EL SEGLE XVIII

El Decret de Nova Planta i la política lingüística oficial

La Guerra de Successió (1702-1714) dugué com a conseqüència la promulgació del  Decret de Nova Planta (1716) que suposà l'abolició del règim jurídic propi i la desaparició de les institucions d'autogovern. L'ús del català es prohibí en la vida pública i oficial, però no desaparegué com a llengua parlada. Molts factors contribuïren a crear una situació de diglòssia: la presència d'un funcionariat castellà, la clausura de les universitats catalanes, les mesures legals per prohibir el català en l'ensenyament (ex. Reial Cèdula d'Aranjuez (1768). Es desenvolupà tota una política de dirigisme cultural (despotisme il.lustrat de l'època de  Carles III), mentre es produïa una recuperació econòmica i social de Catalunya.

 Continuïtat en l'ús social i escrit de la llengua

            En un principi no s'aprecien uns resultats immediats en les mesures de prohibició del català. Hi ha una convivència de dues llengües en una sitiació de diglòssia: el català s'usa  en els documents interpersonals, etc. i el castellà, en les institucions, l'alta cultura, etc. Hi ha un desconeixement del castellà per part del poble. En l'àmbit de l'església, l'alta jerarquia usa el castellà. La producció literària culta en català és escassa: Baró de Maldà; Menorca i Rosselló esdevingueren centres de cultura neoclàssica. Continua existint una literatura popular en català : poesia política, religiosa, etc. El castellà s'usa en el teatre culte i el català en teatre popular.

            Pel que fa a les actituds del català com a llengua de cultura, els retractors són bàsicament il.lustrats que s'oposen a l'ús del català per motius ideològi­cs (pragmatisme, empirisme, racionalisme, recerca cultura universalista, etc:(ex.: A. de Capmany) i els defensors ho són bàsicament per motius sentimentals, estètics o patriòtics (Baldiri Reixach). L'aparició de la premsa propicia l' ús del castellà. Es desenvolupà una polèmica ortogràfica al Diario de Barcelona: alguns  autors valencians en feren unes propostes més clàssiques i arcaïtzants, mentre que els autors del Principat feren propostes més renovadores.