|
LA RENAIXENÇA La Renaixença: llengua i ideologia Durant la primera meitat del s. XIX la realitat sociolingüística és semblant a la del segle anterior: es promulguen noves prohibicions contra l'ús del català. La Renaixença, però, fou un moviment de recuperació de la consciència nacional catalana, que dugué a finals de segle a l'aparició del catalanisme polític. Les etapes en què es pot dividir la Renaixença són les següents: 1ª) 1833-1859: No hi ha encara un moviment articulat sinó una sèrie d'esforços individuals. El 1833 es publica l'oda La Pàtria de B.C. Aribau. El 1841, el pròleg a Lo Gayter del Llobregat de J. Rubió i Ors, el primer manifest de la Renaixença, en el qual es manifesta una voluntat de conscienciació de la viabilitat del català com a llengua de cultura. 2ª) 1859-1877: El moviment ja ha adquirit una dimensió col.lectiva. El 1859 es produí la restauració dels Jocs Florals, que foren una plataforma de difusió social de la literatura catalana. El 1877 representà la consagració de Verdaguer i Guimerà, en ser premiats en aquests certàmens. A València i Mallorca, la Renaixença tingué menys incidència, ja que fou un moviment bàsicament gestat per la burgesia, que representà un acostament a la ideologia del Romanticisme (reivindicació de les cultures nacionals, basades en l'edat mitjana) i que tingué les seves bases econòmiques en el segle XVIII. Els objectius de la Renaixença foren els següents: reconstruir època esplendor nacional, la divulgació dels clàssics medievals, la reivindicació literatura popular, la potenciació i el conreu de tots els gèneres literaris, la potenciació d'institucions i la creació de noves, i la normalització i la normativització de la llengua. No tots aquests objectius s'assoliren plenament. La Renaixença tingué una sèrie de limitacions: 1ª) el català no es conreà en tots els gèneres literaris(s'aprecia la seva absència en la novel.la fins a N. Oller, en l'assaig i en bona part de la premsa), 2ª) la normalització encara avui dia és un procés no acabat, i 3ª) la normativització no s'acaba fins el 1912. Les causes d'aquestes limitacions són les següents: el trencament amb la tradició autòctona, la fragmentació cultural dels Països Catalans, la ideologia jacobinista i uniformista pròpia del liberalisme, el racionalisme. La restauració dels Jocs Florals (1859), de la qual foren promotors J. Rubió i M. Milà, significà una primera plataforma de difusió i prestigi social per a la literatura catalana, però no fou fins a la gestació del catalanisme polític (malgrat l'existència d'un sector progressista representat per V. Almirall, el sector conservador fou més important), cristal·litzada amb motiu de les Bases de Manresa (1892) quan la llengua esdevingué l'element aglutinador per excel·l`encia. Pel que fa a l'ús del català en els diferents gèneres literaris la situació és la següent: en la premsa, s'aprecien dificultats notables: manca de lectors i de codificació gramatical; la poesia és el gènere més conreat (J. Verdaguer); en la novel.la, també s'aprecien dificultats: la manca d'una tradició i d'una infraestructura (N. Oller); en el teatre, continuen les prohibicions i s'inicia una certa recuperació (F. Soler, A.Guimerà) Usos lingüístics Es produeix una progressió des d'una situació de diglòssia total (a la primera meitat de segle) fins a una diglòssia parcial (segona meitat de segle). El català comença a guanyar terreny. |