. De tota manera, molt abans, Adrià Gual (1872-1943), entre el simbolisme decadentista i el prerafaelitisme, a Llibre d'hores (1899) adaptarà al poema en prosa les formes místiques de la pregària. Santiago Rusiñol, amb Oracions (1897), publicà el primer recull del gènere. Finalment, el mateix Josep Carner (1884-1970) heretà de Verlaine no només la ideologia sinó també la gran lliçó de com es pot construir una llengua poètica.

Vitalisme, poesia còsmica i espontaneisme

Als darrers anys del segle, l'expansió del catalanisme i la progressiva dissolució en ell d'amplis sectors d'activistes del modernisme van fer que també en poesia es recuperessin actituds més combatives, més regeneracionistes, oposades a l'esteticisme, és a dir, a l'excessiu idealisme i l'abstracció del simbolisme. És el moment en què es comença a valorar Henrik Ibsen (1828-1906) i Friedrich Nietszche (1844-1900). Maragall tradueix aquest darrer el 1898 i, juntament amb Pérez-Jorba i Ignasi Iglesias (1871-1928), des de les pàgines de Catalònia (1898-1900), com passava a França, iniciaren una campanya a favor de perfilar la concepció de l'intel·lectual modern i valorar la dimensió "social" de la poesia. Del poeta ja no interessa el model d'escriptura sinó la seva imatge com a vident i sentititzador de la sensibilitat i aspiracions d'un poble. Ara els referents són el belga Émile Verhaeren (1855-1916), una de les personalitats "més enèrgiques i originals", l'italià Gabrielle d'Annunzio (1863-1938), que havia incorporat la filosofia nietszcheana a l'esteticisme i al prerafaelitisme, i el nord-americà Walt Whitman (1819-1892), com a model de poeta visionari, antiretòric, humanista i còsmic. És el moment en què es fa una recuperació del mestratge del Verdaguer més èpic i d'Apel·les Mestres. Es recupera la idea de "naturalitat" com a valor poètic -un dels eixos, d'altra banda, de la teoria de la paraula viva maragalliana- i es revalora la poesia popular, la ingenuïtat i la sinceritat.

Tot plegat desemboca en l'exaltació de la individualitat com a única norma per a la creació poètica. L'autèntic creador no s'ha de supeditar a les convencions retòriques i socials imposades, sinó que ha d'alliberar el sentiment personal i deixar-se guiar per la intuïció i els valors populars i col·lectius. Maragall, amb la teoria de la paraula viva, imposa l'espontaneisme com a valor essencial de la nova tendència. Ara bé, l'essència de la nova estètica, tan personal, va fer dir a Carles Riba que no tenia fórmules transmissibles, i fou així que Maragall no pogué tenir seguidors/potenciadors sinó imitadors (Francesc Pujols, Josep Pijoan, Joan Maria Guasch o Joan Llongueres) que, a la llarga, van connectar, o es dissolgueren com a poetes espontanis, amb les tendències classicitzants (des de l'École Romane de Moréas fins al parnassianisme, recollint també l'empremta de Nietszche).

En la mateixa línia del poeta veraç, el naturisme i l'impacte de les teories de John Ruskin (1819-1900), de retorn a les formes preindustrials i vitalistes sobre la visió de la natura, van impulsar un corrent poètic que es denomina "còsmic", sota el mestratge, especialment, de Mestres i de Maragall. Hi trobem els poetes ja esmentats i batejats com a "maragallians". Els interessen els temes paisatgístics i les descripcions de moments determinats del dia o de l'any (crepuscles, nocturns o mesos i estacions). Busquen acabar la dualitat decadentista home-natura i, doncs, aconseguir la integració harmònica de l'home en la natura. I enfront de les abstraccions reivindiquen la poesia de la vida, la poesia del concret.

Quan Maragall i Iglesias reclamaven la dimensió social de l'art, pensaven fonamentalment en un art al servei del nacionalisme ascendent. El pes del didactisme i l'interès per la col·lectivitat desembocaren en un tipus de poesia denominada social amb Ignasi Iglésias com a capdavanter, sobretot amb Ofrena (1901). Aquesta tendència pren com a referent local l'obra d'Anselm Clavé (1824-1874) i critica les tendències decadentistes simbolistes pel que signifiquen d'ignorància de les realitats socials i, també, s'oposa als corrents arbitraristes que comencen a aparèixer. Entre els poetes força compromesos a fer poesia social destaquem Rafel Nogueras i Oller (1880-1949) amb Les tenebroses (1905), Josep Pijoan (1881-1963) amb Cançoner (1905) i Joan Maria Guasch (1878-1961) amb Pirinenques (1910).

Els corrents vitalistes, a més a més, van proporcionar les bases perquè un grup de poetes d'extracció social humil i amb poca preparació intel·lectual poguessin optar a dir-hi la seva. Esmentem Plàcid Vidal (1881-1938), Antoni Isern (1883-1907), Hortensi Güell (1876-1899) i Joan Puig i Ferreter (1882-1956), entre els procedents del denominat grup de Reus. Es fan seva la mitificació de la poesia popular i l'espontaneïtat inherent als corrents naturistes i vitalistes. Ara bé, més que no pas renovar formes, en recuperaren de velles i deixaren de banda tot retoricisme que dificultés el missatge poètic. Veient inaccessibles els cercles d'alta cultura, assumiren la marginalitat, amb posats romàntics, i amb la reivindicació del Verdaguer marginat, perseguit i "poeta del poble" crearen una tradició poètica que trobà el seu públic en els ateneus i institucions (sobretot els Jocs Florals) de la petita burgesia de les barriades barcelonines.

El prerafaelitisme

La creença que la pràctica artística havia de ser paral·lela a un sentiment de fe i devoció envers uns valors més alts, portà a la sacralització de l'art, que se serví de la simbologia i les imatges del món religiós per expressar amb tota la seva complexitat l'experiència creativa.

La introducció d'aquest corrent a la poesia catalana cal situar-la als darrers anys de la dècada dels vuitanta. Ara bé, no és fins després del 1892 que trobem les primeres valoracions de l'ingenuisme i el medievalisme a càrrec d'Apel·les Mestres, en poesia, a Odes serenes (1893), de Casellas, en prosa, amb La damisel·la santa (1894), i de Rusiñol, en pintura, amb els plafons simbòlics de La poesia, La pintura i La música, del Cau Ferrat.

Els darrers anys de la dècada dels noranta, el prerafaelitisme es relacionà amb els corrents espontaneistes, de valoració del primitivisme i de les llegendes medievals o populars. Pensem, especialment, en les "Visions" de Maragall (Fra Garí, Comte Arnau o Serrallonga) i el pes que tingué el medievalisme nacional canigonenc de Verdaguer. La presència de temes i motius prerafaelites és força evident a les pàgines de la revista Joventut i, després del 1906, continuà donant temes als corrents parnassianistes i decadentistes, sobretot a poetes com Jeroni Zanné (1873-1934), Alexandre de Riquer (1856-1920), Miquel de Palol (1885-1965) i, transformats, sobreviuran, després dins el noucentisme, sobretot amb l'ús que en féu Guerau de Liost en l'arbitrarització del massís del Montseny.

Classicisme i parnassianisme

El 1906, arran de l'aparició d' Enllà , de Maragall, i d' Horacianes , de Miquel Costa i Llobera (1854-1922), prenen forma, gràcies en gran part a l'empremta del simbolisme francès, dues noves tendències, el parnassianisme, que ja no és el vuitcentista antiromàntic sinó el que persegueix la creació d'un llenguatge poètic culte i artificiós, i el classicisme, lligat al que Zanné denominà "Nova Pléiade", referint-se als models de l'escola poètica francesa del segle XVI, especialment al mestratge de Pierre de Ronsard (1524-1585). Defensaven la utilització del sonet com la forma més excelsa de fer poesia i arribaren a plantejar una sonada confrontació, la que es coneix com la "batalla del sonet", amb els poetes espontaneistes. Hi destacaren, a banda de Zanné, Ruyra i Carner, poetes com Guillem A. Tell i Lafont, Pere Prat i Gaballí i Miquel de Palol. Influïts per Ronsard i J.M. de Hérédia (1842-1905), es proposaren d'aconseguir una poesia de cenacle, elitista, refinada i intel·lectualitzada. Per als que optaren pel vessant classicitzant, els referents foren els italians Giosué Carducci (1835-1907) i D'Annunzio, que imposaren un canvi radical en els models catalans, substituint el discurs predominantment vitalista i espontani d'Iglésias i Maragall pel de Costa i Llobera primer i, després, Carner, des de posicions més conservadores, i el mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), des de les més esquerranes.

Aquest grup posà les bases teòriques i estètiques de la poesia noucentista, amb un llenguatge poètic propi refinat, sofisticat, culturalista, distintiu i en gran manera críptic que, en gran part, avui ha quedat com una mostra d'idiolecte literari.

Jeroni Zanné tingué un especial protagonisme en el triomf d'aquestes tendències. Especialment a Assaigs estètics (1905), Imatges i melodies (1906) i Ritmes (1909). Sostenia que s'havia d'aconseguir una poètica que sintetitzés les grans aportacions de la poesia moderna, concretament del simbolisme i el parnassianisme, però oberta també a les influències del prerafaelitisme i el wagnerisme, en la potenciació de la idea d'Art Total. Zanné hi reeixí amb una gran capacitat de síntesi i amb bona curiositat cultural (traduí Horaci, Ronsard, Goethe, Carducci, Wagner...) i així els seus interessos temàtics abracen des dels mites bíblics fins als wagnerians, passant pels clàssics, medievals, renaixentistes, setcentistes. D'altra banda, fou qui equiparà la figura de la Teresa ausiasmarquiana als mites dels grans amors, Beatriu i Laura, tan ben cantades en la seva obra.

Joan Maragall

Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i les del segle XX. Maragall recull i esmena la tradició jocfloralesca de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d'Apel·les Mestres i el classicisme d'Alcover i de Costa i Llobera alhora que, amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definidors amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d'una banda, en la creació d'una escola maragalliana de qualitat i ressò desiguals (Pijoan, Lleonart, Pujols i fins i tot Sagarra) i, d'una altra, en algunes de les grans obsessions de Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera d'entendre la crítica), d'Espriu (Goethe, la figura de Nausica) o, en un altre nivell, de Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts de plaer i de creació). Maragall esdevindrà, així, un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.

Anys d'aprenentatge

Quart i últim fill i únic noi d'una família de petits industrials tèxtils, Maragall neix a Barcelona el 10 d'octubre de 1860. Del col·legi dels primers anys en sabem poca cosa. Devia ser un entremig entre el que Rusiñol descriu a L'auca del senyor Esteve i el don José de què Sagarra parla en les seves Memòries. El de l'Estevet era "encongit i pràctic"; Sagarra hi aprenia "una sèrie de coses útils". Els estudis de batxillerat i les obligacions familiars assenyalen, segons ell mateix admet en les Notes autobiogràfiques escrites l'any 1885, un primer punt d'inflexió en la seva trajectòria personal i literària.

Aquests primers versos responen bàsicament a dos dels models de la poesia vuitcentista. D'una banda, una línia humoristicosatírica (seria el cas del que Maragall considera el seu "primer triomf literari", el poema "Òptica", publicat a Lo Nunci —22 de setembre de 1878—, que parla en termes despreocupats i humorístics d'una relació amorosa frustrada perquè no era a dos, sinó com a mínim a tres); de l'altra, una línia pròxima a la rondallística i a la poesia amatòria jocfloralesca (el poema "An ella", també publicat a Lo Nunci —12 de gener de 1879—, canta en termes més delicats uns amors juvenils plens d'il·lusió). Després d'una tensa discussió amb el pare la tardor d'aquell mateix any 1879, Maragall podrà, finalment, deixar el negoci familiar i matricular-se a la Facultat de Dret. Les classes, les campanes, les tertúlies, la lectura, la música, l'òpera i uns quants amics (els set condeixebles que constituïen el "círcol", Antoni Roura i Josep Soler i Miquel) eixamplaran ràpidament el que fins aleshores havia estat un horitzó intel·lectual força escarransit. Antoni Roura (1860-1910), company de la Facultat, fou l'amic i el confident per excel·lència; les nombroses cartes conservades ens parlen d'una relació no tan literària com la mantinguda amb Soler i Miquel o amb Pijoan però molt més humana, familiar i domèstica. Més despreocupada però infinitament més serena. Per la seva banda, Josep Soler i Miquel (1861-1897), també company a la Facultat de Dret, exercí com a crític literari a La Vanguardia . Coneixedor de la poètica simbolista, exercí una gran influència sobre el Maragall poeta i també sobre el Maragall crític i teoritzador. Fou el responsable de l'edició del volum Poesías (1891), regal dels amics el dia del casament de Maragall amb Clara Noble. Gran part de la seva producció fou aplegada el 1898 en el volum Escritos .

La modernitat d'una poètica

L'any 1891 assenyala el veritable punt de partida per a l'aventura personal i literària de Maragall: d'una banda, es casa amb Clara Noble; de l'altra, els amics (entre els quals Soler i Miquel, Oller, Sardà i Yxart) li ofereixen com a regal de casament una edició de Poesías, una selecció de poemes originals i de traduccions de Goethe que li havien pogut anar traient de mica en mica. El regal significarà el seu reconeixement com a poeta.

A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona i el guia de la seva tronada societat. Disposarà per a fer-ho de les diferents plataformes de llançament del modernisme ( L'Avenç , Luz i Catalònia ), les festes modernistes de Sitges, el Teatre Íntim i les societats corals; disposarà també del conservador Diario de Barcelona (a l'octubre del 1890 hi havia entrat a treballar com a secretari personal del director, Joan Mañé i Flaquer), dels Jocs Florals i de les tertúlies més significatives del moment: la de L'Avenç i la de l'Ateneu Barcelonès.

Maragall experimentarà amb intencions i resultats diversos algunes de les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme d'arrel nietzschiana, prerafaelitisme, etc.), alhora que reforçarà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què canta el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. Poesies , del 1895, serà el seu primer llibre. Al tombant de segle, Maragall contribuirà decisivament a la recuperació del catalanisme no únicament a través d'uns gèneres que afecten la col·lectivitat (cants, himnes i cançons), sinó també a través de la seva pròpia poètica, que l'obliga a dinamitzar la llengua i a arraconar les formes massa complexes. Els poemes del seu segon llibre, Visions i Cants , publicat el 1900, en seran el millor exemple.

La fama del Maragall poeta, publicista i conferenciant, ciutadà honrat i modèlic pare de família, va destenyint a poc a poc la rebel·lia aristocràtica i una mica romàntica distintiva dels anys anteriors fins a convertir-se en una actitud eclèctica i generosa, liberal i universalista, ortodoxament cristiana, en definitiva. En termes literaris aquest canvi suposarà el rebuig de les possibilitats estètiques del modernisme i la consolidació de la reflexió sobre la pròpia experiència creadora (la mal anomenada "teoria" de la paraula viva, esbossada el 1903 a L' Elogi de la paraula i elaborada el 1909 a L' 'Elogi de la poesia ) a través de la simplificació dels temes, de les tècniques mètriques i de versificació, dels recursos lingüístics i dels procediments retòrics. Enllà , de l'any 1906, en serà la millor mostra.

L'empenta amb què els noucentistes capitanejats per Eugeni d'Ors fan la seva aparició en el panorama cultural, i la crítica sovint insolent, indiscriminada i preconcebuda en contra dels modernistes i, sobretot, del seu cap més visible i més important, condueixen Maragall a una situació de crisi, de replegament i de reflexió sobre la pròpia obra que es traduirà en silenci. Després de la recepció desfavorable d' Enllà , el Maragall poeta calla. Sense poder precisar si es tracta d'una petita venjança, de teràpia o d'un acte volitiu, de responsabilitat de l'artista davant la seva obra i el seu públic, Maragall assajarà la primera gran rectificació de la seva poesia. A Tria (1909), antologia destinada a llibre de lectura per als nens, Maragall mostrarà que és capaç de fer allò que els noucentistes deien que havien de fer els bons poetes: sotmetre l'obra a revisió per tal d'oferir-la com més depurada millor d'incorreccions, incongruències i desordres. Les correccions tendeixen a eliminar defectes formals (repeticions, col·loquialismes, castellanismes...) i a polir defectes de versificació, sempre que el canvi no signifiqui una agressió al seu personal sentit del ritme ni l'obligui a modificar el seu gust pel vers lliure i per l'anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l'eliminació d'elements inútils. Davant la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d' Enllà .

La Setmana Tràgica serà el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava i el retornarà, els anys finals de la seva vida, a la funció d'agitador del començament. La violència del juliol del 1909, que Maragall descriu a la segona part de l'"Oda nova a Barcelona", com la del 1893 reflectida a "Paternal" ( Poesies ) o la dels anys de la guerra colonial expressada a "Els tres cants de la guerra" ( Visions i Cants ), la violència —dèiem— ha servit per a alguna cosa: per a posar en evidència uns errors, per a reclamar esperançats una reparació que ha de ser assolida per compromís, no d'uns quants sinó de tot un país, i per a expressar una fidelitat a aquest mateix país. El problema és que la Barcelona del 1909 no era la mateixa que la del 1893 o del 1898: l'oferta de camins era més àmplia i les posicions, més radicals. En la nova etapa combativa de Maragall el vitalisme nietzschià i l'elegia romàntica quedaran enrere i donaran pas a una reflexió íntima i serena, fins i tot una mica tràgica, que trobava la seva raó de ser en el descobriment i l'assumpció del dolor i de l'egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació; en la solitud, en definitiva. El 1911, a Seqüències , Maragall completarà o tancarà cicles temàtics començats anteriorment: el del mar, el d'Haidé, el de la poesia civil i el del Comte Arnau. I n'encetarà un que no havia de tenir continuïtat: el del "Cant espiritual".

L'Escola Mallorquina

Els primers anys de segle es recupera el concepte d'"Escola Mallorquina", que anteriorment només havia estat utilitzat amb un sentit estrictament geogràfic, per a definir l'obra de Maria Antònia Salvà, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover (1854-1926) i Gabriel Alomar, que definitivament connectaven amb la modernització cultural en contacte amb els poetes i artistes barcelonins, especialment Rusiñol, Gaudí i Carner.

Maria Antònia Salvà (Ciutat de Mallorca 1869-Llucmajor 1958) fou poeta i traductora. Passà gran part de la seva vida a la finca familiar. Fou amiga de Costa i Llobera i el seu mestre va ser Miquel Ferrà. Els seus llibres fonamentals són Poesies (1910), Espigues en flor (1926) i El retorn (1934). En un segon pla, també caldria destacar Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948) i Lluneta de pagès (1952). El seu tema bàsic és la terra, cantada de vegades ingènuament, i lligada circumstancialment amb la mort. El llenguatge és espontani i treballat alhora que tradueix un món molt senzill i femení, fixat en les petites coses quotidianes. Com va escriure Josep Carner, Salvà representa "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa en el seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient".

Costa i Llobera era proclamat mestre en Gai Saber el 1902 amb un doble premi als Jocs Florals de Barcelona. Amb "La deixa del geni grec", un dels poemes, de to èpic, perseguí en l'àmbit mallorquí la reelaboració mítica i geogràfica que Maragall, entre d'altres, s'havia proposat per a Catalunya. Joan Alcover, amb "Cançons de la serra" i "Elegies", incloses a Cap al tard (1909), aconseguí un dels cims del lirisme simbòlic. Alomar i Oliver tingueren un gran pes en la premsa barcelonina i aquest darrer publicà La literatura en Mallorca (1903), un primer intent d'ordenació de la producció literària illenca.

D'altra banda, ja hem destacat la importància "programàtica" que tingué l'aparició d' Horacianes (1906), de Costa, que ajudà a delimitar el doble corrent del classicisme i marcà, amb el seu mestratge, el de vessant cristià amb Carner i Bofill i Mates (Guerau de Liost) al davant, enfront del més genuïnament parnassià, ideològicament laic i d'esquerres i estèticament lligat a la recerca de l'artifici amb Alomar, Zanné i el grup d' El Poble Català . Tot i que intentaren la confluència de les dues tendències, la línia de Costa i el grup de Carner acabaren imposant-se. Gràcies, en gran part, a l'hegemonia política de la burgesia i la Lliga, però també a la desaparició de l'escenari poètic d'alguns dels noms més militants de la segona tendència (Alomar, l'obra del qual incidí sobre les futures avantguardes), a la dissolució progressiva de l'espontaneisme maragallià després de la mort del poeta el 1911, i a l'allunyament geogràfic d'altres veus destacades i directores (Zanné, el 1914, s'"exilia" a Buenos Aires). El classicisme d'arrel cristiana, altament conservador, tenia via lliure per a tutelar la nova estètica noucentista.